Jordi Martínez, Míriam Alamany, Jordi Fité (traductor) i Xicu Masó
No són companyia. I potser això els dóna aquesta aura d’equip lliure, sense obligacions ni lligams empresarials que els corrompin. Aquestes “afinitats artístiques” d’un grup compacte que ha treballat en diverses ocasions i en muntatges amb records teatrals enormes com El silenci del mar o El fantàstic Francis Hardy continuen alimentant complicitats que els fan creure en un teatre íntim, artesanal, fet de silencis i monòlegs intensos. És un teatre atrevit amb els temps que corren, i és esperançador que s’hagi pogut fer gràcies a uns premis, els Quim Masó, que actuen com una mena d’incubadora de projectes que, si no fos per aquest suport, potser no veurien mai la llum. És l’única estaca teatral del país que promou la producció de projectes teatrals en català. I que duri.
Tornem al grup que es mou per la passió teatral. A La Planeta, van portar a escena una malla complicada. El text de l’irlandès Brian Friel és brillant i requereix una interpretació acurada. Míriam Alamany, Xicu Masó i Carles Martínez, a les ordres del sensible comandant Miquel Gorriz (comenta que a mesura que exerceix de director se li va fent més evident i més gran la responsabilitat i la dificultat de l’actor), van sortir a escena, un a un, explicant la seva història, per teixir les misèries de Molly Sweeney, una dona cega de naixement que viu feliç, tot i la deficiència. La conversa amb el pare tot just començar l’obra és d’una delicadesa colpidora. El pare, una veu en off penetrant i dolça de Pere Arquillué, descriu les flors i les plantes del jardí a la seva filla cega. Al final li confessa un secret: “allò d’allà fora, creu-me, no val gens la pena.”. Aquesta és la frase que conté tota l’essència i la desgràcia de la Molly. Els seus altres acompanyants de vida no li respecten aquest món interior, el desaproven, volen i exigeixen que sigui igual que els altres, que s’hi vegi com tothom, amb el mateix prisma unificador. El seu home, Frank, a l’atur, idealista i defensor de grans causes perdudes, amb una xerrameca que arrossega la vida de la pobra Molly. Un marit aliat amb el doctor Rice, el braç armat, en podríem dir, de l’asfíxia vital de la dona. Un cirurgià oftalmòleg amb un passat brillant i instal.lat ara en un present decadent en una clínica de poble sense esperança. Tots dos, exaltats i conduïts per aquesta bona causa, convencen la Molly perquè s’operi. La intervenció és un èxit però l’aniquilen, el seu món s’enfonsa i ja no es reconstruirà mai més.
La posada en escena és crua, cada personatge afronta el seu discurs, defensa el seu punt de vista amb feixos de llum sublims. Gairebé no es troben, és un discurs de justificacions. La mirada buida de la gran Míriam Alamany, innocent i desvalguda, feliç i apassionada, desfeta i morta, atreia el públic a favor seu. Carles Martínez, tràgic i còmic, amb aquella passió destructora desfermada, creixia a mida que avançava l’obra. I Xicu Masó, immens i impecable, d’una naturalitat extrema. Tots ells van defensar aquest teatre que no es deixa corrompre. Una mirada rica en temps de corrents unificadors.
Hola! Moltes gràcies per l’article.
Una abraçada!
Miquel Gorriz.