Currently Browsing: Cinema

Fer el tafaner

Watching Peeping Tom, direcció d'Alícia Gorina

El dissabte dia 29 de novembre, acompanyats per la pluja, vam poder fer una experiència nova dins les propostes de Temporada Alta d'aquest any. Combinar cinema i teatre. Ho vam fer primer anant al cinema Truffaut per visionar la pel·lícula del director anglès Michael Powell "Peeping Tom" (GB 1960) i després, amb tres quarts d'hora de diferència, a la Sala La Planeta a veure l'estrena de l'obra Watching Peeping Tom, sobre una idea de l'Àlex Gorina i la seva filla Alícia Gorina que també en fa la direcció escènica. La peça ve a ser una mena de conferència de l'Àlex Gorina sobre la pel·lícula de Michael Powell.

Però de fet el que acabarem veiem no és una conferència, sinó l'assaig per representar una conferència tertúlia d' Àlex Gorina amb la seva filla Alícia sobre la pel·lícula, però que el paper de la filla (L'Alicia) i al mateix temps directora de l'espectacle, està interpretat per l'actriu Patricia Mendoza.

Per poder gaudir i entendre bé la proposta que ens ofereixen els Gorina, és recomanable veure prèviament la pel·lícula i fer-ho com la majoria dels assistents vam fer, en poca estona de diferència. Llavors si que pots entendre molta part del discurs de l'Àlex tot i que a l'espectacle hi ha, també, la relació entre pare i filla, entre un expert comentarista i crític de cinema i una directora de teatre. Sobre el món de l'interpretació, l'espectacle i les relacions familiars.

Tot plegat és una experiència recomanable. Per una banda poder visionar l'extraordinària i sorprenent pel·lícula Peeping Tom, que entre nosaltres es va titular El fotografo del pánico i que en el seu moment va ser molt mal tractada i estrenada, per assistir al cap d'una estona a la classe magistral sobre la pel·lícula, el seu contingut i les seves anècdotes, amb una interpretació impecable i continguda de l'Àlex Gorina.

Tot i que l'escenari és molt despullat, hi ha una pantalla i una càmera que filma tota l'estona el que diu i fa l'Àlex. Aprofitant el projector i la pantalla, hagués estat més entenedor insertar-hi alguns fragments de la pel·lícula, sobretot quan feien referència a alguna escena concreta. Aquest fet ajudaria a entrar millor en el plantejament de l'espectacle.

En sortir de fer el "tafaner" i satisfets de les dues sessions que va començar a les 6 de la tarda en el cinema Truffaut i que va acabar a la Sala la Planeta passades les 10 de la nit, al carrer encara plovia.

*Guillem Terribas,  és llibreter i autor del llibre: Demà serà un altre dia.

La imatge vista. La imatge sentida

La fossa, direcció Pere Vilà Barceló

A mesura que les persones es fan velles, el món, entenent la part d’ell que s’utilitza al dia a dia, es va fent més petit. Es necessiten menys coses, menys espai, hi ha menys persones amb les quals comunicar-se i no poden seguir un ritme implacable que inevitablement els aparta. Un d’aquests petits mons dintre del més gros s’anomena geriàtric. Tothom en sap de l’existència i alguns els han visitat. Els que han sentit la sensació de caminar-hi ho analitzen en perspectiva, adjudicant el significat negatiu que comporta veure’s a si mateixos en aquella situació. La sensació dins del cos és duradora. L’olor no se’n va en sortir al carrer. El so que comprenen les seves parets ens impacta a l’oïda, per la seva essencialitat. I sobretot el temps se’ns ha escapat d’entre els dits, perquè no n’hi ha. Les persones que hi viuen fan trajectes petits, d’un espai a l’altre. Els gestos es noten, un somriure es percep més, el menjar és més necessari, es nota l’aire que es respira i donar corda al rellotge marca la voluntat de viure un dia més. Tot el que és important recupera la importància en veure’s despullat de tot el superflu que nosaltres hi hem afegit a l’exterior.

En Josep, el personatge principal de “La Fossa”, viu un no temps. Acompanya la persona que estima en el transcurs dels dies, com si fossin un de sol. Durant el rodatge, el ritme era el dels ancians que hi viuen, el nostre to de veu calmat per no alterar res. La càmera rodava perduda en l’espai atemporal cercant aquell instant que despunta en la rutina. Què passa quan no passa res? Les persones no desapareixen. Pensen i la sang els corre per dins. Captar la vida invisible era l’objectiu de la primera part de la pel·lícula.

Què va portar a en Josep fins allà? El temps es plega per portar-nos a l’any 1975. Un any que també podria ser el 2014. L’amor entre les persones és el mateix. La Guerra Civil queda a l’esquena, mal païda. Com es pot unir això que s’ha trencat? Lluís Homar i Emma Vilarasau, rodant les escenes cronològicament, van viatjar emocionalment mentre la càmera els corria al darrere espiant aquest drama ignorat per la història, el de les persones quan entren a casa seva i es queden sols amb el seu dolor. L’esdeveniment es converteix en cinematogràfic quan els actors són, en lloc de semblar, són allò que vols explicar. Emocions que esculpeixen ells des de dins.

Però hi va haver una Guerra Civil. Una Guerra de la qual molts no en volen parlar o pensen que es tracta d’un tema prou analitzat de la nostra història. Però la identitat mai s’analitza del tot, mai té un fons ni desapareix. I això és el que ens vam trobar rodant per les muntanyes on va tenir lloc la batalla de l’Ebre. Llaunes de menjar dels soldats, bales, bombes, corretges, búnquers i ossos de persones que som nosaltres. Eren gent amb il·lusions i experiències. Eren de molts llocs, però el que més ens hauria de trastornar és que molts eren catalans.

Hi ha una escena a la pel·lícula que mostra un crani. El d’un soldat. Era allà, entre les bardisses, trencat pel temps, que allà sí que esdevé una pàtina de desgast constant sense aturar-se ni un moment. Sentíem quelcom estrany rodant allà, actuant al voltant del crani d’un soldat mort pel qual ningú peregrina. Però nosaltres hi érem. La imatge cinematogràfica ha de fer sentir, som persones humanes i en essència ens movem per emocions. “La Fossa” té aquest objectiu. La principal aspiració quan faig una pel·lícula és connectar amb aquests desconeguts que la puguin veure. Aleshores, allò que sembla que no afecta a ningú, resulta que afecta a molts.

*Pere Vilà Barceló, director de La Fossa, la seva tercera pel·lícula. És un director de cinema i guionista gironí tant del gènere documental com de ficció. El 2012 va obtenir el premi FIPRESCI a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid per la seva segona pel·lícula La Lapidation de Saint Étienne.

Anem a Moscou?

I si elles marxessin a Moscou, de Christiane Jatahy.

Isaki Lacuesta ha anat de vacances a Moscou i ens ha enviat aquest vídeo-record, possiblement, una imatge que també gravarien les tres germanes si viatgessin a la capital de Rússia. El director de Murieron por encima de sus posibilidades comparteix aquest post amb l'escriptor Josep Maria Fonalleras que reflexiona sobre el mateix espectacle.

No hi anirem mai.

Josep Maria Fonalleras

Peter Brook ha dit que “el teatre ens permet sentir coses, experimentar, compartir el que sentim, la riquesa i els problemes que tots patim”.

Aquest és el secret, l’únic secret.

Els comentaris, a la sortida del muntatge de Christiane Jatahy, quasi no ho eren. Vull dir que es quedaven en aquell espai incert en el qual només valen les mirades, els gestos. L’espectador, en surt colpejat de “E se elas fossem para Moscou”, no solament per la presència arravatant de Julia Bernat (i de Stella Rabello i Isabel Texeira) sinó perquè és conscient d’haver entrat en un interior que no és només el de les tres noies desolades, lluny de Moscou, sinó el de la seva pròpia estança, on es balla una dansa que és a mig camí de la joia i de la tristesa.

Sense haver fet un Txèchov, Jatahy aconsegueix transmetre l’atmosfera del rus amb una precisió extrema. La felicitat només existeix quan és feta de trossets i no hi ha “mudança” possible, perquè “el passat”, diu una de les germanes, “ens empeny dalt del trampolí per saltar a l’aigua i alhora ens atura i evita que saltem”. Tot Txèchov és aquí i costa refer-se d’un sotrac com aquest, tan allunyat del cànon, tan a prop de tots aquells que mai no aniran a Moscou.

La doble versió – la teatral i la televisada – es justifica (si és que cal) en la llarga escena de la festa de l’aniversari d’Irina. El que en teatre és eixordador i desballestat, caòtic a vegades, en la filmació esdevé precisió de bisturí, aparts memorables, fina línia que separa l’alegria de la llàgrima més fonda.

El plànol d’Olga, Maria i Irina, al final de la celebració, quietes, quasi absents, juntes, sempre juntes, preveient un futur amarg, ja aleshores, sense canvi, estàtic, és demolidor.

L’únic secret: viure en aquell clos com si fos el nostre, compartir el que senten, el que sentim.

Moscou
Isaki Lacuesta
 

*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l’administració pública, i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot a mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l’Avui o El Punt. La seva narrativa està entre la brevetat del conte i el relat curt, com ara El rei del mambo (1985), la novel·la amb La millor guerra del món (premi Ciutat de Palma del 1997) i August & Gustau (2001). És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

*Isaki Lacuesta és director de cinema, escriptor i professor. Al 2011 va ser galardonat amb la Concha de Oro 2011 pel seu llargmetratge “Los Pasos Dobles”, premi a la millor pel.lícula en la secció oficial del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Aquest any estrena al Festival Temporada Alta a Catalunya, la seva última pel·lícula 'Murieron por encima de sus posibilidades'.

Quan es trenca un horitzó

Murieron por encima de sus posibilidades, del director Isaki Lacuesta.

En el punt de partida de Murieron por encima de sus posibilidades hi ha un desig de canvi. Després d’haver investigat les fronteres entre documental i ficció o d’haver projectat una àmplia filmografia en paratges llunyans –Argentina/Perú i Mali-, sorgeix el desig de fer una pel·lícula de ficció rodada en l’entorn proper –Girona- i on l’humor negre alleugeri la crua descripció de l’entorn social que serveix de punt d’inspiració.  El desig de canvi forma part de la manera de fer de l’Isaki Lacuesta, un cineasta al que sempre li ha agradat jugar, provar-ho tot i experimentar amb tots els registres. De tots els canvis apuntats per l’Isaki al llarg de la seva filmografia, Murieron por encima de sus posibilidades és potser el més sorprenent. És el que trenca amb la seva imatge com a cineasta i el que genera una ruptura més directe amb els espectadors que s’havien creat un cert horitzó d’expectatives sobre allò que podria arribar a ser una pel·lícula de l’Isaki.

El primer element que desconcerta és el recurs a un model d’humor negre, de tradició esperpèntica, que vol ser marcadament iconoclasta i que no estalvia cap sortida de to, fins i tot si aquesta té un mercat to gruixut. Per una banda sembla com si Isaki volgués apuntar-se a allò que alguns han anomenat com a post-humor i altres com la “comèdia gamberra”. Es tracta de jugar a allò grotesc de forma directa, crear uns personatges que siguin límits i on la subtilesa hi sigui marcadament absent. La banda dels Panda que protagonitzen la pel·lícula van al gra des del primer moment. Davant d’un banquer, un polític i un empresari els hi demanen que volen que els hi retallin: un dit, una orella, un ull. etc. En alguns moments pot semblar que la metàfora juga a l’obvietat i en altres que hi ha un clar desig iconoclasta de qüestionar-ho tot, de retratar el món com si fos un gran paisatge en runes en que han caigut tots els valors morals i on la crisi no només ha escombrat l’economia, sinó també la dignitat humana.

El segon element que desconcerta és el desig de jugar amb tot tipus de gènere. En determinats moments ens trobem davant d’una pel·lícula que podria partir d’un guió de Rafael Azcona, en altres amb un spaghetti western paròdic, en altres davant d’una pel.lícula gore que desemboca en una versió de Scary movie, en altres en un conte surrealista estrany que vol viure de l’herència de La torre de los siete jorobados d’Edgar Neville.  En una determinada escena semblen torbar-nos davant una tragèdia shakespeariana per passar després cap una cridanera pel·lícula a la manera de John Waters. Aparentment tot s’hi val, perquè Murieron por encima de sus posibilidades és un cocktail de moltes coses. Un cocktail desigual en el que el cineasta assumeix còmodament la seva condició de funambulista. Es troba tota l’estona a la corda fluixa i com Charles Chaplin en una famosa seqüencia d’El circ hi ha uns micos que li salten a la cara i no li permeten mantenir l’equilibri. Amb tot, Isaki no cau mai, ni al buit, ni a la xarxa.

Finalment, l’element que sorprèn és la condició de Murieron con por encima de sus posibilidades com a pel·lícula amb un càsting tant brillant com el que tenien les adaptacions fílmiques d’Agatha Christie als anys setanta en que es concentraven velles i noves glòries de l’star System. En la pel·lícula hi trobem una part significativa de l’star system espanyol –Luis Tosar, José Coronado, José Sacristan, Eduard Fernández, Sergi López, Carmen Machi, Àngela Molina, Jordi Vilches, Josep Maria Pou, Barbara Lennie, Àlex Brandenmühl- al costat d’uns cantants sorgits d’una certa avantguarda iconoclasta que esdevenen símbols i presències –Albert Pla, Pau Riba, Jaume Sisa, Pascal Comelade etc-.  A què és degut aquest desig de fer una pel·lícula on hi sigui tothom? Si pensem que Murieron por encima de sus posibilidades va rodar-se en règim de cooperativa, l’aventura és apassionant. Es com si es demanés als actors que agafessin un compromís de participació en una pel·lícula que parla d’un vaixell que s’enfonsa -Espanya- en un moment de crisi, transformació i caiguda de valors. Ells són els icones del cinema d’una època i la seva presència té alguna cosa de gran farsa on tot s’acaba derruint. Fins i tot, i és aquí on l’aposta apunta cap a la radicalitat, s’ensorra tota una certa idea de cinema que havia dominat al llarg d’uns anys. En front del cinema de la contenció trobem el cinema de l’excés, contra el minimalisme hi ha l’afirmació del neobarroquisme i contra la correcció l’esclat de la incorrecció.

 

*Àngel Quintana és professor titular d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona. Col·laborador des de 1980 en la secció de cinema del diari El Punt. També col·labora en el suplement Cultura/s de La Vanguardia. És coordinador a Catalunya de l'edició espanyola de Cahiers du cinéma. Membre del consell de redacció de la revista Cinémas (Universitat de Montréal) i director del Seminari sobre Antecedents i Orígens del cinema.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline