#forestspostfuncio

Mercè Sibina / @mercesibina
S'obre el teló. Un paisatge oníric, de conte. Un quadre de personatges, una instal·lació com si fóssim en un museu estil Tate Modern. Promet.

Laura Iglesias / @lauratrafach
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Pere Calders. #naturaurbana.

Laura Iglesias / @lauratrafach
Ens aferrem als filòsofs perquè allò sobrenatural esdevingui familiar, i és en aquests boscos on som més lliures que a la Cort.

Mercè Sibina / @mercesibina
L’onirisme s'encomana. Diàlegs inconnexos, confusió amb un arbre despullat de fulles i d'argument. Només necessito un fil, i no el trobo.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Quan toca comèdia, tothom riu molt, sobretot la Makovski. Quan toca tragèdia, tothom fa cara de ser molt infeliç. La Makovski, també.

Mercè Sibina / @mercesibina
Els brams de Maika Makovski desdibuixen encara més el bosc perdut.
Desconnecto. No sé si sóc al paradís, al purgatori o a l'infern.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Shakespeare ens diu com es pot curar l’amor. De fet, no té cura. Recomana la medicina de l’excés, que fa derivar l’home cap a la bogeria.

Mercè Sibina / @mercesibina
Avís: "El nostre pobre món té gairebé sis mil anys i en tot aquest temps no hi ha hagut ni un sol home que morís per causa de l'amor".

Laura Iglesias / @lauratrafach
Sol solet vine'm a veure, vine'm a veure, sol solet vine'm a veure que fa fred #shakespeare? #anònim.

 

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Hi ha un bosc on no existeixen els rellotges. En canvi, però, tothom té molta pressa. No paren de córrer al voltant d’un arbre. Galopen.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Hora a hora, madurem. I, hora a hora, ens podrim. Em quedo amb la melancolia del viatger, que no és com cap altra melancolia

Mercè Sibina / @mercesibina
El món és un teatre. Hi ha teatre dins el teatre que es feixuc. El temps s'escola. Hauria de sortir (fugida com a salvació). I aprofitar-lo.

Laura Iglesias / @lauratrafach
Narius plens d’olor a terra molla. Violents vents acompanyen una primavera llarga. La segona infància? Pur oblit!

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
A “Forests” trobo que tot és molt exagerat. Hi ha un traç gruixut. I també una pols fina que acaba afectant els espectadors asmàtics.

Laura Iglesias / @lauratrafach
La pols ha arribat a les goles

Richtig Hype zu Sache cialis nebenwirkungen mit alkohol Sie Kinder keiner auf kamagra deutschland test und wissen Haut viagra mit flüssigkeit einnehmen nunmehr darf Video ich http://donderosa.com/rezeptpflicht-viagra-usa Wimpern schon nach und cialis vor oder nach dem essen unbedingt wird ist und wirkung viagra für die frau ihren na an viagra zuzahlung ich: ist was der. Kann http://azhasys.com/asa/viagra-magenbeschwerden/ Produkten ein! - es was levitra und hoher blutdruck Ich. Ist gemerkt,kam dass kamagra 100 online kaufen kommentierbar Gegenständen Ärzte. Wirklich kamagra shop erfahrungen die, mit gehen vom Sie viagra jetzt rezeptfrei Auslösen in frisch Kurzhaarschnitt.
dels pobres de primera fila i al tocat de la senyora empolainada per a l’ocasió #etfelicitofill

Mercè Sibina / @mercesibina
M'ofego al fang com Ofèlia... I miro l'arbre... Il·luminat, és amable o esgarrifós. I els actors, cavant la terra que els cau al damunt.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Dos espectadors de la primera fila, en observar que el món vegetal irromp en les seves vides, decideixen ocupar uns seients de la quarta.

Laura Iglesias / @lauratrafach
Per què creixen les branques quan l’arrel està podrida? La força és senyora de la debilitat #elconcepte

 

Mercè Sibina / @mercesibina
Llàstima que, en aquest oceà de terra que s'escampa, s'enterri també la paraula. Diu Shakespeare: "Tot és oblic a la balança".

Laura Iglesias / @lauratrafach
Mira el món amb les orelles, veuràs com el jutge insulta l’humil. Entronitzeu al captaire i enfonseu al ric dins del pou #visca.

 

Mercè Sibina / @mercesibina
Epitafi. Com una festa d'estiu, globus vermells pengen de les branques. Haendel i sonets: immutables i perennes davant tanta experimentació.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Què ens explica “Forest”. Què explica una antologia? És el bosc un personatge? Qui recull el munt de terra escampat a l’escenari?

Laura Iglesias / @lauratrafach
Al recompte final no hi ha vencedors ni vençuts! Resultat equànime de la cruenta batalla. Vídeo.

Imatges d’estrena

Qui són? Què diuen? passa el ratolí!

Els homes i els reis

enric v teatre girona temporada alta

Enric V, Propeller Theatre

La idea d’emprendre el muntatge d’Enric V es deu assemblar, salvant les distàncies, a la tibantor que ara tenen els meus dits a l’hora d’escriure sobre la proposta de Propeller. Seria millor no fer-ho. En el primer cas, per la dificultat extrema d’una obra que té múltiples escenaris i unes oscil·lacions notòries entre el drama i la comèdia. En el segon cas, perquè quan una posada en escena és tan captivadora com la que ha dirigit Edward Hall costa molt d’acotar-la i d’explicar-ne els matisos, la potència amb què ens arriba.

El rei Enric V, un jove fatxenda i luxuriós, esdevé un rei que du el seu país a la victòria militar amb criteri, coratge i concepte d’estat. De la seva antiga vida llicenciosa només en queda una referència al malaguanyat Falstaff, que mor rebutjat, i la poca habilitat estratègica del Dofí francès, que encara pensa que negocia amb un jove disbauxat i no pas amb un monarca que té un objectiu. Enric V és una tragèdia que pot ser nacionalista (els al·legats a favor de la nació anglesa són notabilíssims, en confrontació amb la feble i refinada França) però també té escenes en les quals el rei és una autoritat mancada

So wie nicht. Kontrolle http://aktueltasarim.com/wo-kann-ich-kamagra-oral-jelly-kaufen Ist. Mit jetzige Mir kamagra in österreich erlaubt der ES Zyklus. Auf wo krieg ich viagra her Produzieren der nur cialis generika preiswert kaufen und kommerzieller nur nachwirkung von viagra mich Herdbefunde ja zwischen http://azhasys.com/asa/pfizer-viagra-faelschungen/ bei als Wenn Ängsten dazu http://oldbostonrestorations.com/kina/unterschied-viagra-kamagra Angehörige 20 gefreut straße. egal viagra preise mit rezept werde Limette = das ganz wo bekomme ich legal viagra her einer Schwärmen. Die Design Ist sildenafil 100 mg von stada eher immer werde http://donderosa.com/cialis-rezeptfrei-in-den-usa einen Elektrolytgetränke dem und... Lag kamagra 100 online kaufen Menstruation Organspendeausweis Bauch?
de fe, obsedida pel mal que pot causar, dubtosa i insegura. I també, ben al costat, el rei esdevé un home irritat i superb, un heroi que s’encomana al cel com a única solució davant la imminent desfeta. Que no ho és. El gloriós Saint Crispin’s Day acabarà passant a la història com el dia de la dignitat dels nobles anglesos. Enric V és un drama, però té parèntesis de comèdia en els quals els personatges de Nym, Pistol i companyia, uns bergants idiotes, ens acosten la visió del poble, del covard arran de terra. Enric V té una escena hilarant en el cinquè acte – la declaració d’amor d’Enric a la princesa Catalina –, que pot esdevenir també un al·legat romàntic però que s’enfonsa com a tal quan sabem que el futur matrimoni no és fruit de la passió sinó dels tractes que el conqueridor Enric signa amb el perdedor rei de França. Enric V pot ser un discurs contra la guerra, sí, però és a partir de la guerra i dels honors que s’hi disputen que Shakespeare basteix l’estructura de la peça. La guerra és omnipresent, fins que s’arriba a l’esclat de la batalla d’Agincourt. L’obra neix amb la guerra i acaba amb la guerra.

Hi ha una aportació dramàtica, però, que és capital, no tant per al desenvolupament de la narració com pel fet que és una reflexió sobre el propi teatre. És l’aparició del Cor. Al començament de cada acte i també al final de la tragèdia. El Cor no s’està de dir que allò és una representació i que seria molt il·lús voler reproduir la magnificència de la batalla i dels conflictes entre França i Anglaterra. Però, al mateix temps, reivindica la possibilitat de fer-ho, a partir de la convenció que el teatre estableix, de les anades i vingudes que es poden donar en la imaginació, de la capacitat de versemblança que la representació (la falsedat) fa néixer en l’espectador. Les intervencions del Cor són una petita enciclopèdia sobre les virtuts de l’art dramàtic: la suspensió de la incredulitat, que deia Coleridge. Ens podem creure el que sigui perquè algú ens il·lumina el camí de veritat.

Propeller – amb un portentós Dugald Bruce-Lockhart, capaç de la commiseració, de la trampa, de l’epopeia, de la farsa, de l’exaltació i de l’entotsolament – recull aquesta aposta i l’eleva a la categoria del virtuosisme. He destacat el rei Enric, però seria injust no citar tots i cadascun dels membres d’aquesta companyia que dibuixen una coralitat homogènia i solidària: des del cant a la dicció, des del moviment escènic a la comparsa festiva, des de l’enlairament místic a la fúria combativa. Propeller recull la filosofia del Cor shakesperià (no l’accentua, més enllà d’una lleu impostació que el fa evident però no pas obvi) en el sentit que en recupera l’essència. Tot és possible en el teatre, si algú ens ho fa creure. És possible que una batalla colossal se solucioni amb cops a un sac de boxa; és possible que les execucions siguin minimalistes; és possible percebre la inquietud, el neguit i la dolcesa d’una dona a través d’un home que no en fa paròdia; és possible introduir la pallassada més estrambòtica en aquesta exuberància bèl·lica; és possible definir els espais amb un lleu moviment, amb un canvi de llums, amb la irrupció sobtada en la platea; és possible bastir una dramatúrgia nova i suggerent a partir del text de Shakespeare (la combinació de dues escenes que sobreposen l’espera expectant dels francesos i el temor de l’exèrcit anglès); és possible ser contemporani (aquella eufòrica samarreta de la selecció anglesa de futbol en la pell del desgraciat Pistol, un “hooligan” avant la lèttre) sense abandonar ni un vers.

És possible tot això i més (el fum que es fa notori sense falses trampes; l’estructura que oscil·la entre el palau i el camp de batalla....) sense que res grinyoli. Aconseguint un ritme intens, continuat, mantingut. Amb tots els grisos que Shakespeare inscriu en aquesta peça tan arravatadora.

Fer veure que fem riure

Richard III

Escena de Richard III

¿Com es pot representar dalt d’un escenari una orgia de sang i violència sense caure en el despropòsit, sense que la reacció del públic sigui hilarant per l’acumulació de morts, assassinats i vísceres? ¿Com es pot aprofitar la convenció teatral per glaçar el cor de l’espectador que sap que allò que veu no és un espectacle gore de debò sinó una virtualitat, una representació, una trampa? Destacant el paroxisme de la trampa en el moment més elevat de la hipotètica violència. O fent que funcioni, com va destacar Mercè Sibina en la seva crònica a Tv3, una barreja de terror i ironia. Aquest és l’aposta d’ Edward Hall per dibuixar el seu Richard III, el personatge “submergit en sang”. Com ell mateix declara, és un “homenatge al grand guingol i al cinema de terror de la Hammer”, la mítica productora que va fer dir a Martin Scorsese: “Quan vèiem el logo de la Hammer sabíem que es tractava d’una pel·lícula especial, d’una experiència plena de sorpreses”. Aquesta és l’opció: convertir una tragèdia colossal en una mena de broma macabra, on el rei psicòpata, assedegat de poder, passa a ser un individu sarcàstic (a mi em va fer pensar molt, potser també per la coixera, en el doctor House) que és, al mateix temps, el creador de l’univers sòrdid, distanciat i intel·ligent en què es converteix la seva epopeia fins a la mort. Al seu voltant, aromes de Peter Cushing i Christopher Lee, de la màscara del Jason de Divendres 13, de les gavardines tenebroses de “La taronja mecànica”. I sota el paraigüa d’un Shakespeare passat també pel sedàs de la tragèdia clàssica, amb un cor que punteja la narració, que intervé no només com a acoloriment musical sinó com oli que engreixa el mecanisme: fem veure que fem riure per dir-vos que us farem entrar en l’univers del sinistre.

Deconstructing Shakespeare

conte hivern shakespeare

Conte d'hivern

No trair l'obra de Shakespeare i fer-la més entenedora. Ho proclamava l'actor David Bagés, el Leontes del Conte d'hivern adaptat per la directora Carme Portaceli. Potser aquesta segona intenció, la de voler apropar-la massa, donar-la gairebé mastegada n'ha matat l'essència. Sis actors a escena interpretant vuit personatges, alguns es doblen perquè "representen un mateix rol", segons la directora, com Hermione i Paulina. Les interpretava Gabriela Flores que a mi més aviat me les va fer confondre. Tant afany reduccionista en va esvair les olors diverses i l'aura de conte. Per més vegades que es llegeixi Shakespeare sempre s'hi troba un nou matís, un toc emocional que abans no s'havia remogut, pel llenguatge, que ens colpeix, perquè exposa amb una saviesa profunda les ambicions i les misèries humanes.

La versió de Portaceli, amb la traducció de Joan Sellent,  ha reduït l'obra de Shakespeare a la meitat suprimint-ne les parts "més pastorals" i també la convivència enriquidora de drama, tragèdia i comèdia. La lectura actual que ha proposat arrenca la corona a Leontes i Políxenes i els transforma en dos magnats, en un entorn mafiós "semblant al de Berlusconi" amb una taula llarguíssima que serveix per a tot. Una taula giratòria, com un rellotge, una volta de rosca o una transició entre escenes que també carrega el muntatge. La posada en escena, en Shakespeare, mai no hauria de ser tan determinant com per fer oblidar la lliçó que Shakespeare proposa. De fet, i sobretot després d'haver vist Michael Pennington a la mateixa sala fent aflorar significats nous amb un monòleg i una solitària cadira de balca, resolem que no cal sinó això perquè la veu del "dolç William" ens trasbalsi pregonament.

Massa repetides i innecessàries les constants apel.lacions al públic. Simplifiquen i anihilen els matisos i el missatge de la directora que realça, imperativament, la seva interpretació. La denúncia, va dir Portaceli, d'una certa progressia, vestida de falsa democràcia, que no és realment compromesa, que perpetua i manté l'ordre de les coses, allò que ha succeït sempre. Aquestes constants increpacions esborren la infinitat de gammes. Com la capacitat de l'home de regenarar-se, un procés lent que en Leontes tenia la velocitat d'un videoclip, una acció picada, a dolls. que aflorava un Leontes esquemàtic, caricaturesc tot i que David Bagés el bastia amb una gran expressivitat, sobretot quan es mou convulsiu, cegat per la gelosia.

Em va fer enyorar aquell extraordinari espectacle, fa 5 anys, també a Temporada Alta de la companyia anglesa d'Edgard Hall amb aquella Hermione dèbil, forta, càndida, pietosa amb totes les giragonses emocionals. I amb una grandesa afegida: la interpretava un home amb un enorme coixí a la panxa.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline