Anem a Moscou?

I si elles marxessin a Moscou, de Christiane Jatahy.

Isaki Lacuesta ha anat de vacances a Moscou i ens ha enviat aquest vídeo-record, possiblement, una imatge que també gravarien les tres germanes si viatgessin a la capital de Rússia. El director de Murieron por encima de sus posibilidades comparteix aquest post amb l'escriptor Josep Maria Fonalleras que reflexiona sobre el mateix espectacle.

amoxicillin shelf life antibiotics

No hi anirem mai.

Josep Maria Fonalleras

Peter Brook ha dit que “el teatre ens permet sentir coses, experimentar, compartir el que sentim, la riquesa i els problemes que tots patim”.

Aquest és el secret, l’únic secret.

Els comentaris, a la sortida del muntatge de Christiane Jatahy, quasi no ho eren. Vull dir que es quedaven en aquell espai incert en el qual només valen les mirades, els gestos. L’espectador, en surt colpejat de “E se elas fossem para Moscou”, no solament per la presència arravatant de Julia Bernat (i de Stella Rabello i Isabel Texeira) sinó perquè és conscient d’haver entrat en un interior que no és només el de les tres noies desolades, lluny de Moscou, sinó el de la seva pròpia estança, on es balla una dansa que és a mig camí de la joia i de la tristesa.

Sense haver fet un Txèchov, Jatahy aconsegueix transmetre l’atmosfera del rus amb una precisió extrema. La felicitat només existeix quan és feta de trossets i no hi ha “mudança” possible, perquè “el passat”, diu una de les germanes, “ens empeny dalt del trampolí per saltar a l’aigua i alhora ens atura i evita que saltem”. Tot Txèchov és aquí i costa refer-se d’un sotrac com aquest, tan allunyat del cànon, tan a prop de tots aquells que mai no aniran a Moscou.

La doble versió – la teatral i la televisada – es justifica (si és que cal) en la llarga escena de la festa de l’aniversari d’Irina. El que en teatre és eixordador i desballestat, caòtic a vegades, en la filmació esdevé precisió de bisturí, aparts memorables, fina línia que separa l’alegria de la llàgrima més fonda.

El plànol d’Olga, Maria i Irina, al final de la celebració, quietes, quasi absents, juntes, sempre juntes, preveient un futur amarg, ja aleshores, sense canvi, estàtic, és demolidor.

L’únic secret: viure en aquell clos com si fos el nostre, compartir el que senten, el que sentim.

Moscou

Isaki Lacuesta

 

*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l’administració pública, i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot a mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l’Avui o El Punt. La seva narrativa està entre la brevetat del conte i el relat curt, com ara El rei del mambo (1985), la novel·la amb La millor guerra del món (premi Ciutat de Palma del 1997) i August & Gustau (2001). És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

*Isaki Lacuesta és director de cinema, escriptor i professor. Al 2011 va ser galardonat amb la Concha de Oro 2011 pel seu llargmetratge “Los Pasos Dobles”, premi a la millor pel.lícula en la secció oficial del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Aquest any estrena al Festival Temporada Alta a Catalunya, la seva última pel·lícula 'Murieron por encima de sus posibilidades'.



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline