Fer el tafaner

Watching Peeping Tom, direcció d'Alícia Gorina

El dissabte dia 29 de novembre, acompanyats per la pluja, vam poder fer una experiència nova dins les propostes de Temporada Alta d'aquest any. Combinar cinema i teatre. Ho vam fer primer anant al cinema Truffaut per visionar la pel·lícula del director anglès Michael Powell "Peeping Tom" (GB 1960) i després, amb tres quarts d'hora de diferència, a la Sala La Planeta a veure l'estrena de l'obra Watching Peeping Tom, sobre una idea de l'Àlex Gorina i la seva filla Alícia Gorina que també en fa la direcció escènica. La peça ve a ser una mena de conferència de l'Àlex Gorina sobre la pel·lícula de Michael Powell.

Però de fet el que acabarem veiem no és una conferència, sinó l'assaig per representar una conferència tertúlia d' Àlex Gorina amb la seva filla Alícia sobre la pel·lícula, però que el paper de la filla (L'Alicia) i al mateix temps directora de l'espectacle, està interpretat per l'actriu Patricia Mendoza.

Per poder gaudir i entendre bé la proposta que ens ofereixen els Gorina, és recomanable veure prèviament la pel·lícula i fer-ho com la majoria dels assistents vam fer, en poca estona de diferència. Llavors si que pots entendre molta part del discurs de l'Àlex tot i que a l'espectacle hi ha, també, la relació entre pare i filla, entre un expert comentarista i crític de cinema i una directora de teatre. Sobre el món de l'interpretació, l'espectacle i les relacions familiars.

Tot plegat és una experiència recomanable. Per una banda poder visionar l'extraordinària i sorprenent pel·lícula Peeping Tom, que entre nosaltres es va titular El fotografo del pánico i que en el seu moment va ser molt mal tractada i estrenada, per assistir al cap d'una estona a la classe magistral sobre la pel·lícula, el seu contingut i les seves anècdotes, amb una interpretació impecable i continguda de l'Àlex Gorina.

Tot i que l'escenari és molt despullat, hi ha una pantalla i una càmera que filma tota l'estona el que diu i fa l'Àlex. Aprofitant el projector i la pantalla, hagués estat més entenedor insertar-hi alguns fragments de la pel·lícula, sobretot quan feien referència a alguna escena concreta. Aquest fet ajudaria a entrar millor en el plantejament de l'espectacle.

En sortir de fer el "tafaner" i satisfets de les dues sessions que va començar a les 6 de la tarda en el cinema Truffaut i que va acabar a la Sala la Planeta passades les 10 de la nit, al carrer encara plovia.

*Guillem Terribas,  és llibreter i autor del llibre: Demà serà un altre dia.

IV Torneig de Dramatúrgia Catalana

Torneig de Dramatúrgia Catalana

Escric aquestes línies quan acabo d’arribar de Girona. Són les dues de la matinada i avui ha estat la gran final del QUART torneig de dramatúrgia catalana. L’invent del torneig de dramatúrgia va sortir, ara fa quatre anys, del cervell prodigiós i inquiet d’en Jordi Casanovas. Al principi, semblava una bogeria. Torneig d’autors, eliminatòries, el públic vota… Confesso que vaig pensar: no vindrà ningú! Però el temps ha demostrat que no és cap bogeria, ans al contrari, és una idea brillant. El torneig funciona a la perfecció, el dia que Temporada Alta posa les entrades a la venda és de les primeres activitats que exhaureix totes les localitats per a totes les sessions. Costa dos euros amb cervesa inclosa, és cert, però també és cert que a Barcelona s’organitzen moltes lectures dramatitzades gratuïtes i tot i així, sovint estan mig buides. I aquí la gent gairebé s’esbatussa per veure no una, si no dues lectures dramatitzades en una nit d’un dilluns. (Que, desenganyem-nos, els dilluns, pels no-teatrerus, és un dia que costa, i la majoria de públic no és públic de la professió teatral!)

La pregunta és per què aquest èxit d’assistència? Per què hi ha públic que fins i tot s’empassa els mateixos textos fins a tres vegades? Suposo que el tema de la competitivitat hi té alguna cosa a veure, però tampoc em sembla un motiu de pes. La competició és un al·licient quan defenses un color, un bàndol, quan ets un fan…. I acceptem-ho, entre el gran públic, els autors no són coneguts, dubto molt que la gent a casa seva digui: som-hi, anem-hi que avui competeix el Mallol o el Mañas, o la Feixes! La majoria de gent ni tan sols sap  qui és en Jordi Galceran, com a molt els sona si els dius que és l’autor d'El mètode Gronholm. Aleshores per què? Segurament no hi ha una raó molt concreta del perquè d’aquest èxit. És una suma de coses. Però jo tinc la sensació que, principalment, allò que empeny el públic és venir a  escoltar un parell d’històries servides per quatre actors de primera línia. Aquí rau la màgia del torneig, i la màgia del teatre. Històries i intèrprets. Teatre en essència. Sense res més.

Estic segura que el públic, després del primer minut, oblida que està veient una lectura i fins i tot deixa de veure els faristols. Estic convençuda també que l’endemà recorden les històries, com si haguessin vist l’obra, amb escenografia, música, llum… I no hi ha res de tot això, els actors han assajat el text en menys de tres hores, però la seva dedicació és tan gran, la Sala Planeta té unes dimensions tan perfectes per a la recepció, que abans de dos minuts el públic ja està viatjant amb els intèrprets i ficats dins d’una història. Algunes estan més acabades, d’altres encara els falta alguna reescriptura. (Recordem que totes les obres estan escrites en un parell de mesos!) Però tot i així, el públic juga. Gaudeix. Critica. Pensen per què els agrada més un text que un altre, comenten les interpretacions, les comparen amb les d’altres eliminatòries, i finalment es decideixen per un dels textos i el voten. Moltes vegades, la votació és un pèl absurda perquè s’acaba comparant pomes amb peres (tot i que passa el mateix en els premis literaris). Però tant li fa, perquè la competició és tan sols l’excusa per viure una nit màgica de teatre en estat pur.

Alguns autors han rebutjat la participació al torneig perquè creuen que el teatre és un art que no permet la competició. (Altra vegada em vénen al cap els premis literaris!) En termes generals, podria donar-los la raó. Però m’agradaria molt que vinguessin algun dia a fer una visita al torneig, perquè veiessin que la competició és tan sols l’excusa. Prova d’això és que molts dies hi ha un gran sector del públic que marxa abans de saber el veredicte. Els és absolutament igual qui ha guanyat, venien a escoltar els textos. El torneig és un acte de desacralització del teatre. Li demanem tant al teatre, sempre!  “El teatre ha de ser… el teatre ha de dir… el teatre té l’obligació de…” Crec que és sa que de tant en tant, deixem al teatre que jugui una mica i que respiri, així després agafarà amb més força totes les seves responsabilitats! Visca el teatre!

*Cristina Clemente, és dramaturga, guionista i directora de teatre. Ha escrit, entre d’altres, Volem anar al Tibidabo, Vimbodí vs. Praga, Nit de radio 2.0 i Consell Familiar. En cinema ha escrit el guió de la pel·lícula Eva, i en televisió, ha treballat com a guionista de El Cor de la Ciutat, Sin identidad i La Riera.

Enllaços del Torneig a la publicació digital de cultura Catorze:

Article de la Cristina Clemente

La gran final

Supersegon de superlucidesa

El Conde de Torrefiel de La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento

Literatura. Durante un segundo de lucidez tuve la certeza que nos habíamos vuelto locos. Pero a ese segundo de lucidez se antepuso un supersegundo de superlucidez en dónde pensé que aquella escena era el resultado lógico de nuestras vidas absurdas. Ho diu Bolaño a Los detectives salvajes i  ho escenifica Pablo Gisbert, dramaturg i director de 'La Chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento', d'El Conde de Torrefiel. Una obra que parla de nosaltres, d’una generació abandonada al neoliberalisme i a la victòria del  fast food, un concepte que ha transcendit l’àmbit del menjar per apoderar-se de l’oci, la cultura i el pensament. El sistema neoliberal, basat en el consumisme, resta paradoxalment, qualsevol tipus d’importància a l’acte de consumir. Tot el que consumim es converteix en banal i intercanviable. Tot és present i alhora mai ha passat. Cito a Otro Perro Paco, que ho explica en un article en què es pregunta per la relació entre el consum cultural i la identitat.

Imatge de l'espectacle

Filosofia. Sortir del vèrtex. És el significat etimològic de divertir-se. 'La chica de la agencia de viajes(...)' fa riure, i molt. Conscientment divertida, i irònica. Són molts els filòsofs que han defensat la importancia de l’humor, com a estratègia d’atac i de defensa. “L’animal més patidor de la terra es va veure obligat a inventar el riure”, va dir Nietzsche. O Pascal: “Burlar-se de la filosofia és el veritable filosofar”. Riure com a propietat exclusiva de l’home i riure com a acte de subversió. Ser irònic, sarcàstic i paròdic. L’humor com a expressió de la consciència de la relativitat de les coses i  com a subtil revelador del sublim en l’imbècil, i l’imbècil en el sublim. Al món hi sobra transcendència.

Escena. 'La chica de la agencia de viajes(...)', és sobretot una obra de text però no és només una obra text. Són les dues protagonistes, Cris Celada i Tanya Beyeler, parlant-se serenes, micròfon en mà, convertint al públic en testimoni –no en objecte directe– de les seves crítiques al segle XXI i a les persones que l'habiten. Sense doctrina. Són estàtues humanes que respiren, una sobre l'altra, culs parlants, heavis muts i una apoteosi final de la buidor que instal·la en l'espectador la certesa que, aquella escena no és bogeria –o no és només bogeria– sinó el resultat lògic de les nostres vides absurdes.

 

*Maria Junyent, és periodista, treballa a Time Out, on coordina les seccions de 'coses per fer' i 'comèdia'. També ha fet d'ajudant de direcció en un parell de muntatges: 'La dama de les camèlies', dir. Hermann Bonnín a La Seca, i 'Calderone' de Pasolini, dir. Stefania Troise, al CCCB.

Metàfora, o una imatge de l’obra amb paraules

El Conde de Torrefiel de La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento

Un tren secular que té per nom història, que avança contínuament, que s'impregna, s'embruta i absorbeix tot el que deixa el trànsit constant de passatgers, on les peces, anomenades idees, només canvien per fora però no per dintre.

Un crit llarg, jove i contemporani de pensaments i opinions automàtiques que al final determinen el que som. Units en un, mostren la insatisfacció del moment, tot allò bell ha decaigut i tot allò essencial en la vida s'ha mercantilitzat.

Una minoria que busca el sentit del tot sabent que no el trobarà, sabent que el seu únic refugi és tractar de pensar-lo. Un cocktail de subcultures que fan de la vida un mosaic de comportaments però sense objectius comuns fora dels grups socials.

Així és fàcil veure que un crit produït per una minoria en un tren d'alta velocitat no serà massa escoltat ni comprès per la majoria, adormida en les seves butaques, endinsats en la monotonia del manteniment de l'ordre, l'estabilitat financera i la satisfacció sexual.

Falta d'integritat, egoisme, existencialisme i molts altres temes, però queda lloc per l'esperança en l'amistat i el confort de la conversa quotidiana. I així aquest grup mixt pot seguir tenint moments de felicitat, bon humor i plena anestèsia, en un vagó mig oblidat.

 

*Eugeni Marí, és estudiant del grau universitari d'arts escèniques que ofereix l'ERAM. Abans havia cursat dos anys del grau en filosofia a la Universitat de Barcelona. És de Maó, Menorca, li agrada la cultura, la política i els esports.

De la vida desolada

Viejo, solo y puto, de Sergio Boris

Com espectadors potser ens agradaria entrar en la nit que no és la nit, en la nit interior sense estrelles, en la nit sense déus, en la nit que mai ha gestat el dia, que mai l’ha somiat, que mai l’ha produït, en la nit immòbil, muda, intacta, en la nit bestial.

                                                 Buenos Aires.

                                                                 Zona sud.

                                                                                Farmàcia.

                                                                                           Rebotiga.

Eva (risto): Sóc el germà gran d’en Daniel. Mai vaig acabar la carrera de farmacèutic. Des de sempre que treballo en la merda de farmàcia del meu pare. Ara ja s’ha jubilat, mai més tornarà a trepitjar la puta farmàcia. Per què hauria de fer-ho?

Dani (el): Jo sí que sóc farmacèutic, finalment! També sóc el germà petit de l’Evaristo. Tinc un fill cabró de sis anys i m’estic separant de la meva dona Laura. Fa dies que gairebé visc a la rebotiga de la farmàcia. Era del meu pare. Ara és meva perquè m’acabo de llicenciar. Bé, també del meu germà. Jo ho apunto tot. Algú ho ha de fer això de controlar. Aquests putos transvestits que porta l’Evaristo i el desgraciat d’en Claudio a injectar-se m’incomoden i em rebenten! I a més em deuen diners! Ara com ara, em costa somriure.

Claudio: Sóc agent de propaganda mèdica. Amic de l’Evaristo. El seu germà m’odia. Per què? Fa deu anys que treballo al collons de farmàcia amb ells. Els meus tripijocs amb medicaments i metges? No n’heu de fotre res! Adoro el maricó de la Sandra. No teniu puta idea del que significa estar enamorat d’un puto transvestit!

Sandra: Sóc un transvestit, un puto. Tinc 23 anys. Sóc la noieta del fill de puta d’en Claudio? Suposo que sí! Sóc la filla de carrer de la Yulia. La Yulia és la meva mare? Perquè no. M’agrada anar al Mágico a ballar, les festes d’escuma i la nit.

Yulia: Sí, sóc vella! Tinc 40 anys i sóc un puto transvestit. És cert que sóc la mare de carrer de la Sandra. Me la vaig afillar quan ella començava a prostituir-se. Jo la vaig protegir. Per què m’han fotut hòsties tan sovint? El preu de ser una puta de carrer, suposo. Vinc a la farmàcia a la nit per injectar-me hormones. Ho fa l’Eva, ell sap fer-ho. De vegades l’Eva i jo..., ell em cuida.

                                                   Viejo, solo y puto

                                                               Solo, puto y viejo 

                                                                          Puto, viejo y solo

                                  

Viejo, solo y puto, vist per Jordi Armengol

                       No sé. De què coi parla? Parla d’una gent marginal que...

No, no... És un magma temàtic mòbil. Són cinc personatges pertorbadors, però ells no són el tema de l’obra, el tema de l’obra és existencial i els afecta a tots per igual, ells simplement són allà.

             Sí, però, i la trama?

Trama? No sé si n’hi ha, però no importa perquè el món que veiem i els personatges que l’habiten són tan rics i coloristes que compensa la falta de trama. El que passa és que cal matar els prejudicis escènics. Aquí aquestes coses no es veuen en els teatres, potser només al carrer.

             De debò?

No! Aquesta valentia no l’he vist. L’organicitat i el realisme són exemplars. És interessant veure com alguns personatges funcionen cap enfora i d’altres funcionen cap endins, però la veritat és que tots funcionen la mar de bé, la multiplicitat i la sordidesa hi són admirables. Tot és cerimoniós i en certa manera ritual.

             Desolació, patetisme i bestialitat! És el que hi veig! I no sé si m’ha agradat. Tinc una sensació desagradable i que alguna cosa se m’escapa...

Molt millor!

 

*Joaquim Armengol, és crític de teatre.

*Jordi Armengol, és artista visual i il·lustrador, combina l'activitat artística amb la docència.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline