El Bestiari musical de Cabo San Roque, exercicis d’un esdevenir animal

El trio Cabo San Roque porta a Temporada Alta el seu darrer espectacle, Bestiari, amb un zoològic musical

Bestiari*Carme Pardo Salgado és professora d'Història i Estètica de la Música a la Universitat de Girona.

 

Reprendre la paraula

Roger Bernat porta a Temporada Alta una reconstrucció dels debats dels obrers en vaga que van protagonitzar el documental Numax, presenta de Joaquim Jordà

El que em resulta més emocionant d’aquest espectacle de Roger Bernat és la seva aposta dramatúrgica, el dispositiu que ha imaginat per tornar a representar la veu dels treballadors en vaga que apareixen al film Numax, presenta de Joaquim Jordà. El fet que siguin els mateixos espectadors els que vagin reencarnant cadascuna de les veus que es deien en aquell film suposa la confirmació d’un principi: de vegades el plaer es produeix no per la fascinació davant l’obra acabada, sinó per la capacitat de convocar  l’espectador a completar-la. El fet que l’espectacle no avanci si no hi ha algú del públic que digui la frase que correspon en veu alta, fa que aquest públic sigui el que sostingui el ritme i la continuïtat de l’obra sencera. I això el fa corresponsable del resultat final. De fet no hi ha res més que això en l’obra, l'experiència de reconèixer en un mateix la satisfacció d’haver reprès una paraula dita, una experiència amb sentit profund que ara es convocada de nou. En fer-ho, s’afirma que aquella lluita dels obrers de Numax en els anys vuitanta té tot el sentit en l’actualitat i que se’ns convoca per continuar-la. Aquest model de repetir una representació té encara més sentit si recordem que el film de Jordà ja contenia elements de repetició d’una cosa ja produïda. Jordà va rodar el film sobre el procés autogestionari de Numax quan els treballadors ja havien decidit donar per acabada la lluita, i li van demanar al cineasta que fes alguna cosa amb els diners que quedaven de la caixa de resistència, després de dos anys de combat amb una empresa que havia estat abandonada pels seus propietaris i que ells van decidir ocupar. Aquesta consciència de què la lluita ha acabat, però que cal fer-ho amb reflexió, banya tot el film. Tots els treballadors i treballadores que hi parlen intenten reconstruir els moments claus del procés amb totes les paradoxes d’una actitud anticapitalista quan intentes gestionar una empresa dins del sistema. Unes paradoxes que tenen també a veure amb la seva vida personal. Aquella lluita deixaria una traça definitiva en cadascun dels participants, amb nous plans de futur, individuals o col·lectius. Quan anys més tard, Jordá els va retrobar al film Vint anys no són res, ho va fer amb una constatació definitòria de la seva dignitat: potser no havien aconseguit fer tot el que volien, però no van fer res que no volguessin fer. És aquest tipus de dignitat profunda la que es transmet en la idea de Roger Bernat. Més enllà de constatar que la posició dels obrers de Numax és absolutament actual, es tracta de recollir un testimoni vital que impregna la nostra introspecció i ens fa sortir de l’acte teatral més implicats, transformats. *Jordi Balló és director del Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra.

Lowland

La coreògrafa Roser López Espinosa s'inspira en el moviment dels ocells per a crear Lowland

Lowland Temporada Alta

*Maria Diamantes és il·lustradora i dissenyadora gràfica.

Bellesa, sentiment i força

La coreògrafa Eva Yerbabuena va presentar Ay! al Teatre Municipal de Girona Eva YerbabuenaSota un feix de llum, el travessa en diferents plans una figura diminuta que exhala, però, una gran força. Era la primera imatge de l'actuació d'Eva Yerbabuena, una coreògrafa i bailaora que ha sabut crear el seu propi llenguatge en el món del flamenc. Lluny de tòpics folkloristes, recull l'autenticitat flamenca i en conserva l'essència “jonda”, aportant-hi a més una concepció molt teatral i amb ingredients dansístics ben contemporanis que ha nodrit amb les col·laboracions amb coreògrafs d'altres estils (com ara la Pina Bausch), al llarg de la seva premiada carrera, de reconegut prestigi internacional. Ay! és una proposta intimista, sense cos de ball, en un escenari nu, només amb alguns elements que integra a l'execució: una taula, una cadira feta de marcs. La granadina manté la intensitat tot combinant un alt nivell d'exigència amb una desimbolta espontaneïtat. El seu cos vibra i fa vibrar, magnètic, un ball sorgit de l'ànima, que expressa "quejío", pena, dolor, sofriment, esgarrifança i també alegria i esperança. Un espectacle deliciós ple de sentiment, que al final de moltes frases coreogràfiques aixecava tímides però irrefrenables veus espontànies d'alguns dels assistents: “¡ole y ole!”, “¡sí, señora!”, “¡eso es!”... Excel·lents la partitura i la guitarra del sevillà Paco Jarana, la percussió d'Antonio Coronel, de Huelva, i imponents les veus d'Enrique El Extremeño y del barceloní José Valencia (Joselito de Lebrija), amb la intervenció perfectament encaixada del violí del moldau Vladimir Dmitrienco, que també col·labora amb artistes com Belén Maya i és solista de la Real Orquesta Sinfónica de Sevilla. Un encert programar aquesta mena d'espectacles perquè també els puguem veure al Temporada Alta. *Maite Guisado és especialista en arts escèniques a TVE

Numax: una re-presentació qualsevol?

Roger Bernat revisita el documental de Joaquim Jordà sobre el tancament de la fàbrica d'electrodomèstics catalana amb l'espectacle inclassificable Re-presentació: Numax. «Somos la asamblea de trabajadores de Numax [...] Hemos vivido muchas cosas: una huelga de cerca de tres meses de duración, justo en el momento en que de todas partes se predicaba la paz social para que el capitalismo español pudiera superar sin quebrantos ni ruptura el trauma del paso del franquismo a la democracia burguesa; una ocupación de tres meses en defensa del puesto de trabajo contra el expediente de crisis y la suspensión de pagos con que nos amenazaban los propietarios de la empresa y, a partir de aquel momento, un largo proceso en que hemos pasado del control a la gestión de la fábrica y hemos demostrado a todos, comenzando con nosotros mismos, que el trabajador es algo más, mucho más que un robot encadenado a la máquina.» Així comença Numax presenta, la pel·lícula de Joaquim Jordà rodada amb els recursos dels treballadors després de dos anys de lluita (1979); així comença Re-presentació: Numax, la nova creació de Roger Bernat (2013). Nosaltres, espectadors, també som assemblea. Numax reviu entre cares de sorpresa, d'incomoditat, d'heroi per un dia, de silencis eterns. Qui agafa el timó? Només has de llegir la pantalla, el guió ja està escrit, què més vols? El grau de decisió és llegir o no llegir. I costa. El foc que et crema per dins en la inacció, la ruborització posterior a l'acte, el descans després de la batalla, la satisfacció per ser part, per ser assemblea. Presentació que es fa acció en l'acte de ser, espectacle que es construeix i que finalment representa; és a dir, és, però també representa alguna cosa: fem veure que. La unió que es requereix amb el missatge hi acaba sent, l'espasa que l'espectacle et col·loca a sobre també. Com a espectador entres en el joc proposat perquè t'interessa, perquè hi vols entrar, potser per comoditat, potser perquè quedar-te'n fora, no dir res, encara seria més incòmode, penses. I tanmateix es tracta de llegir, només llegir, no és fer, et dius, o sí que estàs fent alguna cosa? Ets a la frontera de l'acció i la reflexió i del ser i el representar, penses, m'han posat a la frontera i m'hi he quedat esperant, llegint. Qui agafa el timó?, crides: Qui agafa el timó!? Espectador de verd, sí, tu, el que estàs llegint amb jersei verd, aixeca les mans de la taula/ratolí, i escriu un comentari aquí a baix. Pots agafar una frase de Numax presenta i copiar-la. Acostumats a englotir informació, poc avesats a l'acció. Anihilats pel consum, per un estat del benestar que ens han venut, que ens hem cregut, què ens cal per tornar a ser un, assemblea, lluita? S'hauria de preguntar a l'altra gent que hi era ahir, què en van veure, viure, de l'espectacle, i d'aquí potser en podríem treure una radiografia del país, present i passat. Memòria que es recupera i que es fa necessària: «una película que toda la clase trabajadora tendría que ver». Crisi i autogestió, consciència i acció, mori la jerarquia i visqui el treballador. Acabem ballant “Adiós muchachos”, sortim de la frontera per un moment, encara que il·lús aquell que es pensi que al film no ballen i que ho fan menys espontanis que nosaltres, no, això també és una re-presentació. Em quedo amb ganes de veure el muntatge que anirà augmentant amb imatges, amb vídeos. Per tant, caldrà tornar a veure Numax, la pel·lícula, Numax, la re-presentació. També caldrà prendre-hi partit, per no oblidar què és la classe obrera, per superar pors de lluita, per construir consciència de classe. (Aquest text també està publicat al bloc de l'autora, "Aquesta nit improvisem")

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline