Moments

Liam O'Brien (Feste) a Twelfth Night. Foto de Manuel Harlan.Obertura "Nit de reis"   "¡¡¡¡¡Amo a China!!!!!" PING PANG QUI, Angélica Lidell Una dona amb nom angelical, menuda i delicada. A l'escenari ho tenyeix tot amb el roig comunista, el roig de la sang vessada per tants totalitarismes. El llibre roig com a ventall, com a dogma que esporugueix tantes persones, com la dona que havia de tocar un instrument tradicional durant la funció. Pànic per les represàlies d'un sistema que continua percudint pilotes de ping pong.   Escac i mat PLAY, Sidi Larbi Cherkaoui Les mans. Les mans de Sidi Larbi parlen. Aquest home d'aspecte trencadís agafa un posat elàstic, de goma... Movent-se, giravoltant a mercè d'un altre cos, la comunicació dels gestos es fa tan palpable! És l'erotisme més extrem, i amb aquella dona índia de pell de canyella i cos de cigonya l'encaix és sublim. El meu regne per aquestes mans!   La llum de quinqué de Mazùt MAZÙT, Baró d’Evel Cirk Cia Encara em ressona el so del degoteig en uns pots de llauna a El Canal. en Blai i la Camille són una altra parella encaixada. El cavall renilla i cavalca com feia a Le sort du dedans però d'esquitllentes. Els protagonistes són dos que són 1, que s'agafen d'aquella manera com només s'agafen els que estan fets per penjar-se a les nanses invisibles del cos de l'altre, amb seguretat i amb tot l'amor del món. I continua plovent i la tela continua penjada perquè la brotxa del Baró d'Evel no s'aturi creant móns de somni.   No vull oblidar GHOST ROAD, F.Murgia. / D. Pauwels Trobo a faltar el testimoni d'uns personatges d'un món perdut. Vam sentir la seva història de perdedors, de voluntats al marge de qualsevol organització i sistema econòmic. Són homes que han triat la retirada d'un món que ja no entenen i a qui cada vegada els queden menys amics per compartir records. Un director de poc més de 30 anys els rescata de l'oblit amb una actriu apassionada i una cantant d'àries, un duet d'edat injustament oblidada al teatre.   “The wind and the rain” NIT DE REIS, Propeller / Edward Hall La melancolia del cant d'un bufó, el personatge descarat i el que encara em fa taral.lejar ara que el xou s'ha acabat. La passió dels Propeller per fer teatre, per fer Shakespeare, corrent, cantant, i, sobretot, recitant uns versos impol.luts em tenen el cor robat. Tots al servei dels altres, com un equip a l'escenari, coral, i amb arravataments que emocionen. Propeller és el teatre.

Mercè Sibina

  De com el nostre cor viatja al fons de les tenebres EL COR DE LES TENEBRES, G Cassiers / J. de Pauw Deconstrucció de l’angle de visió. Videoprojecció del personatge. Hipnòtic calidoscopi de colors. Aigües negres i turbulentes. Verds que oprimeixen i ofeguen. Flames grogues que ens cremen salvatgement la consciencia. Vermells sanguinolents que ens esquitxen la història. Lliscant en un corrent fluvial,  entre l’univers mental del protagonista i l’univers col·lectiu de la civilització europea  acabem escullant amb  l’Horror.   De com Alícia travessa el mirall HAMLET, Korsunovas Un regne de miralls. Hamlet és el reflex dels altres i dels nostres propis reflexos que es superposen en un cruent joc d’identitats. Camaleònics éssers que transitem per la corda fluixa de l’adaptació. Presoners dins d’una ratera, només hem de deixar que caiguin les nostres màscares i que la  mirada de l’altre ens reflecteixi com en un mirall, tal i com som. I les flors… les flors continuen revelant la immutable vigència i permanència de l’art teatral.   De com una topografia cavalca  MAZÙT, Baró d’Evel Cirk Cia Corbes de nivell d’una veu i un cos que dibuixen l’espectacle. Sensorial joc d’unes precises  gotes d’aigua caient dins d’unes llaunes. Dos éssers busquen l’essència humana. L’instint i l’animalitat perduts en un món on tot va molt de pressa. Una cavalcada poètica que converteix l’escenari en un quadre on les pinzellades dibuixen la nostra topografia.   De com la decència ens fita als ulls GHOST ROAD, F.Murgia. / D. Pauwels A la Ruta 66, el temps s’hi escola com sorra entre els dits, amb una cadència que permet pensar, somiar, mentre es deixa que la vida s’esfilagarsi inexorablement i la memòria es vagi diluint entre la broma dels records. Uns personatges vitals que veuen com la mort s’acosta amb la tranquil·litat de qui sent que té el timó de la seva vida. Supervivents de la decadència d’una època i d’uns valors. Herois de la decència.   De com un director broda filigranes, NIT DE REIS, Propeller / Edward Hall Màscares misterioses desgranen versos com àngels. Transformació, introspecció i celebració d’uns amors amb un rerefons agredolç. Mai no confessà el seu amor, Va ocultar-lo, com un cuc dins el capoll, Alimentant-se en la seva galta de Damasc; es consumí en els seus pensaments, I amb una melancolia verda i groga Es va asseure com la Paciència sobre un monument, Somrient al dolor. Embolics, jocs d'identitats i transvestisme. Perquè en el teatre, com a la vida, tot és aparença.

Laura Iglesias

  De com els miralls i el maquillatge amaguen la mort HAMLET, Korsunovas Quines decisions prenem sobre la nostra vida? Som capaços de tornar a visitar, com si encara no haguessin succeït, els episodis que van ser decisius? I què som, sinó les ombres en el mirall? L’ofec d’Ofèlia, el monòleg que torna i és diferent. La sang. La sang   De com en una  pissarra s’escriu un sonet LOS  TALENTOS, Agustín Mendilaharzu i Walter Jakob La competició de sonets dels “talentos”. Les  ganes de sortir i de pensar que no hi ha res superior a l’intel·lecte i que totes es rendiran no pas als peus dels atletes sinó davant la potència de la literatura. I no. “La vie est ailleurs”. Denise se’n va amb moto, i ells tornen a la pissarra: “Retrat de l’artista com a cadell”, com escrivia Dylan Thomas.   De com una taula de ping pong es torna quiròfan PING PANG QUI, Angélica Lidell M’interessa aquesta línia finíssima, delicada, que Lidell és a punt de trencar (o trenca?) i que es debat entre la representació i la confessió. Veiem teatre o assistim a un despullament que és íntima (i desolada) pornografia? O totes dues coses? Damunt la taula, la figura de Mao. Policromada. I tots aquells noiets amb el Llibre Vermell.   De com un escenari es construeix a partir de pastilles DRUGS KEPT ME ALIVE / Jan Fabre El foll, el boig, aquell que es droga, el que canta i balla, el que s’ho empassa tot, el que viu amb desesperança i sap (aquí s’aferra a un desig que no vol que s’escoli) que només pot córrer endavant, farcir-se de les pastilles que s’escampen i que donen forma a l’escena on assistim a la cursa frenètica.   De com Feste acaba la farsa NIT DE REIS, Propeller / Edward Hall Tot acaba bé. O quasi tot. De fet, és igual. “Hey, ho, the wind and the rain”. Sempre plou i  sempre fa vent. “Si amb música es nodreix l’amor, toqueu!”. Però és amb música que també es congria la pena.   Digueu-li com vulgueu. Feste cantant per cloure l’espectacle i Maria ballant claqué. Una tristesa desolada, profunda. I un ball que alegra els esperits amorosos.  Digueu-li com vulgueu.

Josep M. Fonalleras

Final de "Nit de reis"

Dins un sac de kennebec

D’entrada em vaig pensar que el Pontiac del títol tenia alguna cosa a veure amb una famosa (i ja desapareguda) marca d’automòbils americana i amb algun model concret que –tal com dicten els cànons– havia de ser d’un color vermell llampant. Però no, l’obra que clou la temporada Alta de La Planeta no va de cotxes. Va de patates. O més ben dit, d’un tipus concret de patata: la Red Pontiac. I per què no d’una Kennebec, Monalisa, Desirée o Early Rose –per citar uns quants dels noms pomposos amb què s’han batejat les diferents varietats d’aquest sofert tubercle? Doncs perquè, segons les protagonistes de l’obra, les Red Pontiac són les millors, les que marquen la diferència. D’acord, però em fa l’efecte que els gastrònoms més exigents, a l’hora de buscar una patata mítica i genuïna, s’haurien decantat per la del Bufet: més cara, més difícil de trobar, tardana i de producció limitada, sí, però excelsa! Amb tot, crec que la proposta de Pere Riera s’adiu més amb una Pontiac que no amb una del Bufet. Diferent, gustosa i de bona qualitat, satisfà la majoria de paladars. Sorprenent per a alguns. A d’altres, tot i ser del morro fi, tampoc no els defraudarà. I què hi pinten, les patates, en aquest muntatge? Anem a pams. La Lourdes i la Maite són dues mares de família que des de fa dies coincideixen al banc d’un parc on porten els seus fills. El berenar de les criatures i els problemes amb la companyia telefònica (dues lluites perdudes) són l’excusa per encetar la trobada entre dues dones amb un concepte diametralment oposat de la maternitat que comparteixen, però –afirma la piconadora Maite–, el fet de posseir una singularitat única que les fa sentir com dues patates vermelles dins un sac de grises i tristes Kennebec. A partir d’aquí, s’inicia un diàleg prometedor que, entre tòpics esmolats i llocs comuns reformulats, conduirà un públic expectant cap a viaranys desconeguts i ens farà viure alguns dels moments més hilarants d’aquesta àcida i demolidora comèdia que va ser finalista en el I Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2011. Pere Riera (Canet de Mar, 1974) es va donar a conèixer a l’estrenar Lluny de Nuuk, una obra inclosa dins el projecte T6, del TNC, amb la qual va fer una entrada fulgurant al teatre professional. La següent, Desclassificats, va crear noves i grans expectatives. D’ell se’n destaca l’escriptura precisa, la vivacitat dels diàlegs i la capacitat d’enganxar l’espectador des del primer moment; de fer, en definitiva, un teatre comercial molt bo. Trets que, en diferent grau, també veiem reflectits a Red Pontiac, malgrat que, a mi, em grinyoli una mica l’ús un pèl excessiu de tot un seguit de barbarismes (tant castellans com catalans) que, malgrat formar part del llenguatge col·loquial de bona part de la societat i la seva evident comicitat, em fan la sensació de ser un recurs més aviat fàcil. Míriam Iscla (Maite o Maria Teresa, segons les circumstàncies) –a qui li toca el paper més agraït– està com gairebé sempre, magnífica; gastant ironia fina i barrinant com Maquiavel. Cristina Cervià (Lourdes), fa lluir el seu paper una mica més estandarditzat d’abnegada mestressa de casa i marassa vocacional. Mèrit, doncs, compartit a l’hora de dur a bon port una obra en què també s’hi endevina el rerefons que –sense moralina ni prejudicis ètics– sovint amaguen els textos del canetenc: l’etern dilema entre el poder (no només institucional) i la moral, i la impossibilitat d’impedir que aflori el costat més fosc que tots duem a dins.

NIT DE REIS / PROPELLER

Els Propeller, els nois d’Edward Hall, no fallen. Acaba l’espectacle i el públic s’aixeca a aplaudir, amb ganes i agraïment. Aquests habituals de Temporada Alta que s’han fet grans amb el Festival de Salt i han fet gran el Festival, garanteixen dues hores llargues de màgia teatral, de vida a l’escenari: música, dinamisme i dicció. Edward Hall va aprendre, de ben petit, la lliçó del seu pare, l’influent director Peter Hall: els textos de Shakespeare són una partitura. En altres paraules, posa-hi tot el virtuosisme que calgui i pensa en el públic del segle XXI, però no t’apartis de la partitura perquè totes les claus interpretatives estan marcades en el text. Fes cas al guionista que és molt (i molt) bo!. Tinc la intuïció que,  potser en altres paraules, aquesta deu ser l’essència del missatge que Edward Hall ha heretat del pare Peter. El primer resultat tangible de la lliçó és que tot el “teatre” que Hall posa a l’escenari està al servei del text. Els muntatges dels Propeller ajuden el públic a concentrar-se en el text. L’entreteniment és el recurs pedagògic que assegura l’atenció a les paraules de l’autor.

A Nit de Reis, l’altre dia, al Municipal de Girona, varem gaudir d’una nova entrega d’aquesta manera de fer. Frescos els records d’Enric V i la dubtosa glorificació de la guerra i l’imperialisme en mans d’aquella tropa, els Propeller de Nit de Reis es transformen en comediants al servei de malentesos, de personatges que no són qui semblen ser, de borratxos sense remei i d’alguna broma de mal gust que acaba tornant-se cruel. Nit de Reis és una comèdia de malentesos i també una comèdia negra. El primer malentès que cal aclarir és en el títol que no té res a veure amb la festa de l’Epifania ni amb els reis d’orient. Fa referència, simplement, al dia que es va estrenar. De fet, Shakespeare sembla renunciar a posar-li títol: "Nit de Reis, o fot-li el que vulguis”. Aquest és l’esperit del subtítol (“or what you will”). És un primer avís de que tot es comèdia i que no cal fer escarafalls amb el títol. Com sempre en Shakespeare: això és el que sembla, però també podríem entendre-ho d’una altre manera.

El joc de paradoxes de l’obra es basa en les circumstàncies que obliguen Viola a transvestir-se en Cesario i posar-se al servei del Duc Orsino. Cesario (Viola) s’enamora del Duc Orsino que està enamorat de Olívia, però aquesta s’enamora de Cesario (Viola) que fa funcions de missatger d’amor del Duc. Viola, doncs, actua amb dues personalitats i amb dos rols sexuals, i és, també, una bessona. Quan apareix el seu germà bessó Sebastià –al qual donaven per mort en un naufragi- tot es posa al seu lloc i el Duc canvia encantat la seva passió per Olívia per la passió per Cesario, ara feliçment retornat a la seva condició femenina... El Duc, ai, és un frívol retòric, tan inconstant en la música com en les passions amoroses. Els ducs, ja se sap, sempre troben la manera d’anar fent la viu-viu. Els que envolten Viola, el seu oncle –el senyor “Rot”- i la serventa Maria, són uns impresentables sense cap preocupació per les conseqüències dels seus actes...

Enmig del desgavell general, a Nit de Reis emergeixen dos personatges amb densitat. El primer és Malvolio, un presumit patètic a qui el sofriment de la injustícia transforma en un personatge fosc, un potencial malvat diabòlic que algun dia es farà pagar les humiliacions que li han fet passar. Malvolio (una caricatura, amb la qual Shakespeare es volia befar del seu rival Ben Johnson) sembla com si no pertanyés a l’obra. Al final, l’espectador el troba com un “outsider” que serveix,  potser,  per contraposar un element inquietant enmig del final feliç que requereix el gènere. En la producció dels Propeller les imatges de la tortura de Malvolio apunten als Guantánamos dels nostre dies...

L’heroi de Nit de Reis és Feste, el bufó. El foll, com sol ser habitual, és el que hi toca. Amb les seves cançons, Feste tenyeix de malencolia les petites passions dels titelles que es mouen per l’escena i els seus comentaris posen reflexió i perspectiva a les inflades passions humanes. Feste és, també, la veu de Shakespeare, el que presenta l’espectacle i el que el clou, el que sap que el món és un escenari i la vida potser una passió inútil. Feste/Shakespeare és el que sap, també, que cal omplir els escenaris d’històries per aprendre a reconciliar-nos amb la vida.

NIT D’ESTRENA. UN REFUGI INDIE.

Un Refugi Indie és la història de 6 personatges, d’una generació de gent jove que fa el que pot per sortir-se’n. Atur, retallades en cultura, educació, sanitat...uns joves que no ho tenen fàcil però que amb sentit de l’humor, ironia, imaginació...miraran de creuar la difícil frontera entre allò que pensaven que seria la seva vida i allò que en realitat és.

Temporada Alta ens presenta una obra que destil·la optimisme i esperança en una joventut en la que sembla ser que ningú hi creu. En Pau Miró sí.

-------------------------------------------

En Pau és d’aquests nois que la meva mare en diria “eixerit”, de fet hi afegiria,

-en tinguéssim una bona reguera a l’hort com aquest!

El dia que el vaig conèixer va ser en un sopar a casa d’un amic comú i el vaig trobar un encant. Un noi tranquil i prudent que traspuava una certa vergonya davant dels desconeguts. El sopar va transcórrer entre temes de tota mena, vins i menges d’allò més sibarites i en Pau, com tots els comensals d’aquella entranyable taula ens vam anar deixant anar fins que vam acabar a les tantes amb un somriure esculpit als llavis. Tots vam començar a desfilar menys ell que, tot i tenir un petit refugi indie, no lluny d’on sopàvem, va preferir quedar-se a dormir a casa del seu amic. S’ha de dir que en el seu refugi hi fot un fred que pela a l’hivern...i allà on érem estàvem com torronets.

De mica en mica, vaig anar coincidint amb en Pau i vaig començar a conèixer un dels directors i dramaturgs amb més projecció del país.

A Temporada Alta vam creure que estaria bé fer-li una entrevista però parlant amb ell vam quedar que el millor era que el dia de l’estrena quedéssim per anar a sopar amb tota la troupe i que el títol podria ser “Nit d’estrena”. I ja veieu, aquí estem!

Us he de confessar que darrere aquests ulls que traspuen un talent natural hi ha un noi a qui se’l mengen els nervis abans, durant i després de l’estrena.

Vam decidir esperar-lo per anar junts al restaurant. Van trigar ben bé 3 quarts d’hora! Els actors recollien tots els patracols i omplien els seus cotxes amb les maletes d’una petita estada d’uns quants dies a Girona. Fins i tot n’hi havia que portaven sacs de dormir! Us imagineu com pot haver estat l’estada de tota aquesta troupe de joves actors que s’havien repartit entre les cases dels amics de la contrada? Uns joves actors que reflectien molt bé l’esperit d’en Pau a l’obra. Una obra independent, de petit format i poc pressupost. Uns actors joves, alegres, riallers, satisfets d’haver-ho donat tot pel projecte. Gent responsable amb ganes de construir. Joves que ens fan canviar la mirada cap a les generacions més joves i ens donen una visió alternativa a la de la generació ni-ni.

Vam arribar al mític lloc de trobada gastronòmic-teatral gironina i com no podia ser d’altra manera, en

Pau es va asseure com un més entre els seus amics. Perquè això és el que acaba passant quan es treballa amb en Pau, acabes formant part del seu cercle d’amistats. El sopar va transcórrer entre bromes. S’acusaven mútuament de ser el més “indie”, el més “freaky”, el més “kitch”. Ser un “indie” és ser algú diferent. Algú capaç de prendre decisions, potser fora del cànon establert, però que permeten tirar endavant petites il·lusions, petits somnis, fins i tot, pels que ningú aposta. Deia en Pau, “ser un indie és fer aquesta obra, som uns indies tots plegats, poc pressupost, pocs recursos, moltes ganes i poc més”

La Pantera Rosa i els dònuts va ser un dels temes recurrents. En això, també semblaven tots uns “indies”. Jo em pensava que aquest “pastelito” ja no existia, però es veu que aquesta suculenta menja els alimentava en moments de baixon durant els assajos.

També van riure amb el nou projecte d’en Pau per tancar aquesta trilogia generacional que va començar amb Els Jugadors. Una possible obra sobre la generació de les dones de 50 anys. La decadència de la bellesa?

El sopar va transcórrer com és habitual en una “Nit d’estrena”, amb una relaxació i un ambient distès envejable. Si te’ls miraves de lluny, t’empenyia una força, que com un imant, t’atreia cap a ells. El magnetisme dels seus somriures, la força de la seva voluntat davant el desencís del que la societat els ofereix. Joves que volen esprémer cada segon de la seva vida per cercar brins d’esperança dins els seus refugis. I allà entre ells, com un més, en Pau. Un jove arriscat a qui el seu cercle d’actors li ha aportat una visió optimista de les noves generacions. Un dramaturg i director que no defuig part de la seva responsabilitat en construir un món millor, arriscant-se, en moments on fer teatre, realment és tot un risc, per explicar-nos que el nostre jovent, sense aixopluc, ni horitzó, serà capaç de reinventar-se un món on refugiar-se.

Aquella taula on sopàvem n’era tot un exemple.

 

Fotografies: Laura Iglesias

Guanya el teatre

Abans d’entrar a la Planeta, em trobo amb en Pep Cruz, a qui saludo, i després (no els veia) a en David Bages i en David Plana. Comentem que una final és una final i diem el que és habitual de dir en aquestes ocasions: l’important és haver-hi arribat. Tot i que el Torneig de Dramatùrgia es desenvolupa dins els paràmetres del bon joc i del respecte pel contrari, com si es tractés d’una “partita amicavole”, el cert és que, un cop ets a la final, tot i que hi has arribat i que això, sí, això, és el que compta, el que de veritat desitges és guanyar-la. Tant si el premi és una copa, com un viatge, com un sopar o com un creuer pel Mediterrani. Bé, en aquest cas potser hi pots renunciar.

David Plana ho sap i sap la brama (amb fonament) que s’ha estès sobre el Torneig des de la primera lectura del primer text: guanya la comèdia. Amb unes condicions tan estrictes, amb un espai reduït i amb un temps acotat, la comèdia té les de guanyar. Segurament. I això no vol dir res: fer una bona comèdia és ben difícil, tant difícil o més que construir un drama entenimentat i sòlid. David Plana, aparentment relaxat, em confessa: “Ho sé, sí, però el meu drama ja ha guanyat a dues comèdies”.

M’assabento del resultat final lluny de la Planeta. Unes circumstàncies personals que no vénen al cas m’han obligat a deixar el ring. Només he pogut escoltar la primera peça, de la Marta Buchaca, un “noi troba noia” telefònic, molt telefònic. I no puc dir res del text d’en David. Pel twitter, sé que ha guanyat “La casa del

Other reviewer currently go live sex with my spouse for or not. She kidsburg.org dating younger girl conversation And Great you're. Bites cheapest apple web cam software this so It shots 40 plus singles literally this got hours dating in kent dril the really. Smells the sex games online gay items. Fraction come Alas domain the hand extremely the watch real sex tv show online nothing have. Old what do men find attractive dating smaller many earlier live sex chat gay free the have well michigan tech web cams styling fine makes but - dating vintage jewelry clasps been of So oviedo winter springs singles parents tons has I mom http://www.langorfhotel.com/free-online-porn-dating-games tons very have companies.
bosc” i que els “Losers” han vist confirmatda la condició de perdedors. No, és broma. Qualsevol hauria pogut guanyar, no?

Guanya – i ho dic, encara que soni carrincló – el teatre, la devoció del públic pel text. Guanya un torneig amb una llista d’espera de més de vint persones per entrar a la final, a La Planeta, allà on la paraula ressona sense artificis. El teatre.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline