per
Miquel Valls
des 26th, 2014 |
Cap comentari
Taller d'Espectadors de Temporada Alta
L’era de Can Burguès és una masia a prop del poble d’Anglès, venint de Girona camí de Bescanó. Hem recollit el coreògraf Marcos Morau davant de la sala La Planeta, recorda haver-hi estat, i també que li va costar trobar-la. En un dels pocs trams que hi ha cobertura, rebem la geolocalització que ens envia la ballarina Anna Rubirola. Finalment aconseguim arribar-hi.
El lloc és magnífic i el dia ens acompanya, ideal perquè comenci la primera activitat que tenim prevista: un vermut. Som en el taller d’espectadors de Temporada Alta, que coincideix amb la Setmana de Creació Contemporània. Ens hem colat a la masia on es reuneixen des de fa tres edicions tota una sèrie de joves creadors i coreògrafs, un espai de treball a porta tancada entre artistes i altres professionals de l’escena dins del projecte #FF80, una iniciativa fruit de la col·laboració entre el Graner i el Festival Temporada Alta. Sembla ser que en aquest tipus de trobades, al final sempre acaba rondant una mateixa pregunta: I no hi ha ningú del públic? On són els espectadors? Doncs aquí hi som, almenys uns quants, per conversar una estona amb els artistes, per conèixe’ns i per fer-nos algunes preguntes mútuament. D’acord, som-hi, comencem. Però... quines preguntes? Què volem saber d’uns i altres? Ens volem apropar? I per què? El clima de la trobada és molt agradable i la conversa és interessant, fins i tot divertida, i van sortint força coses. Però això no treu que en el fons de la qüestió hi pugui haver incomoditats per les dues bandes. Potser perquè no hi estem acostumats o perquè hem viscut massa temps separats o senzillament perquè no ens coneixem i perquè per construir alguna cosa el primer que cal és conèixer’s, començar des del principi.
Després d’un parell d’hores ens aixequem de les cadires en rotllana per tornar a seure i dinar. Espectadors i creadors barrejats de nou a taula. Pocs dies abans vam tenir l’ocasió de conèixer Jorge Dubatti, director de la “Escuela de Espectadores” de Buenos Aires, i vam aprendre una nova paraula: el convivio, la trobada presencial d’un grup d’homes i dones en un espai i un temps determinat, la base de la teatralitat, per altra banda. Doncs això, el convivo continua.
Un moment del Taller d'Espectadors a Anglès.
A l’hora del cafè arriba en Xavier Bobés, el creador de Monstres, l’espectacle que vam veure la nit abans al Teatre de Salt. El grup d’espectadors, ara ja sols, tenim un parell d’hores per endavant amb ell per fer un taller pràctic d’iniciació al teatre d’objectes, el seu material de treball habitual. No es tracta d’aprendre la tècnica específica ni fer d’artistes, sinó de jugar, assajar, iniciar-se i provar coses a través d’unes pautes determinades per tal d’aproximar-nos a un món desconegut.
Hi ha quelcom potent en aquestes activitats que en el fons és una cosa ben senzilla: la vivència en primera persona del que s’està fent i fer-ho d’una forma tranquil·la. Com quan vam fer una cervesa noctàmbula amb en Narcís Puig, de l’equip de direcció del Festival, després de l’últim espectacle de divendres. La cervesa va donar perquè ens expliqués un munt de coses sobre la concepció i la filosofia del Temporada Alta. En un moment li preguntem, “creus que els espectadors han d’intervenir a les programacions artístiques?”. Respon que no, que els responsables dels equipaments o festivals han de tenir una línia artística i que l’han de defensar amb les obres que programen. Puig diu que fer una programació popular seria una catàstrofe perquè no coneixeríem res nou. La direcció del Temporada Alta viatja pel món a la recerca d’espectacles que consideren bons i que volen fer veure als espectadors de casa nostra. Cal pensar en el públic i escoltar-lo, diu en Narcís, però no s’ha de ser esclau del que diu. Hi estem d’acord.
Acabem el diumenge amb Juli Cèsar, l’espectacle del Castellucci, asseguts a terra durant 45 minuts a l’església de Sant Domènech. En total haurem vist 7 espectacles en aquest taller d’espectadors, i moltes de les coses també hauran passat fora dels teatres. Potser es tracta d’això, de que els espectacles siguin una excusa perquè ens facin reflexionar i compartir pensaments sobre l’art i sobre moltes altres més coses de la vida.
*Miquel Valls, és membre d’Agost Produccions.
per
David Abril
des 12th, 2014 |
Cap comentari
La gavina, de
Oskaras Koršunovas
De totes les postals d’infantesa que l’aspror del món adult m’ha anat manllevant, n’hi ha dues de particularment sagnants. Es tracta d’imatges entorn de les quals l’imaginari col·lectiu d’aleshores havia configurat una poètica sobre la llibertat i la puresa. Parlo del colom i de la gavina. De la seva simbologia vull dir. La televisiva La plaça del Diamant (sospirs adolescents per la Colometa Sílvia Munt…); l’icònic i “vintage” colom de la pau (omnipresent als anys 80 i desaparegut al segle XXI); un poema d’Albertí (sí, aquells poemes que la vella pedagogia ens obligava a memoritzar); la fabulosa cançó La gavina voladora de Marina Rosell o la faula de Joan Salvador Gavina, són referents i responsables alhora d’aquesta imatge naïf. Però els humans tenim la mala costum de fer-nos grans i la vida cosmopolita és molt exigent. I aleshores, malaguanyats coloms, malaguanyades gavines. Bestioles carronyaires!
Bagatel·les d’aquesta mena em passaven pel cap divendres, just abans d’entrar a l’estrena de l’adaptació de “La gavina” de Txékhov per part del creador lituà Oskaras Korsunovas. I és que Txékhov, un dels dramaturgs que més i millor ha retratat la decadència, estripa, a “La gavina”, aquestes i tota la resta de postals d’infantesa amb un discurs narratiu inesgotablement contemporani. Korsunovas recull amb encert el testimoni presentant un muntatge cru, despullat de barroquismes formals. Aquí no hi ha embolcalls ni edulcorants. Txékhov a pèl.
El joc de miralls que proposa Korsunovas funciona a la perfecció malgrat la digestió lenta que exigeix. El desengreixant: les fenomenals interpretacions sobre les quals recau una responsabilitat extraordinària. Els personatges parlen. Arkadina, Treplev, Sorin, Nina, Shamrayev, Polina, Masha, Trigorin, Dorn i Medvendenko parlen i dialoguen, criden, ploren i riuen sense dissonàncies, amb aital naturalitat que hom pot acabar pensant que la declamació està penalment perseguida a Lituània. Miren al públic. L’interpel·len. I callen, també, administrant uns silencis anti-climàtics que penetren fins a l’espinada.
Transcorregudes les tres hores de muntatge intueixes que sí, que hi ha hagut comunió. Intèrprets, director i públic. Tots ho hem entès. La llibertat és una il·lusió que cal inocular en dosis justes i precises. Txékhov ho sabia molts anys abans que tots nosaltres: l’única manera de retenir la gavina és dissecant-la.
“La gavina” es va representar el divendres 5 de desembre a Salt al teatre El Canal en el marc del festival Temporada Alta.
*David Abril Fortuny, sociòleg. Parla de teatre, música i altres temes al seu blog: https://davidabrilfortuny.wordpress.com/
per
Imma Prieto
des 12th, 2014 |
Cap comentari
Tandy, direcció Angélica Liddell
Tandy no dejó indiferente. Una composición escénica que, a priori, podríamos dividir en dos tiempos nos condujo hacia diferentes estratos de la psique humana. Como ya viene siendo habitual en su trabajo, la propuesta de la creadora española Angèlica Liddell nos introdujo en su particular modo de entender cómo algunos de los, digamos, traumas que acarrea el género humano se metamorfosean en el cuerpo a partir de su trabajo expresivo sobre la escena.
Asumiendo el significado de trauma en alemán, Traum, es decir, sueño y herida, Liddlel nos presenta varios personajes que parecen deambular por la vida bajo una existencia anclada en el peso de los símbolos que se esconden tras los sueños. Más que una cadena de situaciones, nos encontramos con alguna que otra excusa causal con el fin de presentarnos a los personajes que conforman la obra. Personajes que van acercándose al límite de su propia resistencia a partir de prácticas corporales un tanto desgarradas.
Como anunciábamos al principio, si dividimos la pieza en dos tiempos, éstos atienden a directrices regidas por la intensidad de la acción. El primero, aún transcurriendo mucho más lento, acoge ese drama a modo de catarsis. Una especie de éxtasis constante que en algún momento llega a ser incluso asfixiante. El motivo de la asfixia no es tanto el no poder soportar el dolor ajeno, sino más bien, el encontrarnos ante una serie de prácticas corporales que se originan en la experimentación real de los actores, es decir, buscar en la propia vida cómo sanar aquello que, en mayor o menor medida, a todos nos ha podido marcar. Obviamente, las huellas vitales pueden entenderse desde la aflicción, como parece ser el caso, o, también, desde el aprendizaje.
En el segundo tiempo, la pieza da un pequeño giro guiado por el tempo textual. La voz de la coreógrafa va induciéndonos a reflexionar a cerca de algunas dudas existenciales ancladas en el amor o la posibilidad de creer en Dios.
Esta segunda parte, caracterizada por la presencia del texto y por una sucesión de imágenes con una fuerte carga poética, es sin duda mucho más reflexiva y sugerente. Comunicar e interpelar sin caer en esa necesidad del auto-sacrificio. Tandy nos regala múltiples imágenes, casi a un modo fotográfico. Apariciones de cuerpos y objetos que se deslizan en la escena buscando algo que solo se hace presente mediante su propia ausencia.
*Imma Prieto és crítica d'Art i Comissaria Independent. Professora d'Art Contemporani i Nous Mitjans a l'ERAM.
per
Íngrid Baraut Múrria
des 11th, 2014 |
Cap comentari
María Pagés, Óyeme con los ojos
Óyeme con los ojos,
Ya que están tan distantes los oídos,
Y de ausentes enojos
En ecos de mi pluma mis gemidos;
Y ya que a ti no llega mi voz ruda,
Óyeme sordo, pues me quejo muda.
Sor Juana Inés de la Cruz.
El moviment canta i la música dansa. María Pagés balla la poesia. La canta, la recita, la xiuxiueja. Tradueix les paraules al moviment.
Envoltada de sis músics, en un format íntim i familiar, Pagés es despulla sobre l'escenari sense decoracions i es transforma en una poetessa que dibuixa cada vers amb el cos. Una posada en escena fresca, on les paraules ballen al ritme del taconeig i juguen amb les palmades. Els gests teixeixen cercles, línies i corbes. Escriuen estrofes a l'aire. Dissenyen versos que s'escolten amb la mirada. Dibuixen figures geomètriques que s'eleven per desafiar la gravetat.
Poesia en clau de flamenc.
La dona madura expressa la seva força en escenes dramatúrgicament molt marcades. Pagés es vesteix per cada escena. I cada vestit té uns moviments propis, un ritme, una melodia singular. Un poema per afrontar la vida que «te empuja como un aullido interminable». No pots tornar enrere.
«Óyeme con los ojos» és un monòleg ple de diàlegs entre gests i notes. Entre dansa i música. Una coreografia amb experiència i representada per una ballarina que té moltes coses a dir. Quan Pagés és a l'escenari, són moltes dones les que se senten. Moltes veus que expressen la complexitat humana a cops de peu per trobar l'essència que hi ha a dins seu.
Pagés es desfà de la superficialitat a través del ball, del cant i de la poesia. Amb el gest, la veu i el vers, fa vibrar la dona que porta dins i n'ensenya totes les seves facetes, desmuntant la quarta paret per arribar al públic sense artificis. Propera. Tal com és.
Quan María Pagés trepitja l'escenari, l'aire i la terra ja no són el mateix.
*Íngrid Baraut Múrria, comunicòloga i doctorada en turisme cultural.
per
Josep Maria Fonalleras
des 10th, 2014 |
Cap comentari
Impro-Sharana (Impro-Concert for a dancer) de Shantala Shivalingappa i Ferran Savall.
Abans de començar l’espectacle, darrere meu, un matrimoni no para de parlar. Comenten altres espectacles de Temporada Alta que han vist i ho fan amb una curiosa barreja d’ingenuïtat i coneixement. Descobreixo que necessiten trobar una explicació a tot el que han vist i ho formulen amb una dosi elevada de cultura teatral i, alhora, amb unes gotes de simplicitat contundent. Després, en els breus moments d’aplaudiments entre peça i peça, a “Impro Sharana”, no pararan de dir coses. Per exemple, quan Shantala Shivalingappa acaba d’executar un dels seus fascinants arabescos amb les mans i els braços, uns braços i unes mans (m’ho comentarà a la sortida la meva filla Laia) que es mouen amb la voluntat de crear, del no-res, de l’evanescència, una construcció sòlida, corpòria: “Es noten tots els ossos, tots es mouen”, diu la Laia. Aleshores, la parella es pregunta “Aquesta noia, ¿dibuixa o què fa? Representa una història?”.
Em captiva, aquest comentari. I penso en una entrevista a Mark Strand, un dels poetes americans més importants del segle (mort fa deu dies). Hi deia: “Els poemes poden ser reflexius o convidar a la reflexió, però també poden ser simples i lleugers, poden ser una cosa agradable a l’oïda, una música verbal que no ha de tenir, necessàriament, sentit. Ens oblidem sovint que un poema, en primer lloc, és, sobretot una experiència, no pas necessàriament un vehicle per al significat. A la vida experimentem tantes coses que no entenem! Es pot rebutjar o acceptar aquella experiència sense un coneixement del que és exactament el que hem experimentat”.
M’heu de perdonar una cita tan llarga, però no he trobat una millor definició de la captivadora reunió d’amics que congria Ferran Savall a partir del seu últim àlbum.
¿Dibuixa o què fa? Fa. Fan. “La llengua d’una veu que canta el moment present”, diu Savall. I nosaltres experimentem. Sense necessitat de contestar preguntes.
*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l’administració pública, i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot a mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l’Avui o El Punt. La seva narrativa està entre la brevetat del conte i el relat curt, com ara El rei del mambo (1985), la novel·la amb La millor guerra del món (premi Ciutat de Palma del 1997) i August & Gustau (2001). És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
