Sismes damunt del sisme

Lluís Homar i Eduard Fernández protagonitzen Adreça desconeguda, l'adaptació teatral de l'autora Katherine Taylor prorrogada amb gran èxit a Barcelona i que arriba la darrera setmana del Temporada Alta.

Adreça desconeguda amb Lluís Homar i Eduard Fernández

Adreça desconeguda amb Lluís Homar i Eduard Fernández

1. flagyl for dogs buy Adreça desconeguda, escrita per Katherine Kressmann Taylor el 1938, és una obra d’una gran intensitat. A través d’un intercanvi epistolar de 19 cartes, aquesta novel·la reflecteix no només el període d’ascens del nazisme, sinó també una característica més atàvica de la condició humana: el tel de ceba que separa l’estima de l’odi.

Martin Schulse, d’origen alemany, i Max Eisenstein, jueu instal·lat a San Francisco, estan units per una estima fraternal i regenten conjuntament una galeria d’art a Califòrnia. Per bé que mantindran el negoci comú, els dos socis se separen quan Schulse torna a Alemanya. La distància entre els dos amics fa que s’iniciï un intercanvi epistolar, que abraça amb prou feines un any i mig: des del 12 de novembre de 1932, data de la primera carta amb què comença la novel·la, fins al 3 de març de 1934, data de l’última carta. A través d’aquestes dotze missives breus advertim la pujada de Hitler al poder, el règim de censura i terror instaurat pel führer. I suposadament –remarco aquest suposadament– també advertim com el liberal, fraternal i culte Schulse es va decantant gradualment per abraçar la causa nazi, i obre d’aquesta manera una ferida profunda amb el seu amic de l’ànima, que tindrà el punt de flexió definitiu quan suposadament –i torno a remarcar aquest suposadament– Schulse no ajuda la germana d’Eisenstein a escapar de les tropes d’assalt hitlerianes i mor abatuda a trets.

2. Lluís Homar i Eduard Fernández, intèrprets magistrals d’aquesta versió teatral de la novel·la de Kressmann Taylor, apliquen una economia de mitjans i una intensitat molt favorables a les necessitats d’un text que, més que molts altres textos, reposa sobre la força nua de la paraula. Ni en els gestos nimis dels actors, ni en els seus moviments, ni en el corprenedor espai d’absència i retrobament que descriuen no hi ha res de prescindible, res que no respongui a un corrent de força que subjuga l’espectador.

3. Em va passar la primera vegada que vaig llegir Adreça desconeguda. I també quan la vaig rellegir. I també dissabte passat durant la representació al Teatre de Salt. Davant d’aquesta obra sempre m’he sentit profundament incomodat per l’escamoteig d’algunes potències narratives que bé s’haurien pogut salvar. Lamento que Kresmann Taylor no imprimís un sentit més ambigu a la novel·la. No participo de cap empatia envers Max Eisenstein, el jueu desolat que es revenja de la (presumpta) actitud de Schulse de no ajudar la seva germana quan ella està fugint dels nazis. No em commou gens que, sense un bri de la mateixa pietat que ell reclama, Eisenstein, a través d’unes cartes comprometedores que revelen l’amistat i els tractes comercials dels dos amics, condemna Schulse a mort.

Lamento que Kresmann Taylor es tregui conills de sota el barret: dos  cops de guió molt pobres que esquitxen una obra tan potent com aquesta. Primer cop de guió:  en una carta Eisenstein demana a Schulse que, sisplau, li escrigui un sol “Sí” en la propera carta. Així ell podrà entendre que aquelles missives que li envia el seu amic des d’Alemanya, missives en què s’enalteix el règim nazi, són producte de la conveniència d’evitar la censura, però mai lady-era pills de la convicció. Segon cop de guió: Schulse, desesperat per les comprometedores missives que el seu soci li envia des dels EUA, fa arribar –a través d’un nord-americà que ha conegut– una carta en secret on implora a Eisenstein que deixi de declarar que són amics i que tenen tractes, ja que això, a ulls de les autoritats alemanyes, el converteix en un sospitós del tot culpable. Schulse exclama: “ho saps, que m’estàs destruint?”.

Quina llàstima que Kresmann Taylor mastegués les farinetes per al lector i li imposés una interpretació unívoca. Kresmann Taylor i Max haurien d’haver sabut que Schulse no era ni amo d’escriure un sol “Sí”, perquè ben segur que les autoritats alemanyes haurien llegit aquell “Sí” autoincriminatori. Quina bijuteria tan adotzenada fer davallar un deus ex machina en forma de conegut nord-americà, que fa de correu enmig d’un règim totalitari que pot molt ben interceptar la carta secreta.

Kresmann Taylor hauria d’haver considerat que, en el context alemany de l’època, qualsevol principi de presumpció o credulitat podia ser fals. Podia ser fals que Schulse creiés realment el que escrivia. Podia ser fals que Schulse hagués escrit les cartes. Podia ser fals que Schulse llegís les cartes del seu antic amic. Podia fins i tot ser fals que Schulse encara fos viu.  Però l’any 1932 es devien necessitar alemanys d’un sol perfil, graníticament nazis. La comoditat narrativa d’Adreça desconeguda sacrifica tota potència interpretativa en virtut d’una única realitat inqüestionable: la sentència de mort que Eisenstein dicta sobre Schulse. Són pobreses evidents en una obra que podria haver estat majúscula. Es podria entendre l’instint de revenja d’Eisenstein. Però mai la seva apologia pràctica de la pena de mort. Sap que destruirà Schulse, i ho vol fer, i ho fa. Schulse no ha tingut ni dret a rèplica: no s’ha pogut ni defensar ni explicar. No m’agrada Eisenstein, jueu errat. Detesto els seus ardors de justícia poètica. ¿Per què aplaudir distretament o amb complicitat les mateixes actituds que recrimines al botxí?

*Lluís Muntada és escriptor i professor a la Universitat de Girona.



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline