Univers Pillesc

El Pillo de Marcel Tomàs i Cascai Teatre

Tot comença quan una veu al hall pregunta si a algú li sobra una entrada. És el preludi: la sala plena, amb espectadors convençuts i buits de dubtes.

Encara que no siguis seguidor de la trajectòria de Cascai Teatre et capbusses en el seu món sense qüestions sense escletxes, de manera natural i progressiva.

Tot està orquestrat per fer-nos oblidar el que passa a fora malgrat les referències a la inquietant actualitat.

El somriure es queda incorporat al rostre de manera permanent, tan sols tallat per l'esclat del riure desenfrenat.

El públic immers i entregat no vol que l'espectacle acabi. I el seu creador, Marcel Tomàs, tampoc. Hi està a gust en el seu món, és el seu hàbitat natural.

El lloc escollit: La Sala La Planeta, és l'ideal. Acollidora, propera  i màgica.

(Connecteu el so)  

*Eva Fernandez Larrea és blocaire i estudiant del Grau en Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya.

La senyora Friedrich

El President, de Thomas Bernhard, direcció: Carme Portaceli

El teatre de Bernhard és un diàleg de monòlegs. Escrivia llargs discursos en les seves obres, entre altres coses, per evitar que la interpretació del personatge la fés un actor mediocre... Ho va explicar el director del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí, durant la conversa amb el públic, després de veure El President de Thomas Bernhard, dirigida per Carme Portaceli, diumenge a la tarda a El Canal. I queda clar que si el president i la presidenta no la interpreten gegants de l’escena les conseqüències poden ser letals, tant per a l’espectador com per a l’actor. Francesc Orella i Rosa Renom fan una feina contundent, segura, magnífica... Queda clar des de la primera cursa de fons de la presidenta davant del mirall, morta de por pels atemptats però insolent i descarada. També ho fa evident la carrera del president, des que surt a escena, a pèl, vestint-se per la gala dramàtica de lluïment que l’espera. Però El President és molt més que una parella imparable. El President és el gest contingut d’una secundària, l’actriu Montse Pérez, que t’atrapa amb la mirada esporuguida i el rictus tibant de por. Una dona muda que porta la còfia de criada des que va néixer i que ara serveix una presidenta dèspota. La mirada de la Sra. Friedrich, que paradoxalment vol dir Sra. somriure, ho concentra i ho imanta tot en aquest ambient de crisi política i social, en què la por, una altra vegada la por, el terror, s’enganxa a la pell de tots, com una paparra. A la dels poderosos, la por a veure’s destruïts i destronats per “l’ambició i el poder, res més” , com repeteix espasmòdicament la presidenta, dels anarquistes. Aquesta por, aquesta paràlisi reiterada per la repetició a ritme de bucle, encamina la parella presidencial directament cap a la pròpia aniquilació. Els monòlegs del president i de la presidenta són punyents, aferrats a un règim que va agonitzant amb ells, uns personatges abocats a ser cadàvers, ferralla, com la que penja al sostre de l’escena, les restes carbonitzades d’automòbils després d’un atemptat. I entre aquesta destrucció moral, figures estàtiques, mudes i servils com la Senyora Friedrich.

  *Mercè Sibina és periodista a TV3.

The Suit

El vestit de Peter Brook, Marie Hèlène Estienne i Franck Krawczyk

Estem a l’oasi de l’ espai domèstic de la Matilda i en Filemó. Un espai privat que reproduirà sense contemplacions l’opressió de l’esfera col·lectiva que viu l’Àfrica de l’Apartheid. Concretament ens trobem a Sophiatown, un pobre suburbi de Johannesburg que malviu gràcies a l’efervescència cultural de la música, a punt de ser enderrocat i la seva població deportada a Soweto.

Entre unes cadires i uns bastidors rodants emmarcats amb l’excel·lent il·luminació de Philippe Vialatte tindrà lloc la infidelitat de Matilda. I una omnipresent i torturant prova de la traïció quedarà clavada al moll de l’os del transcurs escènic,  el vestit. Un vestit atemporal que transcendeix tot context cultural i  ens mira de fit a fit recordant-nos  les nostres pròpies deslleialtats i contradiccions.

Matilda

Fotografia de: Johan Persson. Imatge del web: http://alondonletter.files.wordpress.com/2012/06/the-suit-matilda-nonhlanhla-khewsa-photo-by-johan-persson.jpg

Amb un dramàtic contrast entre l’amor donat i l’amor arrabassat es va ordint el més pervers dels càstigs, el d’infligir als teus l’opressió i la repressió, la humiliació en definitiva que un sent com a ésser social en un entorn hostil. Filemó anirà ensorrant la seva dona i a sí mateix sota el pes d’una tortura psicològica, emprant el vestit com a venjança en un impúdic menage à trois.  Filemó passa a ser el reflex d’una societat que viu sota la tremenda pressió del mantell de la segregació racial i que no troba altre camí per redimir-se que la venjança i el retorn de les humiliacions patides al més dèbils d’entre els seus.

Peter Brook, fidel a l'espai buit, amb una simplicitat corprenedora, ens dibuixa un món engabiat per uns patrons de crueltat social. Trencant la quarta paret, fent pujar uns espectadors, ens fa copartícips d’aquests mecanismes de supervivència que tenen els discriminats, els reprimits, els desposseïts fins i tot de la capacitat de perdó. En aquest macabre joc de torturats i torturadors sentim que vivim subjugats sota la tirànica i falsa complaença dels nostres entorns morals.

L’esperança es teixeix sobre un pentagrama que els tres músics, alhora personatges del conte, fan passejar entre el patiment i la redempció.  I com una peça de vellut que ens amanyaga aquesta insostenible lleugeresa del que som, la veu  de NonhlanhlaKheswa marca el dolç tempo de l’èxtasi  en el sofriment. I mentre ens trobem  assaborint  les seves ombres i els seus embats més foscos, com un hàbil sastre d’històries i emocions, Peter Brook ens va parsimoniosament vestint el cor amb un amarg i dolç regust de felicitat.

*Laura Iglesias i Trafach és filòloga romànica per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Esperança Dinamita

Esperança Dinamita (Cançons de Revista), de Le Croupier

En Josep Maria Oliveras va assitir ahir a l'assaig general de Le Croupier al Teatre Municipal de Girona i ens ha enviat aquesta animació fotogràfica de 24 segons que ha relacionat amb els antics foliscopis del pre-cinema.

   

*Josep Maria Oliveras es dedica des del 1979, de manera professional,  al camp de la il.lustració fotogràfica de llibres i catàlegs d'art. Al 1998 crea La Fàbrica de Gel, un estudi multidisciplinari on produeix, realitza i edita publicacions artístiques, exposicions i programes audiovisuals. Ha coordinat projectes de difusió cultural i ha comissariat exposicions fotogràfiques, per institucions i fundacions públiques i privades.

Rudo

Rudo, de Manolo Alcántara

 

*Bru Ayach Sibina té 8 anys. Fa 3r a l'Escola Joan Bruguera de Girona.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline