Damunt les espatlles dels gegants

lady era pills

Setmana de la Creació Contemporània

Coneixeu aquella sensació que tenim, a vegades, quan després d’arribar al cim d’una muntanya, de cop mirem al nostre voltant, i ens sentim ínfims, minúsculs i completament absorts per la bellesa gegantina, natural, abrupte i totalitzadora que ens envolta? O quan pujem a dalt de la Tour d’Eiffel de Paris, o anem en avió, i al mirar cap baix veiem les ciutats, els cotxes que circulen i les persones com si fossin formigues, pucetes minúscules, envoltades d’immensitat?

Doncs aquesta va ser exactament la sensació que vaig viure en pell pròpia durant el cap de setmana passat quan jo, una humil estudiant de periodisme vinguda de Sabadell, em vaig instal·lar durant quatre dies en un hotelet de Girona per cobrir la Trobada de Programadors del Festival.

Una setantena de professionals – directors artístics, directors, productors i programadors- vinguts d’arreu d’Europa i alguns de Sud-Amèrica, van visitar la ciutat, o més aviat els dissertation versus thesis teatres i espais escènics de Girona i Salt, per veure d’una revolada ni més ni menys que dotze espectacles en quatre dies – que es diu de pressa!-, concentrats dins de la Setmana de la Creació Contemporània. Unes jornades especialment pensades perquè artistes nacionals i internacionals, majoritàriament del món de la dansa, presentessin noves propostes i, sobretot, aprofitessin per fer contactes i negocis.

Figures com Angélica Liddell, Romeo Castellucci, Jan Fabre o Israel Galván no van voler perdre’s l’oportunitat de treballar durant les jornades professionals, seguits d’altres artistes de kilòmetre 0, com Lali Ayguadé o el tàndem format per Nao Albet i Marcel Borràs. Tots, espectacles molt innovadors que no deixaven a ningú indiferent, tant si agradaven com si no. I jo vaig tenir la sort d’enganxar-me, o “incrustar-me”, tal com es diu en argot periodístic, al grup de programadors que el festival s’encarregava de dur d’un teatre a l’altre en autocar, com si es tractés d’un viatge escènic organitzat d’alta volada.

Així, des de la reunió inicial que va tenir lloc al CaixaForum gironí el divendres fins al sortir de veure la darrera proposta de Fabre el diumenge al vespre, vaig compartir recorregut i grans experiències amb uns professionals de primera vinguts d’Anglaterra, Irlanda, Holanda, França, Itàlia, Argentina, entre d’altres, i per suposat de Catalunya i de la resta d’Espanya.

Tant la cua per entrar a la sala a veure Monstres de Xavier Bobés com el moment de la copeta postfunció eren adients per conèixer artistes i programadors, cares conegudes i mesclades entre el públic dels espectacles, i dir allò d’“em dic Mar, col·laboro al Departament de Premsa del Festival i m’agradaria parlar amb vostès”, en totes les llengües i variants que se m’acudien –calia ser original!-. I la resposta sempre era magnífica: “i tant, serà tot un plaer”, i llavors començava una conversa de minuts, o dinars i sopars sencers, que en alguns casos es va arribar a convertir en amistat.

 

Després de compartir unes braves amb l’encantador Richard, un vinet amb l’Anne i uns quants viatges d’autobús amb l’Alfred, ens vam convertir en inseparables. Qui m’ho havia de dir a mi, que acabaria comentant la jugada entre funció i funció amb reputats programadors internacionals i intercanviant amb ells contactes i autèntiques abraçades al moment d’acomiadar-nos! Però aquesta és la màgia de l’art, oi? Que és capaç d’unir persones vingudes d’arreu del món que d’altra manera no s’haguessin trobat mai, i que tot veient ballar a Maria Campos o a Pere Faura, comparteixen rialles, complicitats, emocions genuïnes, i en fa néixer una conversa profunda sobre els límits del que es pot o no es pot fer a escena, sobre els mitjans d’expressió, o el text teatral, tot englobat en un marc de bellesa incomparable.

I després reculls el mòbil, l’ipad, el portàtil, la multitud de dossiers, papers i paperots, els bolígrafs i el sobret d’entrades que duu el teu nom, tots ells companys inseparables en aquest viatge, i t’adones que has vist molt més que quatre o cinc espectacles diaris. I que malgrat el cansament i la feina feta i per fer, ha estat una experiència molt enriquidora i inoblidable. I et sents agraït, i feliç, per haver pogut obrir els ulls, i les orelles, i el cor, i conèixer tant i a tants, en tan poc temps. I tenir tantes ganes de veure més teatre, més dansa i més espectacle, i que “el show must go on” i sigui així durant molt de temps i jo ho pugui veure, si Déu vol, a la Trobada de Programadors de l’any vinent.

*Mar Fayos, és estudiant de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i del Grau en Dramatúrgia i Direcció escènica a l’Escola Eòlia. Estudia interpretació a l’Escola El Timbal, i col·labora en mitjans com Teatralnet i TodoMusicales. També és professora de Cant i Teatre Musical a l’escola Gershwin Vocal Studio, i l’art la fa esborronar.



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline