Currently Browsing: Estrena

Tandy no dejó indiferente

Tandy, direcció Angélica Liddell

Tandy  no dejó indiferente. Una composición escénica que, a priori, podríamos dividir en dos tiempos nos condujo hacia diferentes estratos de la psique humana. Como ya viene siendo habitual en su trabajo, la propuesta de la creadora española Angèlica Liddell nos introdujo en su particular modo de entender cómo algunos de los, digamos, traumas que acarrea el género humano se metamorfosean en el cuerpo a partir de su trabajo expresivo sobre la escena.

Asumiendo el significado de trauma en alemán, Traum, es decir, sueño y herida, Liddlel nos presenta varios personajes que parecen deambular por la vida bajo una existencia anclada en el peso de los símbolos que se esconden tras los sueños. Más que una cadena de situaciones, nos encontramos con alguna que otra excusa causal con el fin de presentarnos a los personajes que conforman la obra. Personajes que van acercándose al límite de su propia resistencia a partir de prácticas corporales un tanto desgarradas.

Como anunciábamos al principio, si dividimos la pieza en dos tiempos, éstos atienden a directrices regidas por la intensidad de la acción. El primero, aún transcurriendo mucho más lento, acoge ese drama a modo de catarsis. Una especie de éxtasis constante que en algún momento llega a ser incluso asfixiante. El motivo de la asfixia no es tanto el no poder soportar el dolor ajeno, sino más bien, el encontrarnos ante una serie de prácticas corporales que se originan en la experimentación real de los actores, es decir, buscar en la propia vida cómo sanar aquello que, en mayor o menor medida, a todos nos ha podido marcar. Obviamente, las huellas vitales pueden entenderse desde la aflicción, como parece ser el caso, o, también, desde el aprendizaje.

En el segundo tiempo, la pieza da un pequeño giro guiado por el tempo textual. La voz de la coreógrafa va induciéndonos a reflexionar a cerca de algunas dudas existenciales ancladas en el amor o la posibilidad de creer en Dios.

Esta segunda parte, caracterizada por la presencia del texto y por una sucesión de imágenes con una fuerte carga poética,  es sin duda mucho más reflexiva y sugerente. Comunicar e interpelar sin caer en esa necesidad del auto-sacrificio. Tandy nos regala múltiples imágenes, casi a un modo fotográfico. Apariciones de cuerpos y objetos que se deslizan en la escena buscando algo que solo se hace presente mediante su propia ausencia.

*Imma Prieto és crítica d'Art i Comissaria Independent. Professora d'Art Contemporani i Nous Mitjans a l'ERAM.

Ballar la poesia

María Pagés, Óyeme con los ojos

 

Óyeme con los ojos,

Ya que están tan distantes los oídos,

Y de ausentes enojos

En ecos de mi pluma mis gemidos;

Y ya que a ti no llega mi voz ruda,

Óyeme sordo, pues me quejo muda.

Sor Juana Inés de la Cruz.

 

El moviment canta i la música dansa. María Pagés balla la poesia. La canta, la recita, la xiuxiueja. Tradueix les paraules al moviment.

Envoltada de sis músics, en un format íntim i familiar, Pagés es despulla sobre l'escenari sense decoracions i es transforma en una poetessa que dibuixa cada vers amb el cos. Una posada en escena fresca, on les paraules ballen al ritme del taconeig i juguen amb les palmades. Els gests teixeixen cercles, línies i corbes. Escriuen estrofes a l'aire. Dissenyen versos que s'escolten amb la mirada. Dibuixen figures geomètriques que s'eleven per desafiar la gravetat.

Poesia en clau de flamenc.

La dona madura expressa la seva força en escenes dramatúrgicament molt marcades. Pagés es vesteix per cada escena. I cada vestit té uns moviments propis, un ritme, una melodia singular. Un poema per afrontar la vida que «te empuja como un aullido interminable». No pots tornar enrere.

«Óyeme con los ojos» és un monòleg ple de diàlegs entre gests i notes. Entre dansa i música. Una coreografia amb experiència i representada per una ballarina que té moltes coses a dir. Quan Pagés és a l'escenari, són moltes dones les que se senten. Moltes veus que expressen la complexitat humana a cops de peu per trobar l'essència que hi ha a dins seu.

Pagés es desfà de la superficialitat a través del ball, del cant i de la poesia. Amb el gest, la veu i el vers, fa vibrar la dona que porta dins i n'ensenya totes les seves facetes, desmuntant la quarta paret per arribar al públic sense artificis. Propera. Tal com és.

Quan María Pagés trepitja l'escenari, l'aire i la terra ja no són el mateix.

 

*Íngrid Baraut Múrria, comunicòloga i doctorada en turisme cultural.

¿Dibuixa o què fa?

Impro-Sharana (Impro-Concert for a dancer) de Shantala Shivalingappa i Ferran Savall.

Abans de començar l’espectacle, darrere meu, un matrimoni no para de parlar. Comenten altres espectacles de Temporada Alta que han vist i ho fan amb una curiosa barreja d’ingenuïtat i coneixement. Descobreixo que necessiten trobar una explicació a tot el que han vist i ho formulen amb una dosi elevada de cultura teatral i, alhora, amb unes gotes de simplicitat contundent. Després, en els breus moments d’aplaudiments entre peça i peça, a “Impro Sharana”, no pararan de dir coses. Per exemple, quan Shantala Shivalingappa acaba d’executar un dels seus fascinants arabescos amb les mans i els braços, uns braços i unes mans (m’ho comentarà a la sortida la meva filla Laia) que es mouen amb la voluntat de crear, del no-res, de l’evanescència, una construcció sòlida, corpòria: “Es noten tots els ossos, tots es mouen”, diu la Laia. Aleshores, la parella es pregunta “Aquesta noia, ¿dibuixa o què fa? Representa una història?”.

Em captiva, aquest comentari. I penso en una entrevista a Mark Strand, un dels poetes americans més importants del segle (mort fa deu dies). Hi deia: “Els poemes poden ser reflexius o convidar a la reflexió, però també poden ser simples i lleugers, poden ser una cosa agradable a l’oïda, una música verbal que no ha de tenir, necessàriament, sentit. Ens oblidem sovint que un poema, en primer lloc, és, sobretot una experiència, no pas necessàriament un vehicle per al significat. A la vida experimentem tantes coses que no entenem! Es pot rebutjar o acceptar aquella experiència sense un coneixement del que és exactament el que hem experimentat”.

M’heu de perdonar una cita tan llarga, però no he trobat una millor definició de la captivadora reunió d’amics que congria Ferran Savall a partir del seu últim àlbum.

¿Dibuixa o què fa? Fa. Fan. “La llengua d’una veu que canta el moment present”, diu Savall. I nosaltres experimentem. Sense necessitat de contestar preguntes.

 

*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l’administració pública, i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot a mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l’Avui o El Punt. La seva narrativa està entre la brevetat del conte i el relat curt, com ara El rei del mambo (1985), la novel·la amb La millor guerra del món (premi Ciutat de Palma del 1997) i August & Gustau (2001). És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Tandy

Tandy, direcció Angélica Liddell

En Marc Vicens va anar a veure Tandy i ens va enviar unes imatges del dibuix que va realitzar.

Les característiques del dibuix són:  Tinta xinesa sobre paper d'arròs de 70 cm x 50 cm.

"Si no me escribes estoy siempre en el infierno" Antonin Artaud.
tandy

Fotomuntatge de Marc Vicens

*Marc Vicens, és dissenyador gràfic.

Cop ploma sobre Cop Fatal

Cop Fatal, idea de Serge Kakudji i Paul Kerstens  
Il·lustració de Txell Darné

Il·lustració de Txell Darné

 

Coup Fatal és la darrera proposta d’un tercet –Alain Platel, Fabrizzio Cassol, Serge Kakudji– que el 2008 ja va triomfar amb Pitié!, reconvertit en singular quartet gràcies a la incorporació del guitarrista Rodríguez Vangama com a director musical. Vangama hi va entrar (COP DE SORT) quan el projecte encara no havia adquirit l’envergadura actual i s’havia estrenat, amb un èxit rotund, en format concert i basat en el treball que deu músics de Kinshava, procedents de diferents àmbits, havien fet a partir d’una sèrie d’àries barroques seleccionades per Kakudji. La bona acollida, l’interès i la implicació de nous creadors i promotors el van anar fent créixer fins a convertir-lo en l’espectacle que és ara i amb el qual han recollit –i ho seguiran fent– aplaudiments i ovacions.

Som a El Canal, l’últim diumenge de novembre, i mentre a fora la grisor i el fred de la pluja aplaquen l’ànim i adormen l’esperit, dins la sala regna una fabulosa eclosió de vida. Dotze músics congolesos, dos incombustibles ballarins i cantants (Russell Tshiebua i Bule Mpanya) i la increïble veu del contratenor Serge Kakudji s’encarreguen de fer-nos viure l’energia i l’escalf d’un mestissatge musical inèdit: àries barroques, música tradicional congolesa, jazz, rock... convivint sense estridències ni protagonismes egòlatres, unint l’essència de dos continents que poques vegades s’han sentit germans. (COP DE MÀ)

Entren brandant un exèrcit de cadires de plàstic blaves. En algun lloc he llegit que són idèntiques a les que es van fer servir durant les celebracions del 50è aniversari de la República del Congo. No sé si és veritat, però, en tot cas són prou reveladores. Com ho és l’aire coreogràfic amb què les mouen. Descalços, amb un vestit que recorda el dels atemporals músics d’orquestra i una immaculada samarreta blanca, s’apropien d’un escenari dissenyat en col·laboració amb Freddy Tsimba –un artista congolès reconegut i compromès–, format per una estreta plataforma elevada, disposada al fons de l’escenari, i un bosc esclarissat de cortines amb un alt contingut simbòlic –ressò de bales de guerra–(COP D’ESTAT) enmig del qual regna la figura i la veu –una veu sorprenent capaç d’anar des de les notes més agudes a les d’un baríton baix– de Serge Kakudji.

Monteverdi, Händel, Bach, Vivaldi o Glück s’alcen així agombolats pel groove d’una orquestra que aglutina instruments elèctrics amb xilòfons, balàfons i peces gairebé primitives, com el likembé. Músics i ballarins conformen un espectacle vivificant, enèrgic i encomanadís que fa vibrar el pati de butaques. (COPS DE PEU)

Més tard, gradualment i sigil·losa desapareixen. Poc després reapareixen, orgullosos i agosarats. (COP D’EFECTE) Vestits amb combinacions impossibles i estridents, lluint barrets, corbates, ulleres de sol i sabates de disseny com si fossin dandis de passarel·la: són els “sapers” (membres de la societat dels ambianceurs i de les persones elegants) que fan del vestir refinat i extremat la cuirassa i el refugi on s’amaga la misèria d’una crua realitat. És el moment més enlluernador (COP DE COR) i el que ens farà viure els minuts més colpidors de tot l’espectacle: la cançó, ara esdevinguda himne, “To be Young, Gifted and Black”, de Nina Simone, interpretada per Tshiebua i Mpanya mentre avancen enmig del públic, grades amunt… i, finalment, l’exquisida “Lascia ch’io pianga...” com a expressió dolorosament bella del crit de llibertat de tota una nació. (COP DE PORTA)

*Núria Sàbat, diplomada en Educació primària, llicenciada en Filologia catalana i postgrau en Teoria i crítica teatral. Ha exercit la crítica teatral a El periódico de Catalunya. Col·labora regularment en diverses publicacions: Descobrir Catalunya, Gavarres i Revista de Girona.

*Txell Darnéil·lustradora, diu: 'Il·lustrar és expressar-te amb imatges'

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline