L’hora dels dramaturgs

Setmana de la Dramatúrgia

Cada dia quan obro el diari ressonen dins meu les paraules de Susan George: “els espanyols (o catalans) són rates de laboratori: a veure quant de càstig poden tolerar sense revelar-se”. Recordo aquest titular quan llegeixo les pàgines de política, sí, però també les de cultura. La dramatúrgia catalana viu un bon moment però com assegura la carta d’Agrupación Señor Serrano els números no surten per enlloc. A poc a poc, però, van sorgint iniciatives (taules rodones d’Entreacte, la Lliga de teatre…) amb l’objectiu d’anar canviant les coses i generar debat. Són la nostra particular caixa de Pandora. L’esperança que, ara sí, hem deixat de banda l’individualisme atroç que ens domina, ens estem organitzant i comencem a pensar col·lectivament.

Pensava tot això de camí al Caixafòrum de Girona, al cantó de l’antic Excalibur. Allà va tenir lloc la Setmana de la Dramatúrgia del Temporada Alta (#autorsTA), la primera activitat de Barcelona Playwrights. Una associació de dramaturgs formada, de moment,  per Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Guillem Clua, Pau Miró, Marc Angelet, Llàtzer García, David Plana, Marilia Samper, Marc Rosich i Marta Buchaca amb l'objectiu de generar debat i noves idees i, sobretot, tenir una eina d'interlocució pel que faci falta. Divendres van posar sobre la taula dues realitats: actualment a Madrid s'estrenen més obres d'autors catalans que aquí i costa molt arribar al mercat internacional. Estrenar als Estats Units, a mitja Europa i fins i tot a la Xina està reservat a Jordi Galceran, l'únic que pot viure del teatre. "Els dramaturgs ens hem de trobar per compartir dubtes i necessitats, experiències i resultats" em confessava Casanovas. De fet, això és el primer que notes quan passes el dia amb ells. Descobreixes la persona. I que darrere dels responsables de fer-nos riure, somniar i emocionar-nos fins al moll de l'os hi ha éssers humans que també es bloquegen, que també tenen (i entenen) el pànic a la pàgina en blanc.

 

I, evidentment, comproves que combinar teatre i televisió més que una opció és una necessitat. Aparentment la dramatúrgia catalana viu un bon moment, la cartellera barcelonina va (més o menys) plena de noms del nostre país i tots els mitjans donen suport a l'autoria local. La realitat, però, és que si no es tradueixen les obres a l'anglès i els dramaturgs no aprenen a fer la feina d'un agent (una figura present a altres teatres, per cert) la internacionalització seguirà sent una utopia reservada a l'autor d'El mètode Gronholm. "Per aconseguir això també han d'arribar els grans noms de l'escena internacional a Barcelona" explicava el director de la Sala Beckett i responsable de Catalandrama Toni Casares. La Beckett, de fet, és dels pocs espais que treballa per portar la dramatúrgia catalana arreu del món. Potser Jordi Galceran té raó i el camí (les lectures dramatitzades) no és el més adequat però precisament per això el van convidar a la Setmana de la Dramatúrgia: esbrinar què falla i començar-se a moure. Moure's perquè les obres de teatres no acabin l'últim dia de funció, perquè més gent pugui viure-les. Moure's, en definitiva, per omplir la nevera. Si fa un parell de setmanes l'Ànima proclamava que ara és el moment de les companyies, des de l'Apunts de Temporada declaro que ara és l'hora, també, dels dramaturgs. Perquè la unió fa la força, recordeu?

*Aída Pallarès és periodista



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline