Grrrràcies…Merrrrci

Un dels clowns amb nom propi, Avner Eisenberg (the eccentric) arriba al Festival Temporada Alta amb el seu espectacle Exceptions to gravity després de quaranta anys fent riure a tot el planeta.

Exceptions to Gravity

Exceptions to Gravity

____

*Marcel Tomàs és actor.

NIT D’ESTRENA. UN REFUGI INDIE.

Un Refugi Indie és la història de 6 personatges, d’una generació de gent jove que fa el que pot per sortir-se’n. Atur, retallades en cultura, educació, sanitat...uns joves que no ho tenen fàcil però que amb sentit de l’humor, ironia, imaginació...miraran de creuar la difícil frontera entre allò que pensaven que seria la seva vida i allò que en realitat és.

Temporada Alta ens presenta una obra que destil·la optimisme i esperança en una joventut en la que sembla ser que ningú hi creu. En Pau Miró sí.

-------------------------------------------

En Pau és d’aquests nois que la meva mare en diria “eixerit”, de fet hi afegiria,

-en tinguéssim una bona reguera a l’hort com aquest!

El dia que el vaig conèixer va ser en un sopar a casa d’un amic comú i el vaig trobar un encant. Un noi tranquil i prudent que traspuava una certa vergonya davant dels desconeguts. El sopar va transcórrer entre temes de tota mena, vins i menges d’allò més sibarites i en Pau, com tots els comensals d’aquella entranyable taula ens vam anar deixant anar fins que vam acabar a les tantes amb un somriure esculpit als llavis. Tots vam començar a desfilar menys ell que, tot i tenir un petit refugi indie, no lluny d’on sopàvem, va preferir quedar-se a dormir a casa del seu amic. S’ha de dir que en el seu refugi hi fot un fred que pela a l’hivern...i allà on érem estàvem com torronets.

De mica en mica, vaig anar coincidint amb en Pau i vaig començar a conèixer un dels directors i dramaturgs amb més projecció del país.

A Temporada Alta vam creure que estaria bé fer-li una entrevista però parlant amb ell vam quedar que el millor era que el dia de l’estrena quedéssim per anar a sopar amb tota la troupe i que el títol podria ser “Nit d’estrena”. I ja veieu, aquí estem!

Us he de confessar que darrere aquests ulls que traspuen un talent natural hi ha un noi a qui se’l mengen els nervis abans, durant i després de l’estrena.

Vam decidir esperar-lo per anar junts al restaurant. Van trigar ben bé 3 quarts d’hora! Els actors recollien tots els patracols i omplien els seus cotxes amb les maletes d’una petita estada d’uns quants dies a Girona. Fins i tot n’hi havia que portaven sacs de dormir! Us imagineu com pot haver estat l’estada de tota aquesta troupe de joves actors que s’havien repartit entre les cases dels amics de la contrada? Uns joves actors que reflectien molt bé l’esperit d’en Pau a l’obra. Una obra independent, de petit format i poc pressupost. Uns actors joves, alegres, riallers, satisfets d’haver-ho donat tot pel projecte. Gent responsable amb ganes de construir. Joves que ens fan canviar la mirada cap a les generacions més joves i ens donen una visió alternativa a la de la generació ni-ni.

Vam arribar al mític lloc de trobada gastronòmic-teatral gironina i com no podia ser d’altra manera, en

Pau es va asseure com un més entre els seus amics. Perquè això és el que acaba passant quan es treballa amb en Pau, acabes formant part del seu cercle d’amistats. El sopar va transcórrer entre bromes. S’acusaven mútuament de ser el més “indie”, el més “freaky”, el més “kitch”. Ser un “indie” és ser algú diferent. Algú capaç de prendre decisions, potser fora del cànon establert, però que permeten tirar endavant petites il·lusions, petits somnis, fins i tot, pels que ningú aposta. Deia en Pau, “ser un indie és fer aquesta obra, som uns indies tots plegats, poc pressupost, pocs recursos, moltes ganes i poc més”

La Pantera Rosa i els dònuts va ser un dels temes recurrents. En això, també semblaven tots uns “indies”. Jo em pensava que aquest “pastelito” ja no existia, però es veu que aquesta suculenta menja els alimentava en moments de baixon durant els assajos.

També van riure amb el nou projecte d’en Pau per tancar aquesta trilogia generacional que va començar amb Els Jugadors. Una possible obra sobre la generació de les dones de 50 anys. La decadència de la bellesa?

El sopar va transcórrer com és habitual en una “Nit d’estrena”, amb una relaxació i un ambient distès envejable. Si te’ls miraves de lluny, t’empenyia una força, que com un imant, t’atreia cap a ells. El magnetisme dels seus somriures, la força de la seva voluntat davant el desencís del que la societat els ofereix. Joves que volen esprémer cada segon de la seva vida per cercar brins d’esperança dins els seus refugis. I allà entre ells, com un més, en Pau. Un jove arriscat a qui el seu cercle d’actors li ha aportat una visió optimista de les noves generacions. Un dramaturg i director que no defuig part de la seva responsabilitat en construir un món millor, arriscant-se, en moments on fer teatre, realment és tot un risc, per explicar-nos que el nostre jovent, sense aixopluc, ni horitzó, serà capaç de reinventar-se un món on refugiar-se.

Aquella taula on sopàvem n’era tot un exemple.

 

Fotografies: Laura Iglesias

Notes sobre La Bête dirigida per Sergi Belbel

La Bête segons Leonard Beard

"La Bête" segons Leonard Beard

 

Leonard Beard. Pintor i il·lustrador. Nascut al Regne Unit. Fa més de dues dècades que viu a l’Alt Empordà. Des de l’any 1981 exposa arreu del país i a mitjans dels 90 comença a il·lustrar a El Periódico de Catalunya, col·laboració que continúa en l’actualitat amb dibuixos d’articles d’opinió. També publica vinyetes de dibuix satíric al mateix diari amb el títol genèric de Reality Show i Aftersun a la temporada d’estiu. La darrera exposició ha estat a La Sala Vinçon de Barcelona el novembre passat.

MAZÙT de Baró d’evel cirk cia.

MAZÙT. Foto: Alexndra Feurantin

MAZÙT. Foto: Alexandra Feurantin

 

Estimada Laura,

Encara estic enlluernat. Recordo que, el mes de febrer passat, vam assistir a una presentació pública, al centre de creació L'Animal a l'Esquena, de la “improvisació amb pautes” que van oferir Blaï Mateu i Camille Decourtye. Aleshores allò era les beceroles d'un espectacle que s'havia de dir Busca. Ja llavors, havent vist Ï i el que en el seu moment vaig pensar que seria insuperable, Le sort du dedans, es podia percebre una evolució en la manera de fer d'aquest dos creadors, que diria que és atribuïble al treball d'intercanvi realitzat amb María Muñoz i Pep Ramis, Mal Pelo, referents de la dansa i la creació contemporània d'aquest país, en el període de residència que havien fet al centre que gestionen a Celrà. La sensació que vam tenir quan va finalitzar la “improvisació amb pautes” va ser que, si part d'aquell material meravellós que ens havien mostrat havia de quedar fora de l'espectacle definitiu, seria una llàstima. Busca s'ha transformat en MAZÙT, i haig de dir, ras i curt, que és un dels millors espectacles que he vist mai. De fet, aquest cap de setmana hem pogut assistir a dos espectacles que, per sí mateixos, podrien justificar la celebració de tot el festival. Curiosament, cap dels dos és de text. Tots dos tenen a veure amb la dansa, el moviment, el cos, la música, la reflexió a través d'un discurs intel·lectual gens complex però molt potent, i la composició d'imatges d'una potència poc usual. L'altre és, esclar, Play, de Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa. Sincerament, això fa que et sentis un privilegiat, no sé si comparteixes aquest estat...

Això de les interpretacions és molt subjectiu, de manera que jo t'explico i vejam què en surt de tot plegat. Des del punt inicial, anunciat, en què ens presenten dos éssers superats per la humanitat i amb l'instint atrofiat, hi ha un procés de recerca que comença amb aquell espectacular duet de força, una mostra sublim de compenetració, fluïdesa, de compassar respiracions. Abans, ja hem albirat que la creació de l'espai sonor, els elements escenogràfics i la il·luminació jugaran un paper fonamental en tot plegat, utilitzats amb una intel·ligència i bon gust extraordinaris. Un crit insistent, allez!, marca l'inici de la recerca, un per sobre i l'altre per sota del gran teló de paper translúcid estès a l'escenari i amb una sonoritat molt peculiar, sota el qual anirà prenent forma i creixerà l'animal, un cavall gegantí.

Permet-me un incís. Estic absolutament admirat de fins a quin punt arriben a ser uns virtuosos Mateu i Decourtye. Estirant d'alguns fils que ja havien localitzat en la investigació duta a terme per composar Le sort du dedans, sobretot el que té a veure amb l'animalitat, tant pel que fa als moviments com al comportament, han aprofundit en aquesta línia prenent com a model un preciós cavall, el seu, Bonito, un membre més de la companyia, que també va fer l'estada de residència a Celrà. Així, m'assembla increïble la capacitat de mimesi de Mateu per esdevenir un cavall, mostrant aquell nerviosisme i anarquia de moviments aparent de l'animal, incapaç de restar en repòs, o els seus desplaçaments laterals. Quin domini del cos!

Tornem a l'espectacle. Desfeta la figura de l'imponent cavall, es desferma la màgia: el cant de Camille. A aquestes alçades, entre el cant, l'humor

deliciós i subtil, i les imatges que vessen poesia i tendresa de per tot arreu, jo ja estava més que commogut. Experimenten, amb el cos, amb la veu, el so; un nou duet deliciós de dansa i de portées, de llançaments i fregament de pells, de força, equilibri, destresa i complicitat. “Quant temps fa que som aquí? Què busquem exactament? És difícil ser el cavall...” Un final increïble, amb el llenç blanc penjant de la pinta, regalimant tinta negra i vermella, mentre a ell, assegut a escena, la tinta blanca li emmascara el rostre. I aleshores em ve al cap allò que hi havia en la “improvisació amb pautes”, part del poc text que contenia aquella presentació pública i que Blaï Mateu deia a escena: “La pedra no fa, l'home fa massa. L'animal és al mig; l'animal fa, i l'home busca; l'home és l'únic animal que delira”. L'animalitat és, doncs, l'equilibri? Quina vesprada més meravellosa, Laura! No creus?

Un petó enorme. Salut i pau.

Dani Chicano

Cartell de Mazùt - Bonnefitte Cartell de MAZÙT - Bonnefitte

Benvolgut Dani,

coincideixo amb tu que MAZÙT és un espectacle extraordinari però jo no m’atreviria a dir que és un dels millors espectacles que he vist. Certament la dansa s’està convertint en un gran puntal del Festival Temporada Alta que ens hi ha anat introduint mica en mica amb les millors propostes que corren per Europa i això és un gran privilegi. Ser introduït en una altra disciplina de la mà dels millors, no té preu i el públic gironí ens hem anat acostumant, fins i tot, a gaudir i a apreciar propostes innovadores i arriscades en aquesta disciplina.

Com tu dius, les interpretacions d’un espectacle són molt subjectives sobre tot si el muntatge té una concepció molt oberta i això amb la dansa sol passar sovint. De fet a vegades penso que com a espectadors, tenim la masoquista mania de preguntar-nos:

- què ha volgut dir?

- de què anava?

I acabem decebuts amb la sentència:

-jo no hi he entès res!

I no ens deixem anar al gaudi estètic, al plaer dels sentits sense haver de passar pel raciocini. Tot ho volem cíclic, amb un començament i un final, amb un fil argumental que ens transiti amb comoditat per l’espectacle. A vegades cal deixar-se anar, obrir-se als sentits i amarar-se de les percepcions, dels estímuls que ens arriben pel simple plaer visual, sonor, estètic...Això amb altres disciplines no passa tant. Pregunta’t quanta gent davant un concert de Mozart diu

-jo no hi he entès res!

Així doncs, cal deixar-se anar al plaer audiovisual, estètic i despreocupar-se de racionalitzar tot el que un veu sobre l’escenari buscant aquest argument que ens desvia del gaudi. En tot cas, aquest procés ha de ser “natural” no ha de ser forçat . Crec que és aquí on radica la gran diferència per fruir d’ un espectacle.

El primer que vaig pensar al veure aquell gran mapa a l’escenari va ser “un mapa topogràfic”! Una representació gràfica a escala d’ una àrea determinada. Un mapa topogràfic és fruit d'un procés d'interpretació de tots els elements territorials i de l'aplicació d'un llenguatge d'expressió gràfica. Un mapa que dibuixa les corbes de nivell d’un sol primigeni per fer-nos coneixedors de les seves variacions del relleu.

Doncs crec que la topografia és la clau del fil argumental que tant anhelem trobar. En tot cas, del meu, i com tu bé dius, les interpretacions són molt subjectives, però crec que aquest espectacle busca dibuixar la topografia humana. Una representació visual i sonora de la recerca de l’home primigeni. L’home amb els seus instints.

Amb aquestes corbes de nivell que dibuixen l’espectacle, la veu, el cos i una encertada banda sonora -el joc sensorial d’unes precises gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes- d’una ancestral primigènia, dos éssers busquen l’essència humana. La recerca de la seva topografia. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa Allez! Allez!

“L’home és l’únic animal que delira” si no retorna a recuperar aquesta pulsió animal que el mantindrà en equilibri en un món cada cop més salvatge.

Els elements i recursos dels actors per aquesta recerca són commovedors. Una percussió amb diferents parts del cos com una simfonia del món interior, un cos en moviment que esdevé un poètic cavall i que se’ns emporta en un galop oníric cap a un viatge emocional i estètic .Cap a un homenatge memorable a l’instint animal que ens recorre les venes.

Cant, dansa, acrobàcia, clown ...les arts escèniques als servei de la recerca del que com a societat hem perdut, l’instint i la pulsió animal. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades de pintura dibuixen la nostra topografia.

Meravellosa nit Dani. Estic d’acord amb tu .

Salut i República,

Laura Iglesias

L’art total d’Angélica Liddell

Ping Pang Qiu. Foto: Angélica Liddell

Ping Pang Qiu. Foto: Angélica Liddell

Al meu entendre, els espectacles d'Angélica Liddell són l'experiència més bèstia que es pot viure dalt d'un teatre a Europa, a dia d'avui. La flamant guanyadora del Premio Nacional de Dramatúrgia no deixa ningú indiferent: o et fascina el seu teatre d'autor i els seus collages de confessions, sang i performance o bé et repugna i t'embafa per gratuïta, per excessiva, per passar-se de frenada amb tanta pornografia sentimental. La casa de la fuerza, per exemple, el bestial tour de force que li ha merescut aquest últim Premio Nacional espanyol, era una monumental enrabiada de 5 hores, un homenatge a la solitud i al dolor de quan t'abandonen construït a partir d'una explosiva combinació de mariachis i rancheras tocades en directe mentre la protagonista, sempre Liddell en persona, s'autolesionava i es feia sang a mesura que anava explicant les seves misèries, com si Marina Abramović s'hagués apuntat a la moda dels monòlegs.

El muntatge que va estrenar-se mundialment a Girona aquest dijous, Ping Pang Qiu, suposa un retorn a aquest teatre total després del totxo de la temporada passada, San Jerónimo, on castigava el públic amb 50 minuts de paletes posant maons i aixecant un mur dins l'escenari, al voltant d'ella, tapiant-la fins aïllar-la dels espectadors. Ping Pang Qiu torna a l'essència: comença amb repeticions inacabables i plors, els d'unes gimnastes xineses sotmeses als habituals entrenaments inhumans, el dolor com el camí més curt fins el plaer de la victòria, enèsima tesi Angélica Liddell. L'escenari ple d'objectes inútils: taules de ping pong, figueretes de Mao, pots de noodles instantanis i tota la pila de collonades que ven la família Wang al basar de la cantonada. La Xina contemporània reconstruïda a partir de les seves icones, perquè de fet la Xina és el contrincant metafòric de l'obra, l'espàrring, la parella que et deixa que rebia els cops dels anteriors muntatges. A  Ping Pang Qiu “la Xina, que és la destrucció de la Xina” es converteix en l'enemic a batre, un país antropòfag que devora despietadament els seus fills. Liddell crida, sarcàstica i desesperada, que “estima la Xina”, aquesta Xina destructiva que en nom de la revolució cultural va cebar-se contra intel·lectuals, poetes i escriptors. A partir d'aquí, l'habitual monòleg desmesurat de Liddell carrega contra la massa ignorant que ataca la gent creativa, “que fàcil és disparar a l'artista”, i compara el sectarisme maoista amb la prepotència dels nostres poderosos, aquests “emperadors de l'aire condicionat” que sotmeten la cultura i els seus creadors. Garrotades també, aquestes una mica anacròniques, als panxacontents francesos que als anys seixanta abraçaven el llibre vermell. “Si Mao hagués entrat a França, ara París seria una planxa de ciment”.

Reivindicació, però també altres constants Angélica Liddell. “Porqué aprendes chino?”, pregunta un dels actors a l'artista. “Porqué estoy muy sola”. La solitud i la desesperació mai falten a la cita, i converteixen Ping Pang Qiu en una nova sessió de teràpia gratuïta. De la platea estant, Liddell sempre ens recorda algú incapacitat per ser feliç, una infeliç crònica que necessita escriure per sobreviure. “Estar viu és difícil”, confessa una vegada i una altra, i el seu monòleg cínic cala els ossos i et sobrepassa de mica en mica, per devastador, per excessiu, abocament descontrolat de misèries i vísceres.

Angélica Liddell és paraula, cinisme i honestedat, però també una plàstica única i un món visual abassegador i fascinant. L'home del tanc de Tiananmen, per exemple. La imatge que tot l'Occident té gravada al cervell de la revolta de 1989, la del rebel desconegut que s'enfrontava a l'exèrcit, a Ping Pang Qiu és recreada a l'escenari, amb Liddell i els seus companys de coreografia corrent i saltant per repetir els seus moviments. A la pantalla, l'anònim tank man corre a dreta i esquerra per posar-se davant del tanc, i a l'escenari Liddell i els seus fan el mateix, dreta i esquerra, imitant-lo per aturar la màquina infernal. Pell de gallina, art total. Performances repetitives, robòtiques, esgotadores com els tancs. Teatre de l'esgotament, importat dels museus d'art contemporani, ho sento però t'hauràs d'esperar els vuit minuts que dura la cançó perquè em dóna la gana. Poesia sobrehormonada, paraules enverinades llançades a l'audiència, obusos sentimentals que esclaten a platea. Màquines automàtiques llançant pilotes de ping pong que no torna ningú, llançades al buit dels ciutadans sense ànima. O la catàrtica mascletada final, amb tot l'equip cuinant fideus, menjant i fent merder, com als banquets de Rirkrit Tiravanija, mentre de fons sona Perfídia i tots els èxits de Nat King Cole, el disc sencer d'In the Mood for Lovecom l'última garrotada contra el papanatisme europeu que viu fascinat amb la Xina. Què voleu que us digui, de totes les tortures teatrals que hi ha, les d'Angélica Liddell són les més estimulants.

Post publicat a Núvol, el digital de la cultura

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline