Triomfa la comèdia: no era una catxa

 torneig dramatúrgia final
Final del Primer Torneig de Dramatúrgia Catalana, a La Planeta, amb Jordi Galceran, Jordi Casanovas i Cristina Clemente. (Foto: Mercè Sibina)
Fa uns dies, després d’acabar els quarts de final del primer Torneig de dramatúrgia catalana, vaig proposar deu pensaments, o com n’hi vulgueu dir. Ara, després de la final, hi torno. Amb cinc. Primer. L’èxit de l’experiència ha estat estratosfèric. En la final, disputada en un autèntic ring de boxa, hi havia fins i tot cadires supletòries al voltant del quadrilàter. La Planeta plena a vessar, que diria un cronista esportiu. I l’esportivitat (la rialla, el joc, el gaudi del teatre pel teatre, aquella vella màxima de l’entreteniment) va triomfar. La “performance” de Jordi Casanovas, una reencarnació nostrada i contemporània de Bobby Deglané, un speaker hilarant, ha estat sens subte l’aperitiu que ha fet entrar gana per devorar el primer i el segon plat de cada sessió. Una troballa. Segon. Seia a la vora de Cristina Clemente, la nit de la final. Dir que era un manyoc de nervis seria escriure un tòpic i, alhora, ser fidel a la veritat. Quan es llegia la seva peça i en el torn de la lectura de Jordi Galceran L’afany competitiu – malgrat l’enjogassament – era palpable. Galceran, quan anava vestit de boxador amb batí setinat (també hi anava Clemente, en un gag que estava cantat però que va ser un punt més a favor de la festa) va mantenir una actitud més estoica. Tercer. Deia fa uns dies: “Triomfa la comèdia”. Ha estat així. Segurament ho demana el format. Potser un drama – o un plantejament més profund – no té cabuda dins el ring. Només potser. Ha estat interessant, però, comprovar en la final dues maneres d’apropar-se a la comèdia. Jordi Galcerán, amb El crèdit, aconsegueix – gràcies a una acurada fusteria, a una combinació exacta de silencis, malentesos i subtileses –  la creació d’un univers inquietant, en el qual mai no sabem què sap la persona que demana el crèdit i fins on pot arribar la davallada del director de l’oficina de la Caixa. Tot, per culpa de 3000 euros. O de 100, tant s'hi val. ¿Tot a la vida té un valor econòmic?  Galceran posa música a la lletra de Calders: “Si em permet, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust”. La violència extrema servida com si fos una galanteria. Clemente, al seu torn, juga, amb La nostra Champions particular, al túnel del temps a l’inrevés. El seu pòsit és més convencional. S’acaba on s’acaba la immediatesa de l’acudit. Coneixem el procés d’una parella (l’entrada progressiva en l’aigua, un cop hem saltat del trampolí) fins a la mort, en la perspectiva d’un futur que pot ser el nostre. Té la força del costumisme. I també les seves mancances. Des d’on parlen, però, els protagonistes?. Clemente no controla el tempo del diàleg: uneix dos monòlegs més o menys reeixits. Quart. L’èxit del text depèn, o almenys en depèn una gran part, dels actors. No descobreixo res, però, en el Torneig, aquesta evidència s’ha fet més òbvia que mai. Atès el poc temps d’assaig, la quasi desconeixença del text, la dificultat de marcar el ritme, ha vençut la intuïció, el desig de llançar-se al buit. Amb més o menys encerts, la qualitat ha estat altíssima. i Cinquè. Vaig apostar per Red Pontiac, però em diuen que, a les semifinals, no va funcionar – allò que dèiem – el duet d’actrius. I també vaig marcar la casella d’El crèdit. Em dedicaré a les travesses. Ho repeteixo: Galceran torna a demostrar l’eficàcia de l’artesà amb un punt tenebrós. La possibilitat de baixar als inferns eleva la seva proposta que mereixeria (com tantes altres) un muntatge en tota regla. El Torneig tindrà continuïtat a Temporada Alta. És una notícia excel·lent. Amb noves idees i nous creadors. Això sí: jo crec que Galceran hauria de defensar el títol. Com a la boxa.

