L’esperança de vida d’una llebre

Mal Pelo estrena a Temporada Alta un espectacle on reflexiona sobre la relació entre un caçador i la seva presa.
La mirada del fotògraf Josep Maria Oliveras sobre "L'esperança de vida d'una llebre" al Temporada Alta.

La mirada del fotògraf Josep Maria Oliveras sobre "L'esperança de vida d'una llebre".

*Josep Maria Oliveras és fotògraf.

Manyac, manyac

Manyac, manyac adapta els Enfantillages de Raymond Cousse per a mostrar el món de la infantesa als anys 60 Tot i semblar buit, el carretó de l’amic d’en Marcel és curull d’històries fragmentades i de personatges que malden per sortir-ne. I mentre ell el fa seguir estirant-lo amb un cordill, se n’escapen el carnisser, armat amb pistola i ganivets, la germana d’en Marcel i la seva bèstia peluda, el mestre dalt la tarima imposant “saviesa” als “ignorants”, el capellà que llista els sacrilegis dels petits ateus, l’agutzil, els gossos enganxats... i tot allò que defineix la seva vida, la del seu poble i la dels seus convilatans. Una gent que, entre altres, té el curiós costum d’amanyagar les seves víctimes; per això, a l’amic d’en Marcel, “poc que li agrada gaire” sentir una veu que diu “manyac, manyac”, perquè ja sap que no anuncia res de bo...
Albert Llenas retrata el protagonista de "Manyac, manyac"

L'il·lustrador Albert Llenas Llensa retrata en Marcel, el protagonista de "Manyac, manyac".

Raymond Cousse, l’autor, va ubicar els seus Enfantillages en un llogarret de la França dels anys 40, quan ell era un nen, i n’analitza amb una mirada irònica i sorneguera els fets, no gens excepcionals, que condicionen la vida dels veïns; les petites misèries de cada dia que grans i menuts perceben de manera diferent. Basant-se també en la versió catalana d’aquell inspirat muntatge que Pep Cruz va interpretar durant una bona temporada al Teatre Poliorama (1986), Pere Puig i Pep Vila n’han fet una adaptació subtil i intel·ligent que ens situa en un poblet del nord-est català durant la dècada dels 60, els anys de la seva infantesa. Lògic i natural. I ben resolt. Perquè tot respectant l’essència del text original l’acosten a la realitat que ells coneixen, fent que els personatges ens siguin propers, l’espai recognoscible i la parla, la nostra. I aquí, Pere Puig –responsable d’aquella memorable traducció adaptació de Lúcid– torna a encertar-la de ple. Tenyida d’un humor beckettià que remarca l’absurditat de la vida i, en general, de tot plegat, aquest intens i esgotador monòleg esdevé un ventall de veus i personatges, un bocinet de vida explicat per un nen trapella i tafaner que, malgrat les lleis que van marcar-li la creixença (pàtria, religió i obediència), no pot estar-se de fer allò que més li plau: mirar, preguntar, saber i, si pot ser, entendre. Amb pantalons curts, bambes i mitjons de color blanc, Pep Vila ens fa néixer el somriure –que sovint es torna riallada–, ens entendreix i ens emociona, sense estalviar-nos, però, el mal tràngol de veure-li la por als llavis i el desconcert als ulls davant uns fets tan injustos com cruels. En una mena de marató escènica sensacional–emparada per la simbòlica i funcional escenografia de Jordi Prat, construïda a base de portes i fustes, i un suport musical evocador en què hi reconeixem l’Ovidi, Raimon i la guitarra de Toti Soler–, l’actor defineix un personatge naïf i encisador que, de tant en tant, també sap enfadar-se –encara que només sigui una mica–, en el qual aboca els anys d’ofici i d’investigació teatral a la recerca d’un tipus d’interpretació que mostra l’esperit més innocent de cadascú perquè en pugui sortir el pallasso més sincer i autèntic. *Núria Sàbat és crítica teatral / Albert Llenas Llensa és il·lustrador.

Realitat i ficció a “Montserrat”

Els mexicans Lagartijas tiradas al sol investiguen sobre la família a Montserrat La nit del 30 d'octubre de 1938 milers de nord americans van fugir de casa seva espaordits creient que els extraterrestres estaven envaint la terra. En realitat es tractava de l'adaptació radiofònica de la novel·la La guerra dels mons d'H.G Wells, però el format (noticiari) i la suposada presència de personatges reals (professors de Princeton, el secretari d'estat) van provocar que molts oients pensessin que era cert. A The Invasion from Mars, el sociòleg Hadley Cantril, explica que davant la pregunta posterior de per què s'ho van creure, molts oients van respondre, i cito textualment: "Tenim tanta fe en la ràdio! En un moment de crisi ha d'arribar a tots, per això serveix". Aquesta anècdota va marcar un precedent en la història del mockumentary; un gènere que imita els codis del documental en una obra de ficció. Anys més tard, Ruggero Deodato va haver de demostrar davant la justícia transalpina que Holocausto Canníbal no era més que una pel·lícula, una ficció. Són exemples que demostren la fina línia que separa la veritat de la mentida quan, en el fons, són pràcticament indissociables en la representació artística. Des del moment en què posem una càmera, un subjecte, la realitat es deforma i transforma. En el cas del teatre passa més o menys el mateix. És sobre el que indaga la companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol, una comunitat d'artistes que busca esborrar les fronteres entre treball i vida a la recerca de noves experiències teatrals properes a la biografia, el document i la recreació històrica. Montserrat és la recerca d'una identitat, de la mare de Gabino Rodríguez, codirector de la companyia. L'obra barreja la memòria personal, l'heretada i la informació documental: fotografies, manuscrits, vídeos i documentació oficial que donen versemblança a la història. Tot i que hi ha elements que ens fan dubtar la veracitat dels fets, no aconseguim trobar la frontera entre realitat i ficció. De manera que no només ens qüestionem, com vam fer amb Holocausto Canníbal o Zelig, l'ètica i responsabilitat del gènere documental sinó l'autenticitat dels nostres propis records. És cert tot allò que recordem? O, com diu el propi Gabino a l'espectacle, hem anat construint records a través d'anècdotes i fotografies? I si és així, com ens podem fiar de la nostra pròpia percepció? I anem més enllà: Què és la història sinó una veritat passada per filtres? Lagartijas tiradas al sol han tornat al Temporada Alta amb un espectacle intel·ligent i necessari que no només ens va deixar clavats a la butaca. També ens convida a pensar i a replantejar-nos la veracitat de la nostra realitat personal i social. I això, senyores i senyors, ho necessitem més que mai. *Aída Pallarès és periodista.

Perduts en l’urbanització

Nerium Park, guanyador del premi Quim Masó, retrata l'angoixa d'una parella que s'instal·la en una urbanització fantasma Només entrar a La Planeta olor a fusta pintada. Potser és l’escenografia o un afegit al·licient al que vindrà després. Arribo sabent que em trobaré davant d’un pis nou, adquirit per la parella protagonista, encarnada en les formes de Roger Casamajor i Alba Pujol. Saló d’un pis modern, cuina americana i gespa. Amb aquest escenari inicial, Josep Maria Miró, prolífic “nou” dramaturg, i aquí director, ens endinsa en una urbanització fantasmagòrica. Podria ser Seseña, o qualsevol de les urbanitzacions fantasma del territori peninsular, fruit de la cobdícia immobiliària que s’ha construït a l’ombra de l’especulació més salvatge. I una parella que arriba amb una hipoteca sota el braç però amb l’esperança de construir el seu futur familiar en un indret enmig del no res i a deu minuts en cotxe de l’autopista més propera. El mal rotllo arriba aviat quan la protagonista se n’adona que no hi ha ni hi haurà veïns. Si més no, a curt termini. Ni tampoc hi haurà companys de joc per als seus hipotètics futurs fills. Tampoc hi haurà relacions veïnals. Per no haver-hi, no hi haurà ni possibilitat d’anar a comprar la llet al paki de la cantonada. Perquè tampoc hi haurà botigues. El plantejament de fer marxa enrere tampoc es podrà dur a terme perquè ningú voldrà comprar aquest “xollo”. Estan atrapats. Amb aquesta perspectiva només cal afegir la figura d’algú que els observa mentre flirtegen al sofà per acabar de construir un paisatge que podria haver fregat el Grand Guinyol i on la paranoia està servida. Sí que ens apropem a l'Stephen King d’El Resplandor, que magistralment va dirigir Stanley Kubrick, quan et planteges si realment el teu home, enmig de la naturalesa salvatge, està boig. Tot plegat Miró ho condueix de manera paulatina fins al clímax final. Moments molt tensos com quan la parella fa l’amor i ella se sent observada des de l’edifici fantasma del davant. Escrita i dirigida per un dels escriptors més prolífics de l’anomenada per algú “Nova Dramatúrgia” es tracta d’un Miró que talla la respiració de la sala amb l’esperança de trobar una escletxa on descarregar la tensió. Una encertada al•legoria de la conjuntura actual marcada per les grans corporacions que trien i destrien els treballadors sense pensar en les repercussions que tindran. Una fugida cap endavant on en el canvi d’escena, coincidint amb els mesos naturals, com en qualsevol cantonada, el respectable no sabrà el que trobarà en tombar-la. Una pulsió del temps molt ben portada que ens fa viure l’angoixa de la protagonista, patidora i preocupada per la situació de la seva parella, per la del seu fill que ha de venir i per la d’ella mateixa. I la situació d’ell, on després de perdre la feina, també perd el nord. Tots dos brillantment interpretats per Pujol i Casamajor. Un text que planteja moments que ens són prou coneguts amb tots els ingredients per dibuixar un retaule de l’actualitat: màquina d’acomiadar + parella acomiadada + pis hipotecat + urbanització fantasma. Si a més, ella queda embarassada... el morbo per conèixer el desenllaç farà la resta. No us la perdeu. *Albert Miret és director de Teatralnet.

El coloquio de los perros

Els Joglars tornen a Catalunya per interpretar El coloquio de los perros amb un Cervantes dirigit per Ramon Fontseré. La darrera vegada que vaig veure actuar Els Joglars a Girona va ser encara en el provisional (5 anys) Teatre de Sant Domènec, en la magnífica posada en escena de l’obra En un lugar de la Mancha. Era l’any 2005, i com era habitual en les representacions d’Els Joglars a Girona, es va programar per a tres dies i va ser un autèntic fracàs de públic. Eren els inicis en què el líder del grup Albert Boadella va començar a desbarrar contra Catalunya, els catalans i el Govern de la Generalitat. Va ser una pena. Després del seu autoexili, Els Joglars han tornat a Girona dins de Temporada Alta, capitanejats per Ramon Fontserè que, a més d’actor, n’ha fet la direcció i ha compartit l’adaptació de l’original de Miguel de Cervantes amb Martina Cabanas i Albert Boadella. I aquesta vegada, amb una sola representació es van esgotar les entrades pocs dies després de posar-se a la venda. I el dia de la representació el Teatre Municipal era ple a vessar. I la gent, al final, va aplaudir. I va aplaudir molt, penso que més per la reconciliació que no pas per l’obra. El coloquio de los perros no és el millor espectacle d’Els Joglars, però ja voldrien molts espectacles teatrals estar a l’alçada del que ens van oferir Els Joglars amb l’obra de Miguel de Cervantes. La posada en escena està molt ben aconseguida. Austera però eficaç. La interpretació, com ens tenen acostumats Els Joglars, impecable. Ramon Fontserè i Pilar Sáenz broden els seus personatges dels dos gossos que, de cop i volta, es posen a parlar i expliquen al guarda de la gossera on estan tancats els diferents humans amb qui els ha tocat viure. Tant Dolors Tuneu, Xevi Vila i Xavi Sans estan perfectes en els seus diferents papers. Del text de Cervantes, res a dir. L’aportació fora del text original és el que fa que, de vegades, l’espectacle decaigui, sobretot perquè hi trobem les famoses dèries d’Els Joglars, com ridiculitzar la duquessa d’Alba i que tot plegat està pensat més per a un públic de les Espanyes. I el final és una mica esperpèntic. És una pena que només n’hagin pogut fer una sola representació perquè l’espectacle (com ja he dit, no és el millor que hem vist d’Els Joglars) i el retrobament s’ho mereixien. Sigueu benvinguts, amics d’anys. *Guillem Terribas és llibreter.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline