A vegades em sembla que et veig. Al mercat del Lleó de Girona.
Fa un temps, van aparèixer unes pintades inquietants en alguns passos de vianants de la ciutat. A punt de travessar el carrer, t’aturaves en sec en llegir: “T’estem espiant… Et vigilem i sabem què fas…”. Conscient que era un joc -o una mena de reflexió per a la revolta social – , no podies evitar plantejar-te la possibilitat de sentir-te controlat, perseguit… I, sí, de manera inevitable i obsessiva, et giraves buscant algun boig en alguna cantonada amagant el rostre rere un diari…
Quan ja gairebé no recordava aquest avís de persecució en plena via pública vaig veure que algú escrivia sobre mi, i tot apareixia en una gran pantalla instal.lada en una estació de tren. Em descrivia físicament i aventurava detalls de la meva vida, sobre el que portava a la bossa de mà, mirava d’endevinar on anava i a qui esperava…
Per sort, aquests “bojos” no eren perillosos, només quatre dramaturgs i escriptors instal.lats en quatre racons estratègics de l’estació de Girona.
L’argentí Mariano Pensotti s’apassiona fent muntatges en espais públics. Ja ho va fer fa tres anys al carrer Nou amb La Marea, amb escenes singulars en aparadors i balcons que van ser de les més recordades del Festival Temporada Alta. Ara ha jugat a “subtitular la realitat” a l’estació, en una sala de festes i al mercat.
Els quatre escriptors “voyeurs” han hagut d’encarar una veritable marató. Escriure sense parar durant dues hores sobre el que veus, imaginant històries no ha de ser gens fàcil. Marta Buchaca, Ferran Joanmiquel, Jordi Casanovas i Josep M. Fonalleras van triar mètodes de concentració diversos, des d’aillar-se amb auriculars escoltant música fins a ajudar a fer fluir la veta literària amb algun gintònic.
Les reaccions dels viatgers o habitants d’estació al que anava apareixent en les quatre pantalles (sempre hi ha una colla d’avis asidus fent tertúlia com si fossin al cafè) eren curioses: indiferència, dependència de la pantalla, rialles i alguna empipada del que se sent descobert i atacat en el nucli de la seva més estricta intimitat. Això de convertir-se en personatge de cop i volta tant excita com fereix sensibilitats. També hi havia algú del tot aliè a aquest allau de ficció a la pantalla.
Els escriptors amb prou feines podien aixecar el cap del teclat per detectar la víctima de la seva imaginació en estat de xoc … Ferran Joanmiquel i Jordi Casanovas, amb la cultura àudiovisual i del videojoc ben arrelada, van construir relats inversemblants i imaginatius.
Casanovas va començar a teixir una història a l’americana d’invasions de malalties parlant de persones infectades per un virus que s’escampava a velocitats estratosfèriques…: “Potser és el doctor que s’ha escapat de la clínica de Montpeller. Tot indica que ha d’haver parat a Girona. Potser dins la bossa hi porta les mostres del virus primari…” O de dolents sense escrúpols que construeixen túnels al subsòl de la ciutat per dinamitar-la. Em van comentar que el cervell de l’acció va resultar ser un innocent catedràtic d’història de la UdG que passava per allà.
Marta Buchaca tirava més cap a la novel.la psicològica, indagant sobre les vides i esperances dels innocents viatgers. I Josep M. Fonalleras va pouar de referents literaris sobre trens, com el de Proust -l’arribada del ferrocarril i la por a perdre el tren ens ha fet aprendre a mesurar el temps-. O cites no tant transcendents i més còmiques per parlar sobre l’amor i l’estimació. Altres apunts deliciosos també, sobre el xiclet enganxat sota un banc que va deixar-hi un noi en record del petó que va fer a un primer amor. No sé si arran d’aquesta història o no però m’han explicat que el senyor Fonalleras tot escrivint sobre una parella al mercat va acabar provocant que es fessin un llarg petó. És un romàntic.
En aquell moment, els escriptors van ser com una mena de càmeres de seguretat literàries – de fet, el projecte s’hi inspira – que construeixen relats de vida en uns espais que transitem tots. Trobaré a faltar les pantalles, mirar-les i ensopegar amb la companyia d’històries de vides en llocs de pas i temps morts.
Retrat de Txèchov, Osip Braz
Avui he de confessar dues coses. La primera, que no vaig poder veure A louer. La segona, que vaig poder veure Los hijos se han dormido. Per a la primera, tinc una excusa personal que espero que els lectors d’aquest blog entenguin. Vaig tenir un esgotament profund provocat pel fet d’estar dues hores escrivint sense parar a l’estació de tren, en el muntatge de Mariano Pensotti. No hi insistiré per una mica d’íntima decència i perquè ara no toca, però el fet és que estava molt cansat. Els amics que van anar a veure els Peeping Tom, però, em parlen d’un muntatge superb, “un surrealisme hipnòtic”, em diu el meu germà. “Han buscat de transportar l’espectador cap a un món de somnis i realitats que formen part de l’univers humà. Lluny de buscar explicacions lògiques, juguen amb la complicitat del públic”. Sensació de fragilitat, d’incertesa, els turmells que es dobleguen, l’home que cau del quadre, la perfecció formal, l’aparent estabilitat de l’habitació i dels mobles que esdevé liquidesa, flux, efervescència. Tot llisca, tot es mou, tot és efímer. El temps esdevé, com mai, elàstic.
En certa manera, a Los hijos se han dormido succeeix el mateix. I, en certa manera, també, el contrari. El mobiliari roman immòbil, l’estabilitat dels mobles (fins i tot del teatret del jardí que roman inalterable al cap de dos anys!) és l’única percepció de permanència que som capaços d’intuir. I els personatges, a l’entorn d’Irina, l’actriu que actua com una diva, una mare dèspota, una amant desolada, no són sinó part de la decoració. Aquest és un dels secrets de Txèchov: la submissió a la superfície que sembla estable i la construcció paral·lela de la tempesta que es congria just a sota d’aquesta pel·lícula tan feble. En Txèchov, el pas del temps és lent, pausat, sense que el drama vagi més enllà de l’aparença. Al mateix temps, però, el verí penetra en la pell, i s’acaba esvaint, sense saber com, tota il·lusió de felicitat
I , ¿què dir, ara, de Veronese i de la seva versió de La gavina de Txèchov, d’aquest Los hijos se han dormido? ¿Quin secret s’amaga rere el seu mètode’ ¿Què fa que, quan sortim del teatre, tinguem la sensació d’haver viscut una experiència única, intransferible, íntima, just al costat dels personatges, com si participéssim d’una vetllada rutinària a la qual hem estat convidats?
Ell mateix ho argumenta: “Que tot sembli un fet atzarós, que tot flueixi”. Com si allò que estem veient succeís, lluny de la’aparat escènic, en aquell mateix moment davant d’uns ulls que comparteixen una jornada al camp. Una de les claus de Veronese, més enllà dels actors extraordinaris, de l’adaptació contemporània, de la “traïció” a un Txèchov que és més Txèchov que mai, és la creació de la idea de continuïtat. Els prodigiosos canvis d’escena només apuntats, quasi imperceptibles, per tal que tot sembli lliscar en una sola unitat de temps i espai. Ell parla d’un “vodevil”, perquè és cert que hi ha portes que s’obren i es tanquen, corredisses i garbuix, però a diferència dels vodevils, que estableixen el sentit a partir de la coincidència i del malentès sobtat, en Veronese (i en Txèchov, és clar) sota la superfície plàcida es congria l’efervescència.
I de què parlem sinó del fracàs? Tothom ocupa un lloc que no li correspon o que no havia desitjat. Com ara Sorin, el germà d’Irina que té cura de la finca. Volia ser un literat, volia casar-se i viure a la ciutat. No escriu, és solter i viu al camp. Com ell, tots. Volien ser “nobles i gigantes” i no ho són. Algú els va abatre perquè sí, com la gavina morta sense cap objectiu. Eren “fuertes robles” i són ara “troncos devastados”. Per què sempre escollim allò que no hauríem d’haver escollit?. En la vida, en l’amor, en les amistats, en la feina… “Cómo me aburre todo esto”, deixa anar Irina. Tot és molt avorrit, una oceanografia del tedi, sense moviment, sense interès. Tot s’escola sense remei.
“No quiero ni un segundo de mentida en el escenario”, diu Veronese. No hi és. La sensació de veritat poètica, de bellesa continguda en la proximitat, és tensa i intensa. Tot succeeix en un instant, en aquell instant suprem en què Veronese concentra l’energia soterrada del bon doctor Anton Pàvlovitx. I nosaltres en som testimonis.
El cel dels tristos.
El Cel dels Tristos és una arriscada proposta del Festival Temporada Alta. Una nova posada en escena del polifacètic grup Els Corderos que no deixa ningú indiferent. Ens trobem davant d’una intuïció de laboratori plena d’estris incomprensibles i sonors plàstics transparents que ho embolcallen. Sobre una cadira de rodes, el que es defineix com el conductor de la sessió ens dirigeix una dosi de teràpia grupal a la recerca de la transcendència del ésser en un món on ja no es desitgen les coses sinó que el que ens dirigeix l’existència és el desig de desitjar. Un diàleg verbal, sonor, visual i corporal entre el que sóc i el que crec que sóc. Una esquizofrènia entre la lògica i l’absurditat d’uns animals complementaris que es mouen entre la racionalitat i la pulsió animal. Els nois dels Corderos ens planten als morros la lluita entre el que som i el que voldríem ser. El subconscient i l’instint com el veritable terreny on es mou la nostra existència.
A través d’un prisma particular del teatre total de Grotowski, Pablo Molinero i David Climent creen un univers propi on la paraula no deixa de ser una part més d’un cos que té infinites possibilitats gestuals. Un univers contradictori del jo on l ’intent de control desnaturalitza la nostra part animal i ens la retorna revestida d’absurditat. Una simbiosi entre la paraula, la dansa, el clown, l’acrobàcia, el mim, l’humor i els sons al servei de la despulla del subconscient de l’ésser que desconcerta al públic que busca un fil conductor a l’espectacle.
En aquesta sessió de laboratori teràpia passem per la projecció del jo en diferents animals per continuar amb una lluita interna amb desdoblament de personalitat. Pel no reconeixement d’un mateix quan un es mira al mirall, per uns anhels infinits que no som capaços de satisfer, pel replanteig de la nostra sexualitat i multitud d’altres situacions que trenquen estructures per retroalimentar-se i metamorfosejar-se fent evolucionar la nostra limitació mental racional. Fins arribar a la gran pregunta . Cal tanta transcendència vital ? Cal tant de qüestionament del que som , del que fingim ser o del que en realitat voldríem?
La racionalitat ens desnaturalitza i ens empresona les pulsions i els instints. Potser no cal tanta transcendència. A la vida, com en aquest sorprenent muntatge, cal deixar-se anar, i ja està!
La cantant Lizz Wright
L’endemà a l’Auditori, una altra dona, Lizz Wright, de veu profunda i suggerent, de Geòrgia, al sud dels Estats Units, va desplegar - a mi em va fer aquesta impressió – una tela de vellut quan va començar a cantar la primera cançó, Fellowship. Com un flamenc, amb vestit turquesa cenyit i botes negres altes, va sortir a l’escenari impregnant-ho tot d’elegància i d’espiritualitat.
És una cantant que ha crescut amb el gospel a la sang. És filla d’un pastor protestant i va començar a cantar quan tenia sis anys, al cor de l’església. Uns orígens que l’arrelen fermament amb la música negra, la del jazz i la del soul. Alguns en parlen com una cantautora “jazzificada” amb un calat gospel que dóna una àurea de cerimònia sagrada als concerts.
I amb aquesta veu que s’ha nodrit a les esglésies es passeja per diversos estils i versions, fregant el pop, el blues, el funk i fins i tot el rock, donant-los una pàtina sensual, elegant i molt personal.
A Girona, hi va presentar el seu últim disc, el quart: Fellowship, en què torna a acostar-se a les seves arrels musicals, però també va repassar versions sublims, com Old Man de Neil Young. També em vaig fixar en les mans d’aquesta hereva de les grans veus negres femenines; sobretot una mà, amb el palmell obert a l’altura de l’espatlla, seguint el ritme, fent copets amb els dits, d’una manera ancestral, ritual també, molt sentida.
Cástor Pérez i Sílvia Pérez Cruz a la Taverna La Bella Lola de Calella
Fa un any, una filla escrivia unes paraules de comiat al pare en el dia del seu funeral. Es podien llegir a l’esquela, el dia de l’enterrament de Cástor Pérez, el músic de taverna, l’investigador i mestre de l’havanera, mort el 10 de novembre del 2010.
Aquell escrit íntim, que parla d’unes mans nobles plenes de pessigolles i d’uns dits sense presses, ara és una cançó: es diu 11 de novembre, la data de naixement del pare. I és la segona cançó que es va poder escoltar dijous, 10 de novembre, al Teatre Municipal, en un dels concerts més íntims de la cantant Sílvia Pérez Cruz.
Hi he parlat per feina, amb la Sílvia, i l’he sentit cantar moltes vegades, en diversos concerts, amb formacions i companys de viatge diferents, i sempre m’ha corprès. M’ha emocionat la seva capacitat d’arribar tan endins. També m’atrapa la seva mirada melosa, de princesa medieval, i el parlar franc, una innocència que a l’escenari es transmuta en un torrent de fortalesa escènica. Dijous deia que encarava el concert sense voler pensar gaire amb els sentiments; ha estat un any d’alts i baixos emocionals i, la nit abans, fins i tot es preguntava si havia fet el que calia.
Va sortir a l’escenari amb un vestit llarg, de color corall, confessant que potser amb els nervis de tots aquests dies s’havia tornat balder. El vestit, preciós, potser es va engrandir, com el concert, primer íntim, amb molta guitarra, molta fusta (tal com li agradava al pare), i després enèrgic i desbordant, amb la formació d’una dotzena de percussionistes de Coetus que van envair literalment l’escenari. Va ser un ritual en familia: la de sang, a la platea, també la dels amics i amants de la seva veu; i la musical, que es va encetar amb “20 años” i una barreja d’aquest tema amb “Temps perdut”, escrita pels seus pares Castor Pérez i Glòria Cruz.
Em vaig fixar en els braços que es continuen balancejant, acompanyant el ritme de la música i, sí, una altra vegada en la mirada, la que fa als músics, a tots, acompanyant-los… Són els còmplices d’arranjaments i composicions, cada un amb un apassionament envejable. Dijous, la química va funcionar, sobretot, amb Raül Fernandez, Refree, amb aquells dits rockers, parella artística del moment i productor del primer disc en solitari de la Sílvia, que es presentarà al Liceu el mes d’abril. La va acompanyar en gairebé totes les cançons, com la sublim “Menuda”, una de les primeres que van encetar l’idil·li musical amb Refree. Potser també una de les més estimades pel pare.
I la cerimònia continuava amb la incursió fulgurant d’un company sorpresa, Toti Soler i la interpretació emotiva d’ He mirat aquesta terra de Salvador Espriu, una altra esgarrapada a l’ànima… I entre havaneres, cançons populars i composicions pròpies “tenyides de pena” s’anava escolant una nit amb un aire pesant i dens de tristor.
