Cop ploma sobre Cop Fatal

Cop Fatal, idea de Serge Kakudji i Paul Kerstens  
Il·lustració de Txell Darné

Il·lustració de Txell Darné

 

Coup Fatal és la darrera proposta d’un tercet –Alain Platel, Fabrizzio Cassol, Serge Kakudji– que el 2008 ja va triomfar amb Pitié!, reconvertit en singular quartet gràcies a la incorporació del guitarrista Rodríguez Vangama com a director musical. Vangama hi va entrar (COP DE SORT) quan el projecte encara no havia adquirit l’envergadura actual i s’havia estrenat, amb un èxit rotund, en format concert i basat en el treball que deu músics de Kinshava, procedents de diferents àmbits, havien fet a partir d’una sèrie d’àries barroques seleccionades per Kakudji. La bona acollida, l’interès i la implicació de nous creadors i promotors el van anar fent créixer fins a convertir-lo en l’espectacle que és ara i amb el qual han recollit –i ho seguiran fent– aplaudiments i ovacions.

Som a El Canal, l’últim diumenge de novembre, i mentre a fora la grisor i el fred de la pluja aplaquen l’ànim i adormen l’esperit, dins la sala regna una fabulosa eclosió de vida. Dotze músics congolesos, dos incombustibles ballarins i cantants (Russell Tshiebua i Bule Mpanya) i la increïble veu del contratenor Serge Kakudji s’encarreguen de fer-nos viure l’energia i l’escalf d’un mestissatge musical inèdit: àries barroques, música tradicional congolesa, jazz, rock... convivint sense estridències ni protagonismes egòlatres, unint l’essència de dos continents que poques vegades s’han sentit germans. (COP DE MÀ)

Entren brandant un exèrcit de cadires de plàstic blaves. En algun lloc he llegit que són idèntiques a les que es van fer servir durant les celebracions del 50è aniversari de la República del Congo. No sé si és veritat, però, en tot cas són prou reveladores. Com ho és l’aire coreogràfic amb què les mouen. Descalços, amb un vestit que recorda el dels atemporals músics d’orquestra i una immaculada samarreta blanca, s’apropien d’un escenari dissenyat en col·laboració amb Freddy Tsimba –un artista congolès reconegut i compromès–, format per una estreta plataforma elevada, disposada al fons de l’escenari, i un bosc esclarissat de cortines amb un alt contingut simbòlic –ressò de bales de guerra–(COP D’ESTAT) enmig del qual regna la figura i la veu –una veu sorprenent capaç d’anar des de les notes més agudes a les d’un baríton baix– de Serge Kakudji.

Monteverdi, Händel, Bach, Vivaldi o Glück s’alcen així agombolats pel groove d’una orquestra que aglutina instruments elèctrics amb xilòfons, balàfons i peces gairebé primitives, com el likembé. Músics i ballarins conformen un espectacle vivificant, enèrgic i encomanadís que fa vibrar el pati de butaques. (COPS DE PEU)

Més tard, gradualment i sigil·losa desapareixen. Poc després reapareixen, orgullosos i agosarats. (COP D’EFECTE) Vestits amb combinacions impossibles i estridents, lluint barrets, corbates, ulleres de sol i sabates de disseny com si fossin dandis de passarel·la: són els “sapers” (membres de la societat dels ambianceurs i de les persones elegants) que fan del vestir refinat i extremat la cuirassa i el refugi on s’amaga la misèria d’una crua realitat. És el moment més enlluernador (COP DE COR) i el que ens farà viure els minuts més colpidors de tot l’espectacle: la cançó, ara esdevinguda himne, “To be Young, Gifted and Black”, de Nina Simone, interpretada per Tshiebua i Mpanya mentre avancen enmig del públic, grades amunt… i, finalment, l’exquisida “Lascia ch’io pianga...” com a expressió dolorosament bella del crit de llibertat de tota una nació. (COP DE PORTA)

*Núria Sàbat, diplomada en Educació primària, llicenciada en Filologia catalana i postgrau en Teoria i crítica teatral. Ha exercit la crítica teatral a El periódico de Catalunya. Col·labora regularment en diverses publicacions: Descobrir Catalunya, Gavarres i Revista de Girona.

*Txell Darnéil·lustradora, diu: 'Il·lustrar és expressar-te amb imatges'

El Bestiari musical de Cabo San Roque, exercicis d’un esdevenir animal

El trio Cabo San Roque porta a Temporada Alta el seu darrer espectacle, Bestiari, amb un zoològic musical

Bestiari*Carme Pardo Salgado és professora d'Història i Estètica de la Música a la Universitat de Girona.

 

Papa, mama, vull anar de concert!

Orelles de xocolata apropa als més petits l'experiència de viure un concert de pop i  rock El dia previ a l'estrena d'Orelles de Xocolata, Nora Escudero, codirectora del projecte, em va confessar: «Em sento com si hagués fet una trapelleria i m'hagués sortit bé». No hem fet una trapelleria, però sí que hem endegat un projecte al nostre gust basat en una idea que teníem la certesa que funcionaria: concerts pensats per a grans i petits; sense caure en l'espectacle infantil, però que enganxés la mainada. Era tot un repte, ja que sovint amics i amigues del nostre entorn –amb fills– ens deien que trobaven a faltar anar de concert de veritat sense que els nens s'hi avorrissin. Això, sumat a les mancances de continguts musicals en el sistema educatiu, sobretot de música moderna, la manca de públic cada cop més preocupant als concerts en directe i la marginació cultural d'un cert tipus de música –fets que denunciàvem des de l'associació Orella Activa– són l'origen d'aquest trencaclosques que comencem a construir i que hem anomenat Orelles de Xocolata. El sector familiar comença a ser explorat en el món de l'espectacle però no sempre amb encert: sovint les propostes que pretenen agradar també als pares són massa semblants a la seva versió adulta; altres vegades, són espectacles infantils sense més. Durant sis mesos vam treballar la idea amb tres professionals de l'ensenyament vinculats a la música i amb les aportacions de tots ells vam dibuixar un primer projecte molt ambiciós que Salvador Sunyer es va encarregar de llimar quan l’hi vam presentar el mes d'abril i, a més, hi va sumar un altre repte: estrenar-lo a Temporada Alta 2013. A Orelles de Xocolata, pares i fills van junts de concert: uns coneixeran els temes; aquest any hem fet el pop i els pares han gaudit amb Michael Jackson, Madonna, The Beatles o Coldplay, entre d'altres, –interpretats a la perfecció per una banda feta a mida de músics escollits per la seva qualitat i per la seva capacitat de comunicació també amb el públic infantil–; la mainada, a banda de la música, reben estímuls contínuament, des de l'espectacle ofert per la companyia Estampades (dansa aèria, xanques, coreografies...) fins a les projeccions, els jocs de llums i alguna sorpresa més al principi i al final de l'espectacle. I per descomptat, la xocolata desfeta (patrocinada per Xocolates Torras, empresa col·laboradora del projecte). El fet de teatralitzar el concert ha estat clau per arribar a tots, sobretot als nens i nenes. I, probablement, no s'hagués pogut realitzar amb tant d'èxit sense la versatilitat de Berta Escudero i Paula Radresa (Estampades), que en una hora són capaces de despenjar-se del sostre, fer un tomb damunt les xanques caracteritzades com les noies del videoclip de Material Girl, fer una guerra de coixins a l'estil Britney Spears o explicar la diferència entre una guitarra i un baix en un moment totalment còmic. El procés creatiu ha estat complex: des de l'elecció del repertori –no va ser fàcil convèncer els músics per fer One More Time, de Britney Spears, però un tema que a Spotify té més de 80 milions d'escoltes no hi podia faltar– fins a la confecció del vestuari –les cantants i les actrius es canvien de vestit vuit vegades en una hora; per tant, havia de ser espectacular però també pràctic–. Tot això, integrat en un guió on no podien faltar gags d'humor i píndoles pedagògiques –adreçades a la mainada però també als pares, ja que,  probablement, alguns agraeixen que els expliquem la diferència entre un baix i una guitarra o perquè sonen violins en una cançó quan no n'hi ha damunt l'escenari–. I que tot plegat tingués sentit! I creiem que, finalment, ho hem aconseguit. Les aportacions d'una colla de bons professionals, en idees i també en entusiasme, han donat com a resultat un espectacle que esperem que tingui una llarga vida amb moltes versions: des del principi teníem clar que el món de la música és tan inabastable que podríem fer-ne una cada temporada. Avui fem POP però l'any vinent podem fer ROCK, i el següent, FUNK, i el següent, DISCO... Sempre hi haurà coses per aprendre de la música; així doncs, amb tots vosaltres (i esperem que per molt de temps): Orelles de Xocolata!
Temporada Alta Girona Orelles de Xocolata

Fotografía: Gemma Massanes ©

*Alícia Martínez és codirectora de l'espectacle Orelles de xocolata. 

NIT D’ESTRENA. UN REFUGI INDIE.

Un Refugi Indie és la història de 6 personatges, d’una generació de gent jove que fa el que pot per sortir-se’n. Atur, retallades en cultura, educació, sanitat...uns joves que no ho tenen fàcil però que amb sentit de l’humor, ironia, imaginació...miraran de creuar la difícil frontera entre allò que pensaven que seria la seva vida i allò que en realitat és.

Temporada Alta ens presenta una obra que destil·la optimisme i esperança en una joventut en la que sembla ser que ningú hi creu. En Pau Miró sí.

-------------------------------------------

En Pau és d’aquests nois que la meva mare en diria “eixerit”, de fet hi afegiria,

-en tinguéssim una bona reguera a l’hort com aquest!

El dia que el vaig conèixer va ser en un sopar a casa d’un amic comú i el vaig trobar un encant. Un noi tranquil i prudent que traspuava una certa vergonya davant dels desconeguts. El sopar va transcórrer entre temes de tota mena, vins i menges d’allò més sibarites i en Pau, com tots els comensals d’aquella entranyable taula ens vam anar deixant anar fins que vam acabar a les tantes amb un somriure esculpit als llavis. Tots vam començar a desfilar menys ell que, tot i tenir un petit refugi indie, no lluny d’on sopàvem, va preferir quedar-se a dormir a casa del seu amic. S’ha de dir que en el seu refugi hi fot un fred que pela a l’hivern...i allà on érem estàvem com torronets.

De mica en mica, vaig anar coincidint amb en Pau i vaig començar a conèixer un dels directors i dramaturgs amb més projecció del país.

A Temporada Alta vam creure que estaria bé fer-li una entrevista però parlant amb ell vam quedar que el millor era que el dia de l’estrena quedéssim per anar a sopar amb tota la troupe i que el títol podria ser “Nit d’estrena”. I ja veieu, aquí estem!

Us he de confessar que darrere aquests ulls que traspuen un talent natural hi ha un noi a qui se’l mengen els nervis abans, durant i després de l’estrena.

Vam decidir esperar-lo per anar junts al restaurant. Van trigar ben bé 3 quarts d’hora! Els actors recollien tots els patracols i omplien els seus cotxes amb les maletes d’una petita estada d’uns quants dies a Girona. Fins i tot n’hi havia que portaven sacs de dormir! Us imagineu com pot haver estat l’estada de tota aquesta troupe de joves actors que s’havien repartit entre les cases dels amics de la contrada? Uns joves actors que reflectien molt bé l’esperit d’en Pau a l’obra. Una obra independent, de petit format i poc pressupost. Uns actors joves, alegres, riallers, satisfets d’haver-ho donat tot pel projecte. Gent responsable amb ganes de construir. Joves que ens fan canviar la mirada cap a les generacions més joves i ens donen una visió alternativa a la de la generació ni-ni.

Vam arribar al mític lloc de trobada gastronòmic-teatral gironina i com no podia ser d’altra manera, en

Pau es va asseure com un més entre els seus amics. Perquè això és el que acaba passant quan es treballa amb en Pau, acabes formant part del seu cercle d’amistats. El sopar va transcórrer entre bromes. S’acusaven mútuament de ser el més “indie”, el més “freaky”, el més “kitch”. Ser un “indie” és ser algú diferent. Algú capaç de prendre decisions, potser fora del cànon establert, però que permeten tirar endavant petites il·lusions, petits somnis, fins i tot, pels que ningú aposta. Deia en Pau, “ser un indie és fer aquesta obra, som uns indies tots plegats, poc pressupost, pocs recursos, moltes ganes i poc més”

La Pantera Rosa i els dònuts va ser un dels temes recurrents. En això, també semblaven tots uns “indies”. Jo em pensava que aquest “pastelito” ja no existia, però es veu que aquesta suculenta menja els alimentava en moments de baixon durant els assajos.

També van riure amb el nou projecte d’en Pau per tancar aquesta trilogia generacional que va començar amb Els Jugadors. Una possible obra sobre la generació de les dones de 50 anys. La decadència de la bellesa?

El sopar va transcórrer com és habitual en una “Nit d’estrena”, amb una relaxació i un ambient distès envejable. Si te’ls miraves de lluny, t’empenyia una força, que com un imant, t’atreia cap a ells. El magnetisme dels seus somriures, la força de la seva voluntat davant el desencís del que la societat els ofereix. Joves que volen esprémer cada segon de la seva vida per cercar brins d’esperança dins els seus refugis. I allà entre ells, com un més, en Pau. Un jove arriscat a qui el seu cercle d’actors li ha aportat una visió optimista de les noves generacions. Un dramaturg i director que no defuig part de la seva responsabilitat en construir un món millor, arriscant-se, en moments on fer teatre, realment és tot un risc, per explicar-nos que el nostre jovent, sense aixopluc, ni horitzó, serà capaç de reinventar-se un món on refugiar-se.

Aquella taula on sopàvem n’era tot un exemple.

 

Fotografies: Laura Iglesias

Notes sobre La Bête dirigida per Sergi Belbel

La Bête segons Leonard Beard

"La Bête" segons Leonard Beard

 

Leonard Beard. Pintor i il·lustrador. Nascut al Regne Unit. Fa més de dues dècades que viu a l’Alt Empordà. Des de l’any 1981 exposa arreu del país i a mitjans dels 90 comença a il·lustrar a El Periódico de Catalunya, col·laboració que continúa en l’actualitat amb dibuixos d’articles d’opinió. També publica vinyetes de dibuix satíric al mateix diari amb el títol genèric de Reality Show i Aftersun a la temporada d’estiu. La darrera exposició ha estat a La Sala Vinçon de Barcelona el novembre passat.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline