Josep M. Fonalleras_____________

Recordo una gavina en una tarda d’emocions intenses. Recordo la continuïtat dels parcs. Recordo un laboratori. Una pràctica. Un exercici. Una sorpresa. Recordo el cor encongit davant la tragèdia oculta d’Argelers. Recordo Miranda. Recordo Pròsper i Ariel. Recordo una tempesta a Moscou i un televisor que transmet un espectacle de dansa.  Recordo un locutor radiofònic que mira de dir el que no pot dir. Recordo el viatge empès per un amor que no pot ser i que no es pot dir, no es pot dir. Recordo els colors i les lletres de Comadira, l’univers del poeta i el planeta del pintor. Recordo, recordo molt, que “no hay nada más difícil que vivir sin ti”, i recordo les espatlles que s’arronsen, les de Pilar Gamboa, mentre balla. Recordo figures de fusta que no es mouen. Recordo un espai tancat i l’obsessiva recerca d’una felicitat que no pot ser. Recordo la batalla d’Anzicourt. Recordo l’arenga del rei. Recordo el múscul del cervell.  Recordo el neguit de l’escriptor que no para d’escriure.

Laura Iglesias_______________________

Recordo el baf que entela una mirada en blanc i negre  que ens interpel·la sobre la tortura. Recordo un artesà que fa giragonsar forquilles. I l’ombra d’una roda de bicicleta. I recordo un virus perseguint viatgers mentre uns escriptors estan a la recerca de personatges. Recordo el tedi polonès en una andana de tren. Recordo  la humitat que t’emmolsa els ossos i l’ànima en un camps d’exiliats republicans. I el cos d’una noia davant d’un altaveu. I un piano. Recordo el desencís en una nit plujosa mentre s’aixeca de nou un mur. I un ramat deliciós en un cel de tristos. I uns pallers. I recordo l’olor de flors escapçades. I una Miranda, uf! Quina Miranda! I recordo unes sargantanes que estirades al sol somien amb la revolta social. I recordo una concepció escènica d’alçada  amb un palau per llogar. Recordo un àrbitre de combat esplèndid, i una catxa. Sí, una catxa! I un exèrcit de veus a la batalla d’Agincourt. I  recordo un fora de Temporada en plena Temporada i un director de Temporada que no té temps per una altra temporada que també és del seu interès. I tot plegat embolcallat amb  els acords d’una banda sonora que no hi  ha manera de treure’ns de sobre i que retorna repicant –nos el cervell per recordar-nos que és molt difícil viure sense tu.

Mercè Sibina__________________________

Recordo uns espectres mastegant sorra d’una platja turística massa propera i massa oblidada. Recordo les seves maletes i els recordo caminant d’esma. Recordo un “speaker”  revelació que m’alegrava els dilluns, i un públic cada cop més afamat. Recordo amb patiment una altra veu forta, la del torturat. Recordo que sortia d’una urna claustrofòbica que regalimava i que obria solcs de justificacions dures. Recordo una Tempesta de Shakespeare, amb nom de dona, batuda de contemporaneïtat; recordo els resplendors d’una ballarina que encegaven. Recordo un altre Shakespeare, amb un rei sublim i els seus exèrcits apassionats de vers i de música. Recordo haver entrat en el món exclusiu de Marthaler i recordo haver-me quedat fora, aquesta vegada, del de Lupa. Recordo la veritat de Txèchov en versió de Veronese. Recordo, sobretot, els diàlegs lacerants dels actors argentins, recordo els testimonis muts que furgaven encara més en la ferida.  I recordo una altra versió russa, amb pallers, pluja i una llum deliciosa, però sense ànima. Recordo un monstre modern tocant el piano amb una violinista a les espatlles. Recordo el final d’esquena més eròtic que he vist mai. Recordo una directora argentina de trenta anys amb un bagatge que li dobla l’edat. Recordo una cançó romàntica i passional. Em recorda, la cançó, aquesta Temporada. Recordo que no me la podré treure mai del cap.

No puc anar a veure Jungles i encarrego la crònica al meu germà Jaume. Avantatges de tenir germans admiradors de Thibaud.

____________

“Observar i contemplar son les mostres d’enginy que Patrice Thibaud utilitza per vehicular els seus personatges; juga amb ells fins a confondre l’animal i l’home, que intercanvien constantment els seus papers. Potser hi ha moments en què el fil connector perd consistència, però aquí es recupera la excel·lència de Jacques Tati o de Buster Keaton, sempre encarnats en la figura del còmic, el qual, a cops de mestre, provoca la desfilada de personatges i sons buscant la picada d’ullet o “l’ochiollino”,  com dirien els italians, de l’espectador.

Només un apunt final m’ha deixat una miqueta de mal gust de boca. Una referència a la violència domèstica que deixa entreveure dubtes d’execució: una picabaralla amb la parella provoca un seguit de cops de “bastó” del mascle que Thibaud es podia haver estalviat.

En definitiva , espectacle completíssim en la línia del seu gran mestratge, en què també destaca un ritme trepidant i uns actors de repartiment francament solvents, sobretot el suposat “gos-llop, pianista i trompetista improvisat”.

Excel·lent sopar de tres estrelles amb el regust d’un mal ristretto”.

Camp d'Argelers.

En aquest post hi ha fragments del llibre El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili. Edició a cura de Quim Torra. Editorial Acontravent. Un llibre que recull les proses i poesies d’un Nadal de catalans a l’exili.

———————————————————————————————————————————————————————-

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel. I Blai Mateu de la companyia Baró d’Evel Cirk , obre el finestral del record, per no oblidar un passat recent dels republicans als camps de concentració de les platges d’Argelers, Ribesaltes o Sant Cebrià … camps que dins la historiografia dels francesos han passat a ser uns camps de refugiats. L’espectacle Ï amb una posada en escena contemporània i un pallasso entre el drama i la comèdia ens torna la desolació de tantes il·lusions glaçades que enarboraven banderes de llibertat i van acabar engolides per una sorra freda engarjolada entre uns filats que marcaven el quadrilàter on s’hi boxejaria la vida.  Una terra que serà el punt de suspensió d’unes vides a l’espera.

L’espectacle que ens ha tornat a portar Temporada Alta, juga amb el concepte de frontera i el de llibertat, amb el savoir faire del gest, de l’acrobàcia, dels malabars i de tot un reguitzell de petites andròmines que amb una magnífica il·luminació ens tornen a posar als peus del present, un sorral on hi enfonsem les esperances dels nous exiliats.

Amb unes delicioses projeccions sobre uns sacs, les despulles d’unes neulides ànimes enfilen el  camí cap a la cima de la frontera, portal d’una enyorada terra i d’un nou albor. Calia no esguardar el nostre darrer. Els sorolls mortífers s’apropaven, prova palesa que anàvem perdent el poc que ens restava. Cossos que es rendien i es desplomaven per aixecar-se de nou entre la boira dels camins cap a l’exili. Allà, en aquell desert d’esperits esmorteïts, d’empori del dolor, de resistències truncades i de pàtries nostrades va córrer el menyspreu de la comunitat internacional com cavalcava el vent  sobre les humides i gelades esperances  d’uns ossos arraulits. El vent es desferma, xiscla, brama, udola i amenaça…El cant de l’aigua escabellada contra les roques ressona tan fort com la veu esquinçada del vent desfermat. La tramuntana passa…Els homes i les coses la deixen passar. Tot s’amaga, s’ajup, es vincla, es decanta, esperant la calma del dia de demà.

Els somriures i la música també formen part de l’espectacle.  Unes notes i unes rialles que suren com una taula de salvació enmig d’ aquesta trista mar de marciment i d’ oblit. Com cada vespre, desafien el fred i el perill dels guàrdies, i, al voltant d’un gresol alimentat amb margarina fosa, canten i atabalen. Però de tant en tant es posen seriosos. És que entonen una sardana, o es planyen amb les notes greus de “l’Emigrant” o s’engresquen amb el cant d’”Els Segadors”. Són catalans.

I en el rerefons de la història, un homenatge. Un reconeixement als qui lluitaren perquè el país no fos ocupat, envaït, sotmès a  l’esclavatge. Un cant al desfici d’uns homes  ofegats pels ideals i el  coratge. I, portaestendards de  l’esperança,  als qui a força de misèria  i passes van forjar de nou l’anima d’un poble enganyats per un estel , promesa d’un miratge.

N’hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l’esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells, en el soci de l’Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castany, en el metge morell. Al ple de l’ hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya.

Jordi Martínez, Míriam Alamany, Jordi Fité (traductor) i Xicu Masó

No són companyia. I potser això els dóna aquesta aura d’equip lliure, sense obligacions ni lligams empresarials que els corrompin. Aquestes “afinitats artístiques” d’un grup compacte que ha treballat en diverses ocasions i en muntatges amb records teatrals enormes com El silenci del mar o El fantàstic Francis Hardy continuen alimentant complicitats que els fan creure en un teatre íntim, artesanal, fet de silencis i monòlegs intensos. És un teatre atrevit amb els temps que corren, i és esperançador que s’hagi pogut fer gràcies a uns premis, els Quim Masó, que actuen com una mena d’incubadora de projectes que, si no fos per aquest suport, potser no veurien mai la llum. És l’única estaca teatral del país que promou la producció de projectes teatrals en català. I que duri.

Tornem al grup que es mou per la passió teatral. A La Planeta, van portar a escena una malla complicada. El text de l’irlandès Brian Friel és brillant i requereix una interpretació acurada. Míriam Alamany, Xicu Masó i Carles Martínez, a les ordres del sensible comandant Miquel Gorriz (comenta que a mesura que exerceix de director se li va fent més evident i més gran la responsabilitat i la dificultat de l’actor), van sortir a escena, un a un, explicant la seva història, per teixir les misèries de Molly Sweeney, una dona cega de naixement que viu feliç, tot i la deficiència. La conversa amb el pare tot just començar l’obra és d’una delicadesa colpidora. El pare, una veu en off penetrant i dolça de Pere Arquillué, descriu les flors i les plantes del jardí a la seva filla cega. Al final li confessa un secret: “allò d’allà fora, creu-me, no val gens la pena.”. Aquesta és la frase que conté tota l’essència i la desgràcia de la Molly. Els seus altres acompanyants de vida no li respecten aquest món interior, el desaproven, volen i exigeixen que sigui igual que els altres, que s’hi vegi com tothom, amb el mateix prisma unificador. El seu home, Frank, a l’atur, idealista i defensor de grans causes perdudes, amb  una xerrameca que arrossega la vida de la pobra Molly. Un marit aliat amb el doctor Rice, el braç armat, en podríem dir, de l’asfíxia vital de la dona. Un cirurgià oftalmòleg amb un passat brillant i instal.lat ara en un present decadent en una clínica de poble sense esperança. Tots dos, exaltats i conduïts per aquesta bona causa, convencen la Molly perquè s’operi. La intervenció és un èxit però l’aniquilen, el seu món s’enfonsa i ja no es reconstruirà mai més.

La posada en escena és crua, cada personatge afronta el seu discurs, defensa el seu punt de vista amb feixos de llum sublims. Gairebé no es troben, és un discurs de justificacions. La mirada buida de la gran Míriam Alamany, innocent i desvalguda, feliç i apassionada, desfeta i morta, atreia el públic a favor seu. Carles Martínez, tràgic i còmic, amb aquella passió destructora desfermada, creixia a mida que avançava l’obra. I Xicu Masó, immens i impecable, d’una naturalitat extrema. Tots ells van defensar aquest teatre que no es deixa corrompre. Una mirada rica en temps de corrents unificadors.

Frida Kahlo.

L’emergent dramaturga i directora argentina Romina Paula agafa l’obra Figuretes de Vidre de Tennesse Williams per destil·lar-ne  l’essència més pura i retornar-nos un punyent però endolcit beuratge on els mesurats ingredients, text, interpretació, direcció i escenografia combinen a la perfecció per lliurar-nos, a l’igual que  amb un bon cocktail, al “puntillo” del plaer teatral.

El tiempo todo entero és la història d’un triangle familiar amb un passat i un futur incert. Amb un present  amarat de conflictes existencials al més pur estil de la tradició cultural mexicana representat per la tragèdia de Frida Kalho i musicat pels acords de Carlos Solís, que més enllà del temps de la representació teatral,  s’acaba convertint en la banda sonora d’aquest enfrontament de cosmovisions diferents i del seu record.  La presència d’un quart personatge fa tensar la corda del confrontament dialèctic en una habitació on hi habita tot un món, el de la fortalesa fictícia dels raonaments.

Antonia, una magistral Pilar Gamboa, la filla de la família construeix tot un món platònic al voltant de la seva pròpia lògica. Aïllada dins la seva càpsula, col·lecciona coherències, reflexions, raonaments que basteixen la curculla que amaga el seu dolor i la seva fragilitat. En un joc heraclià de dicotomia de contraris, entre l’art i la vida, entre el dins i fora, entre el temps ocupat i el temps lliure, entre el veure i el conèixer, entre el drama i la comèdia, entre el quedar-se o marxar, ens queda  el fluir de la vida. Ens queda el Tiempo todo entero.

La vida  transcorre durant  aquest temps que hem de deslliurar de la dictadura de la productivitat. La vida no pot fraccionar-se, compartimentar-se. Flueix  constantment en un temps tot sencer, sense delimitacions. I nosaltres, fràgils com figuretes de vidre, malgrat les possibles trencadisses interiors, no l’hem de deixar escolar i hem de viure amb la plena consciència del seu constant devenir.

Enric V, Propeller Theatre

La idea d’emprendre el muntatge d’Enric V es deu assemblar, salvant les distàncies, a la tibantor que ara tenen els meus dits a l’hora d’escriure sobre la proposta de Propeller. Seria millor no fer-ho. En el primer cas, per la dificultat extrema d’una obra que té múltiples escenaris i unes oscil·lacions notòries entre el drama i la comèdia. En el segon cas, perquè quan una posada en escena és tan captivadora com la que ha dirigit Edward Hall costa molt d’acotar-la i d’explicar-ne els matisos, la potència amb què ens arriba.

El rei Enric V, un jove fatxenda i luxuriós, esdevé un rei que du el seu país a la victòria militar amb criteri, coratge i concepte d’estat. De la seva antiga vida llicenciosa només en queda una referència al malaguanyat Falstaff, que mor rebutjat, i la poca habilitat estratègica del Dofí francès, que encara pensa que negocia amb un jove disbauxat i no pas amb un monarca que té un objectiu. Enric V és una tragèdia que pot ser nacionalista (els al·legats a favor de la nació anglesa són notabilíssims, en confrontació amb la feble i refinada França) però també té escenes en les quals el rei és una autoritat mancada de fe, obsedida pel mal que pot causar, dubtosa i insegura. I també, ben al costat, el rei esdevé un home irritat i superb, un heroi que s’encomana al cel com a única solució davant la imminent desfeta. Que no ho és. El gloriós Saint Crispin’s Day acabarà passant a la història com el dia de la dignitat dels nobles anglesos. Enric V és un drama, però té parèntesis de comèdia en els quals els personatges de Nym, Pistol i companyia, uns bergants idiotes, ens acosten la visió del poble, del covard arran de terra. Enric V té una escena hilarant en el cinquè acte – la declaració d’amor d’Enric a la princesa Catalina –, que pot esdevenir també un al·legat romàntic però que s’enfonsa com a tal quan sabem que el futur matrimoni no és fruit de la passió sinó dels tractes que el conqueridor Enric signa amb el perdedor rei de França. Enric V pot ser un discurs contra la guerra, sí, però és a partir de la guerra i dels honors que s’hi disputen que Shakespeare basteix l’estructura de la peça. La guerra és omnipresent, fins que s’arriba a l’esclat de la batalla d’Agincourt. L’obra neix amb la guerra i acaba amb la guerra.

Hi ha una aportació dramàtica, però, que és capital, no tant per al desenvolupament de la narració com pel fet que és una reflexió sobre el propi teatre. És l’aparició del Cor. Al començament de cada acte i també al final de la tragèdia. El Cor no s’està de dir que allò és una representació i que seria molt il·lús voler reproduir la magnificència de la batalla i dels conflictes entre França i Anglaterra. Però, al mateix temps, reivindica la possibilitat de fer-ho, a partir de la convenció que el teatre estableix, de les anades i vingudes que es poden donar en la imaginació, de la capacitat de versemblança que la representació (la falsedat) fa néixer en l’espectador. Les intervencions del Cor són una petita enciclopèdia sobre les virtuts de l’art dramàtic: la suspensió de la incredulitat, que deia Coleridge. Ens podem creure el que sigui perquè algú ens il·lumina el camí de veritat.

Propeller – amb un portentós Dugald Bruce-Lockhart, capaç de la commiseració, de la trampa, de l’epopeia, de la farsa, de l’exaltació i de l’entotsolament – recull aquesta aposta i l’eleva a la categoria del virtuosisme. He destacat el rei Enric, però seria injust no citar tots i cadascun dels membres d’aquesta companyia que dibuixen una coralitat homogènia i solidària: des del cant a la dicció, des del moviment escènic a la comparsa festiva, des de l’enlairament místic a la fúria combativa. Propeller recull la filosofia del Cor shakesperià (no l’accentua, més enllà d’una lleu impostació que el fa evident però no pas obvi) en el sentit que en recupera l’essència. Tot és possible en el teatre, si algú ens ho fa creure. És possible que una batalla colossal se solucioni amb cops a un sac de boxa; és possible que les execucions siguin minimalistes; és possible percebre la inquietud, el neguit i la dolcesa d’una dona a través d’un home que no en fa paròdia; és possible introduir la pallassada més estrambòtica en aquesta exuberància bèl·lica; és possible definir els espais amb un lleu moviment, amb un canvi de llums, amb la irrupció sobtada en la platea; és possible bastir una dramatúrgia nova i suggerent a partir del text de Shakespeare (la combinació de dues escenes que sobreposen l’espera expectant dels francesos i el temor de l’exèrcit anglès); és possible ser contemporani (aquella eufòrica samarreta de la selecció anglesa de futbol en la pell del desgraciat Pistol, un “hooligan” avant la lèttre) sense abandonar ni un vers.

És possible tot això i més (el fum que es fa notori sense falses trampes; l’estructura que oscil·la entre el palau i el camp de batalla….) sense que res grinyoli. Aconseguint un ritme intens, continuat, mantingut. Amb tots els grisos que Shakespeare inscriu en aquesta peça tan arravatadora.

Un sofà amb banyes de cérvols

Sergi López va a parar a una selva on hi ha moixernons i baobabs, espàrrecs i arbres tropicals, una mena d’Amaçones imaginari i naïf que es construeix en base a la llum. La sala d’estar on hi ha un cèrvol dissecat passa ser aquest bosc exòtic i alhora casolà on es localitzen els somnis, les pors i les esperances d’algú que ja de petit volia ser explorador. És l’inici de 30/40 Livingstone, estrenat a Temporada Alta.
Buscar, trobar, aprendre i ensenyar són els lemes que s’endú en aquest viatge estrambòtic on Sergi López topa amb el ballarí (i també guionista) Jorge Picó, transvestit de cérvol poruc.
Faran junts un recorregut iniciàtic. L’home i un cèrvol bíped, plantígrad, que juga a tennis. Amb la seva habitual càrrega humorística, moltes vegades hilarant (sobretot en els primers minuts, punt de partida del muntatge i espai on cal incidir per corregir les mancances), Sergi López s’enfronta a les pròpies limitacions i les supera.
Finalment, després de la seva constant obsessió per la paraula, arriba el silenci, amb el cérvol penjant de nou de la paret del saló.

Final del Primer Torneig de Dramatúrgia Catalana, a La Planeta, amb Jordi Galceran, Jordi Casanovas i Cristina Clemente. (Foto: Mercè Sibina)

Fa uns dies, després d’acabar els quarts de final del primer Torneig de dramatúrgia catalana, vaig proposar deu pensaments, o com n’hi vulgueu dir. Ara, després de la final, hi torno. Amb cinc.

Primer.

L’èxit de l’experiència ha estat estratosfèric. En la final, disputada en un autèntic ring de boxa, hi havia fins i tot cadires supletòries al voltant del quadrilàter. La Planeta plena a vessar, que diria un cronista esportiu. I l’esportivitat (la rialla, el joc, el gaudi del teatre pel teatre, aquella vella màxima de l’entreteniment) va triomfar. La “performance” de Jordi Casanovas, una reencarnació nostrada i contemporània de Bobby Deglané, un speaker hilarant, ha estat sens subte l’aperitiu que ha fet entrar gana per devorar el primer i el segon plat de cada sessió. Una troballa.

Segon.

Seia a la vora de Cristina Clemente, la nit de la final. Dir que era un manyoc de nervis seria escriure un tòpic i, alhora, ser fidel a la veritat. Quan es llegia la seva peça i en el torn de la lectura de Jordi Galceran.  L’afany competitiu – malgrat l’enjogassament – era palpable. Galceran, quan anava vestit de boxador amb batí setinat (també hi anava Clemente, en un gag que estava cantat però que va ser un punt més a favor de la festa) va mantenir una actitud més estoica.

Tercer.

Deia fa uns dies: “Triomfa la comèdia”. Ha estat així. Segurament ho demana el format. Potser un drama – o un plantejament més profund – no té cabuda dins el ring. Només potser. Ha estat interessant, però, comprovar en la final dues maneres d’apropar-se a la comèdia. Jordi Galcerán, amb El crèdit, aconsegueix – gràcies a una acurada fusteria, a una combinació exacta de silencis, malentesos i subtileses –  la creació d’un univers inquietant, en el qual mai no sabem què sap la persona que demana el crèdit i fins on pot arribar la davallada del director de l’oficina de la Caixa. Tot, per culpa de 3000 euros. O de 100, tant s’hi val. ¿Tot a la vida té un valor econòmic?  Galceran posa música a la lletra de Calders: “Si em permet, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust”. La violència extrema servida com si fos una galanteria. Clemente, al seu torn, juga, amb La nostra Champions particular, al túnel del temps a l’inrevés. El seu pòsit és més convencional. S’acaba on s’acaba la immediatesa de l’acudit. Coneixem el procés d’una parella (l’entrada progressiva en l’aigua, un cop hem saltat del trampolí) fins a la mort, en la perspectiva d’un futur que pot ser el nostre. Té la força del costumisme. I també les seves mancances. Des d’on parlen, però, els protagonistes?. Clemente no controla el tempo del diàleg: uneix dos monòlegs més o menys reeixits.

Quart.

L’èxit del text depèn, o almenys en depèn una gran part, dels actors. No descobreixo res, però, en el Torneig, aquesta evidència s’ha fet més òbvia que mai. Atès el poc temps d’assaig, la quasi desconeixença del text, la dificultat de marcar el ritme, ha vençut la intuïció, el desig de llançar-se al buit. Amb més o menys encerts, la qualitat ha estat altíssima.

i Cinquè.

Vaig apostar per Red Pontiac, però em diuen que, a les semifinals, no va funcionar – allò que dèiem – el duet d’actrius. I també vaig marcar la casella d’El crèdit. Em dedicaré a les travesses. Ho repeteixo: Galceran torna a demostrar l’eficàcia de l’artesà amb un punt tenebrós. La possibilitat de baixar als inferns eleva la seva proposta que mereixeria (com tantes altres) un muntatge en tota regla.

El Torneig tindrà continuïtat a Temporada Alta. És una notícia excel·lent. Amb noves idees i nous creadors. Això sí: jo crec que Galceran hauria de defensar el títol. Com a la boxa.

Wallace Shawn i Julienne Moore a "Vània al carrer 42"

Una reflexió sobre el teatre i sobre què hi busquem

¿Què anem a veure al teatre? ¿El text que nosaltres imaginem o la història que ens explica qui l’ha llegit? ¿De debò veiem Vània com un pallasso embogit i una mica infantil o ens l’hem dibuixat com un home que contempla la possibilitat d’una redempció a través de la bellesa que també s’acaba escolant per la claveguera, com tots els dies de la seva vida? ¿I no hem pensat mai que un dels secrets de Txèchov és la manca d’accents, aquest llera on el riu passa sense remor, on tothom sembla viure en l’aparença de la provinciana forma mentre es va concretant la tragèdia o, si més no, la permanència del fat irredimible?

Ho dic d’entrada: no vaig viure amb L’oncle Vània les mateixes sensacions ni la mateixa idea d’habitar al paradís que amb la versió de La Gavina de Veronese. M’hi va faltar aquell alè de passió soterrada, aquella percepció de vida que era tan present a La Planeta i que jo no vaig saber percebre en el muntatge del Maly Drama Teatr de Sant Petersburg. No dic que no hi fos. El públic va respondre amb entusiasme (molts russos, el dissabte 26, al Municipal!) i reconec que la posada en escena va ser un exercici de solidesa actoral. Però, per a mi, antiga. M’explico.

De com no accentuar permet reconstruir el puzle

Diu el mateix Txèchov:

“Hom hauria d’escriure de tal manera que el lector o l’espectador no necessiti les explicacions de l’autor. Amb les accions, les converses i meditacions dels personatges n’hi ha d’haver prou”.

I diu Stanislavski:

“Les peces de Txèchov s’omplen d’acció i moviment, però no des d’una perspectiva exterior, sinó en el seu desenvolupament intern; ell va demostrar que l’acció escènica s’havia de concretar en el sentiment interior; ens va dur a la profundització en la vida de les coses, dels sons, de la llum, tot això que, tant en el teatre com en la vida real, exerceix una influència enorme en l’ànima humana”.

El muntatge de Lev Dodin, extraordinari i poderós, és, per a mi, massa accentuat, és a dir, allunyat dels principis que hem vist. En els monòlegs adreçats a la platea com si fossin àries; en la quietud extrema i forçada que destaca l’obvietat; en l’intent de convertir en vodevil una escena de comèdia (la indagació que Elena fa dels sentiments del doctor Àstrov) que acaba en un esclat passional. És tan fi, aquest moment, és tan fràgil, que no es pot tractar, em penso, amb una efervescència quasi histriònica.

Potser tenia massa a prop la referència de Veronese. O potser és que recordava la delícia que Louis Malle va filmar (el seu últim treball, amb guió de David Mamet) a Vània al carrer 42. Txèchov requereix una actuació solidària en la qual tot es desenvolupi com un ballet coral que dibuixa onades que pugen i baixen. Veronese llença les peces de Txèchov al cel, deixa que s’escampin al terra i les torna a recollir per reconstruir el puzle. És més intens, més vertader, més emotiu que la pulcra, freda, versió de Dodin.

Vània i els seus

Aquests provincians mesquins i desolats, empesos a una vida que no volien, desitjosos de viure’n una altra que no podrà ser, saben que “ningú no es recordarà d’ells”, que avui “és un dia bonic per penjar-se” i que “els cavalls ja són enganxats”. És a dir, tot desapareix i no hi ha més futur que romandre en la tristesa que ja està escrita en el llibre de la nostra existència. Un “esvoranc en l’ànima”, que diu Dodin. I què hem de fer? “Cal viure”, com afirma Sònia, conformada, en la dolorosa, continguda, excelsa escena final.

Sant Jeroni.

M’havien explicat que Sant Jerónimo era una proposta escènica que anava sobre la bogeria, sobre el sentiment de l’aïllament, però en realitat tot plegat va fer acte de presència una hora abans  del que esperava. A les 20h del passat diumenge 20 de novembre.  Els nous sacerdots tribals de l’actualitat, les enquestes electorals, ens auguraven una majoria absoluta de la dreta espanyola. Davant del panorama poc encoratjador d’un viratge miraculós del resultat de les butlletes, vaig sortir de casa amb el cap cot i la moral enfonsada per l’evidència del que feia temps mastegàvem. Agraeixo al meu veí que intuís amb l’ànim que sortia de casa i que  volgués animar-me la nit amb uns focs d’artifici que va fer detonar com si el mal de ventre que portava aguantant en la intimitat durant tants anys, rebentés per algun forat amb la pressió d’una felicitat desaforada, talment un acte alliberador.

Sota una pluja que bramava a cor que vols els resultats electorals de la nit, els espectadors del nou muntatge d’Angèlica Liddell ens vam refugiar en una mena de golfes a la nova Factoria Coma Cros , un dels nous espais teatrals de la ciutat. Envoltats de coixins i asseguts alguns per terra, sota la penombra d’una magnífica il·luminació, fèiem pinya amb una inconscient  comunió, davant la tristesa del que s’anava repetint a cau d’orella gràcies a les noves tecnologies -185! -185? Uffff –no, diuen 187 i que pugen!! –mare meva!!! –a Girona, 1!!!!!!  -Noooooo, això és el pitjor!!!!!! Va començar San Jerónimo i no em vaig poder treure del cap, al llarg d’aquell monòleg punyent , el  paral·lelisme que  hi havia entre el mur de solitud que aïlla a la protagonista i el mur que anàvem bastint els espectadors aixecant rajols de desencís  fruit de les incerteses que el futur polític augurava.  Durant aquella hora d’espectacle, aquelles golfes es van convertir en un bastió de la reivindicació de la diferència.

Un muntatge audiovisual presentat a dues veus ens explica com un jovenet sent veus però per no semblar boig se n’amaga. És Vicente Rubio , el responsable de la proposta audiovisual.  Un dia, ens explica, que repetint tres vegades les paraules màgiques “que marxin, que marxin, que marxin!”  les veus  van marxar però al cap de 33 anys –com tantes coses al llarg de la història- van retornar i se li va diagnosticar esquizofrènia.  Fosc.

Angèlica Liddell i el violinista Gregor Reinberg són emparedats per Vicente Rubio, davant la mirada impàvida dels espectadors i les notes de Bach. Assistim al lent i inexorable empresonament del que no comprenem, de la diferència. Com un animal ferit i engabiat, Angèlica Liddell, es llepa les ferides llençant als quatre vents preguntes incomodes, sentències  demolidores. Un isolament voluntari del món com una estratègia de supervivència o uns maons alçats amb la discriminació de qui és multitud i no entén l’excepció?  Els murs  que aixeca la incomprensió s’eleven al voltant nostre malgrat que no siguin evidents i l’aïllament com a protecció  floreix arreu adobat per un sentiment de no pertinença. L’esforç d’aparentar normalitat es converteix en una malaltia i el confinament i la reclusió són la fórmula dels exclosos per alliberar-se del sofriment.

Sant Jeroni  va ser un agosarat que es va atrevir a acostar-se a un lleó ferit per treure-li  una espina de la pota i d’aquesta manera foragitar-li el dolor, la càrrega del patiment. Amb els nous temps que corren,  fóra bo que estiguéssim previnguts, perquè ni encomanats a un exèrcit de Sant Jeronis, ens podrem alliberar d’aquesta nova acupuntura econòmica i cultural.