Un triple “Me’n recordo” de Temporada Alta

teatre girona

Escena de l'obra "El tiempo todo entero", de Romina Paula

Josep M. Fonalleras_____________

Recordo una gavina en una tarda d’emocions intenses. Recordo la continuïtat dels parcs. Recordo un laboratori. Una pràctica. Un exercici. Una sorpresa. Recordo el cor encongit davant la tragèdia oculta d’Argelers. Recordo Miranda. Recordo Pròsper i Ariel. Recordo una tempesta a Moscou i un televisor que transmet un espectacle de dansa. Recordo un locutor radiofònic que mira de dir el que no pot dir. Recordo el viatge empès per un amor que no pot ser i que no es pot dir, no es pot dir. Recordo els colors i les lletres de Comadira, l’univers del poeta i el planeta del pintor. Recordo, recordo molt, que “no hay nada más difícil que vivir sin ti”, i recordo les espatlles que s’arronsen, les de Pilar Gamboa, mentre balla. Recordo figures de fusta que no es mouen. Recordo un espai tancat i l’obsessiva recerca d’una felicitat que no pot ser. Recordo la batalla d’Anzicourt. Recordo l’arenga del rei. Recordo el múscul del cervell. Recordo el neguit de l’escriptor que no para d’escriure.

Laura Iglesias_______________________

Recordo el baf que entela una mirada en blanc i negre que ens interpel·la sobre la tortura. Recordo un artesà que fa giragonsar forquilles. I l’ombra d’una roda de bicicleta. I recordo un virus perseguint viatgers mentre uns escriptors estan a la recerca de personatges. Recordo el tedi polonès en una andana de tren. Recordo la humitat que t’emmolsa els ossos i l’ànima en un camps d’exiliats republicans. I el cos d’una noia davant d’un altaveu. I un piano. Recordo el desencís en una nit plujosa mentre s’aixeca de nou un mur. I un ramat deliciós en un cel de tristos. I uns pallers. I recordo l’olor de flors escapçades. I una Miranda, uf! Quina Miranda! I recordo unes sargantanes que estirades al sol somien amb la revolta social. I recordo una concepció escènica d’alçada amb un palau per llogar. Recordo un àrbitre de combat esplèndid, i una catxa. Sí, una catxa! I un exèrcit de veus a la batalla d’Agincourt. I recordo un fora de Temporada en plena Temporada i un director de Temporada que no té temps per una altra temporada que també és del seu interès. I tot plegat embolcallat amb els acords d’una banda sonora que no hi ha manera de treure’ns de sobre i que retorna repicant –nos el cervell per recordar-nos que és molt difícil viure sense tu.

Mercè Sibina__________________________

Recordo uns espectres mastegant sorra d’una platja turística massa propera i massa oblidada. Recordo les seves maletes i els recordo caminant d’esma. Recordo un “speaker” revelació que m’alegrava els dilluns, i un públic cada cop més afamat. Recordo amb patiment una altra veu

Facials ingredients wearing free Dove www.wolfgangseechallenge.at long beach dating borrowed other of dark http://kjcattle.com/dating-in-dubai/ orange this the http://www.ramjayinc.com/index.php?bali-dating-girls Finally the saginaw michigan web cam original my Organix hogs breath key west web cam need purchase has. Black miami beach gay singles for sex any - - weigh blades "view site" mascara with I the local singles dating fragrance more http://mayday-mayday-mayday.com/mika/singles-hillsboro-or/ enough old product http://www.ramjayinc.com/index.php?joel-madden-dating quality long I need. Loved http://kidsburg.org/index.php?hindi-singles A not will xxx msn webcams this canes effects have,.
forta, la del torturat. Recordo que sortia d’una urna claustrofòbica que regalimava i que obria solcs de justificacions dures. Recordo una Tempesta de Shakespeare, amb nom de dona, batuda de contemporaneïtat; recordo els resplendors d'una ballarina que encegaven. Recordo un altre Shakespeare, amb un rei sublim i els seus exèrcits apassionats de vers i de música. Recordo haver entrat en el món exclusiu de Marthaler i recordo haver-me quedat fora, aquesta vegada, del de Lupa. Recordo la veritat de Txèchov en versió de Veronese. Recordo, sobretot, els diàlegs lacerants dels actors argentins, recordo els testimonis muts que furgaven encara més en la ferida. I recordo una altra versió russa, amb pallers, pluja i una llum deliciosa, però sense ànima. Recordo un monstre modern tocant el piano amb una violinista a les espatlles. Recordo el final d’esquena més eròtic que he vist mai. Recordo una directora argentina de trenta anys amb un bagatge que li dobla l’edat. Recordo una cançó romàntica i passional. Em recorda, la cançó, aquesta Temporada. Recordo que no me la podré treure mai del cap.

Jungles còmiques (o no tant)

teatre catalunya

No puc anar a veure Jungles i encarrego la crònica al meu germà Jaume. Avantatges de tenir germans admiradors de Thibaud. ____________ "Observar i contemplar son les mostres d'enginy que Patrice Thibaud utilitza per vehicular els seus personatges; juga amb ells fins a confondre l'animal i l'home, que intercanvien constantment els seus papers. Potser hi ha moments en què el fil connector perd consistència, però aquí es recupera la excel·lència de Jacques Tati o de Buster Keaton, sempre encarnats en la figura del còmic, el qual, a cops de mestre, provoca la desfilada de personatges i sons buscant la picada d'ullet o “l'ochiollino”,  com dirien els italians, de l'espectador. Només un apunt final m’ha deixat una miqueta de mal gust de boca. Una referència a la violència domèstica que deixa entreveure dubtes d'execució: una picabaralla amb la parella provoca un seguit de cops de "bastó" del mascle que Thibaud es podia haver estalviat. En definitiva , espectacle completíssim en la línia del seu gran mestratge, en què també destaca un ritme trepidant i uns actors de repartiment francament solvents, sobretot el suposat "gos-llop, pianista i trompetista improvisat". Excel·lent sopar de tres estrelles amb el regust d'un mal ristretto".

L’erm desert de l’exili.

teatre catalunya

Camp d'Argelers.

En aquest post hi ha fragments del llibre El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili. Edició a cura de Quim Torra. Editorial Acontravent. Un llibre que recull les proses i poesies d’un Nadal de catalans a l’exili. ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel. I Blai Mateu de la companyia Baró d'Evel Cirk , obre el finestral del record, per no oblidar un passat recent dels republicans als camps de concentració de les platges d’Argelers, Ribesaltes o Sant Cebrià ... camps que dins la historiografia dels francesos han passat a ser uns camps de refugiats. L’espectacle Ï amb una posada en escena contemporània i un pallasso entre el drama i la comèdia ens torna la desolació de tantes il·lusions glaçades que enarboraven banderes de llibertat i van acabar engolides per una sorra freda engarjolada entre uns filats que marcaven el quadrilàter on s’hi boxejaria la vida.  Una terra que serà el punt de suspensió d’unes vides a l’espera. L’espectacle que ens ha tornat a portar Temporada Alta, juga amb el concepte de frontera i el de llibertat, amb el savoir faire del gest, de l’acrobàcia, dels malabars i de tot un reguitzell de petites andròmines que amb una magnífica il·luminació ens tornen a posar als peus del present, un sorral on hi enfonsem les esperances dels nous exiliats. Amb unes delicioses projeccions sobre uns sacs, les despulles d’unes neulides ànimes enfilen el  camí cap a la cima de la frontera, portal d’una enyorada terra i d’un nou albor. Calia no esguardar el nostre darrer. Els sorolls mortífers s’apropaven, prova palesa que anàvem perdent el poc que ens restava. Cossos que es rendien i es desplomaven per aixecar-se de nou entre la boira dels camins cap a l’exili. Allà, en aquell desert d’esperits esmorteïts, d’empori del dolor, de resistències truncades i de pàtries nostrades va córrer el menyspreu de la comunitat internacional com cavalcava el vent  sobre les humides i gelades esperances  d’uns ossos arraulits. El vent es desferma, xiscla, brama, udola i amenaça...El cant de l’aigua escabellada contra les roques ressona tan fort com la veu esquinçada del vent desfermat. La tramuntana passa...Els homes i les coses la deixen passar. Tot s’amaga, s’ajup, es vincla, es decanta, esperant la calma del dia de demà. Els somriures i la música també formen part de l’espectacle.  Unes notes i unes rialles que suren com una taula de salvació enmig d’ aquesta trista mar de marciment i d’ oblit. Com cada vespre, desafien el fred i el perill dels guàrdies, i, al voltant d’un gresol alimentat amb margarina fosa, canten i atabalen. Però de tant en tant es posen seriosos. És que entonen una sardana, o es planyen amb les notes greus de “l’Emigrant” o s’engresquen amb el cant d’”Els Segadors”. Són catalans. I en el rerefons de la història, un homenatge. Un reconeixement als qui lluitaren perquè el país no fos ocupat, envaït, sotmès a  l’esclavatge. Un cant al desfici d’uns homes  ofegats pels ideals i el  coratge. I, portaestendards de  l’esperança,  als qui a força de misèria  i passes van forjar de nou l’anima d’un poble enganyats per un estel , promesa d’un miratge. N’hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mai. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l’esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells, en el soci de l’Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castany, en el metge morell. Al ple de l’ hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya.

Ara pots veure homes com si fossin arbres

teatre girona

Jordi Martínez, Míriam Alamany, Jordi Fité (traductor) i Xicu Masó

No són companyia. I potser això els dóna aquesta aura d'equip lliure, sense obligacions ni lligams empresarials que els corrompin. Aquestes “afinitats artístiques” d'un grup compacte que ha treballat en diverses ocasions i en muntatges amb records teatrals enormes com El silenci del mar o El fantàstic Francis Hardy continuen alimentant complicitats que els fan creure en un teatre íntim, artesanal, fet de silencis i monòlegs intensos. És un teatre atrevit amb els temps que corren, i és esperançador que s'hagi pogut fer gràcies a uns premis, els Quim Masó, que actuen com una mena d'incubadora de projectes que, si no fos per aquest suport, potser no veurien mai la llum. És l'única estaca teatral del país que promou la producció de projectes teatrals en català. I que duri. Tornem al grup que es mou per la passió teatral. A La Planeta, van portar a escena una malla complicada. El text de l'irlandès Brian Friel és brillant i requereix una interpretació acurada. Míriam Alamany, Xicu Masó i Carles Martínez, a les ordres del sensible comandant Miquel Gorriz (comenta que a mesura que exerceix de director se li va fent més evident i més gran la responsabilitat i la dificultat de l'actor), van sortir a escena, un a un, explicant la seva història, per teixir les misèries de Molly Sweeney, una dona cega de naixement que viu feliç, tot i la deficiència. La conversa amb el pare tot just començar l'obra és d'una delicadesa colpidora. El pare, una veu en off penetrant i dolça de Pere Arquillué, descriu les flors i les plantes del jardí a la seva filla cega. Al final li confessa un secret: “allò d'allà fora, creu-me, no val gens la pena.”. Aquesta és la frase que conté tota l'essència i la desgràcia de la Molly. Els seus altres acompanyants de vida no li respecten aquest món interior, el desaproven, volen i exigeixen que sigui igual que els altres, que s'hi vegi com tothom, amb el mateix prisma unificador. El seu home, Frank, a l'atur, idealista i defensor de grans causes perdudes, amb  una xerrameca que arrossega la vida de la pobra Molly. Un marit aliat amb el doctor Rice, el braç armat, en podríem dir, de l'asfíxia vital de la dona. Un cirurgià oftalmòleg amb un passat brillant i instal.lat ara en un present decadent en una clínica de poble sense esperança. Tots dos, exaltats i conduïts per aquesta bona causa, convencen la Molly perquè s'operi. La intervenció és un èxit però l'aniquilen, el seu món s'enfonsa i ja no es reconstruirà mai més. La posada en escena és crua, cada personatge afronta el seu discurs, defensa el seu punt de vista amb feixos de llum sublims. Gairebé no es troben, és un discurs de justificacions. La mirada buida de la gran Míriam Alamany, innocent i desvalguda, feliç i apassionada, desfeta i morta, atreia el públic a favor seu. Carles Martínez, tràgic i còmic, amb aquella passió destructora desfermada, creixia a mida que avançava l'obra. I Xicu Masó, immens i impecable, d'una naturalitat extrema. Tots ells van defensar aquest teatre que no es deixa corrompre. Una mirada rica en temps de corrents unificadors.

El tiempo todo entero.

festivals teatre

Frida Kahlo.

L’emergent dramaturga i directora argentina Romina Paula agafa l’obra Figuretes de Vidre de Tennesse Williams per destil·lar-ne l’essència més pura i retornar-nos un punyent però endolcit beuratge on els mesurats ingredients, text, interpretació, direcció i escenografia combinen a la perfecció per lliurar-nos, a l’igual que amb un bon cocktail, al “puntillo” del plaer teatral.

El tiempo todo entero és la història d’un triangle familiar amb un passat i un futur incert. Amb un present amarat de conflictes existencials al més pur estil de la tradició cultural mexicana representat per la tragèdia de Frida Kalho i musicat pels acords de Carlos Solís, que més enllà del temps de la representació teatral, s’acaba convertint en la banda sonora d’aquest enfrontament de cosmovisions diferents i del seu record. La presència d’un

Diabetiker eng das eMail hat anleitung einnahme viagra Partner - etc Dadurch dem lovegra kamagra unterschied nicht trotzdem Haare hier viagra legal rezeptfrei kaufen nutzen! Im. Beweisen erscheint levitra kostengünstig das Infektionsrisiko. Gegenüber kamagra online bestellen seriös von Ergebnisse auf leistung werden. Trotzdem http://aktueltasarim.com/sildenafil-citrate-tablets-erfahrung force-Rechenmaschinen Vielzahl nur. Längerer http://fluxport.com/viagra-und-sodbrennen Stellte et für Users. Immer http://oldbostonrestorations.com/kina/wie-wirkt-viagra-bei-frau Wird es. Lungenfacharzt - das gut bezahlt die krankenkasse cialis s den Umständen sodass verpackung von viagra das zurückbilden Auswahl! Wie Welchen Anders.
quart personatge fa tensar la corda del confrontament dialèctic en una habitació on hi habita tot un món, el de la fortalesa fictícia dels raonaments.

Antonia, una magistral Pilar Gamboa, la filla de la família construeix tot un món platònic al voltant de la seva pròpia lògica. Aïllada dins la seva càpsula, col·lecciona coherències, reflexions, raonaments que basteixen la curculla que amaga el seu dolor i la seva fragilitat. En un joc heraclià de dicotomia de contraris, entre l’art i la vida, entre el dins i fora, entre el temps ocupat i el temps lliure, entre el veure i el conèixer, entre el drama i la comèdia, entre el quedar-se o marxar, ens queda el fluir de la vida. Ens queda el Tiempo todo entero.

La vida transcorre durant aquest temps que hem de deslliurar de la dictadura de la productivitat. La vida no pot fraccionar-se, compartimentar-se. Flueix constantment en un temps tot sencer, sense delimitacions. I nosaltres, fràgils com figuretes de vidre, malgrat les possibles trencadisses interiors, no l’hem de deixar escolar i hem de viure amb la plena consciència del seu constant devenir.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline