Tandy no dejó indiferente

Tandy, direcció Angélica Liddell

Tandy  no dejó indiferente. Una composición escénica que, a priori, podríamos dividir en dos tiempos nos condujo hacia diferentes estratos de la psique humana. Como ya viene siendo habitual en su trabajo, la propuesta de la creadora española Angèlica Liddell nos introdujo en su particular modo de entender cómo algunos de los, digamos, traumas que acarrea el género humano se metamorfosean en el cuerpo a partir de su trabajo expresivo sobre la escena.

Asumiendo el significado de trauma en alemán, Traum, es decir, sueño y herida, Liddlel nos presenta varios personajes que parecen deambular por la vida bajo una existencia anclada en el peso de los símbolos que se esconden tras los sueños. Más que una cadena de situaciones, nos encontramos con alguna que otra excusa causal con el fin de presentarnos a los personajes que conforman la obra. Personajes que van acercándose al límite de su propia resistencia a partir de prácticas corporales un tanto desgarradas.

Como anunciábamos al principio, si dividimos la pieza en dos tiempos, éstos atienden a directrices regidas por la intensidad de la acción. El primero, aún transcurriendo mucho más lento, acoge ese drama a modo de catarsis. Una especie de éxtasis constante que en algún momento llega a ser incluso asfixiante. El motivo de la asfixia no es tanto el no poder soportar el dolor ajeno, sino más bien, el encontrarnos ante una serie de prácticas corporales que se originan en la experimentación real de los actores, es decir, buscar en la propia vida cómo sanar aquello que, en mayor o menor medida, a todos nos ha podido marcar. Obviamente, las huellas vitales pueden entenderse desde la aflicción, como parece ser el caso, o, también, desde el aprendizaje.

En el segundo tiempo, la pieza da un pequeño giro guiado por el tempo textual. La voz de la coreógrafa va induciéndonos a reflexionar a cerca de algunas dudas existenciales ancladas en el amor o la posibilidad de creer en Dios.

Esta segunda parte, caracterizada por la presencia del texto y por una sucesión de imágenes con una fuerte carga poética,  es sin duda mucho más reflexiva y sugerente. Comunicar e interpelar sin caer en esa necesidad del auto-sacrificio. Tandy nos regala múltiples imágenes, casi a un modo fotográfico. Apariciones de cuerpos y objetos que se deslizan en la escena buscando algo que solo se hace presente mediante su propia ausencia.

*Imma Prieto és crítica d'Art i Comissaria Independent. Professora d'Art Contemporani i Nous Mitjans a l'ERAM.

Tandy

Tandy, direcció Angélica Liddell

En Marc Vicens va anar a veure Tandy i ens va enviar unes imatges del dibuix que va realitzar.

Les característiques del dibuix són:  Tinta xinesa sobre paper d'arròs de 70 cm x 50 cm.

"Si no me escribes estoy siempre en el infierno" Antonin Artaud.
tandy

Fotomuntatge de Marc Vicens

*Marc Vicens, és dissenyador gràfic.

Cop ploma sobre Cop Fatal

Cop Fatal, idea de Serge Kakudji i Paul Kerstens  
Il·lustració de Txell Darné

Il·lustració de Txell Darné

 

Coup Fatal és la darrera proposta d’un tercet –Alain Platel, Fabrizzio Cassol, Serge Kakudji– que el 2008 ja va triomfar amb Pitié!, reconvertit en singular quartet gràcies a la incorporació del guitarrista Rodríguez Vangama com a director musical. Vangama hi va entrar (COP DE SORT) quan el projecte encara no havia adquirit l’envergadura actual i s’havia estrenat, amb un èxit rotund, en format concert i basat en el treball que deu músics de Kinshava, procedents de diferents àmbits, havien fet a partir d’una sèrie d’àries barroques seleccionades per Kakudji. La bona acollida, l’interès i la implicació de nous creadors i promotors el van anar fent créixer fins a convertir-lo en l’espectacle que és ara i amb el qual han recollit –i ho seguiran fent– aplaudiments i ovacions.

Som a El Canal, l’últim diumenge de novembre, i mentre a fora la grisor i el fred de la pluja aplaquen l’ànim i adormen l’esperit, dins la sala regna una fabulosa eclosió de vida. Dotze músics congolesos, dos incombustibles ballarins i cantants (Russell Tshiebua i Bule Mpanya) i la increïble veu del contratenor Serge Kakudji s’encarreguen de fer-nos viure l’energia i l’escalf d’un mestissatge musical inèdit: àries barroques, música tradicional congolesa, jazz, rock... convivint sense estridències ni protagonismes egòlatres, unint l’essència de dos continents que poques vegades s’han sentit germans. (COP DE MÀ)

Entren brandant un exèrcit de cadires de plàstic blaves. En algun lloc he llegit que són idèntiques a les que es van fer servir durant les celebracions del 50è aniversari de la República del Congo. No sé si és veritat, però, en tot cas són prou reveladores. Com ho és l’aire coreogràfic amb què les mouen. Descalços, amb un vestit que recorda el dels atemporals músics d’orquestra i una immaculada samarreta blanca, s’apropien d’un escenari dissenyat en col·laboració amb Freddy Tsimba –un artista congolès reconegut i compromès–, format per una estreta plataforma elevada, disposada al fons de l’escenari, i un bosc esclarissat de cortines amb un alt contingut simbòlic –ressò de bales de guerra–(COP D’ESTAT) enmig del qual regna la figura i la veu –una veu sorprenent capaç d’anar des de les notes més agudes a les d’un baríton baix– de Serge Kakudji.

Monteverdi, Händel, Bach, Vivaldi o Glück s’alcen així agombolats pel groove d’una orquestra que aglutina instruments elèctrics amb xilòfons, balàfons i peces gairebé primitives, com el likembé. Músics i ballarins conformen un espectacle vivificant, enèrgic i encomanadís que fa vibrar el pati de butaques. (COPS DE PEU)

Més tard, gradualment i sigil·losa desapareixen. Poc després reapareixen, orgullosos i agosarats. (COP D’EFECTE) Vestits amb combinacions impossibles i estridents, lluint barrets, corbates, ulleres de sol i sabates de disseny com si fossin dandis de passarel·la: són els “sapers” (membres de la societat dels ambianceurs i de les persones elegants) que fan del vestir refinat i extremat la cuirassa i el refugi on s’amaga la misèria d’una crua realitat. És el moment més enlluernador (COP DE COR) i el que ens farà viure els minuts més colpidors de tot l’espectacle: la cançó, ara esdevinguda himne, “To be Young, Gifted and Black”, de Nina Simone, interpretada per Tshiebua i Mpanya mentre avancen enmig del públic, grades amunt… i, finalment, l’exquisida “Lascia ch’io pianga...” com a expressió dolorosament bella del crit de llibertat de tota una nació. (COP DE PORTA)

*Núria Sàbat, diplomada en Educació primària, llicenciada en Filologia catalana i postgrau en Teoria i crítica teatral. Ha exercit la crítica teatral a El periódico de Catalunya. Col·labora regularment en diverses publicacions: Descobrir Catalunya, Gavarres i Revista de Girona.

*Txell Darnéil·lustradora, diu: 'Il·lustrar és expressar-te amb imatges'

Damunt les espatlles dels gegants

Setmana de la Creació Contemporània

Coneixeu aquella sensació que tenim, a vegades, quan després d’arribar al cim d’una muntanya, de cop mirem al nostre voltant, i ens sentim ínfims, minúsculs i completament absorts per la bellesa gegantina, natural, abrupte i totalitzadora que ens envolta? O quan pujem a dalt de la Tour d’Eiffel de Paris, o anem en avió, i al mirar cap baix veiem les ciutats, els cotxes que circulen i les persones com si fossin formigues, pucetes minúscules, envoltades d’immensitat?

Doncs aquesta va ser exactament la sensació que vaig viure en pell pròpia durant el cap de setmana passat quan jo, una humil estudiant de periodisme vinguda de Sabadell, em vaig instal·lar durant quatre dies en un hotelet de Girona per cobrir la Trobada de Programadors del Festival.

Una setantena de professionals – directors artístics, directors, productors i programadors- vinguts d’arreu d’Europa i alguns de Sud-Amèrica, van visitar la ciutat, o més aviat els teatres i espais escènics de Girona i Salt, per veure d’una revolada ni més ni menys que dotze espectacles en quatre dies – que es diu de pressa!-, concentrats dins de la Setmana de la Creació Contemporània. Unes jornades especialment pensades perquè artistes nacionals i internacionals, majoritàriament del món de la dansa, presentessin noves propostes i, sobretot, aprofitessin per fer contactes i negocis.

Figures com Angélica Liddell, Romeo Castellucci, Jan Fabre o Israel Galván no van voler perdre’s l’oportunitat de treballar durant les jornades professionals, seguits d’altres artistes de kilòmetre 0, com Lali Ayguadé o el tàndem format per Nao Albet i Marcel Borràs. Tots, espectacles molt innovadors que no deixaven a ningú indiferent, tant si agradaven com si no. I jo vaig tenir la sort d’enganxar-me, o “incrustar-me”, tal com es diu en argot periodístic, al grup de programadors que el festival s’encarregava de dur d’un teatre a l’altre en autocar, com si es tractés d’un viatge escènic organitzat d’alta volada.

Així, des de la reunió inicial que va tenir lloc al CaixaForum gironí el divendres fins al sortir de veure la darrera proposta de Fabre el diumenge al vespre, vaig compartir recorregut i grans experiències amb uns professionals de primera vinguts d’Anglaterra, Irlanda, Holanda, França, Itàlia, Argentina, entre d’altres, i per suposat de Catalunya i de la resta d’Espanya.

Tant la cua per entrar a la sala a veure Monstres de Xavier Bobés com el moment de la copeta postfunció eren adients per conèixer artistes i programadors, cares conegudes i mesclades entre el públic dels espectacles, i dir allò d’“em dic Mar, col·laboro al Departament de Premsa del Festival i m’agradaria parlar amb vostès”, en totes les llengües i variants que se m’acudien –calia ser original!-. I la resposta sempre era magnífica: “i tant, serà tot un plaer”, i llavors començava una conversa de minuts, o dinars i sopars sencers, que en alguns casos es va arribar a convertir en amistat.

 

Després de compartir unes braves amb l’encantador Richard, un vinet amb l’Anne i uns quants viatges d’autobús amb l’Alfred, ens vam convertir en inseparables. Qui m’ho havia de dir a mi, que acabaria comentant la jugada entre funció i funció amb reputats programadors internacionals i intercanviant amb ells contactes i autèntiques abraçades al moment d’acomiadar-nos! Però aquesta és la màgia de l’art, oi? Que és capaç d’unir persones vingudes d’arreu del món que d’altra manera no s’haguessin trobat mai, i que tot veient ballar a Maria Campos o a Pere Faura, comparteixen rialles, complicitats, emocions genuïnes, i en fa néixer una conversa profunda sobre els límits del que es pot o no es pot fer a escena, sobre els mitjans d’expressió, o el text teatral, tot englobat en un marc de bellesa incomparable.

I després reculls el mòbil, l’ipad, el portàtil, la multitud de dossiers, papers i paperots, els bolígrafs i el sobret d’entrades que duu el teu nom, tots ells companys inseparables en aquest viatge, i t’adones que has vist molt més que quatre o cinc espectacles diaris. I que malgrat el cansament i la feina feta i per fer, ha estat una experiència molt enriquidora i inoblidable. I et sents agraït, i feliç, per haver pogut obrir els ulls, i les orelles, i el cor, i conèixer tant i a tants, en tan poc temps. I tenir tantes ganes de veure més teatre, més dansa i més espectacle, i que “el show must go on” i sigui així durant molt de temps i jo ho pugui veure, si Déu vol, a la Trobada de Programadors de l’any vinent.

*Mar Fayos, és estudiant de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i del Grau en Dramatúrgia i Direcció escènica a l’Escola Eòlia. Estudia interpretació a l’Escola El Timbal, i col·labora en mitjans com Teatralnet i TodoMusicales. També és professora de Cant i Teatre Musical a l’escola Gershwin Vocal Studio, i l’art la fa esborronar.

Fer el tafaner

Watching Peeping Tom, direcció d'Alícia Gorina

El dissabte dia 29 de novembre, acompanyats per la pluja, vam poder fer una experiència nova dins les propostes de Temporada Alta d'aquest any. Combinar cinema i teatre. Ho vam fer primer anant al cinema Truffaut per visionar la pel·lícula del director anglès Michael Powell "Peeping Tom" (GB 1960) i després, amb tres quarts d'hora de diferència, a la Sala La Planeta a veure l'estrena de l'obra Watching Peeping Tom, sobre una idea de l'Àlex Gorina i la seva filla Alícia Gorina que també en fa la direcció escènica. La peça ve a ser una mena de conferència de l'Àlex Gorina sobre la pel·lícula de Michael Powell.

Però de fet el que acabarem veiem no és una conferència, sinó l'assaig per representar una conferència tertúlia d' Àlex Gorina amb la seva filla Alícia sobre la pel·lícula, però que el paper de la filla (L'Alicia) i al mateix temps directora de l'espectacle, està interpretat per l'actriu Patricia Mendoza.

Per poder gaudir i entendre bé la proposta que ens ofereixen els Gorina, és recomanable veure prèviament la pel·lícula i fer-ho com la majoria dels assistents vam fer, en poca estona de diferència. Llavors si que pots entendre molta part del discurs de l'Àlex tot i que a l'espectacle hi ha, també, la relació entre pare i filla, entre un expert comentarista i crític de cinema i una directora de teatre. Sobre el món de l'interpretació, l'espectacle i les relacions familiars.

Tot plegat és una experiència recomanable. Per una banda poder visionar l'extraordinària i sorprenent pel·lícula Peeping Tom, que entre nosaltres es va titular El fotografo del pánico i que en el seu moment va ser molt mal tractada i estrenada, per assistir al cap d'una estona a la classe magistral sobre la pel·lícula, el seu contingut i les seves anècdotes, amb una interpretació impecable i continguda de l'Àlex Gorina.

Tot i que l'escenari és molt despullat, hi ha una pantalla i una càmera que filma tota l'estona el que diu i fa l'Àlex. Aprofitant el projector i la pantalla, hagués estat més entenedor insertar-hi alguns fragments de la pel·lícula, sobretot quan feien referència a alguna escena concreta. Aquest fet ajudaria a entrar millor en el plantejament de l'espectacle.

En sortir de fer el "tafaner" i satisfets de les dues sessions que va començar a les 6 de la tarda en el cinema Truffaut i que va acabar a la Sala la Planeta passades les 10 de la nit, al carrer encara plovia.

*Guillem Terribas,  és llibreter i autor del llibre: Demà serà un altre dia.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline