Tala, l’enigma.

teatre girona

Gonzalo Cunill a Tala.

El teatre és un terreny ben estrany. Els voldria explicar un fet que em sembla molt curiós al voltant d’aquesta obra. Potser més que un fet curiós, un misteri. Abans de tot, però, els hauria de posar en antecedents.  Jo no vaig assistir a l’assaig general de l’obra i, per tant, parlo en boca dels que sí que ho van fer. En canvi, sí que vaig anar a l’estrena i podré ser, almenys, més empírica. Quan un director fa una estrena, és a dir, és la primera vegada que representa l’obra, acostuma  a demanar a l’organització que busqui a 20 o 25 persones per veure l’assaig general, un dia abans del gran dia. D’aquesta manera els actors i el mateix director poden copsar la resposta del públic.  En el marc de Temporada Alta aquestes corredisses de darrera hora per trobar espectadors també succeeixen. L’organització del festival, en el meu entendre amb un just criteri, cedeix aquest privilegi a la gent de la ciutat que d’alguna manera està relacionada amb el teatre,  escoles,  estudiants, professors, agrupacions teatrals...  A Tala, de Thomas Bernhard, dirigida per Juan Navarro i protagonitzada per Gonzalo Cunill, just el dia abans de l’estrena es van moure els ressorts per trobar aquests conillets d’índies (o privilegiats espectadors) que gaudirien en privat d’una representació única. Jo mateixa, una obsessionada pel món teatral, sóc una assídua als assaigs generals i a les estrenes del mateix espectacle  i em fascina com en qüestió d’hores la mateixa peça teatral pot veure’s influïda per aspectes tan poc quantificables com la pressió del dia de l’estrena, el feed back entre un públic desinteressat o un públic bolcat i en comunió amb l’espectacle, la fredor o l’escalfor d’un pati de butaques buit o ple, el senyor que assegut a primera fila s’adorm i no hi pot fer res,...qüestions totes aquestes que no són gens balderes a l’hora d’enlairar un espectacle a l’èxit o entaforar-lo a l’oblit. L’obra que jo vaig veure ve encapçalada per un molt bon text de Thomas Bernhard que critica la falsedat i la hipocresia de la societat artística vienesa de finals del s. XX de la que ell va formar part. El protagonista és convidat a casa dels Augsberg  per un “sopar artístic” en honor de Joana, una ballarina que s’ha suïcidat. Aquesta vetllada desencadenarà les sinapsis més punyents del nostre protagonista , alter ego de Bernhard. Un monòleg interior mordaç que des de la comoditat  d’un sofà oreller és capaç d’estripar amb la ironia i el  cinisme que el caracteritzen uns éssers  vils. Uns personatges, com tants n’hi ha en la nostra societat, que  en nom de l’art intenten aplacar els seus dimonis, ocultar les seves frustracions, la seva pròpia i estúpida supèrbia. Un magnífic Gonzalo Cunill que verbalitzarà  sense matisos  ni color en el discurs, el pensament d’un ésser turmentat pel fet d’acceptar aquesta invitació i pitjor encara, ser conscient de la incongruència d’haver-la acceptat. Una lluita interior que ridiculitzarà amb les estridències d’un  espantavelles , sodomitzarà entre uns vidres d’unes ampolles de cava i intentarà amagar sota una manta teixida de vergonya. En canvi, poques hores abans, la mateixa posada en escena era patida per un reguitzell d’infortunats privilegiats que, de no ser perquè eren poquets, haguessin fugit en desbandada del tedi més absolut i de la incomprensió més desaforada davant d’un actor que, després d’haver reptat com un cuc entre un munt d’ampolles de vidre, s’amagava sota una manta per parlar a través d’un micròfon i despertava a qui ja havia entrat a l’estat REM amb uns ridículs espantavelles.  Una dramatúrgia que no va captivar el més mínim als espectadors que veien com uns peixos eren projectats davant del seu esparpillament . Voldria posar de manifest que tant els que hi vam anar aquest dia com els que hi van anar el dia abans vam veure la mateixa obra, amb el mateix director i el mateix actor, el text no es va retocar gens ni mica...llavors...què va passar amb tan poques hores de diferència? Els deixo a vostès trobar les respostes a aquest enigma. Segurament n’hi haurà per a tots els gustos, el que és ben segur és que el teatre com moltes de les arts que ens envolten són entitats vives que mantenen un diàleg viu amb els seus espectadors i d’aquesta retroalimentació dels uns amb els altres en neix aquest gran misteri que és l’experiència artística. Com deia Bernhardles meves peces són només esquelets, la carn l’ha de posar el propi lector ”. - Música!


3 Respostes a “Tala, l’enigma.”

  1. Assumpta escrigué:

    Gràcies a l’amabilitat de la Laura sovint vaig convidada al teatre. Sóc una dels conillets d’índies o privilegiats espectadors que he vist “Tala, l’enigma”.
    No crec que el fet d’anar a l’assaig general o el dia de l’estrena faci que l’obra sigui més o menys bona. T’agrada o no t’agrada, tan si has pagat entrada, com si t’han convidat.
    El monòleg (una hora i quaranta minuts) se’m va fer llarg. El text és molt bo, no fa falta posar-se una estora al cap per suggerir tot el que la societat hi amaga a sota, amb aquest gest l’actor només aconsegueix que no s’entengui el que diu ni amb el micròfon.
    Com és que el clima va ser diferent un dia o l’altre? M’agradaria saber-ho.

  2. Maria escrigué:

    Jo hi vaig anar el dia de l’estrena i és cert que sembla que va agradar a la gent. A mi particularment vaig trobar el text molt bo i la posada en escena també colpidora. Això de la manta tampoc em va agradar en canvia sí que vaig trobar encertada l’esgarrifança dels vidres i de l’actor reptant per terra. Al principi em va costar acostumar-me al poc ritme de l’actor quan parlava però mica en mica m’hi vaig anar acostumant i finalment fins i tot m’agradava.
    Dubto que d’un dia per l’altre un espectacle pugui canviar però jo un cop vaig veure un monòleg hi erem 10 persones a la sala i va ser un bon pal, en canvi una coneguda hi va anar un dia que estava ple i ella el va trobar genial. Normalment coincidim amb gustos teatrals i en aquella ocasió no. Jo també em pregunto si no és diferent veure un espectacle amb la sala buida o la sala plena. Segurament hi ha d’influir fins i tot en el mateix actor. Bé en tot cas, vist el post i la meva experiència si mai haig de tornar a veure un monòleg procuraré anar-hi quan sàpiga que hi ha molt de públic, pel que pugui ser!

  3. Maria Rosa escrigué:

    Laura,jo vaig ser el conillet d’índies -de fet també privilegiada per poder veure una obra que em pensava que no veuria- que va assistir a l’assaig el dia abans de l’estrena.
    De debò que m’hauria agradat veure-ho l´endemà, perquè se’m fa difícil pensar que la cosa podia millorar. En tot cas,per aquesta vegada…amb un cop en vaig tenir prou.
    He de dir que vaig acabar farta de sentir parlar de la Joana i els Augsberg, i quan es va embolicar amb la catifa, vaig pensar…-Què coi fa ara!!!
    El públic gairebé no vam riure, tot i que la ironia del text semblava que hauria de donar per fer-ho, però la cosa no va acabar de funcionar.
    I l’espantavelles, al meu parer fins i tot em feia nosa…
    La meva sensació és que no em va saber transmetre el caliu que necessitava per entrar en aquest monòleg, el to de veu era monòton i hi havia moments que el sentia però no l’escoltava.
    No us ha passat mai que heu conegut una persona i no li heu trobat cap gràcia…i un altra dia la torneu a trobar i penseu, ostres com em vaig equivocar, és fantàstica!!!!
    Doncs potser hauria de tornar a veure “Tala” i… vés a saber què podria passar.
    Podríem mirar la lluna que hi havia els dos dies, potser també hi va influir…enigmes del Teatre.
    Gràcies Laura pel blog, un plaer llegir-lo!!!!

Escriu un comentari

Eliminació comentaris ofensius
Temporada Alta 2010 es reserva el dret d'eliminar aquells missatges publicats al bloc "Apunts de Temporada"
que no facin servir un llenguatge respectuós, o que incorporin continguts que es considerin il·legals,
amenaçadors, o amb expressions ofensives per a la dignitat de les persones.

SEO Powered by Platinum SEO from Techblissonline