NIT D’ESTRENA. UN REFUGI INDIE.

Un Refugi Indie és la història de 6 personatges, d’una generació de gent jove que fa el que pot per sortir-se’n. Atur, retallades en cultura, educació, sanitat...uns joves que no ho tenen fàcil però que amb sentit de l’humor, ironia, imaginació...miraran de creuar la difícil frontera entre allò que pensaven que seria la seva vida i allò que en realitat és.

Temporada Alta ens presenta una obra que destil·la optimisme i esperança en una joventut en la que sembla ser que ningú hi creu. En Pau Miró sí.

-------------------------------------------

En Pau és d’aquests nois que la meva mare en diria “eixerit”, de fet hi afegiria,

-en tinguéssim una bona reguera a l’hort com aquest!

El dia que el vaig conèixer va ser en un sopar a casa d’un amic comú i el vaig trobar un encant. Un noi tranquil i prudent que traspuava una certa vergonya davant dels desconeguts. El sopar va transcórrer entre temes de tota mena, vins i menges d’allò més sibarites i en Pau, com tots els comensals d’aquella entranyable taula ens vam anar deixant anar fins que vam acabar a les tantes amb un somriure esculpit als llavis. Tots vam començar a desfilar menys ell que, tot i tenir un petit refugi indie, no lluny d’on sopàvem, va preferir quedar-se a dormir a casa del seu amic. S’ha de dir que en el seu refugi hi fot un fred que pela a l’hivern...i allà on érem estàvem com torronets.

De mica en mica, vaig anar coincidint amb en Pau i vaig començar a conèixer un dels directors i dramaturgs amb més projecció del país.

A Temporada Alta vam creure que estaria bé fer-li una entrevista però parlant amb ell vam quedar que el millor era que el dia de l’estrena quedéssim per anar a sopar amb tota la troupe i que el títol podria ser “Nit d’estrena”. I ja veieu, aquí estem!

Us he de lady era pills confessar que darrere aquests ulls que traspuen un talent natural hi ha un noi a qui se’l mengen els nervis abans, durant i després de l’estrena.

Vam decidir esperar-lo per anar junts al restaurant. Van trigar ben bé 3 quarts d’hora! Els actors recollien tots els patracols i omplien els seus cotxes amb les maletes d’una petita estada d’uns quants dies a Girona. Fins i tot n’hi havia que portaven sacs de dormir! Us imagineu com pot haver estat l’estada de tota aquesta troupe de joves actors que s’havien repartit entre les cases dels amics de la contrada? Uns joves actors que reflectien molt bé l’esperit d’en Pau a l’obra. Una obra independent, de petit format i poc pressupost. Uns actors joves, alegres, riallers, satisfets d’haver-ho donat tot pel projecte. Gent responsable amb ganes de construir. Joves que ens fan canviar la mirada cap a les generacions més joves i ens donen una visió alternativa a la de la generació ni-ni.

Vam arribar al mític lloc de trobada gastronòmic-teatral gironina i com no podia ser d’altra manera, en

Pau es va asseure com un més entre els seus amics. Perquè això és el que acaba passant quan es treballa amb en Pau, acabes formant part del seu cercle d’amistats. El sopar va transcórrer entre bromes. S’acusaven mútuament de ser el més “indie”, el més “freaky”, el més “kitch”. Ser un “indie” és ser algú diferent. Algú capaç de prendre decisions, potser fora del cànon establert, però que permeten tirar endavant petites il·lusions, petits somnis, fins i tot, pels que ningú aposta. Deia en Pau, “ser un indie és fer aquesta obra, som uns indies tots plegats, poc pressupost, pocs recursos, moltes ganes i poc més”

La Pantera Rosa i els dònuts va ser un dels temes recurrents. En això, també semblaven tots uns “indies”. Jo em pensava que aquest “pastelito” ja no existia, però es veu que aquesta suculenta menja els alimentava en moments de baixon durant els assajos.

També van riure amb el nou projecte d’en Pau per tancar aquesta trilogia generacional que va començar amb Els Jugadors. Una possible obra sobre la generació de les dones de 50 anys. La decadència de la bellesa?

El sopar va transcórrer com és habitual en una “Nit d’estrena”, amb una relaxació i un ambient distès envejable. Si te’ls miraves de lluny, t’empenyia una força, que com un imant, t’atreia cap a ells. El magnetisme dels seus somriures, la força de la seva voluntat davant el desencís del que la societat els ofereix. where is best prices for viagra Joves que volen esprémer cada segon de la seva vida per cercar brins d’esperança dins els seus refugis. I allà entre ells, com un més, en Pau. Un jove arriscat a qui el seu cercle d’actors li ha aportat una visió optimista de les noves generacions. Un dramaturg i director que no defuig part de la seva responsabilitat en construir un món millor, arriscant-se, en moments on fer teatre, realment és tot un risc, per explicar-nos que el nostre jovent, sense aixopluc, ni horitzó, serà capaç de reinventar-se un món on refugiar-se.

Aquella taula on sopàvem n’era tot un exemple.

 

Fotografies: Laura Iglesias



Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline