La gavina eterna

La gavina, de Oskaras Koršunovas

De totes les postals d’infantesa que l’aspror del món adult m’ha anat manllevant, n’hi ha dues de particularment sagnants. Es tracta d’imatges entorn de les quals l’imaginari col·lectiu d’aleshores havia configurat una poètica sobre la llibertat i la puresa. Parlo del colom i de la gavina. De la seva simbologia vull dir. La televisiva La plaça del Diamant (sospirs adolescents per la Colometa Sílvia Munt…); l’icònic i “vintage” colom de la pau (omnipresent als anys 80 i desaparegut al segle XXI); un poema d’Albertí (sí, aquells poemes que la vella pedagogia ens obligava a memoritzar); la fabulosa cançó La gavina voladora de Marina Rosell o la faula de Joan Salvador Gavina, són referents i responsables alhora d’aquesta imatge naïf. Però els humans tenim la mala costum de fer-nos grans i la vida cosmopolita és molt exigent. I aleshores, malaguanyats coloms, malaguanyades gavines. Bestioles carronyaires!

Bagatel·les d’aquesta mena em passaven pel cap divendres, just abans d’entrar a l’estrena de l’adaptació de “La gavina” de Txékhov per part del creador lituà Oskaras Korsunovas. I és que Txékhov, un dels dramaturgs que més i millor ha retratat la decadència, estripa, a “La gavina”, aquestes i tota la resta de postals d’infantesa amb un discurs narratiu inesgotablement contemporani. Korsunovas recull amb encert el testimoni presentant un muntatge cru, despullat de barroquismes formals. Aquí no hi ha embolcalls ni edulcorants. Txékhov a pèl.

El joc de miralls que proposa Korsunovas funciona a la perfecció malgrat la digestió lenta que exigeix. El desengreixant: les fenomenals interpretacions sobre les quals recau una responsabilitat extraordinària. Els personatges parlen. Arkadina, Treplev, Sorin, Nina, Shamrayev, Polina, Masha, Trigorin, Dorn i Medvendenko parlen i dialoguen, criden, ploren i riuen sense dissonàncies, amb aital naturalitat que hom pot acabar pensant que la declamació està penalment perseguida a Lituània. Miren al públic. L’interpel·len. I callen, també, administrant uns silencis anti-climàtics que penetren fins a l’espinada.

Transcorregudes les tres hores de muntatge intueixes que sí, que hi ha hagut comunió. Intèrprets, director i públic. Tots ho hem entès. La llibertat és una il·lusió que cal inocular en dosis justes i precises. Txékhov ho sabia molts anys abans que tots nosaltres: l’única manera de retenir la gavina és dissecant-la.

“La gavina” es va representar el divendres 5 de desembre a Salt al teatre El Canal en el marc del festival Temporada Alta.

*David Abril Fortuny, sociòleg. Parla de teatre, música i altres temes al seu blog: https://davidabrilfortuny.wordpress.com/

 

Tandy no dejó indiferente

Tandy, direcció Angélica Liddell

Tandy  no dejó indiferente. Una composición escénica que, a priori, podríamos dividir en dos tiempos nos condujo hacia diferentes estratos de la psique humana. Como ya viene siendo habitual en su trabajo, la propuesta de la creadora española Angèlica Liddell nos introdujo en su particular modo de entender cómo algunos de los, digamos, traumas que acarrea el género humano se metamorfosean en el cuerpo a partir de su trabajo expresivo sobre la escena.

Asumiendo el significado de trauma en alemán, Traum, es decir, sueño y herida, Liddlel nos presenta varios personajes que parecen deambular por la vida bajo una existencia anclada en el peso de los símbolos que se esconden tras los sueños. Más que una cadena de situaciones, nos encontramos con alguna que otra excusa causal con el fin de presentarnos a los personajes que conforman la obra. Personajes que van acercándose al límite de su propia resistencia a partir de prácticas corporales un tanto desgarradas.

Como anunciábamos al principio, si dividimos la pieza en dos tiempos, éstos atienden a directrices regidas por la intensidad de la acción. El primero, aún transcurriendo mucho más lento, acoge ese drama a modo de catarsis. Una especie de éxtasis constante que en algún momento llega a ser incluso asfixiante. El motivo de la asfixia no es tanto el no poder soportar el dolor ajeno, sino más bien, el encontrarnos ante una serie de prácticas corporales que se originan en la experimentación real de los actores, es decir, buscar en la propia vida cómo sanar aquello que, en mayor o menor medida, a todos nos ha podido marcar. Obviamente, las huellas vitales pueden entenderse desde la aflicción, como parece ser el caso, o, también, desde el aprendizaje.

En el segundo tiempo, la pieza da un pequeño giro guiado por el tempo textual. La voz de la coreógrafa va induciéndonos a reflexionar a cerca de algunas dudas existenciales ancladas en el amor o la posibilidad de creer en Dios.

Esta segunda parte, caracterizada por la presencia del texto y por una sucesión de imágenes con una fuerte carga poética,  es sin duda mucho más reflexiva y sugerente. Comunicar e interpelar sin caer en esa necesidad del auto-sacrificio. Tandy nos regala múltiples imágenes, casi a un modo fotográfico. Apariciones de cuerpos y objetos que se deslizan en la escena buscando algo que solo se hace presente mediante su propia ausencia.

*Imma Prieto és crítica d'Art i Comissaria Independent. Professora d'Art Contemporani i Nous Mitjans a l'ERAM.

Tandy

Tandy, direcció Angélica Liddell

En Marc Vicens va anar a veure Tandy i ens va enviar unes imatges del dibuix que va realitzar.

Les característiques del dibuix són:  Tinta xinesa sobre paper d'arròs de 70 cm x 50 cm.

"Si no me escribes estoy siempre en el infierno" Antonin Artaud.
tandy

Fotomuntatge de Marc Vicens

*Marc Vicens, és dissenyador gràfic.

Cop ploma sobre Cop Fatal

Cop Fatal, idea de Serge Kakudji i Paul Kerstens  
Il·lustració de Txell Darné

Il·lustració de Txell Darné

 

Coup Fatal és la darrera proposta d’un tercet –Alain Platel, Fabrizzio Cassol, Serge Kakudji– que el 2008 ja va triomfar amb Pitié!, reconvertit en singular quartet gràcies a la incorporació del guitarrista Rodríguez Vangama com a director musical. Vangama hi va entrar (COP DE SORT) quan el projecte encara no havia adquirit l’envergadura actual i s’havia estrenat, amb un èxit rotund, en format concert i basat en el treball que deu músics de Kinshava, procedents de diferents àmbits, havien fet a partir d’una sèrie d’àries barroques seleccionades per Kakudji. La bona acollida, l’interès i la implicació de nous creadors i promotors el van anar fent créixer fins a convertir-lo en l’espectacle que és ara i amb el qual han recollit –i ho seguiran fent– aplaudiments i ovacions.

Som a El Canal, l’últim diumenge de novembre, i mentre a fora la grisor i el fred de la pluja aplaquen l’ànim i adormen l’esperit, dins la sala regna una fabulosa eclosió de vida. Dotze músics congolesos, dos incombustibles ballarins i cantants (Russell Tshiebua i Bule Mpanya) i la increïble veu del contratenor Serge Kakudji s’encarreguen de fer-nos viure l’energia i l’escalf d’un mestissatge musical inèdit: àries barroques, música tradicional congolesa, jazz, rock... convivint sense estridències ni protagonismes egòlatres, unint l’essència de dos continents que poques vegades s’han sentit germans. (COP DE MÀ)

Entren brandant un exèrcit de cadires de plàstic blaves. En algun lloc he llegit que són idèntiques a les que es van fer servir durant les celebracions del 50è aniversari de la República del Congo. No sé si és veritat, però, en tot cas són prou reveladores. Com ho és l’aire coreogràfic amb què les mouen. Descalços, amb un vestit que recorda el dels atemporals músics d’orquestra i una immaculada samarreta blanca, s’apropien d’un escenari dissenyat en col·laboració amb Freddy Tsimba –un artista congolès reconegut i compromès–, format per una estreta plataforma elevada, disposada al fons de l’escenari, i un bosc esclarissat de cortines amb un alt contingut simbòlic –ressò de bales de guerra–(COP D’ESTAT) enmig del qual regna la figura i la veu –una veu sorprenent capaç d’anar des de les notes més agudes a les d’un baríton baix– de Serge Kakudji.

Monteverdi, Händel, Bach, Vivaldi o Glück s’alcen així agombolats pel groove d’una orquestra que aglutina instruments elèctrics amb xilòfons, balàfons i peces gairebé primitives, com el likembé. Músics i ballarins conformen un espectacle vivificant, enèrgic i encomanadís que fa vibrar el pati de butaques. (COPS DE PEU)

Més tard, gradualment i sigil·losa desapareixen. Poc després reapareixen, orgullosos i agosarats. (COP D’EFECTE) Vestits amb combinacions impossibles i estridents, lluint barrets, corbates, ulleres de sol i sabates de disseny com si fossin dandis de passarel·la: són els “sapers” (membres de la societat dels ambianceurs i de les persones elegants) que fan del vestir refinat i extremat la cuirassa i el refugi on s’amaga la misèria d’una crua realitat. És el moment més enlluernador (COP DE COR) i el que ens farà viure els minuts més colpidors de tot l’espectacle: la cançó, ara esdevinguda himne, “To be Young, Gifted and Black”, de Nina Simone, interpretada per Tshiebua i Mpanya mentre avancen enmig del públic, grades amunt… i, finalment, l’exquisida “Lascia ch’io pianga...” com a expressió dolorosament bella del crit de llibertat de tota una nació. (COP DE PORTA)

*Núria Sàbat, diplomada en Educació primària, llicenciada en Filologia catalana i postgrau en Teoria i crítica teatral. Ha exercit la crítica teatral a El periódico de Catalunya. Col·labora regularment en diverses publicacions: Descobrir Catalunya, Gavarres i Revista de Girona.

*Txell Darnéil·lustradora, diu: 'Il·lustrar és expressar-te amb imatges'

Ho cremarem tot, ho matarem tot

Tala, de Thomas Bernhard, direcció Krystian Lupa

Tala és l'últim muntatge del mestre Lupa que s'estira en el temps i que et colpeix en el cor. Thomas des de la seva butaca relata en la distància les tares de la societat vienesa, però Lupa ho trasllada a Polònia: la sopa, els vestits, els abrics, el gulasz, la hipocresia sota el somriure benvolent són comuns i identificables.

Haurem de seure fora del metacrilat per veure-hi com Thomas a la festa dels Auersberger. Fora del saló, des de la nostra butaca orellera. Amb un fil de veu, perquè no cal cridar per fer teatre, ni cal estar a un teatre nacional. Calen bons actors i un mestre com Lupa, calen menys amiguismes i més autenticitat. Tot això és Tala, crema, destrueix en aquest segle de la mort i la destrucció, on Joyce i James són dos jovenets superats per l'individualisme i buits de contingut, sense més paraules que els aparts al bany (espai de confessions i de vici). No hi ha esperança en el futur, només buidor.

Joanna és la desgràcia necessària per a la trobada, ben aprofitada per al matrimoni Auersberger a la Gentzgasse, perquè vingui el gran actor del Teatre Nacional i facin una party artística, un cercle intel·lectual, una trobada de la crème de la crème. Però el que sembla una trobada plena de bones intencions, acaba sent una mostra més de les convencions nocives del món cultural i de l'amistat rovellada. De la sublimitat, a la vomitera.

Thomas s'ho mira tot des de la butaca d'orelles i interpreta les paraules sobreres del matrimoni, l'odi compungit, però que s'escola en les paraules de l'un i de l'altre. Joanna s'ha suïcidat i gràcies a l'acte valent per uns, covard pels altres, se senten amb el dret de recordar, criticar i destrossar. Ella apareix furtivament: en el seu estudi, borratxa acabada i després fabulant sobre Kilb, sobre la infantesa; la barreja de literatura i vida es fa evident i indefugible, com una gàbia. Us podeu despullar, però les paraules us continuaran atrapant.

Després tornem al cercle, a sopar i a l'amistat aparentada. Als anys que han talat la confiança. A la decepció que ha marcat les relacions. Paraules, paraules, buides, paraules. Les ones de Virginia Woolf són un cant a l'amistat, Jeannie Billroth es creu ser Woolf, diu que va més enllà de Woolf. Sí, l'actitud de pedanteria d'aparador va més enllà de Woolf, arriba a la caricatura de la buidor, és insult. Tala és l'amistat després del suïcidi també, després de la mort, com Les ones, però aquí Bernhard sap que parla en la destrucció i buidor moral de finals del segle XX. No hi ha salvació, hi ha brutícia.

Al final, una trobada que havia de ser un regal per a la família Auersberger acaba sent un malson per als Auersberger a la Gentzgasse i Thomas, no ho escriguis això, fem peneta, però que no ho sàpiga ningú, hem de continuar sent els Auersberger de la Gentzgasse i l'altra ha de continuar sent la Woolf i l'actor més famós del Teatre Nacional ha de continuar sent-ho i Joanna ha mort perquè havia de morir. I, malgrat tot, m'estimo aquesta ciutat, m'estimo als meus amics, diu que diuen.

 

*Marina López Planella (Aquest text també està publicat al bloc de l’autora, “Aquesta nit improvisem”)

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline