Susn: un viatge d’anada i tornada

El director alemany Thomas Ostermeier retrata a Susn la destrucció d'una dona en cinc actes

La Susn (Susanna en bavarés) d’Ostermeier que hem vist a Temporada Alta sembla un pas més en la peculiar exploració que el director alemany fa de les heroïnes d’Ibsen en un o altre format. La seva vigra sales and best prices Nora, engabiada en un ambient high-tec contemporani, recargolava el potencial tràgic i fatalista que havia suggerit Ibsen i posava al dia les tensions que la dona burgesa assumeix si no accepta les regles implícites del contracte matrimonial en una societat patriarcal. Amb Susn, Ostermeier segueix aprofundint en els efectes –els estralls- que el món mascle pot causar en la psique femenina quan aquesta es mostra massa fràgil i trencadissa. Aquí, però, no som en gàbies burgeses sinó en el bosc feréstec d’un entorn rural on l’erotisme d’arrel animal es manifesta implacable i brutal. (més…)

PosT

Jordi Galí presenta en el festival Temporada Alta su último espectáculo visual, T. 

© Anaïs Lleixà

¿Es un caballo? ¿O un animal acuático de tiempos prehistóricos?

¿Lo romperá él mismo una vez acabado como los dioses caprichosos capaces de borrar su obra reputable non parscription pharmancy de un plumazo? ¿O quizás un mal gesto ínfimo hará que caiga todo sin más, cortándonos el aliento?

No importa.  Jordi Galí nos tiene hipnotizados, el resto da igual.

Desde que se hizo la luz y vimos una estructura incomprensible con ruedas de bicis a modo de poleas, maderas, llantas y escaleras,  la racionalidad perdió terreno y la curiosidad llenó la sala.

Entre los elementos se movía el Hacedor, silencioso como una geisha. Cambiaba puntos de apoyo generando equilibrios increíblemente sólidos pese al acecho de la gravedad, que esperaba agazapada. Movía piezas lady era pills deslizándose de un lado a otro sobre unos andamios etéreos que dejaban poco a poco de ser carcasa para convertirse en cuerpo entero.

Siempre dentro del cuadrilátero rojo, que a modo de coto coloreado demarcaba los límites de un universo en continua transformación, él trabajaba, incansable.

Y de repente, sin previo aviso, suavemente casi,  el mecanismo se acciona, la creación respira al fin. El Hacedor contempla su obra en movimiento.

No importa, nada. La simple oscilación fascina de tal manera que cómos y porqués sobran. Sólo queda deleitarse viendo la transmutación de elementos de la talla de un vasito de plástico en sílaba faltante, la nº17 que invocábamos hacía rato.

Una cronologia a la inversa

Temporada Alta programa onze espectacles en quatre dies, presentacions de projectes i reunions de treball amb artistes i una setantena de programadors internacionals dins la tercera Setmana de Creació Contemporània. 

Diumenge, al migdia, al Casino, més tard del que tocava, la gent va enretirant-se del saló per desfilar cap a un nou dinar informal de contactes entre artistes, programadors, premsa... El cronista aprofita una de les cadires encara recuperant la molla esmorteïda fa una estona i mira a l'infinit. De sobte, Txalo Toloza a cau d'orella (tot seient-se en una altra cadira acabada d'alliberar) descriu sorneguer, “el periodista observa la sala i reflexiona sobre allò que ha succeït...” aquella coreografia incipient que ha de ser l'estructura d'una nova peça d'Umma Umma Dance. A terra, encara hi ha la roba que s'ha anat traient el ballarí, entre divertit i provocador, abans que acabi amb calçotets de mitja cama i una cigarreta que fumeja als llavis... Efectivament, la broma de Txalo és una demostració que diu prou del trencament de fronteres entre els professionals que, sovint, es veuen com a enemics (els creadors són gelosos de la seva obra; els productors, amaguen aquell material que no va funcionar i agraeixen els titular ben sonors i panxacontents; la premsa sembla armar-se a base de rebentar primícies, avançar-se a la retransmissió de torn i trobar la idea impactant que desmanegui un procés de treball). No, cadascú des de la seva realitat, caminen en paral·lel, junts.

Dissabte a la nit. Encara bascula aquell braç amb punxa al cap i pedra de riu als peus. Jordi Galí ja és en un racó de la seva instal·lació construïda amb un silenci magnètic, T. La llum es va apagant, molt lentament. Potser per a algú pot resultar exasperant però la veritat és que es produeix un silenci reconfortant pels que volen que aquest moviment hipnòtic encara continuï. Hi ha una màgia semblant  a la dels sacs de sorra de La casa de la fuerza d'Angélica Liddell. Sembla que hi hagi un pacte estrany perquè ningú gosa aplaudir, trencar aquella comunió entre l'equilibri més físic i l'acció artística. Jordi Galí, a mitja veu, convida a admirar-la des de la proximitat. Amb molt de respecte, el públic l'envolta, s'atreveix a descriure el que ha sentit durant aquella construcció. A la balança, artistes, programadors i, fins i tot, periodistes rendits humilment a l'art: tots són en el mateix plat. La  intenció comuna és que amb la força unida commogui la resta: el públic aclaparat de crisi, de l'IVA als núvols i del sofà del davant de la tele que emet un hipnotisme anihilador. Són forces desiguals però la il·lusió sempre ha mogut muntanyes.

Dissabte al matí, a l'aixopluc de Sant Daniel hi havia una fressa revitalitzadora, la munió de fulles i brancatge protegia del fred. Moure's pel cementiri, al descampat o bé per l'ordre d'uns plataners ladyera monumentals obliga a trepitjar la gebre. I sota el gel, la vida es mor.

En anys de repensar, l'art col·labora, trenca fronteres i decideix sumar per tenir un efecte multiplicador. Les convencions d'ahir han resultat caduques, inservibles. Cal trobar vies perquè pugui expandir-se l'art escènic d'una manera molt mes democràtica, sostenible, responsable, còmplice. Temporada Alta és en aquest camí.

*Jordi Bordes és periodista d'El Punt Avui i president de l'Associació Recomana.

D’argentins, cinemes i faunes

Temporada Alta estrena a l'Estat espanyol els nous espectacles de dos dels noms claus de l'escena teatral argentina: Fauna, de Romina Paula, i Cineastas, de Mariano Pensotti. 

Molts recordem com ens van impactar Romina Paula i el seu El tiempo todo entero. ¿De quina manera es pot influir en l’ànim de l’espectador sense necessitat de recalcar vivències immediates sinó a través d’una ficció allunyada dels propis referents? ¿I de quina manera allò que semblava simplement una història més o menys excèntrica, una tragicomèdia amb personatges “estrangers”, se’t podia fer tan familiar que era capaç de fer surar els propis dimonis, les pors, els neguits? Paula ho aconseguia i encastava un diamant en aquella joia refinada, una maquinària perfecta.

A Fauna, com va dir algú a la sortida de la funció, allò que esgarrapava l’ànima ara ens arriba a través d’un conflicte que té més de cerebral que d’intuïtiu. Potser és cert. Hi ha una escena que em sembla definitiva en aquest sentit: irromp Santos – el germà feréstec que aporta vida de debò (va, diguem-ho així) a la combinació de fils que fins aleshores contemplàvem (s’emboliquen, sí, cerebrals) – amb una entrada colossal: “Tengo algo para ustedes que es verdad, que es de verdad, los artistas.... ¿Escenifican la muerte alguna vez? ¿La presenciaron siquiera? ¿O no hace falta para imaginar?”. Després, explica la terrible història de les eugues devorades per unes abelles. És com si tot l’entramat s’enfonsés, com si aquella reconstrucció intel·lectual de la vida (de Fauna, però també dels cineastes que volen filmar-la) no pogués suportar la presència d’un vent tan impetuós.

Fauna es presenta, per a mi, amb un excés d’accentuació, una voluntat massa explícita de recalcar aquesta confrontació entre la realitat que intuïm, el passat que evoquem, la ficció que construïm, la combinació de tots aquests materials. És per això que la vida que proposa Santos, sense reflexions, sense accents, un cop directe i contundent, em fascina.

I és per això que a Cineastas, valoro justament el contrari. L’estil s’imposa a les múltiples opcions de reflexió, que també hi són, en el text i el muntatge de Pensotti. L’estil, és a dir, la distància que marca una veu en off constant que acota però no accentua, que es manté al marge, sobirana, i que situa l’espectador en el territori estricte de la ficció, la joie de raconter.

“Las ficciones duran más que la vida”, hi diuen. No és pas la realitat que intervé en la construcció dramàtica, sinó que és cialis paypal accepted la ficció (“el arte modifica”) qui ens aboca a ser diferents, a contemplar la nostra pròpia existència d’una manera distinta a com ho faríem sense literatura. Potser aquest és el missatge (si és que n’hi ha) més contundent de Pensotti: importa explicar, importa el ritme, importa la manera, l’estricte funcionament de l’engranatge.

Tot això se’ns procura a partir d’un discurs no gens infatuat i enarborat sinó fred (la fredor del comentari al marge), com si es tractés d’estampes amb notes a peu de pàgina, allà on és més decisiva l’acotació que no pas el gruix de les passions lady-era pills viscudes. Amb l’afegit que també és la pròpia “realitat” que se’ns dibuixa com una “ficció”, al mateix nivell que la “ficció” que en teoria assumim com a tal.

*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista.

Visita guiada als baixos fons

Oskaras Koršunovas furga en el drama de la pobresa amb una adaptació dels  Els baixos fons.

I

Abans de la visita guiada als baixos fons,
varen portar-me a un bar
no massa gros ni prou petit per descobrir-hi
un colibrí begut o una agulla amagada, una barra
amb mirall i dos televisors us online pharmacy medicines
irradiant la música i notícies
sense veu ni volum suficient
per competir amb les escurabutxaques
o els escarabatets. Poquet client.
Davant la barra, una pissarra
i enmig de la pissarra verda
-publicitat d’Estrella-
una creu
feta amb guix blanc, gruixuda:
“Has vist? Sembla un Malévitx”
em diu l’Isa.
______Era una creu estranya.
______Estranya significa, avui en dia,
que no anunciava res.
Ni el Barça-Betis en obert
ni cerveses barates.
Era una creu de guix, guixada a mà,
molt blanca i molt gruixuda.
Ens la miràrem prou
per cridar l’atenció:
______-¿Sabéis qué es?
______- No, la verdad.
(Érem a Can Gibert, parlàvem castellà) - Ya.
- Es una cruz extraña.
______- ¿Por qué no preguntáis al dueño? A ver si os dice la verdad.
(Brindem amb ell) – ¿Cuál es...?
______- ¿El dueño o la verdad?
(Somriu, és de fer broma. Somriem).
______- Pues nos rendimos.
(Beu un glopet).
______- La cruz es por los negros y para los moritos,
y está frente a la puerta pa decirles
que no son bienvenidos.
Porque es que en este barrio,
en cuanto te despistas, te encuentras el bar lleno
de negros que no beben y moros que no comen
se ve que está prohibido,
pero a los muy jodidos
ni dios les ha prohibido
sentarse por la cara a ver quien marca un gol.
Para eso es la cruz blanca. ¿Qué os parece?
Preguntádselo al dueño,
______a ver si os miento o digo la verdad.
Un Malévitx
blanc
com cal.

II

Un dia que
les males companyies
ens varen passejar pels baixos fons
encara no es podia
prendre l’eucaristia
a plena llum del dia:
calia trobar un cau.

______- Ja em veus? Clavat.

Érem a Salt.
Duies la meva roba.

______-T’has disfressat de mi?
______- T’importa?
______- No sóc un assassí.
______- Però la portes?
______- No sóc un assassí, només mal peça.
______- I la pitsola?
______- És de joguina, però mola.

Havien augurat
una mort
imminent per vint mil homes,
que anaven a la mort com qui es capbussa al llit
prò escoltàvem Shakira
i no sentíem gens
les veus d’aquell televisor
que impostaven la calma i no importaven
de plasma, o cataplasma, les notícies
qui sap potser auguraven sol
______o qualsevol
altra cosa un forat al bell mig
d’un vell mapa d’Europa
feia estona que ja havíem marxat
ja feia estona
érem a Salt.

______- No faig mal a ningú.
ladyera ______- Només…
______- Em deixes veure’t nua?

Era el dia mundial de la carn crua,
ens va anunciar el peix

______- … a tu mateix,

que es mossega la cua.

______just abans de
______posar fil a l’agulla:

______en l’ull per ull
abans hi han de passar cent mil camells
______- que no tenen orelles,
______hi senten pels forats del nas-
que els fill de l’aldarull.

______- Ja veig que encara tens les dues mans.
______- Felicitats.
______- I els entrepans?

Érem a Salt i encara no es podia
prendre l’eucaristia
a plena llum del dia.

*Isaki Lacuesta és director de cinema.