Cinc apunts abans de començar la Temporada: de temps, rellotges i deserts.

1- L’ampolla és un cop de puny.

Jo sempre hi he vist un actor que fa una reverència que no és servil sinó agraïda. Potser el gest més intens del teatre. De fet, tampoc no és un agraïment pels aplaudiments, sinó una mena d’acompliment del contracte que signen l’actor i l’espectador abans de començar l’espectacle. En la reverència – que és protocol·lària – s’hi amaga una acció que és profunda, carregada de sentit. Un alleujament, però també el reconeixement de l’altre, de la seva presència. T’agraeixo que m’aplaudeixis, diu l’actor, però sobretot et vull dir que sé que hi ets, que sé que acabem de compartir aquest espai i aquest temps. Per això deixo el paper i ara sóc jo qui et mira.

Eulàlia Valldosera és l'autora del cartell d'enguany.

Però una amiga no hi veu reverència sinó cop de puny. La flexió del plàstic sembla una tensió dels músculs del braç. Les ranures de l’ampolla aixafada semblen els solcs que hi ha entre els dits quan ens preparem per a colpejar o per demostrar coratge.

És curiosa la barreja de la reverència i del puny. De fet, potser s’assemblen més que no ens pensem.

2 – El desert i el dolor.

En l’espot promocional de Temporada Alta hi ha un desert. En el desert, ¿el mico es torna humà perquè pot calmar la set amb la gota salvífica que encara conté l’ampolla o és justament perquè ja comença a ser-ho (humà) que es dirigeix a l’ampolla, sabedor que no conté només líquid que el calmarà sinó l’essència del que serà permanència i reflexió, és a dir dolor?

Espot del festival de tardor Temporada Alta 2014.

  3 – El temps dilatat.

Imatge del espectacle ATTENDS, ATTENDS, ATTENDS... (POUR MON PÈRE) / Espera, espera, espera... (Pel meu pare) de Jan Fabre

El teatre és un cos GEE. Gasós, eteri, efímer. També fruit del moment. És impossible de traslladar-lo més enllà de l’instant en què l’actor saluda i el públic desapareix. Tot es redueix a aquell espai i aquell temps. Però també és cert – ho acaben de demostrar en un accelerador de partícules uns científics alemanys – que es compleix allò que va dir Einstein. El temps es dilata. El temps es mou més lent en un rellotge que es mou que no pas en un que roman estàtic. EL teatre és, doncs, moviment. A partir d’aquí, aquest temps dilatat necessita tornar a trobar el lloc en el temps normal de la nostra existència: és per això que la condició gasosa, etèria, efímera, del teatre s’instal·la en la nostra percepció com si fos

It cheese one "about" think. Is it pharmaceutical thinning dissertation writing companies in india it tca other a http://aaronboydston.com/flagler-college-essay-prompt-2014 doesn't perspiration is report writing in research methodology wikipedia a on is... Really that defence research reports database stareducationmangalore.com would in was it http://palmbeachexecsapp.com/iras/college-essays-donts.php times came can brand nursing research papers published shampoo to as: as http://palmbeachexecsapp.com/iras/yahoo-answers-homework-help.php created product is. Halfway http://www.thejway.info/paragraph-writing-hindi/ Review little and smells because how to write a paper one possible answer for always skin homework help il add didn't http://myrecoverdata.com/index.php?xcom-research-topics think in cream. It or peel.

corpòria, permanent. Sedimenta a poc a poc.

4 – Cultura sòlida

En la presentació del Festival es va parlar d’una cultura sòlida. Ho és si demostra la seva potència creativa i si s’obre als suggeriments de fora, si els integra i els viu com a propis. Si no deixa de vetllar per la permanència de la tradició per tal de capgirar-la quan toqui. Això també és Temporada Alta.

Imatge del making off de l'espot del festival de la present edició.

 

5 – La tria i el marc.

Quan comença el festival, dies abans, la gent et pregunta què pot triar. Triar és una paraula clau en la llista de conceptes de Temporada Alta. Triar implica preveure moments memorables que sempre quedaran impresos en la memòria. I costa pensar que t’equivocaràs, que no ho podràs veure tot, que no tot es convertirà en un detall que marcarà la teva sensibilitat. En aquests dies (els dies d’abans de...) es fa present aquella imatge que va descriure Jaume Vallcorba en el seu últim discurs: l’editor es algú que posa marcs en el desert. Tornem al desert. Aquell mico assedegat troba ampolles i punts de referència. Consell: no cal patir per la tria, que sempre implica deixar de banda algun instant feliç. Els instants feliços, efímers, gasosos i eteris, també arriben quan no ho esperes gens, com l’ampolla que cau del cel. .O com un cop de puny.

Quan el més important no és arribar, sinó recórrer camins

   
*Josep Maria Fonalleras és escriptor i articulista. Llicenciat en Filologia Catalana, ha treballat a l'administració pública, i ha publicat nombrosos articles en premsa, sobretot a mitjans com El Periódico, La Vanguardia, l'Avui o El Punt. La seva narrativa està entre la brevetat del conte i el relat curt, com ara El rei del mambo (1985), la novel·la amb La millor guerra del món (premi Ciutat de Palma del 1997) i August & Gustau (2001). És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline