III Torneig de Dramatúrgia Catalana

Jordi Oriol es proclama vencedor del tercer Torneig de Dramaturgs amb Muda, muda, defensat pels actors Julio Manrique i Míriam Iscla

Enllaçar quatre cordes en forma de quadrilàter sobre un escenari ens transporta ràpidament a un ring i això és el que la final del Torneig de Dramatúrgia proposa als espectadors. Un combat final entre els dos textos que han anat passat combats al llarg del festival Temporada Alta.

En aquesta tercera edició del Torneig de Dramatúrgia, que cada cop té més i més adeptes, el públic, que no oblidem que és qui té la paraula, va consagrar com a guanyador el text del jove veterà Jordi Oriol Muda, muda, que competia contra el text del dramaturg consagrat Paco Mir I dèiem que plouria. Els púgils del primer foren Míriam Iscla i Julio Manrique i els que van defensar el segon, Mercè Comes i Àurea Márquez.

En aquesta ocasió, la també dramaturga Cristina Clemente n’era la carismàtica presentadora i fou l'encarregada de lliurar al guanyador d’aquest gran joc, un sopar al Celler de Can Roca.

Però més enllà de totes aquestes minses dades de la Gran Final, els dramaturgs catalans s’han convertit darrerament en els demiürgs del fet teatral del país. Hi ha qui parla de nou “moviment” entre els joves autors, d’altres creuen que tot just estem en un boom massa incipient com per etiquetar a una generació de “nova dramatúrgia”. El fet és que la polèmica està servida i els debats, taules, jornades, tertúlies i tota mena de xerrades sobre la “nova dramatúrgia catalana” proliferen.

Deixant de banda la nomenclatura de “nova” el que queda clar és que actualment tenim un gruix d’escriptors teatrals entre nous i vells que molts ja voldrien i això és símptoma que som un país creatiu. I deixeu que ho digui amb tota l’admiració, un país agosarat i valent que ha donat molt més sentit a la travessia en el desert dels seus antecessors.

Que aquesta proliferació de “nous autors” juntament amb els “vells” generi tot tipus de debats ens encamina cap a la normalitat cultural d’un país i aporta possibles nous corriols a emprendre en el fet teatral. Però cal que el  debat sigui assertiu i també crític i cal que els dramaturgs estiguin oberts a debatre amb tots els sectors, crítica,  públic, especialistes i programadors,  si aposten per la retroalimentació com a fórmula per avançar i assentar aquest pilar de la cultura. I potser també seria del tot necessari trobar l’espai dialèctic entre el món acadèmic i el món de la praxi si es vol que aquest ímpetu literari lady-era pills no acabi en un simple “bluf” conjuntural i pugui esdevenir un fet estructural que assenti una bona base per el panorama escènic català del futur.

Els dramaturgs catalans d’avui, els que corren per les nostres cartelleres i les internacionals, han aconseguit un fet importantíssim que el propi Torneig  ha contribuït a assentar, la dessacralització de l’acte creatiu. Els dramaturgs han sortit de la seva torre d’ivori i el públic sent que pot emetre un judici més de tu a tu. Entre molts d’ells s’ha generat una estreta complicitat que només pot aportar en positiu. S’han dedicat a dirigir les seves pròpies sales, els seus propis textos, d’altres participen activament en guions televisius, creen projectes en comú, són multidisciplinars i aporten nous llenguatges.  Són el ressò de moltes veus nodrides dins del mateix context polític i social però amb un ventall de mirades diferents cap al que els envolta. Ja no tenen por a dir públicament que ells, com tothom, volen omplir la nevera amb la seva feina i ho volen fer amb el que els agrada, explicar històries sense separar l’art de l’ofici.

I és en aquest context que neix aquest joc competitiu del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta. Que ha sabut canalitzar les inquietuds dels escriptors amb els desitjos d’un públic que va creixent edició rere edició. La idea ha tingut un èxit rotund i atrau a tot tipus d’espectadors que valoren el fet de veure en acció  el treball d’uns actors a qui fa només tres hores que els ha arribat el text. Un text sense artificis, nu, que per primera vegada en molt de temps és la principal atracció de l’espectacle. La proximitat dels nous demiürgs engresca al públic, ciprofloxacin for sale online els troba propers i veu que parlen d’una realitat que tenen a l’abast.

I perquè aquesta eclosió dramàtica no sigui una flor que fa estiu caldria, en el meu modest entendre, un punt de valentia en continuar arriscant. Arriscar-se amb nous espais. Arriscar-se amb la introducció de noves tecnologies abans que aquestes no matin del tot el fet teatral. Arriscar-se amb nous temes potser no tan complaents per l’establishment i continuar arriscant-se en trobar aquesta singularitat que tant enriqueix la dramatúrgia. Arriscar-se en trobar nous mecanismes que foragitin la barrera econòmica de l’accés a la cultura i arriscar-se en la decisió de no oblidar el públic, de tenir-hi més feedbacks. Continuar arriscant-se en trobar fórmules que, malgrat puguin deslligar-se de la cotilla literària, segueixin un compromís ètic en el nivell d’exigència i arriscar-se també a ser del tot contemporanis perquè el fet teatral esdevingui imprescindible i entri a formar part del sentit de la societat.

El Dramaturg ha mort. Llarga vida a la dramatúrgia!

*Laura Iglesias és filòloga.



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline