Més enllà de l’espectacle

Taller d'Espectadors de Temporada Alta

L’era de Can Burguès és una masia a prop del poble d’Anglès, venint de Girona camí de Bescanó. Hem recollit el coreògraf Marcos Morau davant de la sala La Planeta, recorda haver-hi estat, i també que li va costar trobar-la. En un dels pocs trams que hi ha cobertura, rebem la geolocalització que ens envia la ballarina Anna Rubirola. Finalment aconseguim arribar-hi.

El lloc és magnífic i el dia ens acompanya, ideal perquè comenci la primera activitat que tenim prevista: un vermut. Som en el taller d’espectadors de Temporada Alta, que coincideix amb la Setmana de Creació Contemporània. Ens hem colat a la masia on es reuneixen des de fa tres edicions tota una sèrie de joves creadors i coreògrafs, un espai de treball a porta tancada entre artistes i altres professionals de l’escena dins del projecte #FF80, una iniciativa fruit de la col·laboració entre el Graner i el Festival Temporada Alta. Sembla ser que en aquest tipus de trobades, al final sempre acaba rondant una mateixa pregunta: I no hi ha ningú del públic? On són els espectadors? Doncs aquí hi som, almenys uns quants, per conversar una estona amb els artistes, per conèixe’ns i per fer-nos algunes preguntes mútuament. D’acord, som-hi, comencem. Però... quines preguntes? Què volem saber d’uns i altres? Ens volem apropar? I per què? El clima de la trobada és molt agradable i la conversa és interessant, fins i tot divertida, i van sortint força coses. Però això no treu que en el fons de la qüestió hi pugui haver incomoditats per les dues bandes. Potser perquè no hi estem acostumats o perquè hem viscut massa temps separats o senzillament perquè no ens coneixem i perquè per construir alguna cosa el primer que cal és conèixer’s, començar des del principi.

Després d’un parell d’hores ens aixequem de les cadires en rotllana per tornar a seure i dinar. Espectadors i creadors barrejats de nou a taula. Pocs dies abans vam tenir l’ocasió de conèixer Jorge Dubatti, director de la “Escuela de Espectadores” de Buenos Aires, i vam aprendre una nova paraula: el convivio, la trobada presencial d’un grup d’homes i dones en un espai i un temps determinat, la base de la teatralitat, per altra banda. Doncs això, el convivo continua.

2014-11-22 13.58.28

Un moment del Taller d'Espectadors a Anglès.

A l’hora del cafè arriba en Xavier Bobés, el creador de Monstres, l’espectacle que vam veure la nit abans al Teatre de Salt. El grup d’espectadors, ara ja sols, tenim un parell d’hores per endavant amb ell per fer un taller pràctic d’iniciació al teatre d’objectes, el seu material de treball habitual. No es tracta d’aprendre la tècnica específica ni fer d’artistes, sinó de jugar, assajar, iniciar-se i provar coses a través d’unes pautes determinades per tal d’aproximar-nos a un món desconegut.

Hi ha quelcom potent en aquestes activitats que en el fons és una cosa ben senzilla: la vivència en primera persona del que s’està fent i fer-ho d’una forma tranquil·la. Com quan vam fer una cervesa noctàmbula amb en Narcís Puig, de l’equip de direcció del Festival, després de l’últim espectacle de divendres. La cervesa va donar perquè ens expliqués un munt de coses sobre la concepció i la filosofia del Temporada Alta. En un moment li preguntem, “creus que els espectadors han d’intervenir a les programacions artístiques?”. Respon que no, que els responsables dels equipaments o festivals han de tenir una línia artística i que l’han de defensar amb les obres que programen. Puig diu que fer una programació popular seria una catàstrofe perquè no coneixeríem res nou. La direcció del Temporada Alta viatja pel món a la recerca d’espectacles que consideren bons i que volen fer veure als espectadors de casa nostra. Cal pensar en el públic i escoltar-lo, diu en Narcís, però no s’ha de ser esclau del que diu. Hi estem d’acord.

Acabem el diumenge amb Juli Cèsar, l’espectacle del Castellucci, asseguts a terra durant 45 minuts a l’església de Sant Domènech. En total haurem vist 7 espectacles en aquest taller d’espectadors, i moltes de les coses també hauran passat fora dels teatres. Potser es tracta d’això, de que els espectacles siguin una excusa perquè ens facin reflexionar i compartir pensaments sobre l’art i sobre moltes altres més coses de la vida.

*Miquel Valls, és membre d’Agost Produccions.

Supersegon de superlucidesa

El Conde de Torrefiel de La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento

Literatura. Durante un segundo de lucidez tuve la certeza que nos habíamos vuelto locos. Pero a ese segundo de lucidez se antepuso un supersegundo de superlucidez en dónde pensé que aquella escena era el resultado lógico de nuestras vidas absurdas. Ho diu Bolaño a Los detectives salvajes i  ho escenifica Pablo Gisbert, dramaturg i director de 'La Chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento', d'El Conde de Torrefiel. Una obra que parla de nosaltres, d’una generació abandonada al neoliberalisme i a la victòria del  fast food, un concepte que ha transcendit l’àmbit del menjar per apoderar-se de l’oci, la cultura i el pensament. El sistema neoliberal, basat en el consumisme, resta paradoxalment, qualsevol tipus d’importància a l’acte de consumir. Tot el que consumim es converteix en banal i intercanviable. Tot és present i alhora mai ha passat. Cito a Otro Perro Paco, que ho explica en un article en què es pregunta per la relació entre el consum cultural i la identitat.

Imatge de l'espectacle

Filosofia. Sortir del vèrtex. És el significat etimològic de divertir-se. 'La chica de la agencia de viajes(...)' fa riure, i molt. Conscientment divertida, i irònica. Són molts els filòsofs que han defensat la importancia de l’humor, com a estratègia d’atac i de defensa. “L’animal més patidor de la terra es va veure obligat a inventar el riure”, va dir Nietzsche. O Pascal: “Burlar-se de la filosofia és el veritable filosofar”. Riure com a propietat exclusiva de l’home i riure com a acte de subversió. Ser irònic, sarcàstic i paròdic. L’humor com a expressió de la consciència de la relativitat de les coses i  com a subtil revelador del sublim en l’imbècil, i l’imbècil en el sublim. Al món hi sobra transcendència.

Escena. 'La chica de la agencia de viajes(...)', és sobretot una obra de text però no és només una obra text. Són les dues protagonistes, Cris Celada i Tanya Beyeler, parlant-se serenes, micròfon en mà, convertint al públic en testimoni –no en objecte directe– de les seves crítiques al segle XXI i a les persones que l'habiten. Sense doctrina. Són estàtues humanes que respiren, una sobre l'altra, culs parlants, heavis muts i una apoteosi final de la buidor que instal·la en l'espectador la certesa que, aquella escena no és bogeria –o no és només bogeria– sinó el resultat lògic de les nostres vides absurdes.

 

*Maria Junyent, és periodista, treballa a Time Out, on coordina les seccions de 'coses per fer' i 'comèdia'. També ha fet d'ajudant de direcció en un parell de muntatges: 'La dama de les camèlies', dir. Hermann Bonnín a La Seca, i 'Calderone' de Pasolini, dir. Stefania Troise, al CCCB.

Metàfora, o una imatge de l’obra amb paraules

El Conde de Torrefiel de La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento

Un tren secular que té per nom història, que avança contínuament, que s'impregna, s'embruta i absorbeix tot el que deixa el trànsit constant de passatgers, on les peces, anomenades idees, només canvien per fora però no per dintre.

Un crit llarg, jove i contemporani de pensaments i opinions automàtiques que al final determinen el que som. Units en un, mostren la insatisfacció del moment, tot allò bell ha decaigut i tot allò essencial en la vida s'ha mercantilitzat.

Una minoria que busca el sentit del tot sabent que no el trobarà, sabent que el seu únic refugi és tractar de pensar-lo. Un cocktail de subcultures que fan de la vida un mosaic de comportaments però sense objectius comuns fora dels grups socials.

Així és fàcil veure que un crit produït per una minoria en un tren d'alta velocitat no serà massa escoltat ni comprès per la majoria, adormida en les seves butaques, endinsats en la monotonia del manteniment de l'ordre, l'estabilitat financera i la satisfacció sexual.

Falta d'integritat, egoisme, existencialisme i molts altres temes, però queda lloc per l'esperança en l'amistat i el confort de la conversa quotidiana. I així aquest grup mixt pot seguir tenint moments de felicitat, bon humor i plena anestèsia, en un vagó mig oblidat.

 

*Eugeni Marí, és estudiant del grau universitari d'arts escèniques que ofereix l'ERAM. Abans havia cursat dos anys del grau en filosofia a la Universitat de Barcelona. És de Maó, Menorca, li agrada la cultura, la política i els esports.

Creación de Photoshop para una publicación después del visionado de un espectáculo de El Conde de Torrefiel

El Conde de Torrefiel juga amb la dansa i el teatre en el muntatge Escenas para una conversación despúes del visionado de una película de Michael Haneke *Xavi Pardo és periodista.

Lowland

La coreògrafa Roser López Espinosa s'inspira en el moviment dels ocells per a crear Lowland

Lowland Temporada Alta

*Maria Diamantes és il·lustradora i dissenyadora gràfica.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline