Lina Bögli
Reconec, d’entrada, que no havia vist cap dels espectacles de Marthaler a Temporada Alta. Només en tenia referències que es resumien en un divergència radical: o t’agradava molt o t’avorria molt. O en sorties transformat, dels seus espectacles, o simplement en sorties, és a dir, fugies. Abans de veure Els viatges de Lina Bögli, he llegit quatre coses d’aquesta mestra que un dia, “actuant sense pensar”, va abandonar Suïssa i un amor que no va poder ser (“massa amor l’empeny a viatjar”) i va recórrer mig món, des de Cracòvia, al llarg de deu anys. En va deixar un llibre, Endavant i després encara un altre, Sempre endavant, obstinada en aquesta fugida contínua per no haver de tornar a l’origen de la seva desgràcia amorosa. La qüestió és no cedir, obsedir-se en el trajecte.
Això és el que sé de Lina Bögli, una dona decidida que m’ha fet pensar molt en una altra dona lliure. També va viure a Suïssa (va muntar la primera orquestra de jazz femenina d’Europa) i va viatjar a la Polinèsia, on hi va viure tres anys, i va escriure també un llibre (de fet, dos) sobre la seva experiència. Aurora Bertrana i els seus Paradisos oceànics i L’illa perduda.
M’he allunyat de Marthaler, però. Ho dic abans de res: he viscut aquella mena de sensacions que, de tant en tant, l’art procura. Una il·lusió de felicitat. La pretensió (potser il·lusòria, potser evanescent) de viure instants pletòrics. Com s’aconsegueix? Com s’esdevé, a més, que aquest núvol acabi essent una tempesta permanent en la nostra història sensible?
El secret el té Catriona Guggenbühl , l’actriu que interpreta l’aventura de Bögli des de fa quinze anys: “El més important és saber com volem explicar una història al damunt de l’escena”. El com. La forma. Un “ritornello” constant (com els viatges), variacions sobre el mateix tema a partir d’una distància que exemplifica el narrador/locutor de ràdio – Ueli Jäggi – que juga el paper de qui recorda el que no es pot recordar i que situa l’acció al mateix nivell de qualsevol de les notícies del seu programa: “I ara passem a la predicció del temps”.
Quan sentim que Jäggi és a punt d’explicar el nucli de la trista història de Bögli (la que genera el viatge, la que empeny Bögli a continuar endavant per fugir-ne: “I llavors va ocórrer un esdeveniment…”), la mestra que escapa corre a apagar l’aparell. No s’hi val, aquest record, sinó que ens importa el que acaba provocant: l’espectacle. La forma.
El showman Von der Heide (com interpreta la peça del vestit de núvia!) , el pianista Sienknecht i el gran (enorme, pletòric) Graham F. Valentine, canten “D’on ve, aquesta tonada tranquil·la?”. D’on ve? De la necessitat d’establir una estructura que, per ella mateixa, creï la il·lusió.
L’escena on se celebren els 80 anys de Bögli (1938) i on, en aquella mateixa ràdio, s’escolta una cançó tradicional a ritme de swing és una absoluta delícia. Com tantes altres escenes i cançons que dibuixen el viatge. No pas el de Bögli, sinó els d’uns espectadors fascinats per aquest artefacte precís i fred. Distant i emotiu.