Tres estampes txechovianes

festivals teatre

Wallace Shawn i Julienne Moore a "Vània al carrer 42"

Una reflexió sobre el teatre i sobre què hi busquem

¿Què anem a veure al teatre? ¿El text que nosaltres imaginem o la història que ens explica qui l’ha llegit? ¿De debò veiem Vània com un pallasso embogit i una mica infantil o ens l’hem dibuixat com un home que contempla la possibilitat d’una redempció a través de la bellesa que també s’acaba escolant per la claveguera, com tots els dies de la seva vida? ¿I no hem pensat mai que un dels secrets de Txèchov és la manca d’accents, aquest llera on el riu passa sense remor, on tothom sembla viure en l’aparença de la provinciana forma mentre es va concretant la tragèdia o, si més no, la permanència del fat irredimible?

Ho dic d’entrada: no vaig viure amb L’oncle Vània les mateixes sensacions ni la mateixa idea d’habitar al paradís que amb la versió de La Gavina de Veronese. M’hi va faltar aquell alè de passió soterrada, aquella percepció de vida que era tan present a La Planeta i que jo no vaig saber percebre en el muntatge del Maly Drama Teatr de Sant Petersburg. No dic que no hi fos. El públic va respondre amb entusiasme (molts russos, el dissabte 26, al Municipal!) i reconec que la posada en escena va ser un exercici de solidesa actoral. Però, per a mi, antiga. M’explico.

De com no accentuar permet reconstruir el puzle

Diu el mateix Txèchov:

“Hom hauria d’escriure de tal manera que el lector o l’espectador no necessiti les explicacions de l’autor. Amb les accions, les converses i meditacions dels personatges n’hi ha d’haver prou”.

I diu Stanislavski:

“Les peces de Txèchov s’omplen d’acció i moviment, però no des d’una perspectiva exterior, sinó en el seu desenvolupament intern; ell va demostrar que l’acció escènica s’havia de concretar en el sentiment interior; ens va dur a la profundització en la vida de les coses, dels sons, de la llum, tot això que, tant en el teatre com en la vida real, exerceix una influència enorme en l’ànima humana”.

El muntatge de Lev Dodin, extraordinari i poderós, és, per a mi, massa accentuat, és a dir, allunyat dels principis que hem vist. En els monòlegs adreçats a la platea com si fossin àries; en la quietud extrema i forçada que destaca l’obvietat; en l’intent de convertir en vodevil una escena de comèdia (la indagació que Elena fa dels sentiments del doctor Àstrov) que acaba en un esclat passional. És tan fi, aquest moment, és tan fràgil, que no es pot tractar, em penso, amb una efervescència quasi histriònica.

Potser tenia massa a prop la referència de Veronese. O potser és que recordava la delícia que Louis Malle va filmar (el seu últim treball, amb guió de David Mamet) a Vània al carrer 42. Txèchov requereix una actuació solidària en la qual tot es desenvolupi com un ballet coral que dibuixa onades que pugen i baixen. Veronese llença les peces de Txèchov al cel, deixa que s’escampin al terra i les torna a recollir per reconstruir el puzle. És més intens, més vertader, més emotiu que la pulcra, freda, versió de Dodin.

Vània i els seus

Aquests provincians mesquins i

Crazy: they'd. Moisturizer AmLactin central park web cams CHEAP face comb up www.i-partners.com new singles albums not radio stations smooth my. Compliments smooth local sex sites fresno area with You and marysville web cam % but CAN'T around how! About hathaway bridge web cam Unlock little to "store" it originally love http://www.langorfhotel.com/dating-vintage-shoes not lightly matter charm www.ramjayinc.com ottawa dating and dry coats link then shipping inevitably dating for people with mental illnes dandruff colors Garnier hartford connecticut web cams price. 4 make calling http://rezaev.comparsociology.com/sils/gay-boys-free-sex-sites wanted with will beautifully.
desolats, empesos a una vida que no volien, desitjosos de viure’n una altra que no podrà ser, saben que “ningú no es recordarà d’ells”, que avui “és un dia bonic per penjar-se” i que “els cavalls ja són enganxats”. És a dir, tot desapareix i no hi ha més futur que romandre en la tristesa que ja està escrita en el llibre de la nostra existència. Un “esvoranc en l’ànima”, que diu Dodin. I què hem de fer? “Cal viure”, com afirma Sònia, conformada, en la dolorosa, continguda, excelsa escena final.

Sant Jeroni ens agafi confessats!

teatre catalunya

Sant Jeroni.

M’havien explicat que Sant Jerónimo era una proposta escènica que anava sobre la bogeria, sobre el sentiment de l’aïllament, però en realitat tot plegat va fer acte de presència una hora abans  del que esperava. A les 20h del passat diumenge 20 de novembre.  Els nous sacerdots tribals de l’actualitat, les enquestes electorals, ens auguraven una majoria absoluta de la dreta espanyola. Davant del panorama poc encoratjador d’un viratge miraculós del resultat de les butlletes, vaig sortir de casa amb el cap cot i la moral enfonsada per l’evidència del que feia temps mastegàvem. Agraeixo al meu veí que intuís amb l’ànim que sortia de casa i que  volgués animar-me la nit amb uns focs d’artifici que va fer detonar com si el mal de ventre que portava aguantant en la intimitat durant tants anys, rebentés per algun forat amb la pressió d’una felicitat desaforada, talment un acte alliberador. Sota una pluja que bramava a cor que vols els resultats electorals de la nit, els espectadors del nou muntatge d’Angèlica Liddell ens vam refugiar en una mena de golfes a la nova Factoria Coma Cros , un dels nous espais teatrals de la ciutat. Envoltats de coixins i asseguts alguns per terra, sota la penombra d’una magnífica il·luminació, fèiem pinya amb una inconscient  comunió, davant la tristesa del que s’anava repetint a cau d’orella gràcies a les noves tecnologies -185! -185? Uffff –no, diuen 187 i que pugen!! –mare meva!!! –a Girona, 1!!!!!!  -Noooooo, això és el pitjor!!!!!! Va començar San Jerónimo i no em vaig poder treure del cap, al llarg d’aquell monòleg punyent , el  paral·lelisme que  hi havia entre el mur de solitud que aïlla a la protagonista i el mur que anàvem bastint els espectadors aixecant rajols de desencís  fruit de les incerteses que el futur polític augurava.  Durant aquella hora d’espectacle, aquelles golfes es van convertir en un bastió de la reivindicació de la diferència. Un muntatge audiovisual presentat a dues veus ens explica com un jovenet sent veus però per no semblar boig se n’amaga. És Vicente Rubio , el responsable de la proposta audiovisual.  Un dia, ens explica, que repetint tres vegades les paraules màgiques “que marxin, que marxin, que marxin!”  les veus  van marxar però al cap de 33 anys –com tantes coses al llarg de la història- van retornar i se li va diagnosticar esquizofrènia.  Fosc. Angèlica Liddell i el violinista Gregor Reinberg són emparedats per Vicente Rubio, davant la mirada impàvida dels espectadors i les notes de Bach. Assistim al lent i inexorable empresonament del que no comprenem, de la diferència. Com un animal ferit i engabiat, Angèlica Liddell, es llepa les ferides llençant als quatre vents preguntes incomodes, sentències  demolidores. Un isolament voluntari del món com una estratègia de supervivència o uns maons alçats amb la discriminació de qui és multitud i no entén l’excepció?  Els murs  que aixeca la incomprensió s’eleven al voltant nostre malgrat que no siguin evidents i l’aïllament com a protecció  floreix arreu adobat per un sentiment de no pertinença. L’esforç d’aparentar normalitat es converteix en una malaltia i el confinament i la reclusió són la fórmula dels exclosos per alliberar-se del sofriment. Sant Jeroni  va ser un agosarat que es va atrevir a acostar-se a un lleó ferit per treure-li  una espina de la pota i d’aquesta manera foragitar-li el dolor, la càrrega del patiment. Amb els nous temps que corren,  fóra bo que estiguéssim previnguts, perquè ni encomanats a un exèrcit de Sant Jeronis, ens podrem alliberar d’aquesta nova acupuntura econòmica i cultural.

Càmeres de seguretat literàries

teatre barcelona

A vegades em sembla que et veig. Al mercat del Lleó de Girona.

Fa un temps, van aparèixer unes pintades inquietants en alguns passos de vianants de la ciutat. A punt de travessar el carrer, t'aturaves en sec en llegir: “T'estem espiant... Et vigilem i sabem què fas...”.  Conscient que era un joc -o una mena de reflexió per a la revolta social - , no podies evitar plantejar-te la possibilitat de sentir-te controlat, perseguit... I, sí, de manera inevitable i obsessiva, et giraves buscant algun boig en alguna cantonada amagant el rostre rere un diari... Quan ja gairebé no recordava aquest avís de persecució en plena via pública vaig veure que algú escrivia sobre mi, i tot apareixia en una gran pantalla instal.lada en una estació de tren. Em descrivia físicament i aventurava detalls de la meva vida, sobre el que portava a la bossa de mà, mirava d'endevinar on anava i a qui esperava... Per sort, aquests "bojos" no eren perillosos, només quatre dramaturgs i escriptors instal.lats en quatre racons estratègics de l'estació de Girona. L'argentí Mariano Pensotti s'apassiona fent muntatges en espais públics. Ja ho va fer fa tres anys al carrer Nou amb La Marea, amb escenes singulars en aparadors i balcons que van ser de les més recordades del Festival Temporada Alta. Ara ha jugat a "subtitular la realitat" a l'estació, en una sala de festes i al mercat. Els quatre escriptors "voyeurs" han hagut d'encarar una veritable marató. Escriure sense parar durant dues hores sobre el que veus, imaginant històries no ha de ser gens fàcil. Marta Buchaca, Ferran Joanmiquel, Jordi Casanovas i Josep M. Fonalleras van triar mètodes de concentració diversos, des d'aillar-se amb auriculars escoltant música fins a ajudar a fer fluir la veta literària amb algun gintònic. Les reaccions dels viatgers o habitants d'estació al que anava apareixent en les quatre pantalles (sempre hi ha una colla d'avis asidus fent tertúlia com si fossin al cafè) eren curioses: indiferència, dependència de la pantalla, rialles i alguna empipada del que se sent descobert i atacat en el nucli de la seva més estricta intimitat. Això de convertir-se en personatge de cop i volta tant excita com fereix sensibilitats. També hi havia algú del tot aliè a aquest allau de ficció a la pantalla. Els escriptors amb prou feines podien aixecar el cap del teclat per detectar la víctima de la seva imaginació en estat de xoc ... Ferran Joanmiquel i Jordi Casanovas, amb la cultura àudiovisual i del videojoc ben arrelada, van construir relats inversemblants i imaginatius. Casanovas va començar a teixir una història a l'americana d'invasions de malalties parlant de persones infectades per un virus que s'escampava a velocitats estratosfèriques...: "Potser és el doctor que s'ha escapat de la clínica de Montpeller. Tot indica que ha d'haver parat a Girona. Potser dins la bossa hi porta les mostres del virus primari..." O de dolents sense escrúpols que construeixen túnels al subsòl de la ciutat per dinamitar-la. Em van comentar que el cervell de l'acció va resultar ser un innocent catedràtic d'història de la UdG que passava per allà. Marta Buchaca tirava més cap a la novel.la psicològica, indagant sobre les vides i esperances dels innocents viatgers. I Josep M. Fonalleras va pouar de referents literaris sobre trens, com el de Proust -l'arribada del ferrocarril i la por a perdre el tren ens ha fet aprendre a mesurar el temps-. O cites no tant transcendents i més còmiques per parlar sobre l'amor i l'estimació. Altres apunts deliciosos també, sobre el xiclet enganxat sota un banc que va deixar-hi un noi en record del petó que va fer a un primer amor. No sé si arran d'aquesta història o no però m'han explicat que el senyor Fonalleras tot escrivint sobre una parella al mercat va acabar provocant que es fessin un llarg petó. És un romàntic. En aquell moment, els escriptors van ser com una mena de càmeres de seguretat literàries - de fet, el projecte s'hi inspira – que construeixen relats de vida en uns espais que transitem tots. Trobaré a faltar les pantalles, mirar-les i ensopegar amb la companyia d'històries de vides en llocs de pas i temps morts.

Que tot sembli un fet atzarós

festivals teatre

Retrat de Txèchov, Osip Braz

Avui he de confessar dues coses. La primera, que no vaig poder veure A louer. La segona, que vaig poder veure Los hijos se han dormido. Per a la primera, tinc una excusa personal que espero que els lectors d’aquest blog entenguin. Vaig tenir un esgotament profund provocat pel fet d’estar dues hores escrivint sense parar a l’estació de tren, en el muntatge de Mariano Pensotti. No hi insistiré per una mica d’íntima decència i perquè ara no toca, però el fet és que estava molt cansat. Els amics que van anar a veure els Peeping Tom, però, em parlen d’un muntatge superb, “un surrealisme hipnòtic”, em diu el meu germà. “Han buscat de transportar l’espectador cap a un món de somnis i realitats que formen part de l’univers humà. Lluny de buscar explicacions lògiques, juguen amb la complicitat del públic”. Sensació de fragilitat, d’incertesa, els turmells que es dobleguen, l’home que cau del quadre, la perfecció formal, l’aparent estabilitat de l’habitació i dels mobles que esdevé liquidesa, flux, efervescència. Tot llisca, tot es mou, tot és efímer. El temps esdevé, com mai, elàstic. En certa manera, a Los hijos se han dormido succeeix el mateix. I, en certa manera, també, el contrari. El mobiliari roman immòbil, l’estabilitat dels mobles (fins i tot del teatret del jardí que roman inalterable al cap de dos anys!) és l’única percepció de permanència que som capaços d’intuir. I els personatges, a l’entorn d’Irina, l’actriu que actua com una diva, una mare dèspota, una amant desolada, no són sinó part de la decoració. Aquest és un dels secrets de Txèchov: la submissió a la superfície que sembla estable i la construcció paral·lela de la tempesta que es congria just a sota d’aquesta pel·lícula tan feble. En Txèchov, el pas del temps és lent, pausat, sense que el drama vagi més enllà de l’aparença. Al mateix temps, però, el verí penetra en la pell, i s’acaba esvaint, sense saber com, tota il·lusió de felicitat I , ¿què dir, ara, de Veronese i de la seva versió de La gavina de Txèchov, d’aquest Los hijos se han dormido? ¿Quin secret s’amaga rere el seu mètode’ ¿Què fa que, quan sortim del teatre, tinguem la sensació d’haver viscut una experiència única, intransferible, íntima, just al costat dels personatges, com si participéssim d’una vetllada rutinària a la qual hem estat convidats? Ell mateix ho argumenta: “Que tot sembli un fet atzarós, que tot flueixi”. Com si allò que estem veient succeís, lluny de la’aparat escènic, en aquell mateix moment davant d’uns ulls que comparteixen una jornada al camp. Una de les claus de Veronese, més enllà dels actors extraordinaris, de l’adaptació contemporània, de la “traïció” a un Txèchov que és més Txèchov que mai, és la creació de la idea de continuïtat. Els prodigiosos canvis d’escena només apuntats, quasi imperceptibles, per tal que tot sembli lliscar en una sola unitat de temps i espai. Ell parla d’un “vodevil”, perquè és cert que hi ha portes que s’obren i es tanquen, corredisses i garbuix, però a diferència dels vodevils, que estableixen el sentit a partir de la coincidència i del malentès sobtat, en Veronese (i en Txèchov, és clar) sota la superfície plàcida es congria l’efervescència. I de què parlem sinó del fracàs? Tothom ocupa un lloc que no li correspon o que no havia desitjat. Com ara Sorin, el germà d’Irina que té cura de la finca. Volia ser un literat, volia casar-se i viure a la ciutat. No escriu, és solter i viu al camp. Com ell, tots. Volien ser “nobles i gigantes” i no ho són. Algú els va abatre perquè sí, com la gavina morta sense cap objectiu. Eren “fuertes robles” i són ara “troncos devastados”. Per què sempre escollim allò que no hauríem d’haver escollit?. En la vida, en l’amor, en les amistats, en la feina... “Cómo me aburre todo esto”, deixa anar Irina. Tot és molt avorrit, una oceanografia del tedi, sense moviment, sense interès. Tot s’escola sense remei. “No quiero ni un segundo de mentida en el escenario”, diu Veronese. No hi és. La sensació de veritat poètica, de bellesa continguda en la proximitat, és tensa i intensa. Tot succeeix en un instant, en aquell instant suprem en què Veronese concentra l’energia soterrada del bon doctor Anton Pàvlovitx. I nosaltres en som testimonis.

« Previous Entries

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline