Josep M. Fonalleras_____________
Recordo una gavina en una tarda d’emocions intenses. Recordo la continuïtat dels parcs. Recordo un laboratori. Una pràctica. Un exercici. Una sorpresa. Recordo el cor encongit davant la tragèdia oculta d’Argelers. Recordo Miranda. Recordo Pròsper i Ariel. Recordo una tempesta a Moscou i un televisor que transmet un espectacle de dansa. Recordo un locutor radiofònic que mira de dir el que no pot dir. Recordo el viatge empès per un amor que no pot ser i que no es pot dir, no es pot dir. Recordo els colors i les lletres de Comadira, l’univers del poeta i el planeta del pintor. Recordo, recordo molt, que “no hay nada más difícil que vivir sin ti”, i recordo les espatlles que s’arronsen, les de Pilar Gamboa, mentre balla. Recordo figures de fusta que no es mouen. Recordo un espai tancat i l’obsessiva recerca d’una felicitat que no pot ser. Recordo la batalla d’Anzicourt. Recordo l’arenga del rei. Recordo el múscul del cervell. Recordo el neguit de l’escriptor que no para d’escriure.
Laura Iglesias_______________________
Recordo el baf que entela una mirada en blanc i negre que ens interpel·la sobre la tortura. Recordo un artesà que fa giragonsar forquilles. I l’ombra d’una roda de bicicleta. I recordo un virus perseguint viatgers mentre uns escriptors estan a la recerca de personatges. Recordo el tedi polonès en una andana de tren. Recordo la humitat que t’emmolsa els ossos i l’ànima en un camps d’exiliats republicans. I el cos d’una noia davant d’un altaveu. I un piano. Recordo el desencís en una nit plujosa mentre s’aixeca de nou un mur. I un ramat deliciós en un cel de tristos. I uns pallers. I recordo l’olor de flors escapçades. I una Miranda, uf! Quina Miranda! I recordo unes sargantanes que estirades al sol somien amb la revolta social. I recordo una concepció escènica d’alçada amb un palau per llogar. Recordo un àrbitre de combat esplèndid, i una catxa. Sí, una catxa! I un exèrcit de veus a la batalla d’Agincourt. I recordo un fora de Temporada en plena Temporada i un director de Temporada que no té temps per una altra temporada que també és del seu interès. I tot plegat embolcallat amb els acords d’una banda sonora que no hi ha manera de treure’ns de sobre i que retorna repicant –nos el cervell per recordar-nos que és molt difícil viure sense tu.
Mercè Sibina__________________________
Recordo uns espectres mastegant sorra d’una platja turística massa propera i massa oblidada. Recordo les seves maletes i els recordo caminant d’esma. Recordo un “speaker” revelació que m’alegrava els dilluns, i un públic cada cop més afamat. Recordo amb patiment una altra veu forta, la del torturat. Recordo que sortia d’una urna claustrofòbica que regalimava i que obria solcs de justificacions dures. Recordo una Tempesta de Shakespeare, amb nom de dona, batuda de contemporaneïtat; recordo els resplendors d’una ballarina que encegaven. Recordo un altre Shakespeare, amb un rei sublim i els seus exèrcits apassionats de vers i de música. Recordo haver entrat en el món exclusiu de Marthaler i recordo haver-me quedat fora, aquesta vegada, del de Lupa. Recordo la veritat de Txèchov en versió de Veronese. Recordo, sobretot, els diàlegs lacerants dels actors argentins, recordo els testimonis muts que furgaven encara més en la ferida. I recordo una altra versió russa, amb pallers, pluja i una llum deliciosa, però sense ànima. Recordo un monstre modern tocant el piano amb una violinista a les espatlles. Recordo el final d’esquena més eròtic que he vist mai. Recordo una directora argentina de trenta anys amb un bagatge que li dobla l’edat. Recordo una cançó romàntica i passional. Em recorda, la cançó, aquesta Temporada. Recordo que no me la podré treure mai del cap.
BRAVO!!!!
Són moltíssimes coses, però jo d’aquesta edició recordaré un problema tècnic que miraculosament semblava que per uns moments formava part de la mateixa obra, així com un locutor de ràdio entremaliat i sempre a punt d’oferir-nos la predicció meteorològica. També recordaré amb molt de carinyo un instant màgic, un regal inesperat, on entre poesia, vers i article, se’ns convidava a endinsar-nos a un hostal. I encara més regals, aquests musicals i també inesperats, en un entreacte i per motius benèfics. Cançons i músiques que per sempre més recordaré en un context teatral, com en el seu moment i en altres edicions ho van ser composicions tant diferents com la 7ª de Beethoven, el “Cherry Lady” o el “Porqué te vas”, ara ho seran “Sloop John B”, “Chanson d’amour”, “London calling”… i, sense cap mena de dubte “Si no te hubieras ido”, l’autèntic ‘hit’ del Festival també el recordaré, i tant que sí !!!. I no se m’esborrarà mai de la memòria dels meus sentits : un teló que s’obria a la foscor i ens feia arribar una fresca i agradable simfonia d’aromes florals atravessada per una altra d’orgue, aquesta, però, amb olor a mort.