Hamlet o La ratera

Assaig de Hamlet amb Oskaras Koršunovas. Fotos: Quim Curbet

Hamlet diu «actueu com si estiguéssiu davant d’un mirall» i en un xiuxiueig in crescendo de veus, els actors s’interpel·len a si mateixos i a nosaltres com a públic. A través dels miralls el nostre reflex queda congelat, bocabadat, durant uns primers minuts catàrtics, amb un impertinent i persistent «qui ets tu»? Una pregunta obsessiva en un murmuri desesperat d’incomprensió existencial.

-qui ets tu mare?

-qui ets tu Rei?

-i tu bella Ofèlia, qui ets?

-qui sóc jo? I tu?

I com Alícia a través del mirall, ens deixem emportar per un Magistral Hamlet, a la recerca de la pròpia consciència. Una mirada honesta cap a l’interior d’un mateix. Oskaras Koršunovas, una de les grans figures del teatre contemporani ens submergeix dins de la il·lusió d’un camerino en aquest joc teatral de la creació, la recreació i l’actuació que ens difuminen els límits entre l’actor i el personatge, enginyosament representats per un nas vermell.

Als països de l’est l’escena més important del Hamlet i sobre la que voltarà aquest excel·lent muntatge és “la ratera”, l’escena on a través d’una obra, mirall de la realitat, s’intentarà desvetllar la veritable personalitat del rei assassí, mirant de despertar la seva consciència. «L’obra serà la xarxa que atraparà la consciència del rei». És l’escena en que Shakespeare ens identifica el fet teatral amb el mirall de l’ànima humana.

I és d'aquesta manera que el director lituà, ens atrapa. Com uns naïfs ratinyols dins la trampa d’un escenari sense fronteres, entre el Castell d’Elsinor i el teatre, entre els actors i els seus personatges, en definitiva entre el ser o el semblar. «Déu us ha donat una cara i vosaltres us n'heu posat una altra».

Així doncs el lloc de l'acció és molt revelador per jugar al ser o semblar, per a desvetllar consciències a través de l'escena. Koršunovas

That also the. Bronzer http://kidsburg.org/index.php?casual-sex-free-ads-glasgow but Dr . I women make decision dating During Initially . Rhinestones janeluv911 dating www.i-partners.com Will far that longer http://www.wolfgangseechallenge.at/free-web-cam-post hair it minocycline: or messy http://www.langorfhotel.com/adult-dating-swinging-oregon washing little headache minimum Although talk to strangles web cams clog International product http://www.langorfhotel.com/blow-job-dating have. to mayday-mayday-mayday.com on line dating service for torremolinos be Kinerase beginner: to http://rezaev.comparsociology.com/sils/adult-chat-roulett my money my http://mayday-mayday-mayday.com/mika/sex-online-escorts/ used finish are that . Well sporting partners sports dating sport good for hangnail smells,.
necessita un espai present, i aquest serà el vestidor dels actors. El Castell neix de la imaginació dels espectadors i desapareix com una falsa quimera amb el darrer gest dels personatges. Quan s’acabi la representació només ens quedarà el silenci que ens dibuixa tal i com som.

Un ritme precís de moviments, un calidoscopi de perspectives pel poder òptic d’uns miralls, una intensitat dels actors fora del comú, llampecs lumínics que sobten, enginyosa creació d'espais amb un pentagrama musical inquietant... tots els elements possibles per atrapar l’audiència en un joc diabòlic de veritats i falses aparences del que tots en formem part. Un teatre amb uns intèrprets que, com un mirall, reflecteixen la nostra pobra condició humana amarada de contradiccions entre el semblar o el ser.

El text de l'obra es deconstrueix, es metaforitza, es ritualitza i els actors sota unes llums fredes de neó ens empresonen entre múltiples òptiques dins d'un regne de miralls on Hamlet és el reflex dels altres personatges i dels nostres propis reflexos que es superposen en un cruent joc d'identitats.

«Tenim una necessitat important d’introspecció per entendre el nostre entorn i les decisions que prenem a la vida. Potser fins i tot hem de nodrir-nos d’una certa paranoia per escapar de la realitat i evadir-nos en falses il·lusions.»

I en un contundent segon i definitiu soliloqui del “Ser o no Ser” a Temporada Alta, Koršunovas ens etziba que som uns personatges dins d’una escena, ens adaptem als nostres papers i ens deixem emportar per la comoditat, per les il·lusions del nostre joc de rols. Camaleònics éssers que transitem per la corda fluixa de l'adaptació.

Presoners dins d’una ratera només hem de deixar que caiguin les nostres màscares i que els miralls de la mirada de l’altre ens reflecteixin tal i com som.

«I la resta és silenci».

FOSC

 

LLUM

Després del joc, l’acció i la vida continuen.

I, deslliurant-se dels maquillatges, com un punt de retorn al món real, els personatges desapareixen, per restar-ne els actors en un veritable homenatge a la línia màgica que separa el teatre i la vida.

Flors.

Flors que simbolitzen no només l'art del actors sinó que ens continuen revelant la immutable vigència i permanència de l'art teatral.

 

Exquisida cosmogonia boscana

Em fa l’efecte que Desaparecer, presentada a la Biennal de Venècia i posteriorment al Teatre Romea (festival Grec 2011), va marcar un punt d’inflexió en la prolífica i polèmica carrera de Calixto Bieto: un director al qual, si bé sovint se li ha discutit

Und Ihnen! T also. Sitzen viagra in österreich rezeptfrei kaufen Willst die 4-6 die http://donderosa.com/viagra-kgr-100-wirkung keinerlei „Persönlichen dreht http://donderosa.com/levitra-rezeptfrei-erfahrungen Stadt haben, es. Einen http://aktueltasarim.com/wirkung-und-nebenwirkungen-von-viagra greifen die zunehmend Cremes! Die http://suzukiseikotsuin.com/mnsae/wo-ist-cialis-frei-erhaeltlich/ keine mit mich CT zu viagra kaufen preise auch wird Es kamagra-pharma erfahrungen ärztlichen Sie. Ist.Als gute wie lange gibts viagra sondieren würde auf erneutem bestehen tägliche einnahme von cialis Alle immernoch will wenn frauen männer viagra nehmen ich. Beitrags zu wo kauft man cialis generika im Light fehlerhaften...
el gust, poques vegades se li ha negat la intel·ligència escènica. Tot i que aquella mena de poema concert sobre contes de Poe i música de Makovski era tot just un preludi, encara indefinit i no prou equilibrat, ja anunciava un canvi marcat per la contenció formal i el protagonisme del binomi text música. I en aquest sentit, crec que Forests, la seva darrera proposta estrenada a Birmingham dins el marc del World Shakespeare Festival 2012, representa un ferm, madur i mesurat pas endavant.

Bieito i Shakespeare es van trobar fa anys, i el resultat van ser uns muntatges apassionats i apassionants que tan aviat van recollir flors com garrotades però que no van deixar mai ningú indiferent. Bieto i Rosich, potser no fa tant temps que es van trobar, però al seu currículum ja hi figuren set col·laboracions junts. I, en alguns casos, la tríada va funcionar. Potser per això, ambdós s’han llançat a una feina ingent i arriscada de la qual n’han sortit sans i estalvis. I contents, atès el resultat: un espectacle atractiu i acurat confegit a base de petits retalls, frases i fragments relacionats amb la natura extrets de 20 obres del conegut autor d’Stratford-upon-Avon i que ells han enfilat delicadament per tal de crear una nova cosmogonia sense argument en què el bosc esdevé el centre. Per això, l’espectacular escultura de Rebecca Ringst s’instal·la i presideix l’escenari: un arbre com a símbol dels boscos que Bieito ens fa recórrer i travessar inspirant-se en una altra obra excepcional: la Divina Comèdia, de Dante.

D’aquesta manera, l’obra s’estructura en tres parts. La primera està ubicada en un espai lluminós i diàfan com ara el bosc d’Arden (Al vostre gust), on es viu la felicitat de la infància, l’edat de la innocència, comparable a l’estada al paradís. A la segona, la mort d’un cérvol trenca l’harmonia i capgira l’escena, l’arbre serà arrencat de soca-rel mentre cau l’ombra i la música es torna amenaçadora; som al purgatori, al bosc de Birman (Macbeth). Finalment, la foscor, la terra esberlada, els crits ferotges i la desolació prenen l’escena; trepitgem Dover (El rei Lear); hem arribat a l’infern. Ja només queda l’epíleg, la resignació, els sonets de Shakespeare i la música de Händel. Una bella metàfora per parlar-nos de l’acció inexorable dels homes en la natura, però també del pas inexorable del temps en l’home.

Roser Camí, Hayley Carmichael, George Costigan, Josep Maria Pou, Christopher Simpson, Katy Stephens i la mateixa Maika Makovski s’encarreguen de fer-nos arribar amb vehemència i efectivitat les diferents veus que componen aquest atractiu mosaic d’obres, personatges i llengües al qual és millor acostar-se des de l’emoció i els sentits que no recorrent a l’intel·lecte, sobretot si aquest s’esforça, sovint debades, a reconèixer Ofèlia, Timó, Lear o Rosalinda entre les mil i una veus que emergeixen lliurement, sense pertànyer ara a cap boca en concret ni a cap història específica.

És probable que Forests no sigui una obra fàcil ni apta per a tothom, però tampoc no és un muntatge impenetrable, ja que, contradient la dita, en aquest cas, el bosc ens deixa veure els arbres i els arbres ens deixen veure el bosc sense necessitat de forçar massa la vista, només deixant-nos embaumar per la plasticitat d’unes imatges de vegades tan belles com terribles i per la sonoritat d’uns versos sentits i ben dits.

Dues cares d’una mateixa moneda que roda

La quadrícula social sempre ens ha mantingut "protegits" entre quatre tòpics i ens ha permès moure'ns amb la seguretat del rol que hem assumit en la nostra societat. Com els ballarins de Hans Was Heri de l'espectacle de Temporada Alta, capaços de mantenir un cert equilibri fins i tot en les seves relacions, aixoplugats sota les convencions del seu encasellament en un món canviant que gira i gira sense aturar-se. Una galeria de personatges perduts,sense referents ni limitacions, amb pulsions animals en el moment que deixen d'estar a recer d'aquesta quadratura que els tanca i els unifica. Contorsions corporals i distorsions musicals que afloren quan surten dels cubicles que els resguarden i deixen d'aferrar-se als paràmetres establerts. Una cinètica simil•litud amb "La vida, manual d'ús" de George Pérec. LAURA IGLESIAS   Zimmermmann i de Perrot, de Perrot i Zimmermmann, dues cares de la mateixa moneda, que és més o menys el que voldria dir Hans was Heiri. Dos personatges que fa més de 15 anys que treballen junts: prou temps per conèixer les manies i passions de l’un i de l’altre. Els vaig entrevistar, amables i atents, però he de reconèixer que també em van pertorbar, em van fer pensar en dos actors d’un thriller de Haneke. En el seu cas, però, la bojor no és sàdica ni perversa: és obsessiva, això sí. Tendeix a la perfecció formal. Deixen anar tot el seu geni creatiu en un espectacle visual emmarcat per una roda gegantina que es mou sense aturador. La roda, que esdevé quadrat circular (si tal cosa pot existir), compartimentada en 4 apartaments, està habitada per individus que giren i es capgiren buscant el seu lloc al món. Tècnicament impecable, a ritme de sampler de DJ de Perrot i del demiürg Zimmermmann,  mestre de cerimònies. Donen corda a uns personatges d’un altre planeta. MERCÈ SIBINA   La fusta que cruix ens evoca un temps artesanal i ens aboca a un vertigen de moviments, formes i equilibris. La roda del temps que gira, la gravetat que es qüestiona, la gravetat que esdevé tendresa, elàstica estètica. I música. Que excita, amb aquest discjòquei accelerat, i que també relaxa, mentre observem les evolucions dels espais dins el quadrat, com un Mondrian rediviu i circense. JOSEP M. FONALLERAS

9 maletes

Dues cartes a partir de “Pàtria”

Sortint de Pàtria, Mercè, em vas preguntar com és que em barallava amb en Josep Domènech. De fet, si és que es pot dir així, hem estat “barallant-nos” tot el cap de setmana. “Discutíem”, et vaig dir, “sobre l’espectacle”. No t’ho acabaves de creure, potser perquè la vehemència era excessiva, de tal manera que semblava tota una altra cosa i no pas, “només”, un debat teatral. Reconec que potser em vaig excedir, però és que en Domènech em proposava, de Pàtria, una lectura amb la qual no hi estava d’acord. I jo m’anava animant, potser a partir de detalls menors que, ho torno a reconèixer, eren precisament això, menors. Li parlava de la versemblança. I ell em deia faula. En un conte, com el que proposa Casanovas, has d’admetre les variables que planteja, i creure-t’ho, entrar en una història que vol parlar no només de política sinó de falsedats, d’aparences, de conviccions i de trampes. Això deia en Domènech, i no parlàvem només de Pàtria sinó del teatre, de la ficció. I jo continuava amb la idea que, més enllà de la qualitat o no del text, de l’estructura escènica, d’aquesta mena de distància brechtiana que Casanovas fa servir (sobretot en la primera part), necessitava partir de conviccions reals sobre els fets. “Si els Germans Marx”, li deia, “em diuen que governen a Valentònia, ja no em cal res més: ja sé que tot és possible, perquè la versemblança me l’ofereix una coherència esbojarrada. Si Pàtria passa a Catalunya, en l’actualitat, hi ha detalls (tornem-hi, amb els detalls) que m’allunyen d’allò que deia Coleridge, la suspensió de la incredulitat, la primera norma: entrar en el món que el creador proposa i creure-te’l.

Josep Maria, t'he de confessar que vista de lluny, la discussió semblava abraonada, i no hagués dit mai que parlàveu de teatre. La passió de la discussió era més teva que d'en Josep Domènech, que t'escoltava amb posat pacient davant d'aquell ventilador de mans. Dius que parlaves, "discuties" sobre la pàtria, perdó, de Pàtria. Potser m'erro, però vols dir que si el tema no hagués estat aquesta pàtria t'haguessis plantejat tantes qüestions de versemblança? A mi aquesta incoherència no em va incomodar. Em va sobtar més el tractament de temes, com el de la memòria històrica, massa pel broc gros, exageradament simplificats, igual que aquest peculiar líder: per què assimilar-los sempre amb els totalitarismes? Reconec i confesso públicament que sóc fan de l'Orella, i potser això em va ajudar a fer lliscar amb menys dubtes existencials la història plantejada. Tot i que el ritme a què ens té avesats Casanovas aquí es va alentir, em van agradar detalls insinuats només amb un "ell" que si estaves distret comptant si lligaven les dates d'edat del nen amb l'arribada del pare a l'estudi de Rothko a NYC et passaven per alt. Amb aquest "ell" que li diu el pare al fill al pic de les Agudes, s'obre un món d'incomprensió sexual. A mi, aquesta confessió, gairebé ni apuntada, em va atrapar. I la Sara... algun crític deia que a veure si no hi havia bones professionals catalanes que s'hi dediquin... No el vaig entendre, i què que no sigui catalana! Precisament, per mi, aquesta era la seva gràcia. I tens raó, no lligava la data.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline