Ressucitant Adrià Puntí

Adrià Puntí, Band Bang Bang

Com a metàfora de la seva vida, Puntí va aparèixer d'entre les tenebres, d'on ningú no l'esperava, amb la guitarra penjada, baixant per les escales de la Sala Montsalvatge fent tintines, escorcollant detingudament el públic que l'omplia completament. L'Auditori l'esperava fidel i massa expectant, i és que temps enrere assitir a un concert de Puntí -l'època en què Josep va substituir el desaparegut Adrià- era tota una especulació. Avui, la Band Bang Bang, formada per dos clàssics incontestables de l'escena gironina, Lluís Costa, a la guitarra, i Pere Martínez, al baix i contrabaix, i un bateria, Dani Pujol, que tanca un cercle musical pràcticament rodó, han abraçat i ressucitat Adrià Puntí, rescatant aquella genialitat innata d'un artista únic i irrepetible, encara que soni a tòpic.

Per començar, Puntí va escollir tres dels seus nous temes -encara inèdits- per enfrontar-se tot sol a l'auditori, primer amb la guitarra acústica, després al piano, dos instruments que domina i que, fins i tot, en el cas del piano, s'atreveix a tocar amb els peus en un moment de simpàtica follia.

Només algú com Puntí pot presentar un disc sense haver-lo publicat -"quan surti ja estarà passat de moda, però com que aneu venint als concerts...-. Puntí està per sobre els convencionalismes i les dictadures de la desventurada indústria musical i, a més, s'ho pot permetre doncs els temes del seu futur nou disc -Tornavís, Sr. Doctor, Boulevard, La prova del nou...- són petites obres d'orfebreria musical, pedres precioses que pot exhibir amb orgull al costat de la seva exquisida trajectòria artística.

Potser convençut de la vàlua de la seva obra inèdita, Puntí es va mostrar exultant des del primer moment, fins i tot exhuberant, demanant al públic contínuament que portés el ritme, que s'aixequés, un públic atent i satisfet però contingut, al més pur estil gironí, que el saltenc només va aconseguir posar dempeus amb el clàssic d'Umpah-Pah, La Catximba i Els Rostolls d'Angelina, a la recta final de l'actuació que va rematar amb un altre clàssic, Sota una col.

Moderadament excèntric entre tema i tema, Puntí va arrencar somriures i rialles amb comentaris ocurrents amb aquell deix infantil del que necessita sentir-se afalagat. La seva veu ja no és el que era però no va mancat de recursos: en alguns moments la impostava a l'estil Tom Waits i acoloria un repertori que no va sonar mai avorrit en les gairebé dues hores d'actuació.

I a tot això, amb elegància i discreció, la Band Bang Bang no va acabar de deixar-se anar: els nous temes, amb encertats canvis de ritme, requereixen concentració absoluta i el geni de sobte pot capgirar el guió sense avisar -"ara volia cantar una cançó i me n'ha sortit una altra", va confessar Puntí en una de les parades tècniques-. Però el conjunt va superar la prova amb molt bona nota, fregant la matrícula d'honor, que no era fàcil, doncs ho feia davant d'un auditori exigent i difícil de commoure fins i tot per causes de força major com ho és una ressurrecció.

L'únic que li podem retreure (i exigir) és que no hagi editat encara aquest disc.

*Alícia Martínez Ribas és periodista i membre de l'Associació Cultural Orella Activa.

Son i vigilia de Bilbao

El Intérprete, amb Asier Etxeandia

Va entrar a l'auditori amb la intenció de veure El Intérprete. Per tal efecte havia reservat una de les millors localitats de l'espai. No s'estava de res, la criatura. En asseure's i descobrir l'escenari s'adonà que aviat tindria un problema seriós. El vellut vermell del teló sempre li havia provocat narcolèpsia, que és una forma elegant de dir que l'estabornia i acabava dormint com un soc. Va ser just sentir-se la veu carregosa de la megafonia anunciant que l'espectacle era a punt de començar i que calia apagar tots els mòbils que els seus ulls es van segellar com dues pesades portes de pedra. L'últim que va sentir va ser una altra veu, trencada però poderosa, que donava una ordre totalment contrària a la que havia donat la veu carregosa. Va començar a somiar, perquè era el que li passava sempre quan un teló vermell es creuava amb la seva mirada, els somnis, atropellats, precipitats i, a vegades, escabrosos, li bombaven el cervell. Somià que era a Bilbao i sentia l'olor profunda de la ria, i veia el verd hermètic de les muntanyes confondre's amb el negre foneria del cel. Anava a col·legi a Bilbao i era un Bilbao més vell, més àcid, un Bilbao dels vuitanta, convuls i encara acerós. Es veia a l'habitació de casa seva posant-se els vestits del pare, aquells vestits que el pare guardava de la seva època canalla. Perquè el pare dels seus somnis era un canalla de la pitjor espècie, dels bars de les Cortes, de San Francisco, dels barris alts de Bilbao que malgrat el nom no eren més que uns barris ben baixos, baixos fons, vaja. Els vestits del pare, amb armilla i tot, li quedaven prou bé. També li quedaven bé les sabates de xarol que havien ballat en tots els tuguris, aquells tuguris que tancaven a hores petites, quan el cel nocturn deixava pas a un  espès de núvols que feia mitja por. I de sobte, en el somni, sentí aplaudiments i sentí riallades, però no en va fer cas. Caminà fins a col·legi i es trobà en el pati, en aquell pati de col·legi de Bilbao, envoltat també de muntanyes d'un verd negrós, de muntanyes amb pisos i més pisos que desafiaven totes les gravetats possibles. I en el pati els seus amics, i els seus enemics, començaren a envoltar-lo. S'obrí pas a espentes i patacades però els seus companys el seguien tot darrera. I en el seu somni va començar una llarga i tortuosa persecució com en totes les persecucions on està en joc la pell. El perseguien pel seu carrer, el carrer Autonomia de Bilbao, el carrer més llarg i més convuls de Bilbao, el carrer de les manifestacions i de les corredisses, de les patacades i dels enfrontaments. Corria i el seu somni es transformava en una mena de musical frenètic, amb alguns contrapunts delirants. Mentre corria cantava i mentre cantava els seus perseguidors el seguien amb alguna estrofa i també li seguien el ritme tot picant de mans. Cantà una mica de tot. Cançons que no sabia que sabia, i cançons que no sabia que li agradaven, cançons que fins i tot no sabia que estaven fetes, i cançons que li mig agradaven però que en cantar-les l'entusiasmaren de veritat. Cantà Camilo Sesto i Alaska, Gardel i Kurt Weill, Madonna i Tom Jones, fins i tot taral·lejà l'Estaca. Mentre corria era lliure, mentre cantava es redimia, i mentre es redimia perdia la noció del temps que sovint és la noció de les angoixes, els problemes i els capficaments.  I de sobte, s'adonà que rere les finestres adotzenades d'Autonomia una banda de músics l'acompanyava amb ofici. Era una banda de debò, solvent, injectada de potència.

Asier Etxeandia

Asier Etxeandia és El Intérpetre. Foto: Martí Artalejo

  Mai s'hauria imaginat que pogués córrer tant, com un corredor de fons de l'altiplà africà, i que encara li quedessin forces com perquè la seva veu pugés cap amunt, cap un cel de Bilbao que ja no era fosc sinó ple de revelacions. Un cel on s'hi projectaven les cares dels seus pares, dels seus avis, dels jesuïtes , dels enemics que encara el perseguien i dels amics que s'havien afegit als enemics per una simple qüestió de correlació de forces. En el cel també s'hi projectaven un parell de noies que semblaven ballar com posseïdes des de les butaques d'un teatre. A la fi arribà a un precipici. Autonomia s'havia convertit en un precipici  tant alt que esdevenia torbador com els ulls de la Bette Davis que alhora són fascinants i alhora llum de terror. Els perseguidors s'acostaven, suats, rebentats però també excitats per la fúria, per aquell excitament que tenen els grups quan actuen en un linxament. Escoltà, de sobte, el Rock and Roll Suicide de Bowie i pensà que aquesta era el senyal que havia estat esperant. Bowie el convidava, Bowie el cridava, allargà una de les seves mans pàl·lides i ossudes i li deia vine, va, llança't, i t'embolicaré en les millors estrofes que mai s'han compost en el circ del rock and roll. Va saltar i va veure el cel de Bilbao a l'inrevés, i va veure la pluja de Bilbao a l'inrevés, i va veure, fins i tot, la poderosa, i cantada, lluna de Bilbao invertida, la lluna dels treballadors fabrils, la lluna dels macarres de barri, la lluna de les bombes i la lluna de les drogues. Bowie l'encerclava amb una veu un xic més ronca, més trencada, i els acords d'aquella cançó reveladora, van acomboiar-lo cap a l'abisme mentre la canalla perseguidora, molt canalla, assistia la seva caiguda. I la caiguda va ser molt dolça com diuen que va ser la mort de Sèneca obrint-se en canal a la banyera. I just quan els seus ossos anaven a impactar en el terra, just quan Bowie també s'obria en canal a l'apoteosi de la cançó, va despertar-se.

A l'Auditori de Girona

El Intérprete amb els seus 'amics invisibles'. Foto: Martí Artalejo.

L'auditori s'havia buidat i només quedaven les hostesses que plegaven les cadires. Mentre provava d'aixecar-se s'adonà que les barres de la seva mandíbula li feien mal com si hagués estat rient molta estona, i els palmells de la seva mà estaven bullents com només passa quan s'aplaudeix molt, i es trobava desorientat i exhaust com aquells ballarins de les maratons de ball que acabaven bojos i desfets. I quan ja era al passadís notà en el seu paladar el cop dur i sec que deixa el tequila begut a raig en qualsevol desert mexicà. Sentí en el fons de la sala l'eco d'una paraula solta, una paraula solta que retrunyia i que semblava que algú del públic s'havia oblidat com s'obliden carteres, ulleres de sol, o paraigües. La paraula solta que li semblà sentir era torrencial o torrentada. No n'estava segur. Guanyà, finalment, la porta de sortida. Això sí, en cap moment havia gosat mirar cap a l'escenari. Aquell vellut vermell semblava esperar una altra badada com ho faria un lladre que es serveix de la hipnosi per atrapar les seves víctimes. Al fons del passadís sentí una frase molt curta, però impactant com és beure tequila sense artificis, la frase era: “és un artista hemisfèric”. Però no va entendre res, encara es trobava en trànsit, entre el son i la vigília, entre Bilbao i Girona, entre el cel de núvols forts i aquella nit de Devesa tropical.

 

*Miquel Aguirre, escriptor i guionista de ràdio.

Yann Tiersen, un bretó internacionalista

Infinity de Yann Tiersen

Històricament, els europeus continentals hem estat poc sensibles a la música que es feia en els nostres països veïns i suposadament germans, massa enlluernats tots plegats per la gran influència del món anglosaxó, des de Sinatra, Elvis, The Beatles i tot el que va venir després. Amb poques i no gaire remarcables excepcions, el pop i el rock francesos han tingut molt poc impacte en aquesta banda dels Pirineus i, evidentment, la impermeabilitat ha estat i continua sent mútua. Daft Punk? Ah! Però és un grup francès o alienígena? Així que, quan vaig entrar divendres a l'Auditori de Girona i vaig veure que la sala Montsalvatge estava pràcticament plena, la primera reacció va ser pensar que alguna cosa estava canviant, si un músic francès (concretament, bretó) com ara Yann Tiersen havia aconseguit fulminar tots els tòpics sobre la nostra incomunicació transfronterera. En realitat, la música de Tiersen sona cada vegada menys francesa i té una vocació més universalista, no només pel seu component políglota, sinó també per la seva sonoritat difícil d'ubicar.

No sé quanta gent hi va assistir per escoltar el Tiersen més mediàtic i digerible, el de la banda sonora de la pel·lícula "Amélie", però no crec que fossin molts els enganyats, perquè Yann i la seva excel·lent banda van transitar durant pràcticament tot el concert per camins més foscos i elèctrics, seguint en alguns moments la pista islandesa del seu recent "Infinity" i en altres viatjant cap a Palestina i altres espais reals o imaginaris, entre els quals no hi era el París d'Amélie Poulain. I aparentment ningú a la sala no es va sentir traït, com ho va demostrar la reacció entusiasta del públic al final del concert, que va forçar un segon bis quan el grup i alguns assistents ja anaven de retirada. Envoltats d'un bon arsenal instrumental, en un espai gairebé oníric creat amb un esplèndid disseny de llums, Tiersen i els seus músics van compenetrar les seves veus i van intercanviar instruments al servei d'una única causa: provocar sensacions en l'espectador a través de la música, sense grans missatges ni pretensions ideològiques, tot i el discurs del Che Guevara que sona a "The gutter" (La claveguera), més com una opció poètica i esteticista, que intentant transmetre en ple segle XXI el seu missatge contra les discriminacions i les injustícies infinites. Amb la seva música, Yann Tiersen sembla dir: no canviarem el món, però el podem fer una mica menys lleig. I això ja té un cert mèrit.

*Xavier Castillón, periodista i redactor de cutura al diari El Punt. El 2008 va rebre el premi de periodisme Bonmatí per l'article 'L'altra rebel·lió de les masses' referent a les barraques a la Copa de les Fires de Girona. Castillón ha escrit ' Nit d'Aro', a on com es pot comprovar la descripció que feien d'ell, que deia que sap treballar amb les paraules, jugar amb l'ordre i el ritme de les frases, bastir cada text amb els elements precisos per satisfer el lector.

“Maria! I’ve just met a girl named Maria”

 Maria Friedman ret homenatge als musicals de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim en el seu retorn a Temporada Alta.  En un llunyà 1962, quasi a la cantonada Pl.Univesitat-Aribau de BCN, s’inaugurava l’Aribau Cinema amb la projecció de West Side Story basat en el musical del mateix nom estrenat a Broadway 5 anys abans. Pels que havíem crescut amb les estrenes de Cantant sota la pluja, Set núvies per a set germans o Gigí  que va ser el darrer gran musical cinematogràfic, van venir uns anys de sequera que van trencar-se amb el film de Robbins-Wise.  En els crèdits (obra mestra de Saul Bass), vistos molts de cops, vam “descobrir” que el compositor era Leonard  Bernstein i el lletrista Stephen Sondheim. I va ser el principi de moltes coses. I vet aquí que la nostra admirada Maria Friedman torna a Temporada Alta al cap de 10 anys, per estrenar un espectacle musical que titula Lenny (Bernstein) & Steve (Sondheim). Arriba a Girona en el millor moment de la seva carrera, la veu potser no es la mateixa de fa 10 anys però el seu art a l’hora d’interpretar es superior. El seu “status” actual és el  d’una autèntica “matineé idol” que juntament amb Michael Ball, Elaine Page o Ruthie Hensall, sols l’anunci del seu nom a la marquesina fa anar gent al teatre sense mirar que fan o deixen de fer. A més, ha esdevingut directora escènica per primer cop dirigint Merrily we roll along, un musical “de culte” de Sondheim que, després d’omplir totes les funcions al petit espai de la Menier Chocolate Factory va fer el salt al més comercial West End londinenc. La filmació d’aquest espectacle ha arribat a diferents cinemes dels EUA i arreu del món, i divendres va dir que “potser” també arribaria a casa nostra. Esperem-ho. La gran senyora del musical viu el seu millor moment.

Maria Friedman actua a Temporada Alta

Com va dir a la roda de premsa –i ja ho havia dit fa 10 anys arrel de preguntar-li sobre el seu treball a Chicago-, a la Friedman li agrada “el musical”, però més encara “la música dels musicals” i ajuntar Bernstein amb Sondheim ha estat una troballa excepcional. El primer amb un curt  però ric currículum  en el gènere –On the town, Candide, Wonderful Town, West Side Story i 1600 Pennsylvania Avenue- i Sondheim, que ha dedicat tota la seva vida artística al teatre  musical i que, als seus 83 anys, indiscutiblement és el  darrer mite vivent d’un gènere que no passa pels seus millors moments. Davant d’això, la tria feta per la Friedman i el seu pianista de més de 20 anys Jason Carr ha estat un encert de cap a peus en seleccionar els potser millors temes d’aquests grans músics i ajuntar-los en “medleys” per temàtica. Sigui la seva ciutat –New York-, els amors fracassats, les il·lusions, les ganes de viure, etc. i aquí indiscutiblement ens hem de treure el barret. A part d’això, els temes que formen el programa estan fets a mida pel registre de Maria Friedman i ella ho sap aprofitar. Escoltar-la i veure-la- en el trepidant, histèric i ¿divertit? “Getting married today” de Company, rebre els aplaudiments, posar-se bé el pentinat i emprendre’l  amb el pessimisme vitalista  de “Beig alive” del mateix musical, amb un canvi de registre absolut, sols és a disposició dels grans que dominen la tècnica d’un gènere difícil com el del teatre musical. Recordem que a la ràdio de la nostra infantesa escoltàvem dir que Marifé de Triana era “la actriz-cantante de la copla”. Doncs guardant les distàncies a favor seu Friedman és l’actriu-cantant del teatre musical, ja que no es limita a cantar una partitura, interpreta el que el lletrista i el compositor han creat, i sovint en té prou amb un senzill obrir i tancar d’ulls per aconseguir-ho. I això no ho fa qualsevol. El públic –més entregat del que esperàvem-, amb “fans” i “passavolants”, va viure moments d’emoció continguda quan va cantar els clàssics "Losing my mind" de Follies, “Send in the clowns” de A little night music de Sondheim i  el sensacional “Take care of this house”(1600 Pennsylvania Avenue)  de Bernstein, un  tema que va dir, “li tocava el cor en cantar-lo”. Però és que a més d’una gran cantant té una personalitat aclaparadora i grans dots d’actriu que divendres vam veure en la seva vesant còmica amb  “The worst pies in London” i “A little priest” –amb les complicitats d’un molt entregat espectador i el pianista Jason Carr- de Sweeney Todd  i el divertit “Gee, officer Krupke” de West Side Story, en la que ella sola va ser delinqüent, policia, jutge i psiquiatra. Ens va sorprendre que al programa no hi fes inclusió de cap tema de Sunday in the park with George ni  de Passion, els musicals que l’hi van obrir portes, i aconseguir l’amistat i admiració que Mr. Sondheim té per ella i amb els que també hauria pogut demostrar que és una gran tràgica interpretant els personatges de Dot i Fosca. Però van ser 2 hores de recital –potser va allargar-se en els parlaments, sense tenir en compte que no tothom la podia entendre-, que es va fer curt tot i que va entusiasmar tant a aficionats com a simples espectadors. Professionalitat d’aquest tipus no es veu sovint. Per això esperem que es faci realitat el seu desig de “no haver d’esperar uns altres 10 anys per tornar a Girona”. *Pere Garcia és espectador.

Un recital estrictament espiritual

teatre-barcelona

La cantant Lizz Wright

L'endemà a l'Auditori, una altra dona, Lizz Wright, de veu profunda i suggerent, de Geòrgia, al sud dels Estats Units, va desplegar  -  a mi em va fer aquesta impressió -  una tela de vellut quan va començar a cantar la primera cançó, Fellowship. Com un flamenc, amb vestit turquesa cenyit i botes negres altes, va sortir a l'escenari impregnant-ho tot d'elegància i d'espiritualitat. És una cantant que ha crescut amb el gospel a la sang. És filla d'un pastor protestant i va començar a cantar quan tenia sis anys, al cor de l'església. Uns orígens que l'arrelen fermament amb la música negra, la del jazz i la del soul. Alguns en parlen com una cantautora "jazzificada" amb un calat gospel que dóna una àurea de cerimònia sagrada als concerts. I amb aquesta veu que s'ha nodrit a les esglésies es passeja per diversos estils i versions,  fregant el pop, el blues, el funk i fins i tot el rock, donant-los una pàtina sensual, elegant i molt personal. A Girona, hi va presentar el seu últim disc, el quart: Fellowship, en què torna a acostar-se a les seves arrels musicals, però també va repassar versions sublims, com Old Man de Neil Young. També em vaig fixar en les mans d'aquesta hereva de les grans veus negres femenines; sobretot una mà, amb el palmell obert a l'altura de l'espatlla, seguint el ritme, fent copets amb els dits, d'una manera ancestral, ritual també, molt sentida.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline