En escena, una habitació plena de llibres, una ràdio, un telèfon i una televisió. Asseguda en una butaca, la magnífica actriu Airida Gintautaite, Miranda, aïllada de la realitat i immersa en el seu món, en el seu gulag particular. Com una Musa invocada a la metamorfosis, una ballarina dansa a la pantalla de la tele les notes del Llac dels cignes i omple de mals auguris l’escena. S’obre la porta del fons de l’escenari com si d’un taló teatral es tractés i entra Pròsper, actor i director teatral de tot el que succeirà dins d’aquesta illa de resistència intel·lectual en la que es reclou la història dels pobles oprimits. La metàfora d’un món ple d’illes desertes farcides d’ideologies, de literatura, d’art, i d’uns nàufrags “inconvenients” que en la solitud del seu confinament busquen el miracle de protegir la seva ànima, la seva Miranda.
Oskaras Korsunovas, el sorprenent director lituà rescatat d’un naufragi econòmic pel Festival Temporada Alta, reclou els seus personatges en el menjador d’un pis soviètic. Amb la potent poètica visual d’un ventilador, una ràdio mal sintonitzada i una llum que pampallugueja es desencadena La Tempesta interior d’un intel·lectual, interpretat pel magistral i polifacètic Povilas Budrys, que jugant el paper de director teatral crearà una tempesta fictícia en el mar ideològic d’un dissident polític per fer ancorar unes idees que naveguen a la deriva de l’ostracisme. En aquesta illa de formigó que és l’apartament on artistes i intel·lectuals dissidents van veure’s privats de llibertat mitjançant la prohibició de sortir, els Pròspers desterrats del règim comunista van intentar sobreviure a aquesta realitat constrenyent. De la mateixa manera que Pròsper a l’illa de Shakespeare, els dissidents del sistema es van envoltar de llibres en les seves illes intel·lectuals per resistir espiritualment, alimentant les seves idees i criant les seves Mirandes per fer més suportable la intransigència de la ignorància.
Una lluita interminable pel poder de les idees representat per un joc d’escacs on tots els jugadors batallen per obtenir-ne la seva quota i on l’enroc del poderós fa difícil la partida. Pròsper com a metàfora de l’aïllament que viu el que pretén escapar dels rols imposats per la societat i la crida davant d’una situació d’opressió a la metamorfosis simbolitzada per un cigne que vol transformar-se encara que li costi la vida.
O. Kourosavas ens ha retornat un clàssic de W. Shakespeare amb una lúcida i excel·lent lectura sobre el poder de la imaginació i els somnis del poder. Un teatre on el propi acte teatral s’ha convertit en una arma per no perdre la batalla davant dels dimonis, dels calibans existents en les nostres societats. La ficció teatral com un element més de la vigència de les nostres lluites. O. Kourosavas, aquest brillant director, representa el teatre compromès que fa transitar l’actor i l’espectador pel borrós espai que separa el somni de la vigília, la realitat de la ficció, la pervivència del canvi o la claudicació de la resistència.
Portada d'un disc de les bessones Kessler
Els espectacles, el procés de creació (i més en casos com el de Marta Carrasco, on ella juga amb els propis sentiments a través de les evolucions del cos) tenen molt a veure amb l’estat d’ànim del creador. El que havia de començar com una reflexió sobre el dubte (No sé si… era un títol ben il·lustratiu) es va anar convertint en una decidida, voluntària, arriscada defensa de l’humor com a teràpia. Un explosiu homenatge a la memòria del pare que agonitzava mentre Carrasco assajava: “De l’hospital a l’assaig i de l’assaig a l’hospital”, diu la ballarina en un esplèndid reportatge de La Vanguardia d’aquest dilluns (no el puc enllaçar perquè no em deixen, però us el recomano). “Com més s’apagava el pare, més vida donava jo a la feina, més optimisme, més blanc i menys negre”.
D’aquesta necessitat íntima neix, doncs, un muntatge nou, no pas basat en la dubitació sinó en el somriure, un passeig trepidant pels camins de l’humor blanc amb “vida, vida, vida i joc”. Les dues bessones (“evidentment que som bessones”) no s’assemblen de res, excepte en la pràctica del joc, en la voluntat de “jugar a viure, a riure”. Una Marta Carrasco , habitual de Temporada Alta, vital i exuberant i un exuberant ós pelut de 120 quilos (o més) – Alberto Velasco –, que balla de manera gràcil i sense escletxes (em fa pensar molt en el malaguanyat Joan Monleón), són les bessones Kessler, cantants i presentadores famoses a l’Alemanya dels anys 50 i 60. Ho són (amb perruques rígides de nina de dibuixos animats) i ho són també quan es despullen i deixen veure que, rere l’humor, sempre cal que s’hi amagui un discurs, una manera d’enfrontar-se a la mort.
El joc esdevé a vegades violència, perquè el joc és descontrolat, anàrquic, lliure. És una violència que participa de la vitalitat i l’engendra. El dubte s’esvaeix. Arriba l’esclat que condueix a aquella certesa (potser fugaç) del blanc sobre el negre.
Pintura sobre la tortura a l'estat espanyol de Josemari Ortiz, germà de J. Ortiz, autor de José K., Torturado.
Un terrorista despullat d’esquena al públic es despulla. Un magistral Pedro Casablanc, canells i turmells emmanillats dins d’una caixa de vidre, ens ofereix les diverses cares de les seves conviccions a través d’uns miralls que ens el mostren des de tots els angles possibles. Per si l’espectador no acaba d’entrar dins els mecanismes del seu cervell, una càmera ens projecta la seva mirada en blanc i negre, sense subterfugis. Uns ulls que fuetegen la bastida de la nostra moral i la fan trontollar fins als fonaments, ofegant-la entre els claustrofòbics regalims d’un baf punyent que ens entela la consciència.
Estem davant d’un cas senzill: la policia ha detingut un terrorista d’un país qualsevol que reconeix que acaba de posar una bomba en una gran plaça on s’ha de celebrar un acte polític de masses, però es nega a dir el lloc. Cal perdre el temps buscant-la? Cal avisar a la gent innocent de la plaça amb els riscos d’una possible allau que això pot suposar? Amb l’excusa del tic-tac d’una bomba de rellotgeria que corre de manera angoixant tant com les agulles del rellotge per trobar-la, el mecanisme de la tortura, un mal menor per obtenir un benefici major, està servit.
Després d’haver sobreviscut a l ‘impactant muntatge José K., Torturado de Carles Alfaro a la Sala La Planeta, he llegit en la majoria de rotatius del país la famosa frase, erròniament atribuïda a Maquiavel, La fi justifica els mitjans? Dubto que aquest intens monòleg giri primordialment al voltant d’aquesta anotació que va fer Napoleó Bonaparte al llibre El Príncep.
En aquesta inquietant i esfereïdora posada en escena se’ns interpel·la sobre la nostra doble moral davant el tema de la tortura d’estat. Javier Ortiz, autor del text, no ens està preguntant sobre els actes d’un terrorista o si la tortura és justificada sinó sobre els límits ètics dels defensors de la llei en nom de l’estat. Davant els fets evidents de la utilització de la tortura pels mecanismes de l’estat, què fa la consciència col·lectiva d’una societat com la nostra? Ignorar-ho. La ignorància volguda davant d’aquest tema no és només convenient sinó moralment imprescindible per no fer-nos trontollar aquesta bastida ètica i moral en la que suposadament es sustenta l’estat garant dels nostres drets.
La tortura, que no és una disfunció del sistema, sinó una de les moltes i variades armes que té per defensar-se, no és admissible sota cap concepte, però com diu J. Ortiz, no només perquè suposi una violació dels drets humans, sinó perquè la tortura degrada el codi moral de qui l’aplica, dels responsables que l’autoritzen i de la societat que l’accepta. O algú s’ha plantejat per quina raó l’Estat Espanyol, denunciat per Amnistia Internacional, té una llei que permet la incomunicació del detingut 72 hores?
La ignorància deliberada per aplacar-nos la consciència ens fa còmplices a tots.
Combat de boxa a l'estadi Luna Park de Buenos Aires
- M’he fixat molt, Mercè, en el cartell que està penjat al gimnàs (“en este abandonado gimnasio”) del número 174 del carrer Rojas, allà on viuen Aníbal i la seva dona, María Amelia, “la Piñata”. Es tracta de l’anunci del combat que van disputar el 7 de desembre de 1970 el boxador americà Cassius Clay (que ja havia canviat de nom i es feia dir Muhammad Alí) i el gran Óscar Ringo Bonavena. L’argentí va aconseguir tombar Alí una vegada però va perdre en l’últim assalt, desbordat pel joc de cames i els cops del campió.
M’hi he fixat, sobretot, a partir d’una frase que em sembla que diu Aníbal, el “relator”, aquell que mira d’oferir un vernís literari, un to d’epopeia trastornada i antiga, a l’aventura de María Amelia. O potser és ella mateixa, la boxadora que, de jove, es va fer passar per un noiet i va gaudir d’una certa fama, efímera i breu, al quadrilàter. “Ya lo decía Bonavena, la gente se olvida; al final te quedas completamente solo”. Aquells fastos s’acaben convertint sempre en un funeral. No hi ha relat o pel·lícula sobre la boxa que no descrigui aquest recorregut. El final és sempre tràgic i solitari, com a The harder they fall, (Més dura serà la caiguda), la pel·lícula de Humprey Bogart que és un dels clàssics d’aquest món.
- És certa, Josep Maria, aquesta continuada referència a un passat gloriós. “Antes, antes, antes. Estamos abonados a esta palabrita!!!!”, rondina fatigada “la Piñata”. Aquest passat, ara reclòs en un gimnàs rònec és el que els llança a tots “contra les cordes”.
- El que potser desconcerta més d’El Box, el segon muntatge esportiu de Bartís, és que els protagonistes, en realitat, ni tan sols van viure la fogarada de la fama, l’esplendor. I és aquí on neix la metàfora del director en relació a l’Argentina: “Nos volvemos a interrogar sobre nuestros proyectos como país. La manifiesta violencia, la añoranza de sueños de grandeza, la ausencia de mitos organizadores, la confusión, la derrota, desfilan en los cuadros de una fiesta imposible”.
Diuen en aquest ring desolat: “Miras una foto de antes y parece mejor todo”. El problema, em penso, Mercè, és que això tampoc no és veritat.
- El Box, amb cops continuats, és la metàfora d’un país. Una Argentina que, sobretot els de la generació del director, ha viscut més anys de cops militars i de dictadures que de democràcia. I aquests cops, físics, com explicava Bartís en una entrevista abans de l’estrena, arriben a ser una forma d’organització social. “Un poco de dolor organiza”, diu l’exboxadora vençuda, sense ganes ni esma de pegar. El cos, amb els cops s’atueix, s’estaborneix i s’idiotitza, i la por empetiteix i redueix l’individu. Ho saben molt bé els que els reben i els que els donen, segons Bartís. La boxa, al cap i a la fi, és el símbol d’un país que ha rebut massa derrota i humiliació. Aquest radical lliure que és el director argentí fuig del teatre comercial i del pur passatemps cultural i exhibeix les vergonyes del seu país sense bàlsams.
“La Piñata”, l’actriu Mirta Bogdasarian, de cos vençut i perdedora des de la infantesa, imant de mirades, encarna tot això. Comença preparant garlandes i llums de neó per celebrar un aniversari, un present feliç. Però res no funciona: els ornaments no pengen d’enlloc, els convidats no arriben mai i el neó només s’encén quan hi va a parar una bala perduda, per casualitat. Els personatges ronden per “un fracaso pero de festejo”. Amb una imatge impactant, la de “la Piñata” vestida per a la celebració amb un vestit blau cel, com si fos la germanastra de la Ventafocs, i una perruca rossa, mal tenyida i esperrucada, desolada. Per a mi, Joseph Maria, és la imatge viva d’aquesta derrota i humiliació continuada.
- Una “chispa y antorcha” que no s’encén, exacte. Una pinyata l’obligació de la qual, per dir-ho d’alguna manera, és rebentar. Dissoldre’s. Hi ha dues escenes, dos moments, que jo destacaria. No ho sé, almenys a mi em van semblar esplèndids i, a més, il·lustratius de tot el que s’explica en aquest ring. La imatge del boxador sonat que és com una conserva on ha desaparegut l’almíbar. El préssec, com el cervell, sense líquid, topa contra el crani, contra les parets de vidre. I després, l’inici de la pel·lícula del combat entre Patterson i Alí, l’any 1965. Es veuen imatges lluminoses, en silenci, de Las Vegas i “La Piñata” les va descrivint com el Buenos Aires de la seva adolescència fins que arriba al mític Luna Park. No ho sé, vaig trobar-ho entendridor i sòrdid alhora.
- Per cert, ¿saps que l’equip de producció del festival va haver de moure cels i terra per trobar un ring, les peres, els sacs i els guants per a l’espectacle?. Tota l’escenografia es va haver de muntar aquí. Al final van trobar el material en un club de boxa que té més de 60 anys, el Club Ring Figueres.
festivals teatre catalunya
Un bon amic m’explica que al segle Vè, a Grècia, s’hi celebraven grans competicions dramàtiques, festes teatrals: les Grans Dionisíaques i les Antestèries. Amb aquesta denominació es podria pensar que eren autèntiques bacanals de sexe i d’alcohol. Una mica sí, però també eren més coses. Les primeres, en honor de la resurrecció de Dionís, es feien a Atenes durant cinc dies de primavera. Hi competien grans dramaturgs, com Èsquil, Sòfocles i Eurípides.
Temporada Alta, festival de borratxera i desfici teatral té les seves Grans Dionísíaques. El primer torneig de dramatúrgia catalana, pensat i organitzat per un cap inquiet i amb ritme de videojoc com és Jordi Casanovas, responsable i ànima de la renovadora sala FlyHard. Els nostres autors, escuderies equipades per competir arreu del món, es diuen Belbel, Galceran, Miró i Benet i Jornet i els encalcen joves promeses com Clemente, Riera, Garcia o Clúa.
“No valen ni plagis ni refregits” remarca, com un Billy Cristal a la cerimònia dels Òscars, Jordi Casanovas. És el plaer d’escriure per competir amb els del ram i caçar tendències i girs inesperats. Enriquir-se sense apunyalar-se.
El quadre d’eliminatòries fa pensar en el Roland Garros. Primer combat: Josep M. Benet i Jornet versus Pere Riera. Una partida per assaborir el vi madurat en bóta i el vi novell. Dues collites inèdites, interpretades – la madura – per Lluís Marco, un prodigi de la facilitat i la credibilitat en la interpretació, i l’elegant i sensual Alba Pujol, amb fingiment d’orgasme a l’estil Meg Ryan inclòs. Es diu Escarabats i és una conxorxa entre una prostituta i un client que vol saldar comptes amb un amic que el va trair fa temps. Text dramàtic de Benet amb apunt de crítica social: “els escarabats que els poderosos aixafen amb la sabata”.
L’altra parella, la que serveix el vi novell, és la que formen Míriam Iscla i Cristina Cervià, dues dames de comèdia, gran registre amagat de la Cervià, que provoquen riallades des de la primera frase. Converses de mares orgulloses i que vomiten fel, amb els tòpics del meu-nen-fa-això-doncs-el-meu-encara-més. Diàlegs hilarants que van des de la confessió cruel de la mare tipa i farta del seu fill fins a una engaltada de declarar lesbiana a l’amiga que fa sexe amb el marit només els diumenges a la tarda.
Anyades incomparables, però el públic ha d’exercir de jutge i decidir amb quina continua l’àpat. Guanya la jove promesa, Pere Riera, amb la comèdia Red Pontiac. Un cistell d’embotits – esplèndida i casolana bacanal – per al guanyador clou aquesta primera festa de la dramatúrgia catalana que ha sortit ben barateta, un euro per comensal. Cada dilluns a la sala bressol La Planeta. Amb moltes ganes que la gran final se celebri en un teatre clàssic com és el Municipal.
