A vegades em sembla que et veig. Al mercat del Lleó de Girona.
Fa un temps, van aparèixer unes pintades inquietants en alguns passos de vianants de la ciutat. A punt de travessar el carrer, t’aturaves en sec en llegir: “T’estem espiant… Et vigilem i sabem què fas…”. Conscient que era un joc -o una mena de reflexió per a la revolta social – , no podies evitar plantejar-te la possibilitat de sentir-te controlat, perseguit… I, sí, de manera inevitable i obsessiva, et giraves buscant algun boig en alguna cantonada amagant el rostre rere un diari…
Quan ja gairebé no recordava aquest avís de persecució en plena via pública vaig veure que algú escrivia sobre mi, i tot apareixia en una gran pantalla instal.lada en una estació de tren. Em descrivia físicament i aventurava detalls de la meva vida, sobre el que portava a la bossa de mà, mirava d’endevinar on anava i a qui esperava…
Per sort, aquests “bojos” no eren perillosos, només quatre dramaturgs i escriptors instal.lats en quatre racons estratègics de l’estació de Girona.
L’argentí Mariano Pensotti s’apassiona fent muntatges en espais públics. Ja ho va fer fa tres anys al carrer Nou amb La Marea, amb escenes singulars en aparadors i balcons que van ser de les més recordades del Festival Temporada Alta. Ara ha jugat a “subtitular la realitat” a l’estació, en una sala de festes i al mercat.
Els quatre escriptors “voyeurs” han hagut d’encarar una veritable marató. Escriure sense parar durant dues hores sobre el que veus, imaginant històries no ha de ser gens fàcil. Marta Buchaca, Ferran Joanmiquel, Jordi Casanovas i Josep M. Fonalleras van triar mètodes de concentració diversos, des d’aillar-se amb auriculars escoltant música fins a ajudar a fer fluir la veta literària amb algun gintònic.
Les reaccions dels viatgers o habitants d’estació al que anava apareixent en les quatre pantalles (sempre hi ha una colla d’avis asidus fent tertúlia com si fossin al cafè) eren curioses: indiferència, dependència de la pantalla, rialles i alguna empipada del que se sent descobert i atacat en el nucli de la seva més estricta intimitat. Això de convertir-se en personatge de cop i volta tant excita com fereix sensibilitats. També hi havia algú del tot aliè a aquest allau de ficció a la pantalla.
Els escriptors amb prou feines podien aixecar el cap del teclat per detectar la víctima de la seva imaginació en estat de xoc … Ferran Joanmiquel i Jordi Casanovas, amb la cultura àudiovisual i del videojoc ben arrelada, van construir relats inversemblants i imaginatius.
Casanovas va començar a teixir una història a l’americana d’invasions de malalties parlant de persones infectades per un virus que s’escampava a velocitats estratosfèriques…: “Potser és el doctor que s’ha escapat de la clínica de Montpeller. Tot indica que ha d’haver parat a Girona. Potser dins la bossa hi porta les mostres del virus primari…” O de dolents sense escrúpols que construeixen túnels al subsòl de la ciutat per dinamitar-la. Em van comentar que el cervell de l’acció va resultar ser un innocent catedràtic d’història de la UdG que passava per allà.
Marta Buchaca tirava més cap a la novel.la psicològica, indagant sobre les vides i esperances dels innocents viatgers. I Josep M. Fonalleras va pouar de referents literaris sobre trens, com el de Proust -l’arribada del ferrocarril i la por a perdre el tren ens ha fet aprendre a mesurar el temps-. O cites no tant transcendents i més còmiques per parlar sobre l’amor i l’estimació. Altres apunts deliciosos també, sobre el xiclet enganxat sota un banc que va deixar-hi un noi en record del petó que va fer a un primer amor. No sé si arran d’aquesta història o no però m’han explicat que el senyor Fonalleras tot escrivint sobre una parella al mercat va acabar provocant que es fessin un llarg petó. És un romàntic.
En aquell moment, els escriptors van ser com una mena de càmeres de seguretat literàries – de fet, el projecte s’hi inspira – que construeixen relats de vida en uns espais que transitem tots. Trobaré a faltar les pantalles, mirar-les i ensopegar amb la companyia d’històries de vides en llocs de pas i temps morts.
