Univers Pillesc

El Pillo de Marcel Tomàs i Cascai Teatre

Tot comença quan una veu al hall pregunta si a algú li sobra una entrada. És el preludi: la sala plena, amb espectadors convençuts i buits de dubtes.

Encara que no siguis seguidor de la trajectòria de Cascai Teatre et capbusses en el seu món sense qüestions sense escletxes, de manera natural i progressiva.

Tot està orquestrat per fer-nos oblidar el que passa a fora malgrat les referències a la inquietant actualitat.

El somriure es queda incorporat al rostre de manera permanent, tan sols tallat per l'esclat del riure desenfrenat.

El públic immers i entregat no vol que l'espectacle acabi. I el seu creador, Marcel Tomàs, tampoc. Hi està a gust en el seu món, és el seu hàbitat natural.

El lloc escollit: La Sala La Planeta, és l'ideal. Acollidora, propera  i màgica.

(Connecteu el so)  

*Eva Fernandez Larrea és blocaire i estudiant del Grau en Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya.

Allegro Prospecte

Allegro, de Cor de Teatre, direcció Paco Mir

Prospecte Allegro

  *Xavier Mendoza, baríton i director de la plataforma cultural 'Òpera Jove' amb la Chantal Botanch. Té una llarga experiència professional nacional i internacional com a cantant d'òpera. 

Esperança Dinamita

Esperança Dinamita (Cançons de Revista), de Le Croupier

En Josep Maria Oliveras va assitir ahir a l'assaig general de Le Croupier al Teatre Municipal de Girona i ens ha enviat aquesta animació fotogràfica de 24 segons que ha relacionat amb els antics foliscopis del pre-cinema.

   

*Josep Maria Oliveras es dedica des del 1979, de manera professional,  al camp de la il.lustració fotogràfica de llibres i catàlegs d'art. Al 1998 crea La Fàbrica de Gel, un estudi multidisciplinari on produeix, realitza i edita publicacions artístiques, exposicions i programes audiovisuals. Ha coordinat projectes de difusió cultural i ha comissariat exposicions fotogràfiques, per institucions i fundacions públiques i privades.

Yann Tiersen, un bretó internacionalista

Infinity de Yann Tiersen

Històricament, els europeus continentals hem estat poc sensibles a la música que es feia en els nostres països veïns i suposadament germans, massa enlluernats tots plegats per la gran influència del món anglosaxó, des de Sinatra, Elvis, The Beatles i tot el que va venir després. Amb poques i no gaire remarcables excepcions, el pop i el rock francesos han tingut molt poc impacte en aquesta banda dels Pirineus i, evidentment, la impermeabilitat ha estat i continua sent mútua. Daft Punk? Ah! Però és un grup francès o alienígena? Així que, quan vaig entrar divendres a l'Auditori de Girona i vaig veure que la sala Montsalvatge estava pràcticament plena, la primera reacció va ser pensar que alguna cosa estava canviant, si un músic francès (concretament, bretó) com ara Yann Tiersen havia aconseguit fulminar tots els tòpics sobre la nostra incomunicació transfronterera. En realitat, la música de Tiersen sona cada vegada menys francesa i té una vocació més universalista, no només pel seu component políglota, sinó també per la seva sonoritat difícil d'ubicar.

No sé quanta gent hi va assistir per escoltar el Tiersen més mediàtic i digerible, el de la banda sonora de la pel·lícula "Amélie", però no crec que fossin molts els enganyats, perquè Yann i la seva excel·lent banda van transitar durant pràcticament tot el concert per camins més foscos i elèctrics, seguint en alguns moments la pista islandesa del seu recent "Infinity" i en altres viatjant cap a Palestina i altres espais reals o imaginaris, entre els quals no hi era el París d'Amélie Poulain. I aparentment ningú a la sala no es va sentir traït, com ho va demostrar la reacció entusiasta del públic al final del concert, que va forçar un segon bis quan el grup i alguns assistents ja anaven de retirada. Envoltats d'un bon arsenal instrumental, en un espai gairebé oníric creat amb un esplèndid disseny de llums, Tiersen i els seus músics van compenetrar les seves veus i van intercanviar instruments al servei d'una única causa: provocar sensacions en l'espectador a través de la música, sense grans missatges ni pretensions ideològiques, tot i el discurs del Che Guevara que sona a "The gutter" (La claveguera), més com una opció poètica i esteticista, que intentant transmetre en ple segle XXI el seu missatge contra les discriminacions i les injustícies infinites. Amb la seva música, Yann Tiersen sembla dir: no canviarem el món, però el podem fer una mica menys lleig. I això ja té un cert mèrit.

*Xavier Castillón, periodista i redactor de cutura al diari El Punt. El 2008 va rebre el premi de periodisme Bonmatí per l'article 'L'altra rebel·lió de les masses' referent a les barraques a la Copa de les Fires de Girona. Castillón ha escrit ' Nit d'Aro', a on com es pot comprovar la descripció que feien d'ell, que deia que sap treballar amb les paraules, jugar amb l'ordre i el ritme de les frases, bastir cada text amb els elements precisos per satisfer el lector.

Macbeth

Macbeth, de Brett Bailey

Un cop més, Temporada Alta ens apropa a la champions de la creació escènica actual, amb aquesta espectacular versió africana de Macbeth, l’òpera de Verdi basada en el text de William Shakespeare. I un cop més, el festival centra la seva mirada a l’Àfrica, un continent amb el que fa temps que mostra un compromís especial, no només  des del plànol artístic sinó també a nivell social i humà.

El brillant artista gràfic i director d’escena sudafricà Brett Bailey continua amb el que ha estat el principal leitmotiv de la seva carrera: posar davant dels nostres esquius ulls occidentals les dures realitats africanes que els mitjans de comunicació perseveren a oblidar. En aquesta ocasió Bailey trasllada el drama original –una història medieval escocesa sobre l’ambició sense límits- al sanguinari món dels senyors de la guerra centreafricans.  Com a rerefons hi trobem la connivència i els immensos interessos econòmics (koltan, petroli, or, diamants..) de les multinacionals occidentals i la tragèdia de la República Democràtica del Congo, que acumula més cinc milions de morts en dues dècades de guerra fraticida.

Bailey ha creat una versió de Macbeth deliberadament deconstruïda: reducció del repartiment, partitura reinstrumentada, modificacions en l’estructura, incorporació de nous fragments...  Uns canvis plenament justificats, ja que el resultat és una història àgil que connecta –narrativa i artísticament- amb l’espectador d’avui. A més d’una posada en escena original i punyent -plena de referències als luxes i els excessos de les elits africanes- l’èxit d’aquest Macbeth radica en el potent equip internacional de professionals que fan possible que les idees de Bailey arribin a bon port.  En primer lloc, ens trobem davant d’una interpretació vocal poderosa i exhuberant a càrrec d’un cor i tres solistes sudafricans –especial menció per a la parella protagonista,  Owen Metsileng i Nobulumko Mnxgxekeza-  que ens recorden el gran nivell que estan assolint les veus líriques africanes. En aquest sentit, em ve ara a la memòria la fantàstica versió cinematogràfica de  Carmen de Bizet ubicada a Soweto –sota el títol U-Carmen eKhayelitsha- de la que vàrem gaudir fa uns anys a Girona en el marc del Festival de Músiques Religioses i del Món.

 El sensacional saxofonista i compositor belga Fabrizio Cassol –pel qual tinc especial debilitat, ho reconec- demostra un cop més que és un dels músics del moment. Col·laborador de figures com Anne Teresa De Keersmaeker, líder del mític grup de jazz progressiu Aka Moon i creador d’algunes de les aventures musicals transculturals més potents que he vist (Aka Balkan Moon, Alefba...), enguany la seva música visita dues vegades la tardor gironina: no us perdeu el Coup Fatal d’Alain Platel el 28 i 29 de novembre, també en la programació de Temporada Alta.

El repte per a Cassol no era gens fàcil: portar  la composició verdiana  -original per a orquestra simfònica- fins a un ensemble de dotze músics i subratllar la lectura africana i contemporània de Brett Bailey. Doncs bé, Cassol se n’ensurt estupendament amb una partitura que combina la fidelitat a l’original amb fragments de nova creació, amb un llenguatge i timbre suggerents i notable protagonisme de la percussió. Cal mencionar de forma especial la brillant interpretació a càrrec de la No Borders Orchestra, el grup instrumental que dirigeix el serbi Premil Petrovic. La seva presència en una producció intercontinental que parla de genocidis recents té una gran força simbòlica. La NBO està formada per músics de tota l’antiga Ioguslàvia, i entre les seves motivacions fundacionals trobem la lluita contra els estereotips i prejudicis fruit del nacionalisme excloent, el racisme, la xenofòbia i l’ús pervers de la exaltació històrica.

 

*David Ibáñez, gestor cultural i músic, és el director artístic de la Fira Mediterrània de Manresa.  Ha estat el coordinador de l’Espai Marfà de l’Ajuntament de Girona, a la vegada que exercia la direcció artística externa de música moderna de l’Auditori de Girona. Anteriorment, havia estat coordinador d’activitats musicals de l’Auditori de la Mercè (a Girona), codirector artístic del Festival de Músiques Religioses del Món de la mateixa ciutat, programador musical al seu Auditori Palau de Congressos i cap de Màrqueting i comunicació al mateix equipament. Ibáñez també desenvolupa la seva faceta com a intèrpret musical.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline