Currently Browsing: Dansa

Ballar la poesia

María Pagés, Óyeme con los ojos

 

Óyeme con los ojos,

Ya que están tan distantes los oídos,

Y de ausentes enojos

En ecos de mi pluma mis gemidos;

Y ya que a ti no llega mi voz ruda,

Óyeme sordo, pues me quejo muda.

Sor Juana Inés de la Cruz.

 

El moviment canta i la música dansa. María Pagés balla la poesia. La canta, la recita, la xiuxiueja. Tradueix les paraules al moviment.

Envoltada de sis músics, en un format íntim i familiar, Pagés es despulla sobre l'escenari sense decoracions i es transforma en una poetessa que dibuixa cada vers amb el cos. Una posada en escena fresca, on les paraules ballen al ritme del taconeig i juguen amb les palmades. Els gests teixeixen cercles, línies i corbes. Escriuen estrofes a l'aire. Dissenyen versos que s'escolten amb la mirada. Dibuixen figures geomètriques que s'eleven per desafiar la gravetat.

Poesia en clau de flamenc.

La dona madura expressa la seva força en escenes dramatúrgicament molt marcades. Pagés es vesteix per cada escena. I cada vestit té uns moviments propis, un ritme, una melodia singular. Un poema per afrontar la vida que «te empuja como un aullido interminable». No pots tornar enrere.

«Óyeme con los ojos» és un monòleg ple de diàlegs entre gests i notes. Entre dansa i música. Una coreografia amb experiència i representada per una ballarina que té moltes coses a dir. Quan Pagés és a l'escenari, són moltes dones les que se senten. Moltes veus que expressen la complexitat humana a cops de peu per trobar l'essència que hi ha a dins seu.

Pagés es desfà de la superficialitat a través del ball, del cant i de la poesia. Amb el gest, la veu i el vers, fa vibrar la dona que porta dins i n'ensenya totes les seves facetes, desmuntant la quarta paret per arribar al públic sense artificis. Propera. Tal com és.

Quan María Pagés trepitja l'escenari, l'aire i la terra ja no són el mateix.

 

*Íngrid Baraut Múrria, comunicòloga i doctorada en turisme cultural.

¿Dibuixa o què fa?

Impro-Sharana (Impro-Concert for a dancer) de Shantala Shivalingappa i Ferran Savall.

Abans de començar l’espectacle, darrere meu, un matrimoni no para de parlar. Comenten altres espectacles de Temporada Alta que han vist i ho fan amb una curiosa barreja d’ingenuïtat i coneixement. Descobreixo que necessiten trobar una explicació a tot el que han vist i ho formulen amb una dosi elevada de cultura teatral i, alhora, amb unes gotes de simplicitat contundent. Després, en els breus moments d’aplaudiments entre peça i peça, a “Impro Sharana”, no pararan de dir coses. Per exemple, quan Shantala Shivalingappa acaba d’executar un dels seus fascinants arabescos amb les mans i els braços, uns braços i unes mans (m’ho comentarà a la sortida la meva filla Laia) que es mouen amb la voluntat de crear, del no-res, de l’evanescència, una construcció sòlida, corpòria: “Es noten tots els ossos, tots es mouen”, diu la Laia. Aleshores, la parella es pregunta “Aquesta noia, ¿dibuixa o què fa? Representa una història?”.

Em captiva, aquest comentari. I penso en una entrevista a Mark Strand, un dels poetes americans més importants del segle (mort fa deu dies). Hi deia: “Els poemes poden ser reflexius o convidar a la reflexió, però també poden ser simples i lleugers, poden ser una cosa agradable a l’oïda, una música verbal que no ha de tenir, necessàriament, sentit. Ens oblidem sovint que un poema, en primer lloc, és, sobretot una experiència, no pas necessàriament un vehicle per al significat. A la vida experimentem tantes coses que no entenem! Es pot rebutjar o acceptar aquella experiència sense un coneixement del que és exactament el que hem experimentat”.

M’heu de perdonar una cita tan llarga, però no he trobat una millor definició de la captivadora reunió d’amics que congria Ferran Savall a partir del seu últim àlbum.

¿Dibuixa o què fa? Fa. Fan. “La llengua d’una veu que canta el moment present”, diu Savall. I nosaltres experimentem. Sense necessitat de contestar preguntes.

 

*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l’administració pública, i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot a mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l’Avui o El Punt. La seva narrativa està entre la brevetat del conte i el relat curt, com ara El rei del mambo (1985), la novel·la amb La millor guerra del món (premi Ciutat de Palma del 1997) i August & Gustau (2001). És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Cop ploma sobre Cop Fatal

Cop Fatal, idea de Serge Kakudji i Paul Kerstens  
Il·lustració de Txell Darné

Il·lustració de Txell Darné

 

Coup Fatal és la darrera proposta d’un tercet –Alain Platel, Fabrizzio Cassol, Serge Kakudji– que el 2008 ja va triomfar amb Pitié!, reconvertit en singular quartet gràcies a la incorporació del guitarrista Rodríguez Vangama com a director musical. Vangama hi va entrar (COP DE SORT) quan el projecte encara no havia adquirit l’envergadura actual i s’havia estrenat, amb un èxit rotund, en format concert i basat en el treball que deu músics de Kinshava, procedents de diferents àmbits, havien fet a partir d’una sèrie d’àries barroques seleccionades per Kakudji. La bona acollida, l’interès i la implicació de nous creadors i promotors el van anar fent créixer fins a convertir-lo en l’espectacle que és ara i amb el qual han recollit –i ho seguiran fent– aplaudiments i ovacions.

Som a El Canal, l’últim diumenge de novembre, i mentre a fora la grisor i el fred de la pluja aplaquen l’ànim i adormen l’esperit, dins la sala regna una fabulosa eclosió de vida. Dotze músics congolesos, dos incombustibles ballarins i cantants (Russell Tshiebua i Bule Mpanya) i la increïble veu del contratenor Serge Kakudji s’encarreguen de fer-nos viure l’energia i l’escalf d’un mestissatge musical inèdit: àries barroques, música tradicional congolesa, jazz, rock... convivint sense estridències ni protagonismes egòlatres, unint l’essència de dos continents que poques vegades s’han sentit germans. (COP DE MÀ)

Entren brandant un exèrcit de cadires de plàstic blaves. En algun lloc he llegit que són idèntiques a les que es van fer servir durant les celebracions del 50è aniversari de la República del Congo. No sé si és veritat, però, en tot cas són prou reveladores. Com ho és l’aire coreogràfic amb què les mouen. Descalços, amb un vestit que recorda el dels atemporals músics d’orquestra i una immaculada samarreta blanca, s’apropien d’un escenari dissenyat en col·laboració amb Freddy Tsimba –un artista congolès reconegut i compromès–, format per una estreta plataforma elevada, disposada al fons de l’escenari, i un bosc esclarissat de cortines amb un alt contingut simbòlic –ressò de bales de guerra–(COP D’ESTAT) enmig del qual regna la figura i la veu –una veu sorprenent capaç d’anar des de les notes més agudes a les d’un baríton baix– de Serge Kakudji.

Monteverdi, Händel, Bach, Vivaldi o Glück s’alcen així agombolats pel groove d’una orquestra que aglutina instruments elèctrics amb xilòfons, balàfons i peces gairebé primitives, com el likembé. Músics i ballarins conformen un espectacle vivificant, enèrgic i encomanadís que fa vibrar el pati de butaques. (COPS DE PEU)

Més tard, gradualment i sigil·losa desapareixen. Poc després reapareixen, orgullosos i agosarats. (COP D’EFECTE) Vestits amb combinacions impossibles i estridents, lluint barrets, corbates, ulleres de sol i sabates de disseny com si fossin dandis de passarel·la: són els “sapers” (membres de la societat dels ambianceurs i de les persones elegants) que fan del vestir refinat i extremat la cuirassa i el refugi on s’amaga la misèria d’una crua realitat. És el moment més enlluernador (COP DE COR) i el que ens farà viure els minuts més colpidors de tot l’espectacle: la cançó, ara esdevinguda himne, “To be Young, Gifted and Black”, de Nina Simone, interpretada per Tshiebua i Mpanya mentre avancen enmig del públic, grades amunt… i, finalment, l’exquisida “Lascia ch’io pianga...” com a expressió dolorosament bella del crit de llibertat de tota una nació. (COP DE PORTA)

*Núria Sàbat, diplomada en Educació primària, llicenciada en Filologia catalana i postgrau en Teoria i crítica teatral. Ha exercit la crítica teatral a El periódico de Catalunya. Col·labora regularment en diverses publicacions: Descobrir Catalunya, Gavarres i Revista de Girona.

*Txell Darnéil·lustradora, diu: 'Il·lustrar és expressar-te amb imatges'

Supersegon de superlucidesa

El Conde de Torrefiel de La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento

Literatura. Durante un segundo de lucidez tuve la certeza que nos habíamos vuelto locos. Pero a ese segundo de lucidez se antepuso un supersegundo de superlucidez en dónde pensé que aquella escena era el resultado lógico de nuestras vidas absurdas. Ho diu Bolaño a Los detectives salvajes i  ho escenifica Pablo Gisbert, dramaturg i director de 'La Chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento', d'El Conde de Torrefiel. Una obra que parla de nosaltres, d’una generació abandonada al neoliberalisme i a la victòria del  fast food, un concepte que ha transcendit l’àmbit del menjar per apoderar-se de l’oci, la cultura i el pensament. El sistema neoliberal, basat en el consumisme, resta paradoxalment, qualsevol tipus d’importància a l’acte de consumir. Tot el que consumim es converteix en banal i intercanviable. Tot és present i alhora mai ha passat. Cito a Otro Perro Paco, que ho explica en un article en què es pregunta per la relació entre el consum cultural i la identitat.

Imatge de l'espectacle

Filosofia. Sortir del vèrtex. És el significat etimològic de divertir-se. 'La chica de la agencia de viajes(...)' fa riure, i molt. Conscientment divertida, i irònica. Són molts els filòsofs que han defensat la importancia de l’humor, com a estratègia d’atac i de defensa. “L’animal més patidor de la terra es va veure obligat a inventar el riure”, va dir Nietzsche. O Pascal: “Burlar-se de la filosofia és el veritable filosofar”. Riure com a propietat exclusiva de l’home i riure com a acte de subversió. Ser irònic, sarcàstic i paròdic. L’humor com a expressió de la consciència de la relativitat de les coses i  com a subtil revelador del sublim en l’imbècil, i l’imbècil en el sublim. Al món hi sobra transcendència.

Escena. 'La chica de la agencia de viajes(...)', és sobretot una obra de text però no és només una obra text. Són les dues protagonistes, Cris Celada i Tanya Beyeler, parlant-se serenes, micròfon en mà, convertint al públic en testimoni –no en objecte directe– de les seves crítiques al segle XXI i a les persones que l'habiten. Sense doctrina. Són estàtues humanes que respiren, una sobre l'altra, culs parlants, heavis muts i una apoteosi final de la buidor que instal·la en l'espectador la certesa que, aquella escena no és bogeria –o no és només bogeria– sinó el resultat lògic de les nostres vides absurdes.

 

*Maria Junyent, és periodista, treballa a Time Out, on coordina les seccions de 'coses per fer' i 'comèdia'. També ha fet d'ajudant de direcció en un parell de muntatges: 'La dama de les camèlies', dir. Hermann Bonnín a La Seca, i 'Calderone' de Pasolini, dir. Stefania Troise, al CCCB.

Metàfora, o una imatge de l’obra amb paraules

El Conde de Torrefiel de La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento

Un tren secular que té per nom història, que avança contínuament, que s'impregna, s'embruta i absorbeix tot el que deixa el trànsit constant de passatgers, on les peces, anomenades idees, només canvien per fora però no per dintre.

Un crit llarg, jove i contemporani de pensaments i opinions automàtiques que al final determinen el que som. Units en un, mostren la insatisfacció del moment, tot allò bell ha decaigut i tot allò essencial en la vida s'ha mercantilitzat.

Una minoria que busca el sentit del tot sabent que no el trobarà, sabent que el seu únic refugi és tractar de pensar-lo. Un cocktail de subcultures que fan de la vida un mosaic de comportaments però sense objectius comuns fora dels grups socials.

Així és fàcil veure que un crit produït per una minoria en un tren d'alta velocitat no serà massa escoltat ni comprès per la majoria, adormida en les seves butaques, endinsats en la monotonia del manteniment de l'ordre, l'estabilitat financera i la satisfacció sexual.

Falta d'integritat, egoisme, existencialisme i molts altres temes, però queda lloc per l'esperança en l'amistat i el confort de la conversa quotidiana. I així aquest grup mixt pot seguir tenint moments de felicitat, bon humor i plena anestèsia, en un vagó mig oblidat.

 

*Eugeni Marí, és estudiant del grau universitari d'arts escèniques que ofereix l'ERAM. Abans havia cursat dos anys del grau en filosofia a la Universitat de Barcelona. És de Maó, Menorca, li agrada la cultura, la política i els esports.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline