Retrat de Txèchov, Osip Braz
Avui he de confessar dues coses. La primera, que no vaig poder veure A louer. La segona, que vaig poder veure Los hijos se han dormido. Per a la primera, tinc una excusa personal que espero que els lectors d’aquest blog entenguin. Vaig tenir un esgotament profund provocat pel fet d’estar dues hores escrivint sense parar a l’estació de tren, en el muntatge de Mariano Pensotti. No hi insistiré per una mica d’íntima decència i perquè ara no toca, però el fet és que estava molt cansat. Els amics que van anar a veure els Peeping Tom, però, em parlen d’un muntatge superb, “un surrealisme hipnòtic”, em diu el meu germà. “Han buscat de transportar l’espectador cap a un món de somnis i realitats que formen part de l’univers humà. Lluny de buscar explicacions lògiques, juguen amb la complicitat del públic”. Sensació de fragilitat, d’incertesa, els turmells que es dobleguen, l’home que cau del quadre, la perfecció formal, l’aparent estabilitat de l’habitació i dels mobles que esdevé liquidesa, flux, efervescència. Tot llisca, tot es mou, tot és efímer. El temps esdevé, com mai, elàstic.
En certa manera, a Los hijos se han dormido succeeix el mateix. I, en certa manera, també, el contrari. El mobiliari roman immòbil, l’estabilitat dels mobles (fins i tot del teatret del jardí que roman inalterable al cap de dos anys!) és l’única percepció de permanència que som capaços d’intuir. I els personatges, a l’entorn d’Irina, l’actriu que actua com una diva, una mare dèspota, una amant desolada, no són sinó part de la decoració. Aquest és un dels secrets de Txèchov: la submissió a la superfície que sembla estable i la construcció paral·lela de la tempesta que es congria just a sota d’aquesta pel·lícula tan feble. En Txèchov, el pas del temps és lent, pausat, sense que el drama vagi més enllà de l’aparença. Al mateix temps, però, el verí penetra en la pell, i s’acaba esvaint, sense saber com, tota il·lusió de felicitat
I , ¿què dir, ara, de Veronese i de la seva versió de La gavina de Txèchov, d’aquest Los hijos se han dormido? ¿Quin secret s’amaga rere el seu mètode’ ¿Què fa que, quan sortim del teatre, tinguem la sensació d’haver viscut una experiència única, intransferible, íntima, just al costat dels personatges, com si participéssim d’una vetllada rutinària a la qual hem estat convidats?
Ell mateix ho argumenta: “Que tot sembli un fet atzarós, que tot flueixi”. Com si allò que estem veient succeís, lluny de la’aparat escènic, en aquell mateix moment davant d’uns ulls que comparteixen una jornada al camp. Una de les claus de Veronese, més enllà dels actors extraordinaris, de l’adaptació contemporània, de la “traïció” a un Txèchov que és més Txèchov que mai, és la creació de la idea de continuïtat. Els prodigiosos canvis d’escena només apuntats, quasi imperceptibles, per tal que tot sembli lliscar en una sola unitat de temps i espai. Ell parla d’un “vodevil”, perquè és cert que hi ha portes que s’obren i es tanquen, corredisses i garbuix, però a diferència dels vodevils, que estableixen el sentit a partir de la coincidència i del malentès sobtat, en Veronese (i en Txèchov, és clar) sota la superfície plàcida es congria l’efervescència.
I de què parlem sinó del fracàs? Tothom ocupa un lloc que no li correspon o que no havia desitjat. Com ara Sorin, el germà d’Irina que té cura de la finca. Volia ser un literat, volia casar-se i viure a la ciutat. No escriu, és solter i viu al camp. Com ell, tots. Volien ser “nobles i gigantes” i no ho són. Algú els va abatre perquè sí, com la gavina morta sense cap objectiu. Eren “fuertes robles” i són ara “troncos devastados”. Per què sempre escollim allò que no hauríem d’haver escollit?. En la vida, en l’amor, en les amistats, en la feina… “Cómo me aburre todo esto”, deixa anar Irina. Tot és molt avorrit, una oceanografia del tedi, sense moviment, sense interès. Tot s’escola sense remei.
“No quiero ni un segundo de mentida en el escenario”, diu Veronese. No hi és. La sensació de veritat poètica, de bellesa continguda en la proximitat, és tensa i intensa. Tot succeeix en un instant, en aquell instant suprem en què Veronese concentra l’energia soterrada del bon doctor Anton Pàvlovitx. I nosaltres en som testimonis.
