Recreació sonora (i visual) del pecat original

Els CaboSanRoque arriben una vegada més al Temporada Alta per presentar Bestiari, la seva darrera producció.

El fum de la confusió rep els espectadors al Teatre de Salt lexapro price lady era pills i els impedeix la visió de l’escenari, un espai fosc darrere la cortina de fum.
S’obren els llums, desapareix el fum i una veu femenina ens diu que “en un principi, va ser el so”. A partir d’aquí, CaboSanRoque ens transporta a un món oníric i semimitològic ple d’animals de metall, d’objectes inanimats que prenen vida a través d’un complicat entramat de cables i mecanismes.

La veu femenina agafa entitat, es converteix en una boca que ens parla des d’una pantalla de televisor i passa a ser la mestra de cerimònies d’aquest viatge. És ella la que ens explica les històries dels diferents animals, de com van ser originats, de com es reprodueixen, de què impliquen…, i els tres membres de CaboSanRoque transformen en música i sons les seves narracions. Tal com tan bé feia Laurie Anderson (sobretot en The Ugly one with the jewels, que seria el que més s’apropa al que fan CaboSanRoque), les històries prenen vida amb els sons que les envolten. Alguns d’aquests són mínims, ambientals, preciosistes com les melodies embolcalladores d’Amina, com és el cas de la segona composició en la qual Laia Torrents abandona el piano i treu sons d’un tambor de rentadora que recorden les serres musicals que caracteritzen les islandeses. D’altres són una explosió sonora, com l’aparició del drac, aquest tub de llums i sons que omple el teatre de sorolls i emoció. Però en general, es tracta de melodies jazzístiques, de creacions de jazz lliure que, personalment, no m’esperava. Sincerament, coneixent la trajectòria de CaboSanRoque, havent vist algunes imatges d’altres creacions seves, esperava un espectacle molt més electrònic, molt més basat en sons i loops, en cops i en música concreta. Moltes més creacions semblants a la de les granotes que neix com una poesia sònica, la combinació accelerada de les paraules de Mònica López (la boca, ara escopint paraules a través de dues pantalles) amb el raucar d’unes llaunes d’acer i el soroll generat pel grup. Una bona mostra de com les paraules poden acabar perdent el seu sentit original a través de la repetició i acabar agafant-ne un de nou, potser menys clar, menys delimitat, però potser més expressiu.

Una hora d’històries animalístiques i de descoberta de nous estris sonors (cal destacar l’arbre xilòfon que sorprèn creant sons i fent caure objectes a terra) que acaba amb una orgia sonora i visual al més pur estil Cabaret Voltaire. Crits, imatges desagradables, provocatives, sorolls i, al final, el belar del grup: el recordatori que, d’entre tots els animals que podríem ser, massa sovint acabem sent els xais que segueixen el ramat obedientment.

(Aquest text també està publicat al bloc de l'autor, "Moments de teatre")

*Roger Simeon és dramaturg.



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline