The Suit

El vestit de Peter Brook, Marie Hèlène Estienne i Franck Krawczyk

Estem a l’oasi de l’ espai domèstic de la Matilda i en Filemó. Un espai privat que reproduirà sense contemplacions l’opressió de l’esfera col·lectiva que viu l’Àfrica de l’Apartheid. Concretament ens trobem a Sophiatown, un pobre suburbi de Johannesburg que malviu gràcies a l’efervescència cultural de la música, a punt de ser enderrocat i la seva població deportada a Soweto.

Entre unes cadires i uns bastidors rodants emmarcats amb l’excel·lent il·luminació de Philippe Vialatte tindrà lloc la infidelitat de Matilda. I una omnipresent i torturant prova de la traïció quedarà clavada al moll de l’os del transcurs escènic,  el vestit. Un vestit atemporal que transcendeix tot context cultural i  ens mira de fit a fit recordant-nos  les nostres pròpies deslleialtats i contradiccions.

Matilda

Fotografia de: Johan Persson. Imatge del web: http://alondonletter.files.wordpress.com/2012/06/the-suit-matilda-nonhlanhla-khewsa-photo-by-johan-persson.jpg

Amb un dramàtic contrast entre l’amor donat i l’amor arrabassat es va ordint el més pervers dels càstigs, el d’infligir als teus l’opressió i la repressió, la humiliació en definitiva que un sent com a ésser social en un entorn hostil. Filemó anirà ensorrant la seva dona i a sí mateix sota el pes d’una tortura psicològica, emprant el vestit com a venjança en un impúdic menage à trois.  Filemó passa a ser el reflex d’una societat que viu sota la tremenda pressió del mantell de la segregació racial i que no troba altre camí per redimir-se que la venjança i el retorn de les humiliacions patides al més dèbils d’entre els seus.

Peter Brook, fidel a l'espai buit, amb una simplicitat corprenedora, ens dibuixa un món engabiat per uns patrons de crueltat social. Trencant la quarta paret, fent pujar uns espectadors, ens fa copartícips d’aquests mecanismes de supervivència que tenen els discriminats, els reprimits, els desposseïts fins i tot de la capacitat de perdó. En aquest macabre joc de torturats i torturadors sentim que vivim subjugats sota la tirànica i falsa complaença dels nostres entorns morals.

L’esperança es teixeix sobre un pentagrama que els tres músics, alhora personatges del conte, fan passejar entre el patiment i la redempció.  I com una peça de vellut que ens amanyaga aquesta insostenible lleugeresa del que som, la veu  de NonhlanhlaKheswa marca el dolç tempo de l’èxtasi  en el sofriment. I mentre ens trobem  assaborint  les seves ombres i els seus embats més foscos, com un hàbil sastre d’històries i emocions, Peter Brook ens va parsimoniosament vestint el cor amb un amarg i dolç regust de felicitat.

*Laura Iglesias i Trafach és filòloga romànica per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Èdip Rei a l’era del simulacre

Tebasland, de Sergio Blanco

Tebasland colpeix, sacseja l’ànima i et destrossa per dins. Situa a l’espectador en un dilema moral, l’obliga a reflexionar sobre el parricidi i, alhora, evidencia que Baudrillard tenia raó: vivim en l’era del simulacre. I tot explicat de forma àgil, lleugera i interpretat amb tanta naturalitat que esgarrifa.

Un dramaturg, S, està interessat en el cas de Martín Santos, un jove parricida tancat en un centre penitenciari, per escriure la seva nova obra. La reconstrucció d’aquestes trobades imaginàries serveixen a Blanco per elaborar el work in progress de l’espectacle. Encara hi ha, però, una tercera capa: el mateix muntatge, Tebasland. Estem doncs, davant d’un joc metateatral que ens insta a reflexionar sobre realitat i còpia, original i simulacre. Ara bé, les trobades amb el jove Martín són una còpia, una mimesi de la realitat o més aviat un simulacre? Tenint en compte que la base, la idea que diria Plató, és una ficció (Martín no existeix) no estem, més aviat, davant d’un mockumentary? Al meu entendre, Tebasland imita els codis i les convencions desenvolupades pel documental amb l’objectiu de generar una reflexió: que Baudrillard tenia raó i ja no hi ha diferència entre còpia i original.

De fet, el muntatge evidencia que realitat i mentida es barregen i fins i tot es retroalimenten. “La distancia entre el modelo y la copia hace que el arte sea mejor que la vida real” diu S. en un moment de la representació. L’art, entès com a simulació de la realitat, permet al creador imaginar i fins i tot canviar el final de la seva història. És a dir: muntar. Paradoxalment, Sergio Blanco concep el cinema com un art feixista, com l’uniforme de la mirada que deia Kafka, ja que obliga a l’espectador a mirar. I, a més, tothom veu el mateix. Ara bé, el narrador de Tebasland, S, no exerceix en certa manera de muntador? No decideix subjectivament quines trobades, quins flashbacks, presencia el públic?

El nucli d’aquesta ceba, però, ens porta a reflexionar sobre el parricidi, les 21 forquillades que Martín Santos va clavar al seu pare. És possible, com apunta Dostoievski a Els germans Karamazov, justificar aquest crim? Tenint en compte el maltractament psicològic constant del pare, Martín, aquest Èdip uruguià, va cometre un assassinat o un acte de legítima defensa? Sergio Blanco busca respostes però no jutja el crim ni justifica el parricidi tot i humanitzar, això sí, la figura del jove. En definitiva, Tebasland deixa petjada, se’ns clava a l’ànima i ens obliga a despertar d’aquesta ceguesa en la qual estem permanentment instal·lats.

*Aída Pallarès és periodista especialitzada en arts escèniques. Ha treballat com a guionista en programes culturals de la XTVL. Actualment coordina la secció de teatre del digital de cultura Núvol.com, col·labora amb Teatral.net, Recomana.cat i Barcelona Metròpolis.

Esperança Dinamita

Esperança Dinamita (Cançons de Revista), de Le Croupier

En Josep Maria Oliveras va assitir ahir a l'assaig general de Le Croupier al Teatre Municipal de Girona i ens ha enviat aquesta animació fotogràfica de 24 segons que ha relacionat amb els antics foliscopis del pre-cinema.

   

*Josep Maria Oliveras es dedica des del 1979, de manera professional,  al camp de la il.lustració fotogràfica de llibres i catàlegs d'art. Al 1998 crea La Fàbrica de Gel, un estudi multidisciplinari on produeix, realitza i edita publicacions artístiques, exposicions i programes audiovisuals. Ha coordinat projectes de difusió cultural i ha comissariat exposicions fotogràfiques, per institucions i fundacions públiques i privades.

Rudo

Rudo, de Manolo Alcántara

 

*Bru Ayach Sibina té 8 anys. Fa 3r a l'Escola Joan Bruguera de Girona.

Yann Tiersen, un bretó internacionalista

Infinity de Yann Tiersen

Històricament, els europeus continentals hem estat poc sensibles a la música que es feia en els nostres països veïns i suposadament germans, massa enlluernats tots plegats per la gran influència del món anglosaxó, des de Sinatra, Elvis, The Beatles i tot el que va venir després. Amb poques i no gaire remarcables excepcions, el pop i el rock francesos han tingut molt poc impacte en aquesta banda dels Pirineus i, evidentment, la impermeabilitat ha estat i continua sent mútua. Daft Punk? Ah! Però és un grup francès o alienígena? Així que, quan vaig entrar divendres a l'Auditori de Girona i vaig veure que la sala Montsalvatge estava pràcticament plena, la primera reacció va ser pensar que alguna cosa estava canviant, si un músic francès (concretament, bretó) com ara Yann Tiersen havia aconseguit fulminar tots els tòpics sobre la nostra incomunicació transfronterera. En realitat, la música de Tiersen sona cada vegada menys francesa i té una vocació més universalista, no només pel seu component políglota, sinó també per la seva sonoritat difícil d'ubicar.

No sé quanta gent hi va assistir per escoltar el Tiersen més mediàtic i digerible, el de la banda sonora de la pel·lícula "Amélie", però no crec que fossin molts els enganyats, perquè Yann i la seva excel·lent banda van transitar durant pràcticament tot el concert per camins més foscos i elèctrics, seguint en alguns moments la pista islandesa del seu recent "Infinity" i en altres viatjant cap a Palestina i altres espais reals o imaginaris, entre els quals no hi era el París d'Amélie Poulain. I aparentment ningú a la sala no es va sentir traït, com ho va demostrar la reacció entusiasta del públic al final del concert, que va forçar un segon bis quan el grup i alguns assistents ja anaven de retirada. Envoltats d'un bon arsenal instrumental, en un espai gairebé oníric creat amb un esplèndid disseny de llums, Tiersen i els seus músics van compenetrar les seves veus i van intercanviar instruments al servei d'una única causa: provocar sensacions en l'espectador a través de la música, sense grans missatges ni pretensions ideològiques, tot i el discurs del Che Guevara que sona a "The gutter" (La claveguera), més com una opció poètica i esteticista, que intentant transmetre en ple segle XXI el seu missatge contra les discriminacions i les injustícies infinites. Amb la seva música, Yann Tiersen sembla dir: no canviarem el món, però el podem fer una mica menys lleig. I això ja té un cert mèrit.

*Xavier Castillón, periodista i redactor de cutura al diari El Punt. El 2008 va rebre el premi de periodisme Bonmatí per l'article 'L'altra rebel·lió de les masses' referent a les barraques a la Copa de les Fires de Girona. Castillón ha escrit ' Nit d'Aro', a on com es pot comprovar la descripció que feien d'ell, que deia que sap treballar amb les paraules, jugar amb l'ordre i el ritme de les frases, bastir cada text amb els elements precisos per satisfer el lector.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline