L’erm desert de l’exili.

Camp d'Argelers.

En aquest post hi ha fragments del llibre El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili. Edició a cura de Quim Torra. Editorial Acontravent. Un llibre que recull les proses i poesies d’un Nadal de catalans a l’exili.

———————————————————————————————————————————————————————-

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel. I Blai Mateu de la companyia Baró d’Evel Cirk , obre el finestral del record, per no oblidar un passat recent dels republicans als camps de concentració de les platges d’Argelers, Ribesaltes o Sant Cebrià … camps que dins la historiografia dels francesos han passat a ser uns camps de refugiats. L’espectacle Ï amb una posada en escena contemporània i un pallasso entre el drama i la comèdia ens torna la desolació de tantes il·lusions glaçades que enarboraven banderes de llibertat i van acabar engolides per una sorra freda engarjolada entre uns filats que marcaven el quadrilàter on s’hi boxejaria la vida.  Una terra que serà el punt de suspensió d’unes vides a l’espera.

L’espectacle que ens ha tornat a portar Temporada Alta, juga amb el concepte de frontera i el de llibertat, amb el savoir faire del gest, de l’acrobàcia, dels malabars i de tot un reguitzell de petites andròmines que amb una magnífica il·luminació ens tornen a posar als peus del present, un sorral on hi enfonsem les esperances dels nous exiliats.

Amb unes delicioses projeccions sobre uns sacs, les despulles d’unes neulides ànimes enfilen el  camí cap a la cima de la frontera, portal d’una enyorada terra i d’un nou albor. Calia no esguardar el nostre darrer. Els sorolls mortífers s’apropaven, prova palesa que anàvem perdent el poc que ens restava. Cossos que es rendien i es desplomaven per aixecar-se de nou entre la boira dels camins cap a l’exili. Allà, en aquell desert d’esperits esmorteïts, d’empori del dolor, de resistències truncades i de pàtries nostrades va córrer el menyspreu de la comunitat internacional com cavalcava el vent  sobre les humides i gelades esperances  d’uns ossos arraulits. El vent es desferma, xiscla, brama, udola i amenaça…El cant de l’aigua escabellada contra les roques ressona tan fort com la veu esquinçada del vent desfermat. La tramuntana passa…Els homes i les coses la deixen passar. Tot s’amaga, s’ajup, es vincla, es decanta, esperant la calma del dia de demà.

Els somriures i la música també formen part de l’espectacle.  Unes notes i unes rialles que suren com una taula de salvació enmig d’ aquesta trista mar de marciment i d’ oblit. Com cada vespre, desafien el fred i el perill dels guàrdies, i, al voltant d’un gresol alimentat amb margarina fosa, canten i atabalen. Però de tant en tant es posen seriosos. És que entonen una sardana, o es planyen amb les notes greus de “l’Emigrant” o s’engresquen amb el cant d’”Els Segadors”. Són catalans.

I en el rerefons de la història, un homenatge. Un reconeixement als qui lluitaren perquè el país no fos ocupat, envaït, sotmès a  l’esclavatge. Un cant al desfici d’uns homes  ofegats pels ideals i el  coratge. I, portaestendards de  l’esperança,  als qui a força de misèria  i passes van forjar de nou l’anima d’un poble enganyats per un estel , promesa d’un miratge.

N’hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l’esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells, en el soci de l’Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castany, en el metge morell. Al ple de l’ hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya.