El cel dels tristos.
El Cel dels Tristos és una arriscada proposta del Festival Temporada Alta. Una nova posada en escena del polifacètic grup Els Corderos que no deixa ningú indiferent. Ens trobem davant d’una intuïció de laboratori plena d’estris incomprensibles i sonors plàstics transparents que ho embolcallen. Sobre una cadira de rodes, el que es defineix com el conductor de la sessió ens dirigeix una dosi de teràpia grupal a la recerca de la transcendència del ésser en un món on ja no es desitgen les coses sinó que el que ens dirigeix l’existència és el desig de desitjar. Un diàleg verbal, sonor, visual i corporal entre el que sóc i el que crec que sóc. Una esquizofrènia entre la lògica i l’absurditat d’uns animals complementaris que es mouen entre la racionalitat i la pulsió animal. Els nois dels Corderos ens planten als morros la lluita entre el que som i el que voldríem ser. El subconscient i l’instint com el veritable terreny on es mou la nostra existència.
A través d’un prisma particular del teatre total de Grotowski, Pablo Molinero i David Climent creen un univers propi on la paraula no deixa de ser una part més d’un cos que té infinites possibilitats gestuals. Un univers contradictori del jo on l ’intent de control desnaturalitza la nostra part animal i ens la retorna revestida d’absurditat. Una simbiosi entre la paraula, la dansa, el clown, l’acrobàcia, el mim, l’humor i els sons al servei de la despulla del subconscient de l’ésser que desconcerta al públic que busca un fil conductor a l’espectacle.
En aquesta sessió de laboratori teràpia passem per la projecció del jo en diferents animals per continuar amb una lluita interna amb desdoblament de personalitat. Pel no reconeixement d’un mateix quan un es mira al mirall, per uns anhels infinits que no som capaços de satisfer, pel replanteig de la nostra sexualitat i multitud d’altres situacions que trenquen estructures per retroalimentar-se i metamorfosejar-se fent evolucionar la nostra limitació mental racional. Fins arribar a la gran pregunta . Cal tanta transcendència vital ? Cal tant de qüestionament del que som , del que fingim ser o del que en realitat voldríem?
La racionalitat ens desnaturalitza i ens empresona les pulsions i els instints. Potser no cal tanta transcendència. A la vida, com en aquest sorprenent muntatge, cal deixar-se anar, i ja està!
La cantant Lizz Wright
L’endemà a l’Auditori, una altra dona, Lizz Wright, de veu profunda i suggerent, de Geòrgia, al sud dels Estats Units, va desplegar - a mi em va fer aquesta impressió – una tela de vellut quan va començar a cantar la primera cançó, Fellowship. Com un flamenc, amb vestit turquesa cenyit i botes negres altes, va sortir a l’escenari impregnant-ho tot d’elegància i d’espiritualitat.
És una cantant que ha crescut amb el gospel a la sang. És filla d’un pastor protestant i va començar a cantar quan tenia sis anys, al cor de l’església. Uns orígens que l’arrelen fermament amb la música negra, la del jazz i la del soul. Alguns en parlen com una cantautora “jazzificada” amb un calat gospel que dóna una àurea de cerimònia sagrada als concerts.
I amb aquesta veu que s’ha nodrit a les esglésies es passeja per diversos estils i versions, fregant el pop, el blues, el funk i fins i tot el rock, donant-los una pàtina sensual, elegant i molt personal.
A Girona, hi va presentar el seu últim disc, el quart: Fellowship, en què torna a acostar-se a les seves arrels musicals, però també va repassar versions sublims, com Old Man de Neil Young. També em vaig fixar en les mans d’aquesta hereva de les grans veus negres femenines; sobretot una mà, amb el palmell obert a l’altura de l’espatlla, seguint el ritme, fent copets amb els dits, d’una manera ancestral, ritual també, molt sentida.
Cástor Pérez i Sílvia Pérez Cruz a la Taverna La Bella Lola de Calella
Fa un any, una filla escrivia unes paraules de comiat al pare en el dia del seu funeral. Es podien llegir a l’esquela, el dia de l’enterrament de Cástor Pérez, el músic de taverna, l’investigador i mestre de l’havanera, mort el 10 de novembre del 2010.
Aquell escrit íntim, que parla d’unes mans nobles plenes de pessigolles i d’uns dits sense presses, ara és una cançó: es diu 11 de novembre, la data de naixement del pare. I és la segona cançó que es va poder escoltar dijous, 10 de novembre, al Teatre Municipal, en un dels concerts més íntims de la cantant Sílvia Pérez Cruz.
Hi he parlat per feina, amb la Sílvia, i l’he sentit cantar moltes vegades, en diversos concerts, amb formacions i companys de viatge diferents, i sempre m’ha corprès. M’ha emocionat la seva capacitat d’arribar tan endins. També m’atrapa la seva mirada melosa, de princesa medieval, i el parlar franc, una innocència que a l’escenari es transmuta en un torrent de fortalesa escènica. Dijous deia que encarava el concert sense voler pensar gaire amb els sentiments; ha estat un any d’alts i baixos emocionals i, la nit abans, fins i tot es preguntava si havia fet el que calia.
Va sortir a l’escenari amb un vestit llarg, de color corall, confessant que potser amb els nervis de tots aquests dies s’havia tornat balder. El vestit, preciós, potser es va engrandir, com el concert, primer íntim, amb molta guitarra, molta fusta (tal com li agradava al pare), i després enèrgic i desbordant, amb la formació d’una dotzena de percussionistes de Coetus que van envair literalment l’escenari. Va ser un ritual en familia: la de sang, a la platea, també la dels amics i amants de la seva veu; i la musical, que es va encetar amb “20 años” i una barreja d’aquest tema amb “Temps perdut”, escrita pels seus pares Castor Pérez i Glòria Cruz.
Em vaig fixar en els braços que es continuen balancejant, acompanyant el ritme de la música i, sí, una altra vegada en la mirada, la que fa als músics, a tots, acompanyant-los… Són els còmplices d’arranjaments i composicions, cada un amb un apassionament envejable. Dijous, la química va funcionar, sobretot, amb Raül Fernandez, Refree, amb aquells dits rockers, parella artística del moment i productor del primer disc en solitari de la Sílvia, que es presentarà al Liceu el mes d’abril. La va acompanyar en gairebé totes les cançons, com la sublim “Menuda”, una de les primeres que van encetar l’idil·li musical amb Refree. Potser també una de les més estimades pel pare.
I la cerimònia continuava amb la incursió fulgurant d’un company sorpresa, Toti Soler i la interpretació emotiva d’ He mirat aquesta terra de Salvador Espriu, una altra esgarrapada a l’ànima… I entre havaneres, cançons populars i composicions pròpies “tenyides de pena” s’anava escolant una nit amb un aire pesant i dens de tristor.
Girona.
Allò de la Girona trista i grisa benauradament ha passat a la història i la ciutat, tres vegades immortal, ens ofereix voluptuosa, els colors d’uns plaers no confessables, rere una façana petit burgesa de ciutat de províncies, que són l’enveja dels tradicionals feus del pecat i de les disbauxes més agosarades.
A Girona, la luxúria de la gola té grans santuaris on péixer-la i, especialment desprès d’un babèlic banquet, res més excitant per assaborir una experiència sadomasoquista que canviar la tradicional i inofensiva migdiada per l’inconfessable desig d’una sessió de teatre infantil de dues hores envoltats de criatures capaces de passar per totes les notes del pentagrama musical, mentre emulen les aspes d’un molí de vent amb extremitats que ni sabíem que tenien. Immersos en un moment històric on fem apologia de les rates de claveguera, anar a gaudir d’un naïf ratinyol, Gerónimo Stilton, a qui li agraden tots els formatges del món, sembla una depravació que no està a l’abast de tothom. Ara, quedar extasiat davant la resposta d’un públic menor d’edat entregat en cos i ànima a la Companyia del Regne de la Fantasia supera amb escreix les expectatives del més exhaustiu decàleg de les temptacions terrenals. Ulls plens d’emoció, d’embadaliment, de sorpresa, d’ il·lusió, en un litúrgic i salmòdic panegíric sobre l’hedonisme de la felicitat, enveja de tots els pecats capitals.
El punt àlgid del desenfrè però, havia d’arribar a la dionisíaca seu de la Subdelegació del Govern. Un nou temple de peregrinació de recargolades perversions emocionals que farien segregar endorfines i altres efluvis fins i tot a un tros de fusta. S’imaginen el que pot arribar a ser d’orgàsmic anar a veure al Fora de Temporada, Unter der schönen haut l’espectacle de dansa contemporània de Les Filles Föllen a l’encarcarat i hieràtic antic banc d’Espanya, ara Subdelegació del Govern ? -Ufff! Més! Méss! ….bevent una llauna de cervesa convidats per les senyores que Föllen, meretrius de tal antre de transgressió ? -Uff ! Més! Mésss! Mésssss! escortats pels ulls esbatanats, pistola en ma d’una parella de guàrdia civils i un secreta ? -Ufffffffffff….Mésss! Méssss! Mésssss!…gaudint del pit i cuixa d’unes sensuals i contorsionistes jugadores de futbol ? -Ufffffff!! Mééééééééééééssssssss! Amb una pornogràfica pantalla a la secció del Registre on es repetien les carnals i luxurioses imatges del 2 a 6 del Madrid –Barça ? -PROOOOOOOOOOUUUUUUUUUU!!!!!!!!!!!!!!!!!! Uffffffffffffffff………………..
Vaig sortir d’allà ben trasbalsada i amb el bolígraf del Sr. Antonio , un bic d’aquells transparents amb un paper enganxat amb el nom del funcionari propietari que m’havia endut sense voler, com si d’un trofeu es tractés, en un moment de descontrol eròtico-passional, després de tal orgia de transgressions polítiques i culturals i xocs emocionals.
-Volen dir que aquesta seu tornarà a ser la mateixa?
Em quedava la darrera experiència de la tarda en aquesta inacabable ciutat de plaers. Una timba entre personatges miserables, ludòpates de la vida, amb Els Jugadors de Pau Miró. En aquest nou casino del pecat on uns jugadors estan aferrats a la ginebra per escapolir-se de les seves realitats, participem de l’extrem gaudi del risc que a tots ens fa salivar secretament. Refugiats en una greixosa cuina plena d’àcars ens endinsem en les nostres pròpies misèries amb la supèrbia del voyeur que només veu les alienes i amb la protecció que ens dóna la pàtina d’ironia de la que ens unta el xaman del cerimonial. I com en un ritual perillós però excitant, malgrat els arriscats abismes per on podem lliscar, juguem una mà de cartes rere l’altra, empesos per l’estoica i addictiva creença que sempre hi ha amagada una oportunitat per guanyar la partida.
Esgotada de tanta disbauxa sensorial i emotiva vaig acabar en un altre dels tabernacles tradicionals de la ciutat envoltada de viciosos noctàmbuls de les menges i altres gaudis terrenals que em van allunyar definitivament aquella imatge grisa i trista de la Girona de postguerra. La ciutat ha esdevingut una paleta plena de colors. Però per si en algun moment tornava a dubtar del que ens pot oferir la tres vegades immortal, de la dimensió desconeguda de la seu de la Subdelegació del Govern Civil, m’arribava la pressió a la butxaca del boli bic del Sr. Antonio, com l’ ofrena d’un funcionari de províncies, símbol de que els temps estan canviant.
estació abandonada
Mercè Sibina_____
Krystian Lupa, alt i prim, ulls blaus clarividents, cabells blancs esbullats, fesomia d’intel.lectual i vestimenta de rocker… Dijous, a La Pineda de Sant Gregori, el vaig tornar a veure al capdamunt de les grades mecano, al costat dels tècnics amb el micròfon a la mà, una altra vegada amb aquella batuta als llavis, donant ordres de manera continuada, fins i tot durant la funció! Xiuxiuejos i murmuris constants als actors, com un maníac a la recerca de la perfecció. Conec un Lupa amb dos posats: aquest, diríem de demiürg; i un altre, el de les entrevistes…. Amb la mirada absent i la mà al front, desenvolupant un discurs de lliçó magistral de teatre, sense presses i amb respostes llargues i sàvies, mesurades, però que per a un periodista de televisió – que ha de decapitar les respostes en 15 o 20 segons – és quasi una tortura: et sents la persona més miserable del món, quin sacrilegi segar el seu discurs!
Josep M Fonalleras_____
No el conec i amb prou feines sé quina cara té, en Lupa, però divendres em van explicar que va marxar de la representació perquè tenia “mal karma”. Poc abans de començar, es van sentir uns crits que jo em pensava que formaven part de l’espectacle. Després vaig saber que era el mateix director que s’estava enfadant amb els actors. No ho sé. Tot plegat s’acosta a una certa idea sectària, no? O en extrem dictatorial. Això, si ens ho mirem d’una determinada manera. També pot ser que entenguem, però, que el teatre de Lupa no consisteix a construir una funció i deixar que llisqui, separada de la causa que la va engendrar, sinó que es converteix – cada peça, cada dia – en un organisme viu que cal alimentar.
Mercè_____
Jo hi vaig anar dijous. En Lupa intervenia amb un micròfon, com et deia abans, i influïa en cada moviment dels actors.
Josep M_____
Potser és això. Cada funció com un ens viu.
Mercè_____
T’he de confessar que Waiting Room.0 m’anava esgotant i debilitant… – una mica com els viatgers que s’anaven esllanguint a les cadires de l’estació desolada i oblidada en el camí d’Auschwitz… El temps té un compàs molt lent, en l’univers Lupa, i jo m’anava escolant de mica en mica a la butaca…
Josep M_____
Això que dius del temps és interessant. De fet, vivim la percepció de reproduir-lo a escala 1:1. Està passant tot el que passa a l’escenari sense salts, sense el·lisions. I, al mateix temps, no podem oblidar que estem en un territori de ficció. A mi em va agradar, aquest compàs que dius. Aquesta incorporació al món estrany dels que han anat a parar a l’estació.
Mercè_____
A mi, m’esgotava. Fins que em va rescatar un diàleg lacerant… El d’un matrimoni fracassat – Macbeth i Lady Macbeth, els anomenen la colla d’actors joves que també han baixat del tren quan els veuen arribar. Aquest diàleg fet a mitja veu, tots dos, l’un al costat de l’altre, mig endormiscats, sense mirar-se però clavant-se frases contundents, lapidàries, cíniques i que contenen l’essència del fracàs d’una parella: “tota la vida que visc en una presó”, “he tingut algun cop ganes de parlar amb tu? No.” Aquesta és per mi, una de les genialitats de Lupa, com destil·la desolació i la misèria humana.
Josep M_____
Sí, sí. És una de les escenes que a mi també em va captivar. I no deixa de ser curiós, parlar d’escenes, perquè Lupa, en aquesta sala d’espera, tinc la sensació que juga a no deixar que en parlem en aquests termes convencionals. Jo diria que procura substituir la línia consecutiva de la narració per un format que en podríem dir de simultaneïtat. Però això és quasi impossible. ¿Què fan els que no fan res quan centrem les mirades en la parella? Hi són, però no intervenen. L’espectador té la llibertat de mirar on vulgui (i això t’aboca a un acte de naturalesa simultània) però al mateix temps Lupa (permet-me la broma) posa la lupa sobre aspectes concrets. Dirigeix la mirada, també. Et dirigeix la mirada.
Mercè_____
Com en l’escena – en dic escena, eh? – del matrimoni.
Josep M_____
Exacte. Una mirada zenital, demolidora. No tenen res a dir. No parlar és la presó. La presó és també que l’altre no t’escolti. A més, amb aquella fredor. Amb aquell desaiximent.
