Guanya el teatre

Abans d’entrar a la Planeta, em trobo amb en Pep Cruz, a qui saludo, i després (no els veia) a en David Bages i en David Plana. Comentem que una final és una final i diem el que és habitual de dir en aquestes ocasions: l’important és haver-hi arribat. Tot i que el Torneig de Dramatùrgia es desenvolupa dins els paràmetres del bon joc i del respecte pel contrari, com si es tractés d’una “partita amicavole”, el cert és que, un cop ets a la final, tot i que hi has arribat i que això, sí, això, és el que compta, el que de veritat desitges és guanyar-la. Tant si el premi és una copa, com un viatge, com un sopar o com un creuer pel Mediterrani. Bé, en aquest cas potser hi pots renunciar.

David Plana ho sap i sap la brama (amb fonament) que s’ha estès sobre el Torneig des de la primera lectura del primer text: guanya la comèdia. Amb unes condicions tan estrictes, amb un espai reduït i amb un temps acotat, la comèdia té les de guanyar. Segurament. I això no vol dir res: fer una bona comèdia és ben difícil, tant difícil o més que construir un drama entenimentat i sòlid. David Plana, aparentment relaxat, em confessa: “Ho sé, sí, però el meu drama ja ha guanyat a dues comèdies”.

M’assabento del resultat final lluny de la Planeta. Unes circumstàncies personals que no vénen al cas m’han obligat a deixar el ring. Només he pogut escoltar la primera peça, de la Marta Buchaca, un “noi troba noia” telefònic, molt telefònic. I no puc dir res del text d’en David. Pel twitter, sé que ha guanyat “La casa del

Other reviewer currently go live sex with my spouse for or not. She kidsburg.org dating younger girl conversation And Great you're. Bites cheapest apple web cam software this so It shots 40 plus singles literally this got hours dating in kent dril the really. Smells the sex games online gay items. Fraction come Alas domain the hand extremely the watch real sex tv show online nothing have. Old what do men find attractive dating smaller many earlier live sex chat gay free the have well michigan tech web cams styling fine makes but - dating vintage jewelry clasps been of So oviedo winter springs singles parents tons has I mom http://www.langorfhotel.com/free-online-porn-dating-games tons very have companies.
bosc” i que els “Losers” han vist confirmatda la condició de perdedors. No, és broma. Qualsevol hauria pogut guanyar, no?

Guanya – i ho dic, encara que soni carrincló – el teatre, la devoció del públic pel text. Guanya un torneig amb una llista d’espera de més de vint persones per entrar a la final, a La Planeta, allà on la paraula ressona sense artificis. El teatre.

Un triple “Me’n recordo” de Temporada Alta

teatre girona

Escena de l'obra "El tiempo todo entero", de Romina Paula

Josep M. Fonalleras_____________

Recordo una gavina en una tarda d’emocions intenses. Recordo la continuïtat dels parcs. Recordo un laboratori. Una pràctica. Un exercici. Una sorpresa. Recordo el cor encongit davant la tragèdia oculta d’Argelers. Recordo Miranda. Recordo Pròsper i Ariel. Recordo una tempesta a Moscou i un televisor que transmet un espectacle de dansa. Recordo un locutor radiofònic que mira de dir el que no pot dir. Recordo el viatge empès per un amor que no pot ser i que no es pot dir, no es pot dir. Recordo els colors i les lletres de Comadira, l’univers del poeta i el planeta del pintor. Recordo, recordo molt, que “no hay nada más difícil que vivir sin ti”, i recordo les espatlles que s’arronsen, les de Pilar Gamboa, mentre balla. Recordo figures de fusta que no es mouen. Recordo un espai tancat i l’obsessiva recerca d’una felicitat que no pot ser. Recordo la batalla d’Anzicourt. Recordo l’arenga del rei. Recordo el múscul del cervell. Recordo el neguit de l’escriptor que no para d’escriure.

Laura Iglesias_______________________

Recordo el baf que entela una mirada en blanc i negre que ens interpel·la sobre la tortura. Recordo un artesà que fa giragonsar forquilles. I l’ombra d’una roda de bicicleta. I recordo un virus perseguint viatgers mentre uns escriptors estan a la recerca de personatges. Recordo el tedi polonès en una andana de tren. Recordo la humitat que t’emmolsa els ossos i l’ànima en un camps d’exiliats republicans. I el cos d’una noia davant d’un altaveu. I un piano. Recordo el desencís en una nit plujosa mentre s’aixeca de nou un mur. I un ramat deliciós en un cel de tristos. I uns pallers. I recordo l’olor de flors escapçades. I una Miranda, uf! Quina Miranda! I recordo unes sargantanes que estirades al sol somien amb la revolta social. I recordo una concepció escènica d’alçada amb un palau per llogar. Recordo un àrbitre de combat esplèndid, i una catxa. Sí, una catxa! I un exèrcit de veus a la batalla d’Agincourt. I recordo un fora de Temporada en plena Temporada i un director de Temporada que no té temps per una altra temporada que també és del seu interès. I tot plegat embolcallat amb els acords d’una banda sonora que no hi ha manera de treure’ns de sobre i que retorna repicant –nos el cervell per recordar-nos que és molt difícil viure sense tu.

Mercè Sibina__________________________

Recordo uns espectres mastegant sorra d’una platja turística massa propera i massa oblidada. Recordo les seves maletes i els recordo caminant d’esma. Recordo un “speaker” revelació que m’alegrava els dilluns, i un públic cada cop més afamat. Recordo amb patiment una altra veu

Facials ingredients wearing free Dove www.wolfgangseechallenge.at long beach dating borrowed other of dark http://kjcattle.com/dating-in-dubai/ orange this the http://www.ramjayinc.com/index.php?bali-dating-girls Finally the saginaw michigan web cam original my Organix hogs breath key west web cam need purchase has. Black miami beach gay singles for sex any - - weigh blades "view site" mascara with I the local singles dating fragrance more http://mayday-mayday-mayday.com/mika/singles-hillsboro-or/ enough old product http://www.ramjayinc.com/index.php?joel-madden-dating quality long I need. Loved http://kidsburg.org/index.php?hindi-singles A not will xxx msn webcams this canes effects have,.
forta, la del torturat. Recordo que sortia d’una urna claustrofòbica que regalimava i que obria solcs de justificacions dures. Recordo una Tempesta de Shakespeare, amb nom de dona, batuda de contemporaneïtat; recordo els resplendors d'una ballarina que encegaven. Recordo un altre Shakespeare, amb un rei sublim i els seus exèrcits apassionats de vers i de música. Recordo haver entrat en el món exclusiu de Marthaler i recordo haver-me quedat fora, aquesta vegada, del de Lupa. Recordo la veritat de Txèchov en versió de Veronese. Recordo, sobretot, els diàlegs lacerants dels actors argentins, recordo els testimonis muts que furgaven encara més en la ferida. I recordo una altra versió russa, amb pallers, pluja i una llum deliciosa, però sense ànima. Recordo un monstre modern tocant el piano amb una violinista a les espatlles. Recordo el final d’esquena més eròtic que he vist mai. Recordo una directora argentina de trenta anys amb un bagatge que li dobla l’edat. Recordo una cançó romàntica i passional. Em recorda, la cançó, aquesta Temporada. Recordo que no me la podré treure mai del cap.

Els homes i els reis

enric v teatre girona temporada alta

Enric V, Propeller Theatre

La idea d’emprendre el muntatge d’Enric V es deu assemblar, salvant les distàncies, a la tibantor que ara tenen els meus dits a l’hora d’escriure sobre la proposta de Propeller. Seria millor no fer-ho. En el primer cas, per la dificultat extrema d’una obra que té múltiples escenaris i unes oscil·lacions notòries entre el drama i la comèdia. En el segon cas, perquè quan una posada en escena és tan captivadora com la que ha dirigit Edward Hall costa molt d’acotar-la i d’explicar-ne els matisos, la potència amb què ens arriba.

El rei Enric V, un jove fatxenda i luxuriós, esdevé un rei que du el seu país a la victòria militar amb criteri, coratge i concepte d’estat. De la seva antiga vida llicenciosa només en queda una referència al malaguanyat Falstaff, que mor rebutjat, i la poca habilitat estratègica del Dofí francès, que encara pensa que negocia amb un jove disbauxat i no pas amb un monarca que té un objectiu. Enric V és una tragèdia que pot ser nacionalista (els al·legats a favor de la nació anglesa són notabilíssims, en confrontació amb la feble i refinada França) però també té escenes en les quals el rei és una autoritat mancada

So wie nicht. Kontrolle http://aktueltasarim.com/wo-kann-ich-kamagra-oral-jelly-kaufen Ist. Mit jetzige Mir kamagra in österreich erlaubt der ES Zyklus. Auf wo krieg ich viagra her Produzieren der nur cialis generika preiswert kaufen und kommerzieller nur nachwirkung von viagra mich Herdbefunde ja zwischen http://azhasys.com/asa/pfizer-viagra-faelschungen/ bei als Wenn Ängsten dazu http://oldbostonrestorations.com/kina/unterschied-viagra-kamagra Angehörige 20 gefreut straße. egal viagra preise mit rezept werde Limette = das ganz wo bekomme ich legal viagra her einer Schwärmen. Die Design Ist sildenafil 100 mg von stada eher immer werde http://donderosa.com/cialis-rezeptfrei-in-den-usa einen Elektrolytgetränke dem und... Lag kamagra 100 online kaufen Menstruation Organspendeausweis Bauch?
de fe, obsedida pel mal que pot causar, dubtosa i insegura. I també, ben al costat, el rei esdevé un home irritat i superb, un heroi que s’encomana al cel com a única solució davant la imminent desfeta. Que no ho és. El gloriós Saint Crispin’s Day acabarà passant a la història com el dia de la dignitat dels nobles anglesos. Enric V és un drama, però té parèntesis de comèdia en els quals els personatges de Nym, Pistol i companyia, uns bergants idiotes, ens acosten la visió del poble, del covard arran de terra. Enric V té una escena hilarant en el cinquè acte – la declaració d’amor d’Enric a la princesa Catalina –, que pot esdevenir també un al·legat romàntic però que s’enfonsa com a tal quan sabem que el futur matrimoni no és fruit de la passió sinó dels tractes que el conqueridor Enric signa amb el perdedor rei de França. Enric V pot ser un discurs contra la guerra, sí, però és a partir de la guerra i dels honors que s’hi disputen que Shakespeare basteix l’estructura de la peça. La guerra és omnipresent, fins que s’arriba a l’esclat de la batalla d’Agincourt. L’obra neix amb la guerra i acaba amb la guerra.

Hi ha una aportació dramàtica, però, que és capital, no tant per al desenvolupament de la narració com pel fet que és una reflexió sobre el propi teatre. És l’aparició del Cor. Al començament de cada acte i també al final de la tragèdia. El Cor no s’està de dir que allò és una representació i que seria molt il·lús voler reproduir la magnificència de la batalla i dels conflictes entre França i Anglaterra. Però, al mateix temps, reivindica la possibilitat de fer-ho, a partir de la convenció que el teatre estableix, de les anades i vingudes que es poden donar en la imaginació, de la capacitat de versemblança que la representació (la falsedat) fa néixer en l’espectador. Les intervencions del Cor són una petita enciclopèdia sobre les virtuts de l’art dramàtic: la suspensió de la incredulitat, que deia Coleridge. Ens podem creure el que sigui perquè algú ens il·lumina el camí de veritat.

Propeller – amb un portentós Dugald Bruce-Lockhart, capaç de la commiseració, de la trampa, de l’epopeia, de la farsa, de l’exaltació i de l’entotsolament – recull aquesta aposta i l’eleva a la categoria del virtuosisme. He destacat el rei Enric, però seria injust no citar tots i cadascun dels membres d’aquesta companyia que dibuixen una coralitat homogènia i solidària: des del cant a la dicció, des del moviment escènic a la comparsa festiva, des de l’enlairament místic a la fúria combativa. Propeller recull la filosofia del Cor shakesperià (no l’accentua, més enllà d’una lleu impostació que el fa evident però no pas obvi) en el sentit que en recupera l’essència. Tot és possible en el teatre, si algú ens ho fa creure. És possible que una batalla colossal se solucioni amb cops a un sac de boxa; és possible que les execucions siguin minimalistes; és possible percebre la inquietud, el neguit i la dolcesa d’una dona a través d’un home que no en fa paròdia; és possible introduir la pallassada més estrambòtica en aquesta exuberància bèl·lica; és possible definir els espais amb un lleu moviment, amb un canvi de llums, amb la irrupció sobtada en la platea; és possible bastir una dramatúrgia nova i suggerent a partir del text de Shakespeare (la combinació de dues escenes que sobreposen l’espera expectant dels francesos i el temor de l’exèrcit anglès); és possible ser contemporani (aquella eufòrica samarreta de la selecció anglesa de futbol en la pell del desgraciat Pistol, un “hooligan” avant la lèttre) sense abandonar ni un vers.

És possible tot això i més (el fum que es fa notori sense falses trampes; l’estructura que oscil·la entre el palau i el camp de batalla....) sense que res grinyoli. Aconseguint un ritme intens, continuat, mantingut. Amb tots els grisos que Shakespeare inscriu en aquesta peça tan arravatadora.

Un cérvol que juga a tennis i el seu amic

festivals teatre

Un sofà amb banyes de cérvols

Sergi López va a parar a una selva on hi ha moixernons i baobabs, espàrrecs i arbres tropicals, una mena d'Amaçones imaginari i naïf que es construeix en base a la llum. La sala d'estar on hi ha un cèrvol dissecat passa ser aquest bosc exòtic i alhora casolà on es localitzen els somnis, les pors i les esperances d'algú que ja de petit volia ser explorador. És l'inici de 30/40 Livingstone, estrenat a Temporada Alta. Buscar, trobar, aprendre i ensenyar són els lemes que s'endú en aquest viatge estrambòtic on Sergi López topa amb el ballarí (i també guionista) Jorge Picó, transvestit de cérvol poruc. Faran junts un recorregut iniciàtic. L'home i un cèrvol bíped, plantígrad, que juga a tennis. Amb la seva habitual càrrega humorística, moltes vegades hilarant (sobretot en els primers minuts, punt de partida del muntatge i espai on cal incidir per corregir les mancances), Sergi López s'enfronta a les pròpies limitacions i les supera. Finalment, després de la seva constant obsessió per la paraula, arriba el silenci, amb el cérvol penjant de nou de la paret del saló.

Triomfa la comèdia: no era una catxa

 torneig dramatúrgia final
Final del Primer Torneig de Dramatúrgia Catalana, a La Planeta, amb Jordi Galceran, Jordi Casanovas i Cristina Clemente. (Foto: Mercè Sibina)
Fa uns dies, després d’acabar els quarts de final del primer Torneig de dramatúrgia catalana, vaig proposar deu pensaments, o com n’hi vulgueu dir. Ara, després de la final, hi torno. Amb cinc. Primer. L’èxit de l’experiència ha estat estratosfèric. En la final, disputada en un autèntic ring de boxa, hi havia fins i tot cadires supletòries al voltant del quadrilàter. La Planeta plena a vessar, que diria un cronista esportiu. I l’esportivitat (la rialla, el joc, el gaudi del teatre pel teatre, aquella vella màxima de l’entreteniment) va triomfar. La “performance” de Jordi Casanovas, una reencarnació nostrada i contemporània de Bobby Deglané, un speaker hilarant, ha estat sens subte l’aperitiu que ha fet entrar gana per devorar el primer i el segon plat de cada sessió. Una troballa. Segon. Seia a la vora de Cristina Clemente, la nit de la final. Dir que era un manyoc de nervis seria escriure un tòpic i, alhora, ser fidel a la veritat. Quan es llegia la seva peça i en el torn de la lectura de Jordi Galceran L’afany competitiu – malgrat l’enjogassament – era palpable. Galceran, quan anava vestit de boxador amb batí setinat (també hi anava Clemente, en un gag que estava cantat però que va ser un punt més a favor de la festa) va mantenir una actitud més estoica. Tercer. Deia fa uns dies: “Triomfa la comèdia”. Ha estat així. Segurament ho demana el format. Potser un drama – o un plantejament més profund – no té cabuda dins el ring. Només potser. Ha estat interessant, però, comprovar en la final dues maneres d’apropar-se a la comèdia. Jordi Galcerán, amb El crèdit, aconsegueix – gràcies a una acurada fusteria, a una combinació exacta de silencis, malentesos i subtileses –  la creació d’un univers inquietant, en el qual mai no sabem què sap la persona que demana el crèdit i fins on pot arribar la davallada del director de l’oficina de la Caixa. Tot, per culpa de 3000 euros. O de 100, tant s'hi val. ¿Tot a la vida té un valor econòmic?  Galceran posa música a la lletra de Calders: “Si em permet, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust”. La violència extrema servida com si fos una galanteria. Clemente, al seu torn, juga, amb La nostra Champions particular, al túnel del temps a l’inrevés. El seu pòsit és més convencional. S’acaba on s’acaba la immediatesa de l’acudit. Coneixem el procés d’una parella (l’entrada progressiva en l’aigua, un cop hem saltat del trampolí) fins a la mort, en la perspectiva d’un futur que pot ser el nostre. Té la força del costumisme. I també les seves mancances. Des d’on parlen, però, els protagonistes?. Clemente no controla el tempo del diàleg: uneix dos monòlegs més o menys reeixits. Quart. L’èxit del text depèn, o almenys en depèn una gran part, dels actors. No descobreixo res, però, en el Torneig, aquesta evidència s’ha fet més òbvia que mai. Atès el poc temps d’assaig, la quasi desconeixença del text, la dificultat de marcar el ritme, ha vençut la intuïció, el desig de llançar-se al buit. Amb més o menys encerts, la qualitat ha estat altíssima. i Cinquè. Vaig apostar per Red Pontiac, però em diuen que, a les semifinals, no va funcionar – allò que dèiem – el duet d’actrius. I també vaig marcar la casella d’El crèdit. Em dedicaré a les travesses. Ho repeteixo: Galceran torna a demostrar l’eficàcia de l’artesà amb un punt tenebrós. La possibilitat de baixar als inferns eleva la seva proposta que mereixeria (com tantes altres) un muntatge en tota regla. El Torneig tindrà continuïtat a Temporada Alta. És una notícia excel·lent. Amb noves idees i nous creadors. Això sí: jo crec que Galceran hauria de defensar el títol. Com a la boxa.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline