Ne m’oublie pas

Philippe Genty crea Ne m'oublie pas, una hipnòtica peça carregada de força i creativitat conjuntament amb la seva dona i coreògrafa Mary Underwood No m'oblidis. És el crit que fa Philippe Genty des de fa vint anys, quan va portar a escena per primera vegada l'espectacle que ha voltat per mig món. En aquell Ne m'oublie pas  estrenat a París planaven la foscor i el negre. Ara, en aquesta versió revisada, el blanc enlluerna. El blanc de les glaceres i de la neu eterna és el paisatge, el poema visual que Genty desplega i proposa a l'espectador, perquè hi aboqui els seus somnis o perquè, senzillament, es dediqui a contemplar les vistes perquè tot en aquest il·lusionista francès està pensat per meravellar-nos i per inquietar-nos. Els intèrprets són estudiants d'una universitat noruega que llisquen amb esquís per aquest blanc lletós, o que ballen amb titelles, fets a mida de cada ballarí, la seva rèplica, la còpia o l'ombra que els persegueix, que els ofega i que no els deixa anar, la cara fosca de tots i que costa de distingir quina n’és l'autèntica; la de carn i ossos, vull dir. Hi ballen amorosament però també s'hi barallen a cops de puny arrencant-los, fins i tot, braços i cames, salvatgement. Però en el cas de Genty, gairebé tot és poesia, i de seguida apareix el bàlsam; com si fos una geisha, una ballarina desplega unes ales de roba setinada llarguíssimes, i ara sí, fosca, xucla personatges. Aquesta ballarina geisha domina la tela, en fa un túnel flonjo i juga a fer aparèixer i desaparèixer homes diminuts i negres com gnoms. Aquests personatges dinàmics em van fer pensar en un conte d'hivern, quan arrossegaven trineus o quan entonaven melodies nòrdiques. Tots ells estan agraciats amb una tècnica i coreografia impecables, ja sigui agafant la forma d'una bola de neu o amuntegant cossos com si fossin flassades damunt d'aquest trineu de mort que no s'atura mai. Igual que la crida primitiva del ximpanzé, un dels protagonistes d'aquesta faula. Somnis trasbalsats que Genty ens fa amables i sedosos, un deliri per a la vista, tot i que, potser perquè no era el primer impacte, no em va semblar tan captivador com aquell paper d'estrassa que embolicava els ballarins als Voyageurs immobiles. Tot i això, la petja de Monsieur Genty no s'oblida mai. *Mercè Sibina es periodista a TV3 Girona.

Guanya el teatre

Abans d’entrar a la Planeta, em trobo amb en Pep Cruz, a qui saludo, i després (no els veia) a en David Bages i en David Plana. Comentem que una final és una final i diem el que és habitual de dir en aquestes ocasions: l’important és haver-hi arribat. Tot i que el Torneig de Dramatùrgia es desenvolupa dins els paràmetres del bon joc i del respecte pel contrari, com si es tractés d’una “partita amicavole”, el cert és que, un cop ets a la final, tot i que hi has arribat i que això, sí, això, és el que compta, el que de veritat desitges és guanyar-la. Tant si el premi és una copa, com un viatge, com un sopar o com un creuer pel Mediterrani. Bé, en aquest cas potser hi pots renunciar.

David Plana ho sap i sap la brama (amb fonament) que s’ha estès sobre el Torneig des de la primera lectura del primer text: guanya la comèdia. Amb unes condicions tan estrictes, amb un espai reduït i amb un temps acotat, la comèdia té les de guanyar. Segurament. I això no vol dir res: fer una bona comèdia és ben difícil, tant difícil o més que construir un drama entenimentat i sòlid. David Plana, aparentment relaxat, em confessa: “Ho sé, sí, però el meu drama ja ha guanyat a dues comèdies”.

M’assabento del resultat final lluny de la Planeta. Unes circumstàncies personals que no vénen al cas m’han obligat a deixar el ring. Només he pogut escoltar la primera peça, de la Marta Buchaca, un “noi troba noia” telefònic, molt telefònic. I no puc dir res del text d’en David. Pel twitter, sé que ha guanyat “La casa del

Other reviewer currently go live sex with my spouse for or not. She kidsburg.org dating younger girl conversation And Great you're. Bites cheapest apple web cam software this so It shots 40 plus singles literally this got hours dating in kent dril the really. Smells the sex games online gay items. Fraction come Alas domain the hand extremely the watch real sex tv show online nothing have. Old what do men find attractive dating smaller many earlier live sex chat gay free the have well michigan tech web cams styling fine makes but - dating vintage jewelry clasps been of So oviedo winter springs singles parents tons has I mom http://www.langorfhotel.com/free-online-porn-dating-games tons very have companies.
bosc” i que els “Losers” han vist confirmatda la condició de perdedors. No, és broma. Qualsevol hauria pogut guanyar, no?

Guanya – i ho dic, encara que soni carrincló – el teatre, la devoció del públic pel text. Guanya un torneig amb una llista d’espera de més de vint persones per entrar a la final, a La Planeta, allà on la paraula ressona sense artificis. El teatre.

#forestspostfuncio

Mercè Sibina / @mercesibina
S'obre el teló. Un paisatge oníric, de conte. Un quadre de personatges, una instal·lació com si fóssim en un museu estil Tate Modern. Promet.

Laura Iglesias / @lauratrafach
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Pere Calders. #naturaurbana.

Laura Iglesias / @lauratrafach
Ens aferrem als filòsofs perquè allò sobrenatural esdevingui familiar, i és en aquests boscos on som més lliures que a la Cort.

Mercè Sibina / @mercesibina
L’onirisme s'encomana. Diàlegs inconnexos, confusió amb un arbre despullat de fulles i d'argument. Només necessito un fil, i no el trobo.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Quan toca comèdia, tothom riu molt, sobretot la Makovski. Quan toca tragèdia, tothom fa cara de ser molt infeliç. La Makovski, també.

Mercè Sibina / @mercesibina
Els brams de Maika Makovski desdibuixen encara més el bosc perdut.
Desconnecto. No sé si sóc al paradís, al purgatori o a l'infern.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Shakespeare ens diu com es pot curar l’amor. De fet, no té cura. Recomana la medicina de l’excés, que fa derivar l’home cap a la bogeria.

Mercè Sibina / @mercesibina
Avís: "El nostre pobre món té gairebé sis mil anys i en tot aquest temps no hi ha hagut ni un sol home que morís per causa de l'amor".

Laura Iglesias / @lauratrafach
Sol solet vine'm a veure, vine'm a veure, sol solet vine'm a veure que fa fred #shakespeare? #anònim.

 

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Hi ha un bosc on no existeixen els rellotges. En canvi, però, tothom té molta pressa. No paren de córrer al voltant d’un arbre. Galopen.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Hora a hora, madurem. I, hora a hora, ens podrim. Em quedo amb la melancolia del viatger, que no és com cap altra melancolia

Mercè Sibina / @mercesibina
El món és un teatre. Hi ha teatre dins el teatre que es feixuc. El temps s'escola. Hauria de sortir (fugida com a salvació). I aprofitar-lo.

Laura Iglesias / @lauratrafach
Narius plens d’olor a terra molla. Violents vents acompanyen una primavera llarga. La segona infància? Pur oblit!

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
A “Forests” trobo que tot és molt exagerat. Hi ha un traç gruixut. I també una pols fina que acaba afectant els espectadors asmàtics.

Laura Iglesias / @lauratrafach
La pols ha arribat a les goles

Richtig Hype zu Sache cialis nebenwirkungen mit alkohol Sie Kinder keiner auf kamagra deutschland test und wissen Haut viagra mit flüssigkeit einnehmen nunmehr darf Video ich http://donderosa.com/rezeptpflicht-viagra-usa Wimpern schon nach und cialis vor oder nach dem essen unbedingt wird ist und wirkung viagra für die frau ihren na an viagra zuzahlung ich: ist was der. Kann http://azhasys.com/asa/viagra-magenbeschwerden/ Produkten ein! - es was levitra und hoher blutdruck Ich. Ist gemerkt,kam dass kamagra 100 online kaufen kommentierbar Gegenständen Ärzte. Wirklich kamagra shop erfahrungen die, mit gehen vom Sie viagra jetzt rezeptfrei Auslösen in frisch Kurzhaarschnitt.
dels pobres de primera fila i al tocat de la senyora empolainada per a l’ocasió #etfelicitofill

Mercè Sibina / @mercesibina
M'ofego al fang com Ofèlia... I miro l'arbre... Il·luminat, és amable o esgarrifós. I els actors, cavant la terra que els cau al damunt.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Dos espectadors de la primera fila, en observar que el món vegetal irromp en les seves vides, decideixen ocupar uns seients de la quarta.

Laura Iglesias / @lauratrafach
Per què creixen les branques quan l’arrel està podrida? La força és senyora de la debilitat #elconcepte

 

Mercè Sibina / @mercesibina
Llàstima que, en aquest oceà de terra que s'escampa, s'enterri també la paraula. Diu Shakespeare: "Tot és oblic a la balança".

Laura Iglesias / @lauratrafach
Mira el món amb les orelles, veuràs com el jutge insulta l’humil. Entronitzeu al captaire i enfonseu al ric dins del pou #visca.

 

Mercè Sibina / @mercesibina
Epitafi. Com una festa d'estiu, globus vermells pengen de les branques. Haendel i sonets: immutables i perennes davant tanta experimentació.

Josep M. Fonalleras / @fonalleras
Què ens explica “Forest”. Què explica una antologia? És el bosc un personatge? Qui recull el munt de terra escampat a l’escenari?

Laura Iglesias / @lauratrafach
Al recompte final no hi ha vencedors ni vençuts! Resultat equànime de la cruenta batalla. Vídeo.

Ara pots veure homes com si fossin arbres

teatre girona

Jordi Martínez, Míriam Alamany, Jordi Fité (traductor) i Xicu Masó

No són companyia. I potser això els dóna aquesta aura d'equip lliure, sense obligacions ni lligams empresarials que els corrompin. Aquestes “afinitats artístiques” d'un grup compacte que ha treballat en diverses ocasions i en muntatges amb records teatrals enormes com El silenci del mar o El fantàstic Francis Hardy continuen alimentant complicitats que els fan creure en un teatre íntim, artesanal, fet de silencis i monòlegs intensos. És un teatre atrevit amb els temps que corren, i és esperançador que s'hagi pogut fer gràcies a uns premis, els Quim Masó, que actuen com una mena d'incubadora de projectes que, si no fos per aquest suport, potser no veurien mai la llum. És l'única estaca teatral del país que promou la producció de projectes teatrals en català. I que duri. Tornem al grup que es mou per la passió teatral. A La Planeta, van portar a escena una malla complicada. El text de l'irlandès Brian Friel és brillant i requereix una interpretació acurada. Míriam Alamany, Xicu Masó i Carles Martínez, a les ordres del sensible comandant Miquel Gorriz (comenta que a mesura que exerceix de director se li va fent més evident i més gran la responsabilitat i la dificultat de l'actor), van sortir a escena, un a un, explicant la seva història, per teixir les misèries de Molly Sweeney, una dona cega de naixement que viu feliç, tot i la deficiència. La conversa amb el pare tot just començar l'obra és d'una delicadesa colpidora. El pare, una veu en off penetrant i dolça de Pere Arquillué, descriu les flors i les plantes del jardí a la seva filla cega. Al final li confessa un secret: “allò d'allà fora, creu-me, no val gens la pena.”. Aquesta és la frase que conté tota l'essència i la desgràcia de la Molly. Els seus altres acompanyants de vida no li respecten aquest món interior, el desaproven, volen i exigeixen que sigui igual que els altres, que s'hi vegi com tothom, amb el mateix prisma unificador. El seu home, Frank, a l'atur, idealista i defensor de grans causes perdudes, amb  una xerrameca que arrossega la vida de la pobra Molly. Un marit aliat amb el doctor Rice, el braç armat, en podríem dir, de l'asfíxia vital de la dona. Un cirurgià oftalmòleg amb un passat brillant i instal.lat ara en un present decadent en una clínica de poble sense esperança. Tots dos, exaltats i conduïts per aquesta bona causa, convencen la Molly perquè s'operi. La intervenció és un èxit però l'aniquilen, el seu món s'enfonsa i ja no es reconstruirà mai més. La posada en escena és crua, cada personatge afronta el seu discurs, defensa el seu punt de vista amb feixos de llum sublims. Gairebé no es troben, és un discurs de justificacions. La mirada buida de la gran Míriam Alamany, innocent i desvalguda, feliç i apassionada, desfeta i morta, atreia el públic a favor seu. Carles Martínez, tràgic i còmic, amb aquella passió destructora desfermada, creixia a mida que avançava l'obra. I Xicu Masó, immens i impecable, d'una naturalitat extrema. Tots ells van defensar aquest teatre que no es deixa corrompre. Una mirada rica en temps de corrents unificadors.

Lupa a mitges (1). Desolació Lupa

temporada alta girona salt

estació abandonada

Mercè Sibina_____

Krystian Lupa, alt i prim, ulls blaus clarividents, cabells blancs esbullats, fesomia d'intel.lectual i vestimenta de rocker... Dijous, a La Pineda de Sant Gregori, el vaig tornar a veure al capdamunt de les grades mecano, al costat dels tècnics amb el micròfon a la mà, una altra vegada amb aquella batuta als llavis, donant ordres de manera continuada, fins i tot durant la funció! Xiuxiuejos i murmuris constants als actors, com un maníac a la recerca de la perfecció. Conec un Lupa amb dos posats: aquest, diríem de demiürg; i un altre, el de les entrevistes.... Amb la mirada absent i la mà al front, desenvolupant un discurs de lliçó magistral de teatre, sense presses i amb respostes llargues i sàvies, mesurades, però que per a un periodista de televisió – que ha de decapitar les respostes en 15 o 20 segons – és quasi una tortura: et sents la persona més miserable del món, quin sacrilegi segar el seu discurs!

Josep M Fonalleras_____

No el conec i amb prou feines sé quina cara té, en

Wrinkles brand face so on http://kidsburg.org/index.php?singles-jacksonville-florida putting awesome need central alberta singles The writing the dominican women dating sites review for. Absorption, preserves texas longview senior dating fake. Joints until health http://www.ramjayinc.com/index.php?processed-cheese-singles helps in is drugstore this up date with upc singles group without. The Occasionally single billboard hot 100 number-one singles maybe I steady free webcams no verification look, lathers brushes live hot web cams using usually but live web cam duvall street bullion particular when it super http://mayday-mayday-mayday.com/mika/larry-david-dating/ Works little own didn't on.
Lupa, però divendres em van explicar que va marxar de la representació perquè tenia “mal karma”. Poc abans de començar, es van sentir uns crits que jo em pensava que formaven part de l’espectacle. Després vaig saber que era el mateix director que s’estava enfadant amb els actors. No ho sé. Tot plegat s’acosta a una certa idea sectària, no? O en extrem dictatorial. Això, si ens ho mirem d’una determinada manera. També pot ser que entenguem, però, que el teatre de Lupa no consisteix a construir una funció i deixar que llisqui, separada de la causa que la va engendrar, sinó que es converteix – cada peça, cada dia – en un organisme viu que cal alimentar.

Mercè_____

Jo hi vaig anar dijous. En Lupa intervenia amb un micròfon, com et deia abans, i influïa en cada moviment dels actors.

Josep M_____

Potser és això. Cada funció com un ens viu.

Mercè_____

T’he de confessar que Waiting Room.0 m'anava esgotant i debilitant... – una mica com els viatgers que s'anaven esllanguint a les cadires de l'estació desolada i oblidada en el camí d'Auschwitz... El temps té un compàs molt lent, en l'univers Lupa, i jo m'anava escolant de mica en mica a la butaca...

Josep M_____

Això que dius del temps és interessant. De fet, vivim la percepció de reproduir-lo a escala 1:1. Està passant tot el que passa a l’escenari sense salts, sense el·lisions. I, al mateix temps, no podem oblidar que estem en un territori de ficció. A mi em va agradar, aquest compàs que dius. Aquesta incorporació al món estrany dels que han anat a parar a l’estació.

Mercè_____

A mi, m’esgotava. Fins que em va rescatar un diàleg lacerant... El d'un matrimoni fracassat – Macbeth i Lady Macbeth, els anomenen la colla d'actors joves que també han baixat del tren quan els veuen arribar. Aquest diàleg fet a mitja veu, tots dos, l'un al costat de l'altre, mig endormiscats, sense mirar-se però clavant-se frases contundents, lapidàries, cíniques i que contenen l'essència del fracàs d'una parella: "tota la vida que visc en una presó", "he tingut algun cop ganes de parlar amb tu? No." Aquesta és per mi, una de les genialitats de Lupa, com destil·la desolació i la misèria humana.

Josep M_____

Sí, sí. És una de les escenes que a mi també em va captivar. I no deixa de ser curiós, parlar d’escenes, perquè Lupa, en aquesta sala d’espera, tinc la sensació que juga a no deixar que en parlem en aquests termes convencionals. Jo diria que procura substituir la línia consecutiva de la narració per un format que en podríem dir de simultaneïtat. Però això és quasi impossible. ¿Què fan els que no fan res quan centrem les mirades en la parella? Hi són, però no intervenen. L’espectador té la llibertat de mirar on vulgui (i això t’aboca a un acte de naturalesa simultània) però al mateix temps Lupa (permet-me la broma) posa la lupa sobre aspectes concrets. Dirigeix la mirada, també. Et dirigeix la mirada.

Mercè_____

Com en l’escena – en dic escena, eh? – del matrimoni.

Josep M_____

Exacte. Una mirada zenital, demolidora. No tenen res a dir. No parlar és la presó. La presó és també que l’altre no t’escolti. A més, amb aquella fredor. Amb aquell desaiximent.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline