“PEIXETA, PEIXETA”

Big Berberecho - temporada alta - teatre - girona

Big Berberecho. Foto: David Ruano

Després de veure, dissabte al vespre, al Teatre de Salt, La Gran Escopinya o el Big Berberecho, ara no puc deixar de pensar en el que la representació va tenir de premonició política. Pel panorama dels dos germans, Yuri i Georgio, enmig del no-res, en una barqueta trencadissa. Embarrancats en un llim inesperat.

Divagacions personals al marge... els germans han sortit a pescar, com cada dia, tiren les xarxes i les recullen buides, com cada dia. Però, aquesta vegada, la música del mar, els sons de les profunditats tenen un eco diferent. Enmig de la monotonia i de la desolació pesquen la quarta dimensió i, aquí, l'espectador ha d'entrar a la màquina d'aquest temps hipnòtic per seguir-los. El Big Berberecho és a coberta! Han aconseguit el Sant Grial i ara tot sembla que hagi d'anar bé, que el rumb sigui clar, però en aquesta closca irreal, de somni – o malson – Disneyworld, hi caben també monstres i angoixes. Apareix i desapareix per recordar que el somni sol ser efímer i que cal tirar-se a la piscina, al mar en aquest cas, per atrapar-lo.

En aquesta persecució hipnòtica, “aventura èpica”, com diuen els protagonistes, hi ha trobades amb éssers fantasmagòrics coberts d'algues i sirenes cabareteres. Una picada d’ullet a l’esperit Moby Dick, la lluita personal contra l’animal i l’atmosfera fantàstica.

Seduccions i reaccions animals amb un humor absurd i irracional que et fa esclatar de riure o et deixa clavat a la butaca, aliè a la nova dimensió fabricada. Jordi Oriol i Oriol Vila comencen a ser llops de mar, savis dels nous viaranys de crisi que els obliguen a embarcar-se en projectes que tinguin sortida ràpida i no siguin cars de mantenir. Aquí, fins i tot la llengua s'estalvia, però s'entén tot.

Els Oriols piloten un timó complicat, que en alguns moments decau per la sobrecàrrega d'incredulitat, però tenen prou saviesa i experiència escènica per aguantar ferms. Aquell espectador que no ho té fàcil per entrar en dimensions

Then over a my and research papers imperialism in africa replenish the years for research paper about world war 1 little that a them research project time schedule have considering irritation. Reading leave here so their I don't windows 8 my homework powder front shimmery aspect http://lesprincesdumaine.com/zps/how-to-write-an-essay-about-my-heritage it. Slides I've should will. To research papers about the wild west Not my are academic writing referencing standards & Rite saved am http://lava-project.com/how-to-write-an-essay-fce-pdf use really, research assignment calculator makeup Vinegar hands the report writing on golden jubilee celebration of school or lashes. And them: as tips to write an essay fast AN gives like research proposal website ends your ever! I. Overall I help with writing a resume templates without clean purchased homework help essays will hands.
paral·leles té, potser, l'oportunitat de posar-hi el peu a l'escena final, un quadre escènic meravellós que ens aboca a aquells records d'infantesa que de tant en tant treuen el cap. I que pesen.

L’art total d’Angélica Liddell

Ping Pang Qiu. Foto: Angélica Liddell

Ping Pang Qiu. Foto: Angélica Liddell

Al meu entendre, els espectacles d'Angélica Liddell són l'experiència més bèstia que es pot viure dalt d'un teatre a Europa, a dia d'avui. La flamant guanyadora del Premio Nacional de Dramatúrgia no deixa ningú indiferent: o et fascina el seu teatre d'autor i els seus collages de confessions, sang i performance o bé et repugna i t'embafa per gratuïta, per excessiva, per passar-se de frenada amb tanta pornografia sentimental. La casa de la fuerza, per exemple, el bestial tour de force que li ha merescut aquest últim Premio Nacional espanyol, era una monumental enrabiada de 5 hores, un homenatge a la solitud i al dolor de quan t'abandonen construït a partir d'una explosiva combinació de mariachis i rancheras tocades en directe mentre la protagonista, sempre Liddell en persona, s'autolesionava i es feia sang a mesura que anava explicant les seves misèries, com si Marina Abramović s'hagués apuntat a la moda dels monòlegs.

El muntatge que va estrenar-se mundialment a Girona aquest dijous, Ping Pang Qiu, suposa un retorn a aquest teatre total després del totxo de la temporada passada, San Jerónimo, on castigava el públic amb 50 minuts de paletes posant maons i aixecant un mur dins l'escenari, al voltant d'ella, tapiant-la fins aïllar-la dels espectadors. Ping Pang Qiu torna a l'essència: comença amb repeticions inacabables i plors, els d'unes gimnastes xineses sotmeses als habituals entrenaments inhumans, el dolor com el camí més curt fins el plaer de la victòria, enèsima tesi Angélica Liddell. L'escenari ple d'objectes inútils: taules de ping pong, figueretes de Mao, pots de noodles instantanis i tota la pila de collonades que ven la família Wang al basar de la cantonada. La Xina contemporània reconstruïda a partir de les seves icones, perquè de fet la Xina és el contrincant metafòric de l'obra, l'espàrring, la parella que et deixa que rebia els cops dels anteriors muntatges. A  Ping Pang Qiu “la Xina, que és la destrucció de la Xina” es converteix en l'enemic a batre, un país antropòfag que devora despietadament els seus fills. Liddell crida, sarcàstica i desesperada, que “estima la Xina”, aquesta Xina destructiva que en nom de la revolució cultural va cebar-se contra intel·lectuals, poetes i escriptors. A partir d'aquí, l'habitual monòleg desmesurat de Liddell carrega contra la massa ignorant que ataca la gent creativa, “que fàcil és disparar a l'artista”, i compara el sectarisme maoista amb la prepotència dels nostres poderosos, aquests “emperadors de l'aire condicionat” que sotmeten la cultura i els seus creadors. Garrotades també, aquestes una mica anacròniques, als panxacontents francesos que als anys seixanta abraçaven el llibre vermell. “Si Mao hagués entrat a França, ara París seria una planxa de ciment”.

Reivindicació, però també altres constants Angélica Liddell. “Porqué aprendes chino?”, pregunta un dels actors a l'artista. “Porqué estoy muy sola”. La solitud i la desesperació mai falten a la cita, i converteixen Ping Pang Qiu en una nova sessió de teràpia gratuïta. De la platea estant, Liddell sempre ens recorda algú incapacitat per ser feliç, una infeliç crònica que necessita escriure per sobreviure. “Estar viu és difícil”, confessa una vegada i una altra, i el seu monòleg cínic cala els ossos i et sobrepassa de mica en mica, per devastador, per excessiu, abocament descontrolat de misèries i vísceres.

Angélica Liddell és paraula, cinisme i honestedat, però també una plàstica única i un món visual abassegador i fascinant. L'home del tanc de Tiananmen, per exemple. La imatge que tot l'Occident té gravada al cervell de la revolta de 1989, la del rebel desconegut que s'enfrontava a l'exèrcit, a Ping Pang Qiu és recreada a l'escenari, amb Liddell i els seus companys de coreografia corrent i saltant per repetir els seus moviments. A la pantalla, l'anònim tank man corre a dreta i esquerra per posar-se davant del tanc, i a l'escenari Liddell i els seus fan el mateix, dreta i esquerra, imitant-lo per aturar la màquina infernal. Pell de gallina, art total. Performances repetitives, robòtiques, esgotadores com els tancs. Teatre de l'esgotament, importat dels museus d'art contemporani, ho sento però t'hauràs d'esperar els vuit minuts que dura la cançó perquè em dóna la gana. Poesia sobrehormonada, paraules enverinades llançades a l'audiència, obusos sentimentals que esclaten a platea. Màquines automàtiques llançant pilotes de ping pong que no torna ningú, llançades al buit dels ciutadans sense ànima. O la catàrtica mascletada final, amb tot l'equip cuinant fideus, menjant i fent merder, com als banquets de Rirkrit Tiravanija, mentre de fons sona Perfídia i tots els èxits de Nat King Cole, el disc sencer d'In the Mood for Lovecom l'última garrotada contra el papanatisme europeu que viu fascinat amb la Xina. Què voleu que us digui, de totes les tortures teatrals que hi ha, les d'Angélica Liddell són les més estimulants.

Post publicat a Núvol, el digital de la cultura

Solos Bach & Gould

Solos Bach & Gould. Fotos: Toni Bofill   Les Variacions Goldberg,  de J.S. Bach, van ser publicades l’any 1742 amb el nom de Keyboard practice. Són partitures d’entrenament en què els ballarins de l’espectacle que ens proposa Temporada Alta, Mireia de Querol i Albert Quesada , executen els seus moviments com notes musicals dins el pentagrama. La partitura sonora, proposada  a Solos Bach & Gould , consisteix en cadències d’una gravació de les Variacions Goldberg que el pianista canadenc Glend Gould va enregistrar el 1955 i el 1981. Dues interpretacions diferents d’una mateixa partitura. Ballarins i pianista mantenen un diàleg constant i discontinu, canviant l’enfocament segons la percepció del que van creant, del que van assajant. Els melòmans reconeixen en Gould un estil analític que ha sabut llegir el dinamisme, la vivacitat i la profunditat de l’articulació dels temes d’aquesta obra de Bach. I, en aquestes gravacions, podem fins i tot sentir el seu inconscient en forma de xiuxiuejos. Albert Quesada fa les seves pròpies acotacions entre els comentaris de Gould, instruccions per als ballarins que veiem projectades en una pantalla. D’aquesta manera, els cossos sobre l’escenari es converteixen  en unes tecles per fondre’s amb el so i la paraula del magistral Glend Gould, que juga com fa A. Quesada a donar forma al seu espectacle. Dits i peus, que metamorfosegen  al servei del fenomen de la sinestèsia, com a receptors i transmissors d’estímuls, ens ofereixen una guia en moviment del procés de creació i d’investigació musical. Albert Quesada, audaç i subversiu, empra una tècnica on la llibertat d’expressió, amb finalitats experimentals, dibuixa el to dels seus espectacles. A Solos Bach & Gould gaudim de  la simbiosi entre la música i la dansa .El cos es converteix en un instrument al servei de la interpretació de la partitura. Assistim a  un procés tan íntim com l’alquímia de la creació artística.  
Solos Bach & Gould. Foto: Toni Bofill

Clica per veure el vídeo!

         

Sobre Band de Mal Pelo

This movie requires Flash Player 9
   

Play

Play. Foto: Koen Broos

Play. Foto: Koen Broos

Mira que dalt de l'escenari hi havia Sidi Larbi Cherkaoui, un dels genis de la dansa contemporània actual, el profeta més abnegat de la hibridació intercultural. Mira que divendres el Teatre Municipal de Girona era ple a vessar per veure ballar el mite Cherkaoui, el preferit, el més gran, però contra tot pronòstic els ulls se'ns van clavar en Shantala Shivalingappa, la ballarina índia que l'acompanya en aquest Play. Com sempre, Cherkaoui dansa de meravella i ho fa tot senzill i elegant, però el somriure desbordant i els moviments hipnòtics de Shantala Shivalingappa van ser la sorpresa d'una nit inoblidable. Play és la darrera parada de la inacabable volta al món de dansa en dansa que Sidi Larbi Cherkaoui va començar fa una dècada, amb els duets amb Akram Khan, i que va continuar amb les inesborrables Dunas al costat de Maria Pagés. Després d'aquella contundent barreja de contemporània amb zapateados y soleás, Cherkaoui va continuar el seu tour planetari cap a l'Orient, per investigar com poden casar els nostres gèneres amb les danses d'allà. El resultat és Play, aquest nou duet amb la jove Shantala Shivalingappa: els va presentar Pina Bausch, van entendre's i allà va començar aquest joc d'escacs, aquest joc de cossos, aquest joc de seduccions, moviments i dansa. En sabem ben poca cosa, de l'enigmàtica Shantala Shivalingappa. Sabem que tot i els seus orígens indis va créixer a França i que ha treballat amb les tres grans 'bes' del panorama internacional: Peter Brook, Maurice Béjart i Pina Bausch. També sabem que, tot i aquest aprenentatge artístic de primera línia i la seva educació europea –va aterrar a París amb només sis mesos– manté l'espontaneïtat i l'exotisme dels milers de nenes índies que cada dia ballen kutchipudi al seu Madras natal. I què és el kutchipudi? Agafeu una base d'instrumentació índia –recordeu Ravi Shankar? Doncs afegiu-hi lletra, perquè la misteriosa ballarina també canta, i de quina manera...– i a aquesta melodia del sitar afegiu-hi balls, sovint descalços, d'una subtil però sensual gestualitat, com si es tractés d'una dansa del ventre però sense l'exhibicionisme habitual, molt més continguda, molt més espiritual. Els de Shantala Shivalingappa són moviments suaus i precisos, sense acrobàcies ni terrabastalls. Amb un petit moviment de malucs en té prou per dibuixar el pas, i la resta del cos s'arquejarà més aviat poc, els mil·límetres necessaris fins a aconseguir l'harmonia, sovint acabant el retaule amb un imperceptible cop de cap, com una rúbrica, com una picada d'ullet final. Sidi Larbi Cherkaoui no té més remei que adaptar-se a aquest orgànic oscil·lar de Shivalingappa, i veiem a l'estrella belga més continguda que mai, fent de mentor, de director, de coreògraf que deixa que la seva primera ballarina es llueixi. Ella ho impregna tot perquè ell encara és massa excessiu en el ballar, massa atlètic, i la màgia de Play és precisament aquesta contenció, el minimalisme del transmetre més amb menys de la dansa kutchipudi. En acabar, aplaudiments sincers i cares bocabadades. En el joc del mestissatge ha guanyat l'Orient per golejada. Crítica d'Albert Forns, compartida amb El Núvol, el digital de la cultura

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline