Fer el tafaner

Watching Peeping Tom, direcció d'Alícia Gorina

El dissabte dia 29 de novembre, acompanyats per la pluja, vam poder fer una experiència nova dins les propostes de Temporada Alta d'aquest any. Combinar cinema i teatre. Ho vam fer primer anant al cinema Truffaut per visionar la pel·lícula del director anglès Michael Powell "Peeping Tom" (GB 1960) i després, amb tres quarts d'hora de diferència, a la Sala La Planeta a veure l'estrena de l'obra Watching Peeping Tom, sobre una idea de l'Àlex Gorina i la seva filla Alícia Gorina que també en fa la direcció escènica. La peça ve a ser una mena de conferència de l'Àlex Gorina sobre la pel·lícula de Michael Powell.

Però de fet el que acabarem veiem no és una conferència, sinó l'assaig per representar una conferència tertúlia d' Àlex Gorina amb la seva filla Alícia sobre la pel·lícula, però que el paper de la filla (L'Alicia) i al mateix temps directora de l'espectacle, està interpretat per l'actriu Patricia Mendoza.

Per poder gaudir i entendre bé la proposta que ens ofereixen els Gorina, és recomanable veure prèviament la pel·lícula i fer-ho com la majoria dels assistents vam fer, en poca estona de diferència. Llavors si que pots entendre molta part del discurs de l'Àlex tot i que a l'espectacle hi ha, també, la relació entre pare i filla, entre un expert comentarista i crític de cinema i una directora de teatre. Sobre el món de l'interpretació, l'espectacle i les relacions familiars.

Tot plegat és una experiència recomanable. Per una banda poder visionar l'extraordinària i sorprenent pel·lícula Peeping Tom, que entre nosaltres es va titular El fotografo del pánico i que en el seu moment va ser molt mal tractada i estrenada, per assistir al cap d'una estona a la classe magistral sobre la pel·lícula, el seu contingut i les seves anècdotes, amb una interpretació impecable i continguda de l'Àlex Gorina.

Tot i que l'escenari és molt despullat, hi ha una pantalla i una càmera que filma tota l'estona el que diu i fa l'Àlex. Aprofitant el projector i la pantalla, hagués estat més entenedor insertar-hi alguns fragments de la pel·lícula, sobretot quan feien referència a alguna escena concreta. Aquest fet ajudaria a entrar millor en el plantejament de l'espectacle.

En sortir de fer el "tafaner" i satisfets de les dues sessions que va començar a les 6 de la tarda en el cinema Truffaut i que va acabar a la Sala la Planeta passades les 10 de la nit, al carrer encara plovia.

*Guillem Terribas,  és llibreter i autor del llibre: Demà serà un altre dia.

El grito en el cielo

El grito en el cielo de La Zaranda

En Dani Chicano fa una comparativa amb imatges de la realitat i la reflexió sobre la vellesa i la mort que fa l'espectacle El grito en el cielo.

“Aquí, a la residència, sóc com a casa”

“Només volen que em mori per agafar el que em queda” (Es refereix a la família)

“Quan em posi bé, tornaré cap a casa” (No hi tornarà mai. Ho sap)

“-Me ha dicho mi madre que hoy me voy a morir.

-¿Y dónde está tu madre?

-¡Coño! ¡Muerta! ¿Dónde quieres que esté?”

"Auxiliar: Buenos días Engracia ¿Vamos a desayunar?

Engracia (amb un somriure ben ample): ¡Hijaputa!

Auxiliar: Muy bien Engracia, pero... ¿Vamos a desayunar?”

“Intern a auxiliar: !Niña, vendemos tu casa o mi casa y nos vamos a vivir juntos¡”

"Intern a auxiliar: ¡Tú eres pa mi!”

“Per què estic aquí? Jo no vull estar aquí!”

“Con lo que he trabajado yo y lo puta que lo he pasado en la vida, y me tengo que ver aquí”

“Sort en tinc del meu nebot, que em porta les calces”

Frases i converses reals, pronunciades per interns d'un geriàtric.

 

*Dani Chicano, periodista i crític teatral, director de la Revista Proscenium, revista digital, interactiva i nadiua per a tauletes, especialitzada en arts escèniques. Es pot descarregar de manera gratuïta al següent enllaç (per iPad): https://itunes.apple.com/es/app/revista-proscenium/id715672986?l=ca

L’hora dels dramaturgs

Setmana de la Dramatúrgia

Cada dia quan obro el diari ressonen dins meu les paraules de Susan George: “els espanyols (o catalans) són rates de laboratori: a veure quant de càstig poden tolerar sense revelar-se”. Recordo aquest titular quan llegeixo les pàgines de política, sí, però també les de cultura. La dramatúrgia catalana viu un bon moment però com assegura la carta d’Agrupación Señor Serrano els números no surten per enlloc. A poc a poc, però, van sorgint iniciatives (taules rodones d’Entreacte, la Lliga de teatre…) amb l’objectiu d’anar canviant les coses i generar debat. Són la nostra particular caixa de Pandora. L’esperança que, ara sí, hem deixat de banda l’individualisme atroç que ens domina, ens estem organitzant i comencem a pensar col·lectivament.

Pensava tot això de camí al Caixafòrum de Girona, al cantó de l’antic Excalibur. Allà va tenir lloc la Setmana de la Dramatúrgia del Temporada Alta (#autorsTA), la primera activitat de Barcelona Playwrights. Una associació de dramaturgs formada, de moment,  per Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Guillem Clua, Pau Miró, Marc Angelet, Llàtzer García, David Plana, Marilia Samper, Marc Rosich i Marta Buchaca amb l'objectiu de generar debat i noves idees i, sobretot, tenir una eina d'interlocució pel que faci falta. Divendres van posar sobre la taula dues realitats: actualment a Madrid s'estrenen més obres d'autors catalans que aquí i costa molt arribar al mercat internacional. Estrenar als Estats Units, a mitja Europa i fins i tot a la Xina està reservat a Jordi Galceran, l'únic que pot viure del teatre. "Els dramaturgs ens hem de trobar per compartir dubtes i necessitats, experiències i resultats" em confessava Casanovas. De fet, això és el primer que notes quan passes el dia amb ells. Descobreixes la persona. I que darrere dels responsables de fer-nos riure, somniar i emocionar-nos fins al moll de l'os hi ha éssers humans que també es bloquegen, que també tenen (i entenen) el pànic a la pàgina en blanc.

 

I, evidentment, comproves que combinar teatre i televisió més que una opció és una necessitat. Aparentment la dramatúrgia catalana viu un bon moment, la cartellera barcelonina va (més o menys) plena de noms del nostre país i tots els mitjans donen suport a l'autoria local. La realitat, però, és que si no es tradueixen les obres a l'anglès i els dramaturgs no aprenen a fer la feina d'un agent (una figura present a altres teatres, per cert) la internacionalització seguirà sent una utopia reservada a l'autor d'El mètode Gronholm. "Per aconseguir això també han d'arribar els grans noms de l'escena internacional a Barcelona" explicava el director de la Sala Beckett i responsable de Catalandrama Toni Casares. La Beckett, de fet, és dels pocs espais que treballa per portar la dramatúrgia catalana arreu del món. Potser Jordi Galceran té raó i el camí (les lectures dramatitzades) no és el més adequat però precisament per això el van convidar a la Setmana de la Dramatúrgia: esbrinar què falla i començar-se a moure. Moure's perquè les obres de teatres no acabin l'últim dia de funció, perquè més gent pugui viure-les. Moure's, en definitiva, per omplir la nevera. Si fa un parell de setmanes l'Ànima proclamava que ara és el moment de les companyies, des de l'Apunts de Temporada declaro que ara és l'hora, també, dels dramaturgs. Perquè la unió fa la força, recordeu?

*Aída Pallarès és periodista

El Guimerà més contemporani

Terra Baixa & Lluís Homar, adaptació de Lluís Homar i Pau Miró

El triangle passional que protagonitzen Sebastià, Marta i Manelic és el motor argumental de Terra baixa, el drama d’Àngel Guimerà que s’ha convertit en el decurs del temps i de les representacions ininterrompudes que se n’han fet fins avui dia, en el clàssic teatral català per excel·lència. Que des de l’any 1896, data de l’estrena del drama, se n’hagin fet múltiples versions que van molt més enllà dels límits de la llengua original i dels escenaris originals de l’acció –pensem en relectures com la pel·lícula Marta of the Lowlands, l’òpera Tiefland d’Eugen D’Albert o l’últim film de Leni Riefenstahl- s’explica per l’“obertura” de l’escriptura guimeraniana. El text de Terra Baixa és construït sobre elements simbòlics primigenis i contraposats –la terra alta i la terra baixa, el llop i el gos, la Verge i la dona d’aigua, la llum i la foscor, la puresa i el podrimenter- que converteixen el fait divers que serveix com a pretext de la trama en una construcció literària que és mirall de la condició humana, entre la bestialitat i la divinitat, la brutalitat i la saviesa, la inconsciència i la consciència, la mort i la vida.

En aquest sentit, els personatges guimeranians no són gaire lluny dels ibsenians (que el dramaturg català coneixia i molt probablement tenia presents a l’hora d’escriure) i adquireixen la seva veritable dimensió humana al final d’un procés de creixement i de coneixement de si mateixos i del món que els acara amb l’experiència traumàtica del dolor i de la mort, condició sine qua non d’un segon naixement de la persona que es fa des de la consciència de la condició de “parracs”, de “desferres”, de “nàufrags”. Els personatges que emprenen una nova vida al final de Terra baixa, tots ells –Manelic i Marta, però també la jove Nuri- seran, com els personatges secundaris de Casa de nines o de la testamentària Quan despertarem d’entre els morts  que es va poder veure l’any passat també a Temporada Alta, dirigida per Ferran Madico, uns titelles amb consciència de ser-ho i, per això mateix, capaços de compartir aquesta pobra i, tanmateix, única via cap a la felicitat.

Aquesta estructura simbòlica és el que el tàndem Lluís Homar/Pau Miró han conservat del text guimeranià a l’hora d’adaptar Terra Baixa -l’obra amb la qual l’actor es va iniciar en el món del teatre amb setze anys i que l’ha acompanyat des del moment que el 1990 va encarnar el personatge de Manelic en la versió que en va fer Fabià Puigserver- a la nostra contemporaneïtat amb uns resultats òptims, tal com va demostrar el públic que va assistir a la representació de Terra Baixa aquest dissabte passat, dia 8 de novembre, al Teatre Municipal de Girona.

Pel que fa a l’adaptació del text a la veu d’un sol actor, cal remarcar la gran intel·ligència del tàndem. En primer lloc, per la reducció de la trama a les veus dels quatre personatges principals de l’obra. L’acció funciona, com se sap, a partir del triangle Sebastià-Marta-Manelic, però el mirall que suposa el personatge de Nuri esdevé indispensable per a aconseguir la perspectiva adequada per a dotar el drama d’un significat universal pel que té de continuïtat i fatalitat la construcció d’un incipient segon triangle que funcionaria sobre el primer, i així successivament. D’altra banda, el procés de selecció dels diàlegs i la posterior transformació en els quatre monòlegs que s’entreteixeixen, suprimeix tot allò que de costumista i, per tant, susceptible d’anacronisme, conté el drama original. Per tant, en potencia l’essència alhora que la qualitat literària. No hi queda res de superflu: les paraules hi brillen i la veu de Lluís Homar es posa magistralment al servei del text.

Imatge de l'obra

Imatge de Nuri (Lluís Homar) cosint la samarra.

En aquest mateix sentit, cal remarcar la utilització d’una dramatúrgia radicalment contemporània, on l’escenografia (Lluc Castells), la il·luminació (Xavier Albertí/David Bofarull) i la música (remarcable la veu de Sílvia Pérez Cruz com a síntesi i vehicle d’allò inevitable, fatal, pertanyent al terreny de l’inconscient, de l’indicible) es posen al servei de la distància irònica (qui no recorda la imatge de l’Homar-Manelic vestit amb la samarra i cridant “He mort el llop! he mort el llop!” mentre l’Homar-Nuri cus una samarra en una de les imatges que més han aparegut a la premsa aquests darrers dies) que converteix el que podria haver-se convertit en un exercici de lluïment de l’actor que ens hauria portat cap a les formes teatrals del segle XIX en una proposta plenament segle XXI. El despullament de l’escenari, la fredor de la llum blanca de les interioritats de la terra baixa, el to sostingut i antideclamatori de les veus dels diferents personatges o la mateixa utilització d’un escenari convencional en comptes d’un format que apropi l’actor als espectadors, provoquen el desconcert d’un públic que va a veure l’obra disposat a retrobar-se amb els personatges familiars del drama de Guimerà i que ha de fer un esforç important per reconstruir (i reconstruir-se) la coneguda història des d’uns altres paràmetres, no sempre fàcilment acceptats, sobretot per aquells que ja tenen un partit pres i que busquen reconèixer-s’hi.

Potser és aquest el motiu de la tos que va acompanyar durant els primers moments els monòlegs de Lluís Homar. Ja deia Santiago Rusiñol en un “glosari” titulat “La tos en el teatre” que aquesta tos tenia ben poc a veure amb les inclemències del temps, ans amb la capacitat del públic de concentrar-se en una determinada obra, de fer l’esforç d’entendre’n el llenguatge. És un molt bon senyal que, al final de l’espectacle, l’irrecognoscible, de tan contingut i subtil, “He mort el llop!” del Manelic contemporani tallés com un estilet un silenci compactat.

 

*Margarida  Casacuberta, professora de Literatura Catalana Contemporània a la UdG

Ho cremarem tot, ho matarem tot

Tala, de Thomas Bernhard, direcció Krystian Lupa

Tala és l'últim muntatge del mestre Lupa que s'estira en el temps i que et colpeix en el cor. Thomas des de la seva butaca relata en la distància les tares de la societat vienesa, però Lupa ho trasllada a Polònia: la sopa, els vestits, els abrics, el gulasz, la hipocresia sota el somriure benvolent són comuns i identificables.

Haurem de seure fora del metacrilat per veure-hi com Thomas a la festa dels Auersberger. Fora del saló, des de la nostra butaca orellera. Amb un fil de veu, perquè no cal cridar per fer teatre, ni cal estar a un teatre nacional. Calen bons actors i un mestre com Lupa, calen menys amiguismes i més autenticitat. Tot això és Tala, crema, destrueix en aquest segle de la mort i la destrucció, on Joyce i James són dos jovenets superats per l'individualisme i buits de contingut, sense més paraules que els aparts al bany (espai de confessions i de vici). No hi ha esperança en el futur, només buidor.

Joanna és la desgràcia necessària per a la trobada, ben aprofitada per al matrimoni Auersberger a la Gentzgasse, perquè vingui el gran actor del Teatre Nacional i facin una party artística, un cercle intel·lectual, una trobada de la crème de la crème. Però el que sembla una trobada plena de bones intencions, acaba sent una mostra més de les convencions nocives del món cultural i de l'amistat rovellada. De la sublimitat, a la vomitera.

Thomas s'ho mira tot des de la butaca d'orelles i interpreta les paraules sobreres del matrimoni, l'odi compungit, però que s'escola en les paraules de l'un i de l'altre. Joanna s'ha suïcidat i gràcies a l'acte valent per uns, covard pels altres, se senten amb el dret de recordar, criticar i destrossar. Ella apareix furtivament: en el seu estudi, borratxa acabada i després fabulant sobre Kilb, sobre la infantesa; la barreja de literatura i vida es fa evident i indefugible, com una gàbia. Us podeu despullar, però les paraules us continuaran atrapant.

Després tornem al cercle, a sopar i a l'amistat aparentada. Als anys que han talat la confiança. A la decepció que ha marcat les relacions. Paraules, paraules, buides, paraules. Les ones de Virginia Woolf són un cant a l'amistat, Jeannie Billroth es creu ser Woolf, diu que va més enllà de Woolf. Sí, l'actitud de pedanteria d'aparador va més enllà de Woolf, arriba a la caricatura de la buidor, és insult. Tala és l'amistat després del suïcidi també, després de la mort, com Les ones, però aquí Bernhard sap que parla en la destrucció i buidor moral de finals del segle XX. No hi ha salvació, hi ha brutícia.

Al final, una trobada que havia de ser un regal per a la família Auersberger acaba sent un malson per als Auersberger a la Gentzgasse i Thomas, no ho escriguis això, fem peneta, però que no ho sàpiga ningú, hem de continuar sent els Auersberger de la Gentzgasse i l'altra ha de continuar sent la Woolf i l'actor més famós del Teatre Nacional ha de continuar sent-ho i Joanna ha mort perquè havia de morir. I, malgrat tot, m'estimo aquesta ciutat, m'estimo als meus amics, diu que diuen.

 

*Marina López Planella (Aquest text també està publicat al bloc de l’autora, “Aquesta nit improvisem”)

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline