Un caos aviar

Els comptes de la lletera

Imagineu-vos un grup d’amics que juga a veure qui la diu més grossa: creen situacions que s’embalen a un ritme frenètic i que rodolen muntanya avall, com una enorme bola de neu que s’alimenta de les seves beneiteries i que al final explota – i ja em perdonareu! – amb una gran “lleterada”.

Aquests són “Els comptes de la lletera” -que es va estrenar dissabte al Festival Temporada Alta- o almenys són els que jo vaig veure. Obra de Jordi Oriol, un dels dramaturgs emergents més prometedors de l’escena catalana, que forma part del col.lectiu de grans esperances teatrals Indi Gest, i del poeta Josep Pedrals, un dels màxims referents de la poesia oral -que defensa de manera aferrissada- un juganer de la llengua que ho recita tot de memòria i que amb 30 i pocs anys ja ha fet més d’un miler de recitals arreu.

L’ambient de foc de camp enmig de flors d’atzavara ja feia presagiar una mica el sotrac. He estat a punt d’escriure “acampada” i “atzagaiada”, però he pensat que ja n’hi ha hagut  prou de rimes després de l’empatx d’aquesta història/relat/anada d’olla que transcorre en vers.

I l’aventura comença en període REM, accelerant cada vegada més la bogeria dels quatre ornitòlegs a la recerca d’una au – la lletera o llètera – que no ha vist mai ningú. Un recital musical, un relat rimat amb quatre expedicionaris: l’actor, el director, l’escenògraf-il.luminador i el músic, que barregen disciplines tot embogint i desconcertant l’audiència amb les contínues anades i vingudes a territoris inconnexos.

Fan volar coloms amb alguns episodis lluïts, com el repàs a les diverses teories de la lletera/llètera al llarg de la història i algunes rimes ben trobades que diguem que fan riure per la naturalesa estripada de tot plegat. Un exemple: les escenes de sofà, amb els quatre personatges abduïts davant de la televisió mirant des de documentals de National Geographic fins a concursos de tele-escombraria.

I els comptes van avançant a empentes i rodolons, cada vegada amb més desenfrè. Com poden acabar? Es trencarà el gerricó de llet? Finalment, apareix una au. És potser la llètera? Topa de cap amb les parets de la sala i fins i tot surt a fer un volt amb l’ensurt dels vianants que circulen, en aquell precís instant, inadvertits, pel passeig Canalejas.

Final de la paranoia.

La contemplació de l’escenari quan el públic ja és fora és desoladora. Com si hi hagués passat un exèrcit de nens de parvulari: aigua, sorra, plomes, farina seca, farina-farineta, fulles… Tot plegat dóna fe que l’aventura ha estat dura. Ai, un altre rodolí. Perdoneu.

En Pere Puig, ajudant el personal de la sala La Planeta amb l’escombra, segur que recordarà durant molt de temps aquesta trencadissa aviar. Que ve d’au, és clar.