Tandy no dejó indiferente

Tandy, direcció Angélica Liddell

Tandy  no dejó indiferente. Una composición escénica que, a priori, podríamos dividir en dos tiempos nos condujo hacia diferentes estratos de la psique humana. Como ya viene siendo habitual en su trabajo, la propuesta de la creadora española Angèlica Liddell nos introdujo en su particular modo de entender cómo algunos de los, digamos, traumas que acarrea el género humano se metamorfosean en el cuerpo a partir de su trabajo expresivo sobre la escena.

Asumiendo el significado de trauma en alemán, Traum, es decir, sueño y herida, Liddlel nos presenta varios personajes que parecen deambular por la vida bajo una existencia anclada en el peso de los símbolos que se esconden tras los sueños. Más que una cadena de situaciones, nos encontramos con alguna que otra excusa causal con el fin de presentarnos a los personajes que conforman la obra. Personajes que van acercándose al límite de su propia resistencia a partir de prácticas corporales un tanto desgarradas.

Como anunciábamos al principio, si dividimos la pieza en dos tiempos, éstos atienden a directrices regidas por la intensidad de la acción. El primero, aún transcurriendo mucho más lento, acoge ese drama a modo de catarsis. Una especie de éxtasis constante que en algún momento llega a ser incluso asfixiante. El motivo de la asfixia no es tanto el no poder soportar el dolor ajeno, sino más bien, el encontrarnos ante una serie de prácticas corporales que se originan en la experimentación real de los actores, es decir, buscar en la propia vida cómo sanar aquello que, en mayor o menor medida, a todos nos ha podido marcar. Obviamente, las huellas vitales pueden entenderse desde la aflicción, como parece ser el caso, o, también, desde el aprendizaje.

En el segundo tiempo, la pieza da un pequeño giro guiado por el tempo textual. La voz de la coreógrafa va induciéndonos a reflexionar a cerca de algunas dudas existenciales ancladas en el amor o la posibilidad de creer en Dios.

Esta segunda parte, caracterizada por la presencia del texto y por una sucesión de imágenes con una fuerte carga poética,  es sin duda mucho más reflexiva y sugerente. Comunicar e interpelar sin caer en esa necesidad del auto-sacrificio. Tandy nos regala múltiples imágenes, casi a un modo fotográfico. Apariciones de cuerpos y objetos que se deslizan en la escena buscando algo que solo se hace presente mediante su propia ausencia.

*Imma Prieto és crítica d'Art i Comissaria Independent. Professora d'Art Contemporani i Nous Mitjans a l'ERAM.

Tandy

Tandy, direcció Angélica Liddell

En Marc Vicens va anar a veure Tandy i ens va enviar unes imatges del dibuix que va realitzar.

Les característiques del dibuix són:  Tinta xinesa sobre paper d'arròs de 70 cm x 50 cm.

"Si no me escribes estoy siempre en el infierno" Antonin Artaud.
tandy

Fotomuntatge de Marc Vicens

*Marc Vicens, és dissenyador gràfic.

Lliçó de constància i vida

Terra Baixa & Lluís Homar, adaptació de Lluís Homar i Pau Miró.

La tardor ja començava a refredar els carrers de la bonica ciutat de Girona. Dins del Teatre Municipal però s’hi podia respirar confort i calor. Ple de gom a gom, tots disposats a veure el gran Lluís Homar.

Un gran Lluís Homar que durant una hora i deu ho va donar tot pels espectadors. Minut rere minut, creixia. Es podia observar un treball magnífic tant de l’actor com del dramaturg Pau Miró. Un treball sobretot influenciat per l’estima que té Lluís Homar envers el text de Guimerà.

Els rols dels personatges eren fàcilment identificables en tota la trama i la magnífica escenografia et portaven de Terra Alta a Terra Baixa amb un va i ve.

Falten adjectius bonics per descriure tal actuació, va deixar tot un públic, sense paraules.

En acabar l’obra, la gent aplaudia, s’aixecava fent ovacions i marxava contenta cap a casa. Jo en canvi, seguia retinguda en aquella butaca, plorant.

Aquella actuació, aquella Terra Baixa, aquell actor, aquell dramaturg han fet néixer sentiments del teatre que desconeixíem, la veritat.

Una veritat, que fa entendre que el teatre és  l’ànima de la nostra vida i que els bons versos i les bones paraules són l’aire que respirem per fer-nos sentir lliure.

Lluís Homar dalt de l’escenari ens va donar una lliçó no només de constància i bon treball sinó de vida.

Gràcies Lluís i Pau, em quedo amb el record de la vostra gran abraçada.

Fins aviat artistes!

*Clara Ortega Bosch, 19 anys, estudiant de 2n de Publicitat i Relacions Públiques a la UdG i alumne de Teatre a El Galliner.

L’hora dels dramaturgs

Setmana de la Dramatúrgia

Cada dia quan obro el diari ressonen dins meu les paraules de Susan George: “els espanyols (o catalans) són rates de laboratori: a veure quant de càstig poden tolerar sense revelar-se”. Recordo aquest titular quan llegeixo les pàgines de política, sí, però també les de cultura. La dramatúrgia catalana viu un bon moment però com assegura la carta d’Agrupación Señor Serrano els números no surten per enlloc. A poc a poc, però, van sorgint iniciatives (taules rodones d’Entreacte, la Lliga de teatre…) amb l’objectiu d’anar canviant les coses i generar debat. Són la nostra particular caixa de Pandora. L’esperança que, ara sí, hem deixat de banda l’individualisme atroç que ens domina, ens estem organitzant i comencem a pensar col·lectivament.

Pensava tot això de camí al Caixafòrum de Girona, al cantó de l’antic Excalibur. Allà va tenir lloc la Setmana de la Dramatúrgia del Temporada Alta (#autorsTA), la primera activitat de Barcelona Playwrights. Una associació de dramaturgs formada, de moment,  per Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Guillem Clua, Pau Miró, Marc Angelet, Llàtzer García, David Plana, Marilia Samper, Marc Rosich i Marta Buchaca amb l'objectiu de generar debat i noves idees i, sobretot, tenir una eina d'interlocució pel que faci falta. Divendres van posar sobre la taula dues realitats: actualment a Madrid s'estrenen més obres d'autors catalans que aquí i costa molt arribar al mercat internacional. Estrenar als Estats Units, a mitja Europa i fins i tot a la Xina està reservat a Jordi Galceran, l'únic que pot viure del teatre. "Els dramaturgs ens hem de trobar per compartir dubtes i necessitats, experiències i resultats" em confessava Casanovas. De fet, això és el primer que notes quan passes el dia amb ells. Descobreixes la persona. I que darrere dels responsables de fer-nos riure, somniar i emocionar-nos fins al moll de l'os hi ha éssers humans que també es bloquegen, que també tenen (i entenen) el pànic a la pàgina en blanc.

 

I, evidentment, comproves que combinar teatre i televisió més que una opció és una necessitat. Aparentment la dramatúrgia catalana viu un bon moment, la cartellera barcelonina va (més o menys) plena de noms del nostre país i tots els mitjans donen suport a l'autoria local. La realitat, però, és que si no es tradueixen les obres a l'anglès i els dramaturgs no aprenen a fer la feina d'un agent (una figura present a altres teatres, per cert) la internacionalització seguirà sent una utopia reservada a l'autor d'El mètode Gronholm. "Per aconseguir això també han d'arribar els grans noms de l'escena internacional a Barcelona" explicava el director de la Sala Beckett i responsable de Catalandrama Toni Casares. La Beckett, de fet, és dels pocs espais que treballa per portar la dramatúrgia catalana arreu del món. Potser Jordi Galceran té raó i el camí (les lectures dramatitzades) no és el més adequat però precisament per això el van convidar a la Setmana de la Dramatúrgia: esbrinar què falla i començar-se a moure. Moure's perquè les obres de teatres no acabin l'últim dia de funció, perquè més gent pugui viure-les. Moure's, en definitiva, per omplir la nevera. Si fa un parell de setmanes l'Ànima proclamava que ara és el moment de les companyies, des de l'Apunts de Temporada declaro que ara és l'hora, també, dels dramaturgs. Perquè la unió fa la força, recordeu?

*Aída Pallarès és periodista

Guanya el teatre

Abans d’entrar a la Planeta, em trobo amb en Pep Cruz, a qui saludo, i després (no els veia) a en David Bages i en David Plana. Comentem que una final és una final i diem el que és habitual de dir en aquestes ocasions: l’important és haver-hi arribat. Tot i que el Torneig de Dramatùrgia es desenvolupa dins els paràmetres del bon joc i del respecte pel contrari, com si es tractés d’una “partita amicavole”, el cert és que, un cop ets a la final, tot i que hi has arribat i que això, sí, això, és el que compta, el que de veritat desitges és guanyar-la. Tant si el premi és una copa, com un viatge, com un sopar o com un creuer pel Mediterrani. Bé, en aquest cas potser hi pots renunciar.

David Plana ho sap i sap la brama (amb fonament) que s’ha estès sobre el Torneig des de la primera lectura del primer text: guanya la comèdia. Amb unes condicions tan estrictes, amb un espai reduït i amb un temps acotat, la comèdia té les de guanyar. Segurament. I això no vol dir res: fer una bona comèdia és ben difícil, tant difícil o més que construir un drama entenimentat i sòlid. David Plana, aparentment relaxat, em confessa: “Ho sé, sí, però el meu drama ja ha guanyat a dues comèdies”.

M’assabento del resultat final lluny de la Planeta. Unes circumstàncies personals que no vénen al cas m’han obligat a deixar el ring. Només he pogut escoltar la primera peça, de la Marta Buchaca, un “noi troba noia” telefònic, molt telefònic. I no puc dir res del text d’en David. Pel twitter, sé que ha guanyat “La casa del

Other reviewer currently go live sex with my spouse for or not. She kidsburg.org dating younger girl conversation And Great you're. Bites cheapest apple web cam software this so It shots 40 plus singles literally this got hours dating in kent dril the really. Smells the sex games online gay items. Fraction come Alas domain the hand extremely the watch real sex tv show online nothing have. Old what do men find attractive dating smaller many earlier live sex chat gay free the have well michigan tech web cams styling fine makes but - dating vintage jewelry clasps been of So oviedo winter springs singles parents tons has I mom http://www.langorfhotel.com/free-online-porn-dating-games tons very have companies.
bosc” i que els “Losers” han vist confirmatda la condició de perdedors. No, és broma. Qualsevol hauria pogut guanyar, no?

Guanya – i ho dic, encara que soni carrincló – el teatre, la devoció del públic pel text. Guanya un torneig amb una llista d’espera de més de vint persones per entrar a la final, a La Planeta, allà on la paraula ressona sense artificis. El teatre.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline