Creación de Photoshop para una publicación después del visionado de un espectáculo de El Conde de Torrefiel

El Conde de Torrefiel juga amb la dansa i el teatre en el muntatge Escenas para una conversación despúes del visionado de una película de Michael Haneke *Xavi Pardo és periodista.

Ara pots veure homes com si fossin arbres

teatre girona

Jordi Martínez, Míriam Alamany, Jordi Fité (traductor) i Xicu Masó

No són companyia. I potser això els dóna aquesta aura d'equip lliure, sense obligacions ni lligams empresarials que els corrompin. Aquestes “afinitats artístiques” d'un grup compacte que ha treballat en diverses ocasions i en muntatges amb records teatrals enormes com El silenci del mar o El fantàstic Francis Hardy continuen alimentant complicitats que els fan creure en un teatre íntim, artesanal, fet de silencis i monòlegs intensos. És un teatre atrevit amb els temps que corren, i és esperançador que s'hagi pogut fer gràcies a uns premis, els Quim Masó, que actuen com una mena d'incubadora de projectes que, si no fos per aquest suport, potser no veurien mai la llum. És l'única estaca teatral del país que promou la producció de projectes teatrals en català. I que duri. Tornem al grup que es mou per la passió teatral. A La Planeta, van portar a escena una malla complicada. El text de l'irlandès Brian Friel és brillant i requereix una interpretació acurada. Míriam Alamany, Xicu Masó i Carles Martínez, a les ordres del sensible comandant Miquel Gorriz (comenta que a mesura que exerceix de director se li va fent més evident i més gran la responsabilitat i la dificultat de l'actor), van sortir a escena, un a un, explicant la seva història, per teixir les misèries de Molly Sweeney, una dona cega de naixement que viu feliç, tot i la deficiència. La conversa amb el pare tot just començar l'obra és d'una delicadesa colpidora. El pare, una veu en off penetrant i dolça de Pere Arquillué, descriu les flors i les plantes del jardí a la seva filla cega. Al final li confessa un secret: “allò d'allà fora, creu-me, no val gens la pena.”. Aquesta és la frase que conté tota l'essència i la desgràcia de la Molly. Els seus altres acompanyants de vida no li respecten aquest món interior, el desaproven, volen i exigeixen que sigui igual que els altres, que s'hi vegi com tothom, amb el mateix prisma unificador. El seu home, Frank, a l'atur, idealista i defensor de grans causes perdudes, amb  una xerrameca que arrossega la vida de la pobra Molly. Un marit aliat amb el doctor Rice, el braç armat, en podríem dir, de l'asfíxia vital de la dona. Un cirurgià oftalmòleg amb un passat brillant i instal.lat ara en un present decadent en una clínica de poble sense esperança. Tots dos, exaltats i conduïts per aquesta bona causa, convencen la Molly perquè s'operi. La intervenció és un èxit però l'aniquilen, el seu món s'enfonsa i ja no es reconstruirà mai més. La posada en escena és crua, cada personatge afronta el seu discurs, defensa el seu punt de vista amb feixos de llum sublims. Gairebé no es troben, és un discurs de justificacions. La mirada buida de la gran Míriam Alamany, innocent i desvalguda, feliç i apassionada, desfeta i morta, atreia el públic a favor seu. Carles Martínez, tràgic i còmic, amb aquella passió destructora desfermada, creixia a mida que avançava l'obra. I Xicu Masó, immens i impecable, d'una naturalitat extrema. Tots ells van defensar aquest teatre que no es deixa corrompre. Una mirada rica en temps de corrents unificadors.

Triomfa la comèdia: no era una catxa

 torneig dramatúrgia final
Final del Primer Torneig de Dramatúrgia Catalana, a La Planeta, amb Jordi Galceran, Jordi Casanovas i Cristina Clemente. (Foto: Mercè Sibina)
Fa uns dies, després d’acabar els quarts de final del primer Torneig de dramatúrgia catalana, vaig proposar deu pensaments, o com n’hi vulgueu dir. Ara, després de la final, hi torno. Amb cinc. Primer. L’èxit de l’experiència ha estat estratosfèric. En la final, disputada en un autèntic ring de boxa, hi havia fins i tot cadires supletòries al voltant del quadrilàter. La Planeta plena a vessar, que diria un cronista esportiu. I l’esportivitat (la rialla, el joc, el gaudi del teatre pel teatre, aquella vella màxima de l’entreteniment) va triomfar. La “performance” de Jordi Casanovas, una reencarnació nostrada i contemporània de Bobby Deglané, un speaker hilarant, ha estat sens subte l’aperitiu que ha fet entrar gana per devorar el primer i el segon plat de cada sessió. Una troballa. Segon. Seia a la vora de Cristina Clemente, la nit de la final. Dir que era un manyoc de nervis seria escriure un tòpic i, alhora, ser fidel a la veritat. Quan es llegia la seva peça i en el torn de la lectura de Jordi Galceran L’afany competitiu – malgrat l’enjogassament – era palpable. Galceran, quan anava vestit de boxador amb batí setinat (també hi anava Clemente, en un gag que estava cantat però que va ser un punt més a favor de la festa) va mantenir una actitud més estoica. Tercer. Deia fa uns dies: “Triomfa la comèdia”. Ha estat així. Segurament ho demana el format. Potser un drama – o un plantejament més profund – no té cabuda dins el ring. Només potser. Ha estat interessant, però, comprovar en la final dues maneres d’apropar-se a la comèdia. Jordi Galcerán, amb El crèdit, aconsegueix – gràcies a una acurada fusteria, a una combinació exacta de silencis, malentesos i subtileses –  la creació d’un univers inquietant, en el qual mai no sabem què sap la persona que demana el crèdit i fins on pot arribar la davallada del director de l’oficina de la Caixa. Tot, per culpa de 3000 euros. O de 100, tant s'hi val. ¿Tot a la vida té un valor econòmic?  Galceran posa música a la lletra de Calders: “Si em permet, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust”. La violència extrema servida com si fos una galanteria. Clemente, al seu torn, juga, amb La nostra Champions particular, al túnel del temps a l’inrevés. El seu pòsit és més convencional. S’acaba on s’acaba la immediatesa de l’acudit. Coneixem el procés d’una parella (l’entrada progressiva en l’aigua, un cop hem saltat del trampolí) fins a la mort, en la perspectiva d’un futur que pot ser el nostre. Té la força del costumisme. I també les seves mancances. Des d’on parlen, però, els protagonistes?. Clemente no controla el tempo del diàleg: uneix dos monòlegs més o menys reeixits. Quart. L’èxit del text depèn, o almenys en depèn una gran part, dels actors. No descobreixo res, però, en el Torneig, aquesta evidència s’ha fet més òbvia que mai. Atès el poc temps d’assaig, la quasi desconeixença del text, la dificultat de marcar el ritme, ha vençut la intuïció, el desig de llançar-se al buit. Amb més o menys encerts, la qualitat ha estat altíssima. i Cinquè. Vaig apostar per Red Pontiac, però em diuen que, a les semifinals, no va funcionar – allò que dèiem – el duet d’actrius. I també vaig marcar la casella d’El crèdit. Em dedicaré a les travesses. Ho repeteixo: Galceran torna a demostrar l’eficàcia de l’artesà amb un punt tenebrós. La possibilitat de baixar als inferns eleva la seva proposta que mereixeria (com tantes altres) un muntatge en tota regla. El Torneig tindrà continuïtat a Temporada Alta. És una notícia excel·lent. Amb noves idees i nous creadors. Això sí: jo crec que Galceran hauria de defensar el títol. Com a la boxa.

Desemmascarant Mèxic

festivals teatre

màscares populars mexicanes

La companyia Lagartijas tiradas al sol es defineix com una quadrilla d’artistes, un grup que crea "un espai per pensar". I a La Planeta van fer això i més. Van presentar un espectacle amb reminiscències del teatre polític que es feia aquí durant la transició, amb un plantejament i un desenllaç contundents. Com a frontispici, la lectura d’un article de la Constitució mexicana: “...la sobirania emana del poble”. Com a cloenda, una pregunta que domina a la fi tota la reflexió teatral: ¿de què parlaran les noves generacions quan siguem morts?. A El rumor del incendio, s’hi aboquen (i evoquen) episodis històrics del Mèxic dels anys 60 i 70, una època d’eclosió de moviments revolucionaris urbans i rurals, de la revolució del poble contra l’Estat. Un viatge amarg a la repressió, el segrest, la tortura i l’assassinat. Com a fil conductor, la guerrillera Margarita Urías Hermosillo que va passejar vida, amor i misèries amb els ulls i la veu suau i melòdica de Luisa Pardo. El que més em va meravellar, més enllà i tot de la temàtica, va ser la manera d’explicar-la. La van interpretar com si fos un joc de nens... en mans d’uns joves preocupats i conscienciats pel futur del seu país. Joves mexicans inquiets i obsedits a lluitar contra la piconadora del temps que arracona i fa miques passatges de la història. Ells recuperen aquestes xarneres per encarar i construir el futur polític de Mèxic i no es conformen només amb això... Hi ha un pòsit dens d’investigació històrica reflectit en documents oficials, en testimonis, en imatges. La fredor de les dades combina descaradament amb les vivències personals. Són fets inqüestionables, en tenen la prova, i s’han de revisar i saber-ne el perquè: “hi tenim tot el dret”. Rau aquí tota la intenció d’aquest teatre documental, polític i de denúncia. En una entrevista, plantejaven interrogants: ¿per què no se’n parlava, d’aquesta història convulsa pel país que va passar fa només 30 anys?. ¿Per què la història oficial no diu res de la ferida encara oberta per a una generació? ¿Per què s’enterra sense contemplacions? Dolguts, es queixaven que ells, persones properes a l’esquerra mexicana, fins que no van investigar a fons se’ls havia negat aquest passat amb tota la intenció. Una imatge de tot això – almenys per mi – podrien ser les heures que queien com a teló de fons a l’escenari: la continuïtat de la història i del temps reflectit en la planta grimpadora. De la necessitat d’agafar-t’hi i falcar-t’hi per anar pujant. Vegetació, natura, aire, en un camp de batalla construït amb clicks i altres figures de plàstic per representar les lluites sagnants. Plantegen una reflexió sense escrúpols sobre els efectes secundaris que pot tenir heretar aquests fets. Sobre la necessitat  d’exercir un paper històric sense trobar a faltar cap carta de la baralla. Conèixer d’on venim, ras i curt. Les Lagartijas han obert en canal i exhibit sense pudor un període tràgic del país. Aquí, aquest argument es troba a faltar en els joves dramaturgs. Tot i que l’Àlex Rigola amb la seva Havanera d’Argelers va airejar una bona catifa d’oblits deixant parlar als exiliats d’aquell camp de concentració que vam tenir tan a prop fa tan poc temps. __________________________________________________________ El rumor del incendio és la segona part del projecte La Rebeldía, del col.lectiu Lagartijas tiradas al sol. El primer, El rumor del oleaje, és un blog que recull la investigació que van fer sobre els moviments armats a Mèxic durant la segona meitat del segle XX i que s'exposa tant en aquest blog com en el documental escènic que s'ha exhibit a Temporada Alta. I la tercera part és unllibre en què hi han col.laborat 24 persones de diverses edats i professions per configurar un "mapa d'esperança".

Un caos aviar

teatre girona

Els comptes de la lletera

Imagineu-vos un grup d'amics que juga a veure qui la diu més grossa: creen situacions que s'embalen a un ritme frenètic i que rodolen muntanya avall, com una enorme bola de neu que s’alimenta de les seves beneiteries i que al final explota – i ja em perdonareu! – amb una gran "lleterada".

Aquests són "Els comptes de la lletera" -que es va estrenar dissabte al Festival Temporada Alta- o almenys són els que jo vaig veure. Obra de Jordi Oriol, un dels dramaturgs emergents més prometedors de l'escena catalana, que forma part del col.lectiu de grans esperances teatrals Indi Gest, i del poeta Josep Pedrals, un dels màxims referents de la poesia oral -que defensa de manera aferrissada- un juganer de la llengua que ho recita tot de memòria i que amb 30 i pocs anys ja ha fet més d'un miler de recitals arreu.

L'ambient de foc de camp enmig de flors d'atzavara ja feia presagiar una mica el sotrac. He estat a punt d’escriure "acampada" i “atzagaiada”, però he pensat que ja n’hi ha hagut  prou de rimes després de l'empatx d'aquesta història/relat/anada d'olla que transcorre en vers.

I l'aventura comença en període REM, accelerant cada vegada més la bogeria dels quatre ornitòlegs a la recerca d'una au – la lletera o llètera – que no ha vist mai ningú. Un recital musical, un relat rimat amb quatre expedicionaris: l'actor, el director, l'escenògraf-il.luminador i el músic, que barregen disciplines tot embogint i desconcertant l'audiència amb les contínues anades i vingudes a territoris inconnexos.

Fan volar coloms amb alguns episodis lluïts, com el repàs a les diverses teories de la lletera/llètera al llarg de la història i algunes rimes ben trobades que diguem que fan riure per la naturalesa estripada de tot plegat. Un exemple: les escenes de sofà, amb els quatre personatges abduïts davant de la televisió mirant des de documentals de National Geographic fins a concursos de tele-escombraria.

I els comptes van avançant a empentes i rodolons, cada vegada amb més desenfrè. Com poden acabar? Es trencarà el gerricó de llet? Finalment, apareix una au. És potser la llètera? Topa de cap amb les parets de la sala i fins i tot surt a fer un volt amb l'ensurt dels vianants que circulen, en aquell precís instant, inadvertits, pel passeig Canalejas.

Final de la paranoia.

La contemplació de l'escenari quan el públic ja és fora és desoladora. Com si hi hagués passat un exèrcit de nens de parvulari: aigua, sorra, plomes, farina seca, farina-farineta, fulles... Tot plegat dóna fe que l'aventura ha estat dura. Ai, un altre rodolí. Perdoneu.

En Pere Puig, ajudant el personal de la sala La Planeta amb l'escombra, segur que recordarà durant molt de temps aquesta trencadissa aviar. Que ve d’au, és clar.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline