Currently Browsing: Música

Ballar la poesia

María Pagés, Óyeme con los ojos

 

Óyeme con los ojos,

Ya que están tan distantes los oídos,

Y de ausentes enojos

En ecos de mi pluma mis gemidos;

Y ya que a ti no llega mi voz ruda,

Óyeme sordo, pues me quejo muda.

Sor Juana Inés de la Cruz.

 

El moviment canta i la música dansa. María Pagés balla la poesia. La canta, la recita, la xiuxiueja. Tradueix les paraules al moviment.

Envoltada de sis músics, en un format íntim i familiar, Pagés es despulla sobre l'escenari sense decoracions i es transforma en una poetessa que dibuixa cada vers amb el cos. Una posada en escena fresca, on les paraules ballen al ritme del taconeig i juguen amb les palmades. Els gests teixeixen cercles, línies i corbes. Escriuen estrofes a l'aire. Dissenyen versos que s'escolten amb la mirada. Dibuixen figures geomètriques que s'eleven per desafiar la gravetat.

Poesia en clau de flamenc.

La dona madura expressa la seva força en escenes dramatúrgicament molt marcades. Pagés es vesteix per cada escena. I cada vestit té uns moviments propis, un ritme, una melodia singular. Un poema per afrontar la vida que «te empuja como un aullido interminable». No pots tornar enrere.

«Óyeme con los ojos» és un monòleg ple de diàlegs entre gests i notes. Entre dansa i música. Una coreografia amb experiència i representada per una ballarina que té moltes coses a dir. Quan Pagés és a l'escenari, són moltes dones les que se senten. Moltes veus que expressen la complexitat humana a cops de peu per trobar l'essència que hi ha a dins seu.

Pagés es desfà de la superficialitat a través del ball, del cant i de la poesia. Amb el gest, la veu i el vers, fa vibrar la dona que porta dins i n'ensenya totes les seves facetes, desmuntant la quarta paret per arribar al públic sense artificis. Propera. Tal com és.

Quan María Pagés trepitja l'escenari, l'aire i la terra ja no són el mateix.

 

*Íngrid Baraut Múrria, comunicòloga i doctorada en turisme cultural.

¿Dibuixa o què fa?

Impro-Sharana (Impro-Concert for a dancer) de Shantala Shivalingappa i Ferran Savall.

Abans de començar l’espectacle, darrere meu, un matrimoni no para de parlar. Comenten altres espectacles de Temporada Alta que han vist i ho fan amb una curiosa barreja d’ingenuïtat i coneixement. Descobreixo que necessiten trobar una explicació a tot el que han vist i ho formulen amb una dosi elevada de cultura teatral i, alhora, amb unes gotes de simplicitat contundent. Després, en els breus moments d’aplaudiments entre peça i peça, a “Impro Sharana”, no pararan de dir coses. Per exemple, quan Shantala Shivalingappa acaba d’executar un dels seus fascinants arabescos amb les mans i els braços, uns braços i unes mans (m’ho comentarà a la sortida la meva filla Laia) que es mouen amb la voluntat de crear, del no-res, de l’evanescència, una construcció sòlida, corpòria: “Es noten tots els ossos, tots es mouen”, diu la Laia. Aleshores, la parella es pregunta “Aquesta noia, ¿dibuixa o què fa? Representa una història?”.

Em captiva, aquest comentari. I penso en una entrevista a Mark Strand, un dels poetes americans més importants del segle (mort fa deu dies). Hi deia: “Els poemes poden ser reflexius o convidar a la reflexió, però també poden ser simples i lleugers, poden ser una cosa agradable a l’oïda, una música verbal que no ha de tenir, necessàriament, sentit. Ens oblidem sovint que un poema, en primer lloc, és, sobretot una experiència, no pas necessàriament un vehicle per al significat. A la vida experimentem tantes coses que no entenem! Es pot rebutjar o acceptar aquella experiència sense un coneixement del que és exactament el que hem experimentat”.

M’heu de perdonar una cita tan llarga, però no he trobat una millor definició de la captivadora reunió d’amics que congria Ferran Savall a partir del seu últim àlbum.

¿Dibuixa o què fa? Fa. Fan. “La llengua d’una veu que canta el moment present”, diu Savall. I nosaltres experimentem. Sense necessitat de contestar preguntes.

 

*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l’administració pública, i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot a mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l’Avui o El Punt. La seva narrativa està entre la brevetat del conte i el relat curt, com ara El rei del mambo (1985), la novel·la amb La millor guerra del món (premi Ciutat de Palma del 1997) i August & Gustau (2001). És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Ressucitant Adrià Puntí

Adrià Puntí, Band Bang Bang

Com a metàfora de la seva vida, Puntí va aparèixer d'entre les tenebres, d'on ningú no l'esperava, amb la guitarra penjada, baixant per les escales de la Sala Montsalvatge fent tintines, escorcollant detingudament el públic que l'omplia completament. L'Auditori l'esperava fidel i massa expectant, i és que temps enrere assitir a un concert de Puntí -l'època en què Josep va substituir el desaparegut Adrià- era tota una especulació. Avui, la Band Bang Bang, formada per dos clàssics incontestables de l'escena gironina, Lluís Costa, a la guitarra, i Pere Martínez, al baix i contrabaix, i un bateria, Dani Pujol, que tanca un cercle musical pràcticament rodó, han abraçat i ressucitat Adrià Puntí, rescatant aquella genialitat innata d'un artista únic i irrepetible, encara que soni a tòpic.

Per començar, Puntí va escollir tres dels seus nous temes -encara inèdits- per enfrontar-se tot sol a l'auditori, primer amb la guitarra acústica, després al piano, dos instruments que domina i que, fins i tot, en el cas del piano, s'atreveix a tocar amb els peus en un moment de simpàtica follia.

Només algú com Puntí pot presentar un disc sense haver-lo publicat -"quan surti ja estarà passat de moda, però com que aneu venint als concerts...-. Puntí està per sobre els convencionalismes i les dictadures de la desventurada indústria musical i, a més, s'ho pot permetre doncs els temes del seu futur nou disc -Tornavís, Sr. Doctor, Boulevard, La prova del nou...- són petites obres d'orfebreria musical, pedres precioses que pot exhibir amb orgull al costat de la seva exquisida trajectòria artística.

Potser convençut de la vàlua de la seva obra inèdita, Puntí es va mostrar exultant des del primer moment, fins i tot exhuberant, demanant al públic contínuament que portés el ritme, que s'aixequés, un públic atent i satisfet però contingut, al més pur estil gironí, que el saltenc només va aconseguir posar dempeus amb el clàssic d'Umpah-Pah, La Catximba i Els Rostolls d'Angelina, a la recta final de l'actuació que va rematar amb un altre clàssic, Sota una col.

Moderadament excèntric entre tema i tema, Puntí va arrencar somriures i rialles amb comentaris ocurrents amb aquell deix infantil del que necessita sentir-se afalagat. La seva veu ja no és el que era però no va mancat de recursos: en alguns moments la impostava a l'estil Tom Waits i acoloria un repertori que no va sonar mai avorrit en les gairebé dues hores d'actuació.

I a tot això, amb elegància i discreció, la Band Bang Bang no va acabar de deixar-se anar: els nous temes, amb encertats canvis de ritme, requereixen concentració absoluta i el geni de sobte pot capgirar el guió sense avisar -"ara volia cantar una cançó i me n'ha sortit una altra", va confessar Puntí en una de les parades tècniques-. Però el conjunt va superar la prova amb molt bona nota, fregant la matrícula d'honor, que no era fàcil, doncs ho feia davant d'un auditori exigent i difícil de commoure fins i tot per causes de força major com ho és una ressurrecció.

L'únic que li podem retreure (i exigir) és que no hagi editat encara aquest disc.

*Alícia Martínez Ribas és periodista i membre de l'Associació Cultural Orella Activa.

Cop ploma sobre Cop Fatal

Cop Fatal, idea de Serge Kakudji i Paul Kerstens  
Il·lustració de Txell Darné

Il·lustració de Txell Darné

 

Coup Fatal és la darrera proposta d’un tercet –Alain Platel, Fabrizzio Cassol, Serge Kakudji– que el 2008 ja va triomfar amb Pitié!, reconvertit en singular quartet gràcies a la incorporació del guitarrista Rodríguez Vangama com a director musical. Vangama hi va entrar (COP DE SORT) quan el projecte encara no havia adquirit l’envergadura actual i s’havia estrenat, amb un èxit rotund, en format concert i basat en el treball que deu músics de Kinshava, procedents de diferents àmbits, havien fet a partir d’una sèrie d’àries barroques seleccionades per Kakudji. La bona acollida, l’interès i la implicació de nous creadors i promotors el van anar fent créixer fins a convertir-lo en l’espectacle que és ara i amb el qual han recollit –i ho seguiran fent– aplaudiments i ovacions.

Som a El Canal, l’últim diumenge de novembre, i mentre a fora la grisor i el fred de la pluja aplaquen l’ànim i adormen l’esperit, dins la sala regna una fabulosa eclosió de vida. Dotze músics congolesos, dos incombustibles ballarins i cantants (Russell Tshiebua i Bule Mpanya) i la increïble veu del contratenor Serge Kakudji s’encarreguen de fer-nos viure l’energia i l’escalf d’un mestissatge musical inèdit: àries barroques, música tradicional congolesa, jazz, rock... convivint sense estridències ni protagonismes egòlatres, unint l’essència de dos continents que poques vegades s’han sentit germans. (COP DE MÀ)

Entren brandant un exèrcit de cadires de plàstic blaves. En algun lloc he llegit que són idèntiques a les que es van fer servir durant les celebracions del 50è aniversari de la República del Congo. No sé si és veritat, però, en tot cas són prou reveladores. Com ho és l’aire coreogràfic amb què les mouen. Descalços, amb un vestit que recorda el dels atemporals músics d’orquestra i una immaculada samarreta blanca, s’apropien d’un escenari dissenyat en col·laboració amb Freddy Tsimba –un artista congolès reconegut i compromès–, format per una estreta plataforma elevada, disposada al fons de l’escenari, i un bosc esclarissat de cortines amb un alt contingut simbòlic –ressò de bales de guerra–(COP D’ESTAT) enmig del qual regna la figura i la veu –una veu sorprenent capaç d’anar des de les notes més agudes a les d’un baríton baix– de Serge Kakudji.

Monteverdi, Händel, Bach, Vivaldi o Glück s’alcen així agombolats pel groove d’una orquestra que aglutina instruments elèctrics amb xilòfons, balàfons i peces gairebé primitives, com el likembé. Músics i ballarins conformen un espectacle vivificant, enèrgic i encomanadís que fa vibrar el pati de butaques. (COPS DE PEU)

Més tard, gradualment i sigil·losa desapareixen. Poc després reapareixen, orgullosos i agosarats. (COP D’EFECTE) Vestits amb combinacions impossibles i estridents, lluint barrets, corbates, ulleres de sol i sabates de disseny com si fossin dandis de passarel·la: són els “sapers” (membres de la societat dels ambianceurs i de les persones elegants) que fan del vestir refinat i extremat la cuirassa i el refugi on s’amaga la misèria d’una crua realitat. És el moment més enlluernador (COP DE COR) i el que ens farà viure els minuts més colpidors de tot l’espectacle: la cançó, ara esdevinguda himne, “To be Young, Gifted and Black”, de Nina Simone, interpretada per Tshiebua i Mpanya mentre avancen enmig del públic, grades amunt… i, finalment, l’exquisida “Lascia ch’io pianga...” com a expressió dolorosament bella del crit de llibertat de tota una nació. (COP DE PORTA)

*Núria Sàbat, diplomada en Educació primària, llicenciada en Filologia catalana i postgrau en Teoria i crítica teatral. Ha exercit la crítica teatral a El periódico de Catalunya. Col·labora regularment en diverses publicacions: Descobrir Catalunya, Gavarres i Revista de Girona.

*Txell Darnéil·lustradora, diu: 'Il·lustrar és expressar-te amb imatges'

Sobre la veritat o la mentida de la representació

Macbeth, direcció de Brett Bailey 

He tardat molts dies a escriure aquest text a propòsit del “Macbeth” operístic que, dirigit per Brett Bailey, es va fer visible i audible al Teatre Municipal de Girona quan pràcticament tot just s'encetava aquesta nova edició de Temporada Alta, que, de nou, tant ens està emocionant i fent pensar sobre el món a través de les seves representacions. Intento justificar-me amb el fet que, encara que em recordessin  amablement que tenia un deute pendent amb aquest blog, he tardat a fer-ho perquè havia d'anar responent a la urgència amb la qual havia d'escriure altres articles, començant pel que vaig publicar sobre aquest mateix espectacle al diari “El Punt/Avui” dos dies després d'haver-lo vist. El cas és que la urgència commoguda amb  la qual vaig escriure una crònica periodística sobre aquest “Macbeth” potser també ha retardat l'escriptura del present text. No sé si necessitava un distanciament. Pensar-ho amb més temps, tot i que, al capdavall, el present successiu m'ha anat reclamant i atrapant amb les seves urgències. O potser tenir el temps de comentar amb altres espectadors si, com ho havia fet  jo mateixa, havien cregut en la veritat d'una informació sobre una part dels intèrprets anunciada durant el muntatge: que són víctimes de l'horror real al qual al·ludeix la representació.

Intentaré explicar-me. Adaptant l'òpera de Verdi, però tenint present la tragèdia de Shakespeare que, de fet, va inspirar el llibret de Francisco Maria Piave, el director sudafricà Brett Bailey situa l'acció al Congo contemporani i de manera extensiva al cor de les tenebres d'altres països de l'Àfrica subsahariana: Macbeth és un senyor de la guerra o potser s'hauria de dir de les guerrilles entre milícies que, fornides pels traficants d'armes i amb obscurs vincles amb les companyies mineres, han assassinat bona part de la població civil violant les dones i segrestant nens per forçar-los a ser soldats. L'horror, que bramava el coronel Kurtz, originat en l'època colonial s'ha perpetuat amb noves formes. El cor verdià “Patria opressa” enceta el muntatge i n'esdevé un leit-motiv: la pàtria  no ho és perquè s'ha convertit en una tomba i hi repiquen campanades a morts.

La representació, en tot cas, comença establint un pacte de ficció: el grup teatral hauria trobat una maleta d'una antiga companyia operística que, en un període de l'època colonial, hauria representat el “Macbeth” de Verdi. Utilitzant els objectes de la maleta, la companyia actual es proposa transportar la mateixa obra a la contemporaneïtat per explicar-ne alguna cosa que no els és aliena. Tot i que, com és sabut, hi ha formes que volen fer present a l'espectador que, per què adopti un distanciament reflexiu o posi en dubte que se l'hi explica, es troba davant d'una representació, però posem-hi que encara preval l'establiment d'un pacte de ficció que demana una suspensió de la incredulitat. Això des del moment en què els intèrprets encarnen un personatge per donar vida a una història que no és la seva. Fins i tot en el cas que ho sigui, la seva representació comporta un procés de ficció en què, fent-se transferible, l'experiència personal va més enllà d'ella mateixa. En qualsevol cas, a banda del seu referent real, l'important seria creure en la “veritat” de la ficció: com si fos real, com si pogués passar. Tanmateix, hi va haver un moment en què em va semblar que en escena s'hi revelava una veritat que s'imposava per sobre de qualsevol ficció: uns rètols anunciaven que alguns intèrprets, cantants del cor, havien estat ells mateixos refugiats, dones víctimes d'abusos o nens soldats. No ho vaig posar en dubte. Ni tan sols vaig pensar que allò podria formar part d'una estratègia de la representació. Més encara: que la condició de víctimes li donava una veritat colpidora al muntatge. I fins i tot que aquest mostrava que la dramatització teatral és una possibilitat de sobreviure a les ferides a través d'una representació que és una forma de memòria, una lluita contra l'oblit d'un horror perseverant.

Aquesta consideració vaig escriure-la a la meva crònica i un amic que va llegir-la em va dir que creia que m'equivocava, que aquella “revelació” forma part de la representació, que és una “veritat fictícia”. Vaig pensar que potser té raó, però he optat per no esbrinar la veritat pel que fa al cas. Jo m'ho vaig creure (sóc encara una espectadora ingènua?) i em consta que altres espectadors també. Però m'he repensat que vaig escriure. M'hauria commogut menys aquest “Macbeth” si no hagués cregut que part dels seus intèrprets són víctimes reals de l'horror que representen? Potser no. Però el cas és que m'ho vaig creure quan potser no és veritat. I, per tant, si fos una “mentida ficcional”, també m'hauria arribat com una veritat. Per què, al capdavall, aquest “Macbeth” és una representació i els seus intèrprets, fins i tot en el cas de no ser personalment víctimes de la barbàrie, no s'interpreten només ells mateixos, sinó que encarnen el dolor de molts altres. Són actors que representen a molts, que parlen per altres, sobretot a aquells que no han sobreviscut per explicar-ho. I aquest horror no és en passat, forma part d'un present que renova una barbàrie antiga.

 

*Imma Merino, des de l’any 1989 escriu sobre cinema i sobre temes culturals al diari El Punt/Avui, on també fa crítica d’òpera.  Col·labora en el suplement “Cultura(s)” de La Vanguardia i a la revista cultural “L’Avenç”. És professora d'Història del Cinema i d’Anàlisi dels mitjans de comunicació a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline