Ho cremarem tot, ho matarem tot

Tala, de Thomas Bernhard, direcció Krystian Lupa

Tala és l'últim muntatge del mestre Lupa que s'estira en el temps i que et colpeix en el cor. Thomas des de la seva butaca relata en la distància les tares de la societat vienesa, però Lupa ho trasllada a Polònia: la sopa, els vestits, els abrics, el gulasz, la hipocresia sota el somriure benvolent són comuns i identificables.

Haurem de seure fora del metacrilat per veure-hi com Thomas a la festa dels Auersberger. Fora del saló, des de la nostra butaca orellera. Amb un fil de veu, perquè no cal cridar per fer teatre, ni cal estar a un teatre nacional. Calen bons actors i un mestre com Lupa, calen menys amiguismes i més autenticitat. Tot això és Tala, crema, destrueix en aquest segle de la mort i la destrucció, on Joyce i James són dos jovenets superats per l'individualisme i buits de contingut, sense més paraules que els aparts al bany (espai de confessions i de vici). No hi ha esperança en el futur, només buidor.

Joanna és la desgràcia necessària per a la trobada, ben aprofitada per al matrimoni Auersberger a la Gentzgasse, perquè vingui el gran actor del Teatre Nacional i facin una party artística, un cercle intel·lectual, una trobada de la crème de la crème. Però el que sembla una trobada plena de bones intencions, acaba sent una mostra més de les convencions nocives del món cultural i de l'amistat rovellada. De la sublimitat, a la vomitera.

Thomas s'ho mira tot des de la butaca d'orelles i interpreta les paraules sobreres del matrimoni, l'odi compungit, però que s'escola en les paraules de l'un i de l'altre. Joanna s'ha suïcidat i gràcies a l'acte valent per uns, covard pels altres, se senten amb el dret de recordar, criticar i destrossar. Ella apareix furtivament: en el seu estudi, borratxa acabada i després fabulant sobre Kilb, sobre la infantesa; la barreja de literatura i vida es fa evident i indefugible, com una gàbia. Us podeu despullar, però les paraules us continuaran atrapant.

Després tornem al cercle, a sopar i a l'amistat aparentada. Als anys que han talat la confiança. A la decepció que ha marcat les relacions. Paraules, paraules, buides, paraules. Les ones de Virginia Woolf són un cant a l'amistat, Jeannie Billroth es creu ser Woolf, diu que va més enllà de Woolf. Sí, l'actitud de pedanteria d'aparador va més enllà de Woolf, arriba a la caricatura de la buidor, és insult. Tala és l'amistat després del suïcidi també, després de la mort, com Les ones, però aquí Bernhard sap que parla en la destrucció i buidor moral de finals del segle XX. No hi ha salvació, hi ha brutícia.

Al final, una trobada que havia de ser un regal per a la família Auersberger acaba sent un malson per als Auersberger a la Gentzgasse i Thomas, no ho escriguis això, fem peneta, però que no ho sàpiga ningú, hem de continuar sent els Auersberger de la Gentzgasse i l'altra ha de continuar sent la Woolf i l'actor més famós del Teatre Nacional ha de continuar sent-ho i Joanna ha mort perquè havia de morir. I, malgrat tot, m'estimo aquesta ciutat, m'estimo als meus amics, diu que diuen.

 

*Marina López Planella (Aquest text també està publicat al bloc de l’autora, “Aquesta nit improvisem”)

Cançó de bressol

Llibert, de Gemma Brió

nin, dorm, dorm

des d'ara en un cor

en el vol, el teu vol

Llibert, Llibert

el teu vol

... en una llibertat

la teva en el vol

construint-se

o potser ja desfet

en un tot

en un no-res, potser

qui ho sap?

no es comprèn tot

no s'edifica tot

no es perpetua tot

ni al lluny

com ara

t'acompanyo

nin, dorm, dorm

 

... vindràs

procliu

en el temps

o potser ja desfet

pregon, al·luvial,

no cal que inventis cap gest

Llibert, Llibert

i serà el vol

ja ho ets, de gest

el tens, ho ets, et tinc

dorm, nin, dorm

em tens,

ens tens

*Roger Costa-Pau és poeta, crític literari, assatgista i dramaturg. Actualment director literari a Llibres del Segle.

La senyora Friedrich

El President, de Thomas Bernhard, direcció: Carme Portaceli

El teatre de Bernhard és un diàleg de monòlegs. Escrivia llargs discursos en les seves obres, entre altres coses, per evitar que la interpretació del personatge la fés un actor mediocre... Ho va explicar el director del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí, durant la conversa amb el públic, després de veure El President de Thomas Bernhard, dirigida per Carme Portaceli, diumenge a la tarda a El Canal. I queda clar que si el president i la presidenta no la interpreten gegants de l’escena les conseqüències poden ser letals, tant per a l’espectador com per a l’actor. Francesc Orella i Rosa Renom fan una feina contundent, segura, magnífica... Queda clar des de la primera cursa de fons de la presidenta davant del mirall, morta de por pels atemptats però insolent i descarada. També ho fa evident la carrera del president, des que surt a escena, a pèl, vestint-se per la gala dramàtica de lluïment que l’espera. Però El President és molt més que una parella imparable. El President és el gest contingut d’una secundària, l’actriu Montse Pérez, que t’atrapa amb la mirada esporuguida i el rictus tibant de por. Una dona muda que porta la còfia de criada des que va néixer i que ara serveix una presidenta dèspota. La mirada de la Sra. Friedrich, que paradoxalment vol dir Sra. somriure, ho concentra i ho imanta tot en aquest ambient de crisi política i social, en què la por, una altra vegada la por, el terror, s’enganxa a la pell de tots, com una paparra. A la dels poderosos, la por a veure’s destruïts i destronats per “l’ambició i el poder, res més” , com repeteix espasmòdicament la presidenta, dels anarquistes. Aquesta por, aquesta paràlisi reiterada per la repetició a ritme de bucle, encamina la parella presidencial directament cap a la pròpia aniquilació. Els monòlegs del president i de la presidenta són punyents, aferrats a un règim que va agonitzant amb ells, uns personatges abocats a ser cadàvers, ferralla, com la que penja al sostre de l’escena, les restes carbonitzades d’automòbils després d’un atemptat. I entre aquesta destrucció moral, figures estàtiques, mudes i servils com la Senyora Friedrich.

  *Mercè Sibina és periodista a TV3.

Rudo

Rudo, de Manolo Alcántara

 

*Bru Ayach Sibina té 8 anys. Fa 3r a l'Escola Joan Bruguera de Girona.

Anem a Moscou?

I si elles marxessin a Moscou, de Christiane Jatahy.

Isaki Lacuesta ha anat de vacances a Moscou i ens ha enviat aquest vídeo-record, possiblement, una imatge que també gravarien les tres germanes si viatgessin a la capital de Rússia. El director de Murieron por encima de sus posibilidades comparteix aquest post amb l'escriptor Josep Maria Fonalleras que reflexiona sobre el mateix espectacle.

No hi anirem mai.

Josep Maria Fonalleras

Peter Brook ha dit que “el teatre ens permet sentir coses, experimentar, compartir el que sentim, la riquesa i els problemes que tots patim”.

Aquest és el secret, l’únic secret.

Els comentaris, a la sortida del muntatge de Christiane Jatahy, quasi no ho eren. Vull dir que es quedaven en aquell espai incert en el qual només valen les mirades, els gestos. L’espectador, en surt colpejat de “E se elas fossem para Moscou”, no solament per la presència arravatant de Julia Bernat (i de Stella Rabello i Isabel Texeira) sinó perquè és conscient d’haver entrat en un interior que no és només el de les tres noies desolades, lluny de Moscou, sinó el de la seva pròpia estança, on es balla una dansa que és a mig camí de la joia i de la tristesa.

Sense haver fet un Txèchov, Jatahy aconsegueix transmetre l’atmosfera del rus amb una precisió extrema. La felicitat només existeix quan és feta de trossets i no hi ha “mudança” possible, perquè “el passat”, diu una de les germanes, “ens empeny dalt del trampolí per saltar a l’aigua i alhora ens atura i evita que saltem”. Tot Txèchov és aquí i costa refer-se d’un sotrac com aquest, tan allunyat del cànon, tan a prop de tots aquells que mai no aniran a Moscou.

La doble versió – la teatral i la televisada – es justifica (si és que cal) en la llarga escena de la festa de l’aniversari d’Irina. El que en teatre és eixordador i desballestat, caòtic a vegades, en la filmació esdevé precisió de bisturí, aparts memorables, fina línia que separa l’alegria de la llàgrima més fonda.

El plànol d’Olga, Maria i Irina, al final de la celebració, quietes, quasi absents, juntes, sempre juntes, preveient un futur amarg, ja aleshores, sense canvi, estàtic, és demolidor.

L’únic secret: viure en aquell clos com si fos el nostre, compartir el que senten, el que sentim.

Moscou
Isaki Lacuesta
 

*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l’administració pública, i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot a mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l’Avui o El Punt. La seva narrativa està entre la brevetat del conte i el relat curt, com ara El rei del mambo (1985), la novel·la amb La millor guerra del món (premi Ciutat de Palma del 1997) i August & Gustau (2001). És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

*Isaki Lacuesta és director de cinema, escriptor i professor. Al 2011 va ser galardonat amb la Concha de Oro 2011 pel seu llargmetratge “Los Pasos Dobles”, premi a la millor pel.lícula en la secció oficial del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Aquest any estrena al Festival Temporada Alta a Catalunya, la seva última pel·lícula 'Murieron por encima de sus posibilidades'.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline